• Continuarà…

    El Mecanoscrit del segon origen acaba amb aquesta reflexió de la protagonista:

    I jo, l’Alba, una mare de divuit anys, em vaig mirar en Mar. Llavors vaig pensar: “Seré una dona de trenta anys quan tu siguis un noi de dotze. Encara podré tenir fills teus.”

    alba i didac
     

     

     

     

     

     

    Ara us toca a vosaltres escriure el Quadern n. 6. Què passarà amb en Mar i l’Alba? Quines aventures els esperen? Quins éssers es creuaran pel seu camí?

     

  1. Londy

    17 Jul 14
    23:56 #

    L’Alba es desperta exaltada i llavors es gira a veure si al seu costat es troba en Dídac i s’adona que tot era un malson, l’abraça molt fort i comença a plorar. En Dídac ,sorprès, li diu: Alba,què et passa, esta bé en Mar? I l’Alba respon: un malson, he somiat que havies mort. Eixugant-se les llàgrimes li explica el seu malson, en aquell moment en Dídac comprèn que l´Alba estigui plorant i la tranquil·litza dient-li que sempre estarà al seu costat i finalment li dona fa un petó.

    Respondre

    1. Palmira

      23 Jul 14
      12:59 #

      Aprofito per comentar que en català utilitzem molt més el verb ‘fer’ que ‘donar’: fer un petó, fer una abraçada, fer fàstic, fer pena, fer por, fer un sospir…

      Respondre

  2. Marilo

    20 Jul 14
    19:11 #

    6. Quadern de la soledat i l’esperança.

    L’Alba, un dona de vint i cinc anys, bruna i mare, passaria va passar cinc anys amb l’única companyia del seu fill, el Mar, que ja havia començat a llegir i escriure.
    Un matí de primavera, va decidir allunyar-se a Barcelona, massa mals records. Va omplir la caravana de tot el combustible que havia trobat durant aquest anys, provisions, roba, eines i alguns llibres que va pensar que li serien imprescindibles.
    Sentia la necessitat de buscar més supervivents. Els plats voladors no van tornar i hauria de buscar una explicació a tanta destrucció inútil. A més, la memòria de el Dídac, li feia tant de mal.
    Passats cinc dies de viatge, i van arribar a la costa d’Almeria, allí van parar en un bosc prop a la platja, van sopar i es van quedar adormits.
    Els raigs del sol van despertar-la i mentre el Mar dormia, va decidir inspeccionar els voltants. No s’havia allunyat molt gaire, quan va trobart un cultiu de tomàquets, patates i maduixes, i mentre recol·lectava, va pensar “això és obra d’humans, n’estic segur!”. Va deixar anar ràpidament la bossa on havia ficats els aliments i va córrer cap al seu fill. Tremolava de por.
    El Mar estava a la platja amb un grup de persones, l’Aba va comptar uns sis, ara les cames no li responien.
    – Mar, vine aquí ara mateix ! – Va cridar l’Alba.
    Una dona prima i rossa li cridava mentre agitava els braços:
    – No et preocupis, el nen està bé!, Està amb nosaltres!
    Quan l’Alba va arribart al costat d’ells, va agafar el seu fill en braços i es va allunyar unes passes.
    – Pots estar tranquil·la. Come et dius? – Li va dir la dona.
    L’Alba encara tremolava, però amb un fil de veu, li va poder contestar:
    – Sóc l’Alba i aquesta és el meu fill, el Mar, som a de Barcelona. Com heu pogut sobreviure? Quants sou?
    La dona li va respondre:
    – Sóc la María. Ara som nou, però vam ser dotze.
    – I com pot ser? Tothom està mort! – li deia la Alba.
    – No sabem molt gaire ho el que va poder passar. Estàvem fent submarinisme a les coves a Villaricos i en vam sortir, tot era mort i destrucció. Sobrevivim Vam sobreviure vint persones, però alguns no van superar les malalties que patim vam patir diversos anys. Te’ls presentaré, aquestes són el meu marit, el Manuel i els meus fills, el Frank i la Raquel, som a de Sevilla. Aquestes són el Joko i la Miko i són a Tokio, i al seu costat estan hi ha la Rossane i el Michael, són a de Londres i és el més jove, l’Adrián, ell és a de Granada.
    L’Alba va calcular que els més gransmajors, tindrian devien tenir uns cinquanta anys i els joves, entre vint i trenta anys. Va començar a plorar. pensava en els seus pares, en el Dídac i a poc a poc, la pena es va tornar alegria quan va mirar el seu fill i va imaginar la nova vida que des d’aquell moment tindrien.
    Van passar gairabé tot el dia explicant la seva història i menjant entre rialles i plors.
    Aquest Aquella nit, l’Alba va descansar com fa feia temps no n’aconseguia, el seu últim pensament abans d’anar en un profund somni, va ser…..no desapareixerem o això em sembla!

