Un poema inicial

Sunt lacrimae rerum

 

A Tamariu, a casa en Pere Patxei,

encomana un cremat, beurem a poc a poc

a l’hora que la mar s’agrisa.

Ploren les coses, plora el temps,

plora la vida no viscuda,

plora també la vida que hem viscut.

Sunt lacrimae rerum.

 

Ai, aquest “ai” és un bressol

de moltes hores en què sempre anàvem

pel vell sorral i vèiem l’ample mar

guspirejant parlant-nos en metàfores.

“La dolència de amor que no se cura

sino con la presencia y la figura.”

 

Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca

i corre a amagar-se en qualsevol forat.

Però quan em recordo dels amics que han mort

irremissiblement, els insubstituïbles,

em torno un gira-sol que puja d’un femer

i fa com un que parla amb entelada veu,

en una tarda càlida d’estiu,

davant el somriure dels morts que se li fan propers.

 

Ara tot d’una la tenora

ressona a Pals i contemplem les illes

i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:

davant aquestes coses cal plorar.

Passa la tarda sobre els camps d’arròs

de l’Empordà xops d’aigua.

 

És tard, és hora de tornar a Begur

en l’autocar que ens deixarà a la plaça.

Anem al bar i prenguem l’aperitiu amb cloïsses

ben amanides amb llimona i pebre.

Cau la nit, la nit fantasmagòrica

del rei Begur que senyoreja el castell,

la nit dels fars i de les barques a l’encesa,

del cel altíssim estelat.

Tot giravolta com en un parc d’atraccions,

però tu i jo vivim al botó de la roda,

on és imperceptible el moviment.

 

Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians

i les orenetes que xisclen, llançades.

Que l’estiu matusser no faci gaire mal.

Ajudem-nos els uns als altres

amb paciència, bon vi, moderació,

per no caure en el daltabaix.

Els arbres es clivellen,

els fruiters regalimen goma.

 

JOAN VINYOLI

Del recull Tot és ara i res, 1970