    Respondre

    1. Palmira

      23 Jul 14
      13:00 #

      Fixa’t en l’ús d’algun passat! Mira el comentari que li he fet a la Gemma.
      Per cert, dius molt ‘som a Barcelona’, però això és per dir on et trobes en un moment determinat. Si parles de l’origen és sempre ‘som de Barcelona’

      Respondre

  3. Brenda

    21 Jul 14
    9:41 #

    A poc a poc, l’Alba va fer front a la realitat: va seguir amb la vida que havia portat amb el Dídac, però sense ell i el petit Mar. Sortia a pescar, plantava els les llavors, conreava l’hort, viatjava al amb el jeep o l’autocaravana a l’estiu… i llegia, llegia molt. Li preocupava que el Mar o ella mateixa emmalaltissin i l’altre es quedés completament sol.

    Sobretot, li preocupava el Mar. Per això, no va cessar en la seva obstinació de trobar gent amb vida. I lo ho va aconseguir. Després de quatre anys, un dia es va a trobar de front amb un grup d’onze persones que portaven feia temps que els observaven observant-los des de la distància sense que ella els veiés. L’escepticime i la desconfiança inicial van donar pas a l’alegria. Homes i dones amb alguna cosa en comú: tothom estava dins de l’aigua quan van arribar els plats voladors. Des d’aquell dia, l’Alba i el Mar mai més van tornar a estar sols.

    Respondre

    1. Palmira

      23 Jul 14
      13:36 #

      Fixa’t en l’ús del pronom ‘ho’. Què va aconseguir? Trobar gent amb vida. Per tant, direm ‘ho va aconseguir’.

      Respondre

  4. OIHANE MORO

    21 Jul 14
    16:10 #

    6.QUADERN DE L’ESPERANÇA I FINAL
    Van passar els dies i l’Alba seguia trista. No podia creure que el Didac hagués mort. Per més que intentava seguir endavant i lluitar per mantenir el seu fill, li era impossible.
    Va haver-hi uns dies en els quals va decidir que havia de ser forta, seguia buscant la forma de sobreviure buscant i plantant llavors, alimentant les gallines i llegint llibres de supervivència.
    Una nit mentre estava tombada amb el Mar entre els seus braços i mirant els estels, va tornar a pensar en el Didac. Li feia tanta falta que es va adonar que sense ell gens res tenia sentit. L’Alba solament volia estar amb ell i tornar a ser la família que eren.
    De sobte, va trobar el pot de medicaments que van aconseguir quan el Didac va estar tan malalt, semblava una senyal, i sense pensarselo -s’ho dues vegades i demanant-li perdó al Mar pel que anava a fer, es va prendre les pastilles que quedaven al pot.
    Sense deixar de mirar el seu fill, l’Alba, aquella nena bruna i lluitadora, anava sentint com les pastilles anaven fent el seu efecte i a poc a poc es va anar ficant a l’aigua amb el Mar fins que va donar fer el seu últim sospir.
    I allà, a l’aigua, on tot va començar fa anys, va acabar aquesta història de salvació, por, amor, vida i mort.

    Respondre

    1. Palmira

      23 Jul 14
      13:07 #

      Tens clara la diferència entre gens i res? Utilitzam gens quan estàs quantificant alguna cosa (no fa gens de fred, no queda gens de farina…). Però en el cas que has escrit tu, hem d’utilitzar ‘res’.

      Respondre

  5. Gemma

    21 Jul 14
    22:37 #

    6. UN NOU VIATGE. UNA NOVA VIDA.
    El petit Mar havia crescut, ja va tenir tenia 10 anys.
    L’Alba es va sentir sentia molt sola, tot el que va tenir tenia al seu voltant li va recordar recordava el seu estimat.
    L’ALBA: Mar, t’agradaria que viatgéssim a un altre lloc?
    MAR: Sí, mama, m’agradaria molt.
    L’Alba va recordar que hi havia supervivents en els llocs on havien anat en aquell viatge i va decidir marxar-se.
    Va posar al vaixell tot el que sigui era necessari per sobreviure (medecines, menjar, llibres…).

    Al cap d’uns dies van arribar a una platja molt maca, mai havia estat allà, però li agradava molt i ella va decidir que aquest lloc va ser seria la seva llar.

    Explorant el lloc, va trobar una casa molt a prop de la platja i es van quedar. L’Alba es dedicava a cuidar del seu fill i fer les coses de la nova casa. Un dia quan va sortir a per buscar aigua va conèixer un home que molt amablement li va dir.

    HOME: Vols que t’ajudi?
    L’Alba que anava molt carregada.
    L’ALBA: si vols… em faries un gran favor.

    L’Alba va veure que l’home, que es dius deia Alexandre, era molt bo i que era molt bona persona. Tots els dies, l’Alexandre va anar anava a casa de l’Alba i li va ajudar l’ajudava. Es va preocupar Es preocupava molt per als dos i cada dia va pasar passava més temps amb ells.
    A poc a poc va sortir l’amor entre ells dos.

    Van pasar dos anys, els dos s’havien enamorat i van decidir que volien fer una vida junts. I així van començar a viure els tres junts, com una família.

    Al cap del temps, van decidir donar-li un germà al Mar.

    Havien passat els anys, i van trobar més gent que havia sobreviscut, i a poc a poc van formar un poble petit molt a la vora de la platja.

    I així es com va tornar a començar una nova vida en el món després de la matança dels plats voladors. A la ciutat li van posar el nom de Ciutat 17, per ser 17 els supervivents que van viure vivien en aquell lloc tan maco, on va començar la nova generació que va salvar la humanitat.

    Respondre

    1. Palmira

      23 Jul 14
      13:24 #

      Et comento algunes confusions amb l’ús dels passats:

      1. L’Alba se sentia sola. Tot li recordava el seu estimat.
      2. Els 17 supervivents vivien en aquell lloc tan maco.
      3. L’Alexandre era molt bo i l’ajudava molt.

      4. Van arribar a una platja. Aquell lloc li agradava molt.

      En els tres primes casos ens interessa descriure accions i fets que tenen lloc en el passat. No ens importa si tenen final o no. Quan dic que l’Alba se sentia sola, vull dir que se sentia així cada dia. Quan dic que els supervivents vivien allà, estic descrivint, explicant alguna cosa en passat però sense destacar fins quan van viure-hi. I quan dic que l’Alexandre era bo, està clar que estic fent una descripció en passat.

      En l’últim cas, descric una acció en el passat i destaco que ja ha finalitzat: van arribar a la platja. En canvi, torno a utilitzar ‘agradava’ quan vull explicar la sensació continuada, li agradava sempre aquella platja. No ens importa si ha deixat d’agradar-li o no.

      Respondre

  6. ana wualquiris

    22 Jul 14
    17:56 #

    QUADERN DE LA COMMOCIÓ I DE LA DESTINACIÓ!

    La Alba una dona de dinou anys, morena, vídua i amb un fill. Com troba a faltarestrany el seu teu pare en Dídac, li va dir l’Alba a Mar, però el nen amb prou feines d’un any, la mirava i es reia.
    Un dia es va despertar l’Alba i va pensar, no tinc res per donar-li de menjar a en Mar, a l’hort només em queden algunes collites, hauré d’anar a una botiga! va dir. Va marxar amb en Mar a la botiga amb el jeep, però mentre s’acostava a la botiga, veia de lluny una dona, ella no ho creia i va pensar, serà possible que hi hagi gent normal?, Però tenia por i va parar el jeep i va esperar fins que se n’anés la dona. Passada una estona es va marxar aquella dona i l`Alba va agafar tot el que necessitava i va tornar a l’autocaravana.
    Durant tota la nit ella va estar pensant en aquesta dona que havia vist, i es preguntava, estarà boja com aquella dona d’Itàlia o serà com els homes que alguna vegada vaig haver de matar?
    L`endemà es va levantar llevar i de sobte mira en Mar i va dir, el meu petit nen, vam marxar a Lleida perquè aquí ja no és segur. Ho va preparar tot per sortir després d’esmorzar, mentre ho preparava , va pensar, em portaré les armes per si apareix aquella dona.
    Li va donar l’esmorzar a en Mar i ella també va esmorzar, i se’n van anar tots dos, però de camí es va trobar amb diverses persones. Però no hi havia homes, només hi havia dones, que estrany! semblen persones normals, va pensar l`Alba, però tenia por perquè totes les dones tenien armes com la que havia trobat al bosc.
    L`Alba va detenir el jeep i va baixar. Però que estrany? Es va preguntar, gairebé totes les dones tenien una nena més o menys de l’edat del Mar, en veure a totes amb les nenes, es va alegrar i va pensar, ara en Mar podrà tenir fills amb una noia de la seva edat. Es va alegrar tant que va voler ensenyar-los en Mar. Però les dones van pensar que l’Alba hiba a treure trauria una arma i li van disparar, en aquell moment la vida i el cos de la Alba ja no seria més.
    Les dones es van acostar al jeep i van veure en Mar, van sentir molta tristesa pel que li havien fet a l’Alba. Però a la vegada, van sentir molta alegria per qui havia arribat.

    De totes manera, l`Alba és la mare d’aquesta generació.

    Respondre

    1. Palmira

      23 Jul 14
      13:11 #

      Quan parlem de l’existència d’alguna cosa, en passat, diem: hi havia. És invariable, per tant direm: hi havia gent, hi havia cotxes.
      I tampoc hem d’oblidar-nos mai de posar hi al davant.

      Respondre

  7. karol.

    23 Jul 14
    0:33 #

    L’ Alba i el seu fill s’han quedat sols, en Didac aquesta és mort, i ara hauran de subsistir sense ell.
    L’Alba s’ha quedat molt trista, no para de plorar pel Didac! Té molta tristesa en el seu cor però sap que ha de sortir endavant pel Mar perquè la té només a ella, i ràpidament treu forces de la flaquesa, i diu “he de lluitar pel meu fill, no puc enfonsar-me derrumbarme“, i agafa al seu fill i és se’n va a la recerca dels nous llocs!

    Van caminar diversos dies… descansaven només per menjar, s’alimentaven d’alguns fruits que trobaven al bosc, i algunes hortalisses, el menjar cada vegada era més escàs. Un dia d’aquests l’Alba es va a sentir molt malament, ella pensava que era per no menjar, per la falta d’aliments però després s’havia posat a pensar que tenia un retard de dos mesos i mig, que tenia els mateixos símptomes que quan estava esperant el Mar, i ahi en aquell moment és va adonar que estava esperant un altre fill del Didac!

    Espantada ella perquè sabia que no podria donar-li una vida com correspon, amb necessitats, sense comoditats, amb escases escassetat d’aliments, que arribaria a un món totalment destruït sense cap futur! Després de caminar tant, l’Alba arriba a un lloc del qual comença a sentir un soroll com de nens cridant, s’aproxima ràpidament cansada ja de tant caminar amb el Mar en braços, i amb l’estómac buit! Parlava en la seva ment, l’Alba: “si us plau, que sigui el que estic pensant.” Quan arriba allà era veritat. Eren tres nens que jugaven en una platja molt gran, i més enllà va veure que hi havia més persones. ahiEn aquell moment es va adonar que no estava sola al món! S’adona que hi ha més gent que hi viuvisqui, el que la fa molt feliç. Passats uns anys van començar a formar-se famílies, poblets i així triomfa la vida i el renaixement d’un nou món. Fi…

    Respondre

    1. Palmira

      23 Jul 14
      12:57 #

      Karol, fixa’t sobretot en la puntuació del text. És important marcar pauses amb comes i punts. Així és més fàcil de llegir el text.
      També he eliminat unes cometes que anaves posant i no sé què volien dir. Les cometes les pots utilitzar quan vols reproduir les paraules o pensaments exactes d’algú.

      Respondre

  8. Oihane

    23 Jul 14
    14:47 #

    Després de morir el Dídac l’Alba va decidir quedar-se amb el Mar a la casa de la platja, va pensar que seria un bon lloc per criar/cuidar el seu fill i on podria pescar i plantar llavors.
    A la porta de la casa deixarà l’autocaravana i el jeep amb els dipòsits plens per si tenian que havien de fugir, encara que mai va fer falta. De vegades anaven al poble més proper per agafar provisions però res més.
    L´Alba cada matí quan es llevava escrivia una carta amb els seus sentimients, els seus les seves desesperacions, s’esplaiava imaginant que ho llegirien futurs amigues o xicots/marits que vindrien a rescartar-los, al finalitzar posava la seva ubicació, la ficava a una ampolla i la tirava al mar per si algun supervivient la trobava.
    Amb les cortines de la casa va posar un rétol molt gran a la platja que deia: SOS, per si algun avió passava.
    De vegades tambe feia fogueres a la platja amb l´esperança que algú aparegués.
    Així pasaron van passar els anys, quan Mar en tenia set, un dia de estiu va aparèixer un barco vaixell amb vuit homes a la recerca de supervivients gràcies a les seves ampolles.
    Les vam Se’ls van emportar a Estats Units on hi havia un camp de refugiats de totes les parts del mon. Ningú podría podia creure que els dos sols haurien haguessin sobreviscut tant temps sols.

    FI

    Respondre

    1. Palmira

      24 Jul 14
      10:51 #

      Fixa’t en l’ús d’algun i algú. ‘Algú’ ja significa ‘alguna persona’:…amb l’esperança que algú aparegués. En canvi ‘algun’- ‘alguna’ acompanyen un nom o una persona: ‘algun supervivent’, ‘algun avió’…

      Respondre

  9. Alex

    23 Jul 14
    22:11 #

    Des d’aquell dia de la mort del Dídac tot havia canviat per l’Alba, estava molt ensopida i es passava els dies plorant. Encara que no estava animosa devia havia de continuar fent la feina que abans feia amb en Didac, ara per la seva supervivència i la del nen.
    Un dia d’estiu l’Alba estava a la platja caçant mentre que el Mar jugava en la sorra. De sobte l’Alba va sentir un soroll que venia del cel, aquell so era cada vegada més fort i també li era conegut. De seguida l’Alba va començar a córrer per agafar el Mar i ficar-lo amb ella dintre de l’aigua per amagar-se dels plats voladors, doncs perquè aquesta acció li havia salvat la vida anys abans quan estava amb en Dídac en la bassa. Dintre de l’aigua podia sentir la vibració de la terra i la pertorbació del l’aigua.
    L’Alba estirava al Mar per cap avall per mantenir-lo baixo sota l’aigua, mentre els aparells voladors estaven sobre ells. Després d’uns segons sense respiració l’Alba estava desesperada doncs perquè el Mar començava a ofegar-se. Quan l’Alba va decidir sortir a la superfície del l’aigua ja era tard, en Mar estava immòbil i semblava no tenir cap senyal de vida. La noia ara intentava sortir fora de l’aigua amb en Mar en els braços per poder sortir treure-li l’aigua que tenia dins, però al poc temps després ja havia perdut el coneixement.
    Quant l’Alba es va despertar es va trobar en un lloc molt fosc i no estava sola, hi havia un ésser al seu costat, molt alt de cap gros sense boca ni ulls i braços llargs i prims. L’Alba amb molta por però amb valentia li va preguntar per el seu fill. L’estrany ésser li va fer un senyal perquè no parlés, al mateix temps que escoltava una veu dolça que li transmetia confiança i li la tranquil·litzava. Encara que l’ésser no feia cap so, l’Alba continuava escoltant la veu en la seva ment. La dolça veu li va explicar tot des del dia de la destrucció i també li va contar com uns éssers mals malvats es s’havien escapat i havien destruït part de la terra.
    Finalment, en Mar estava jugant amb un grup de nois, noies i altres éssers en un espai en algun lloc de l’univers on l’Alba va arribar més tard per fer-li un forta abraçada.

    Respondre

  10. Eduardo

    24 Jul 14
    0:32 #

    Després de la mort de en Dídac, passaran els anys i el Mar anirà creixent molt.
    – t’estàs fent un home, diu la seva mare. Ja tens 12 anys.
    – jo crec que ja sóc gran per anar a buscar a altres persones pel món. Mareta, estic segur que no estem sols a la Terra, ha d’haver-hi més gent com nosaltres, diu el Mar.
    Alba: Però fa molts anys que no veiem a ningú.
    Mar: Mare, hem de seguir buscant, el planeta és molt gran, segur que en algun lloc hi haurà algú.
    L’Alba va veure que el Mar no podia parar de pensar en això i que seria molt difícil fer-lo canviar d’idea per arriscada que fos, així que decideix agafar una bossa amb coses de primera necesitat i partir cap al sud.
    Van pasar 3 anys viatjant per la península, van menjar esquirols, serps, granotetas i tot el que es trobaven fins que van arribar a Madrid.
    Mar: Mira, mare! em sembla que aquí no van arribar els extraterrestres dels quals em vas parlar, la ciutat no està destruïda!
    Alba: És veritat hi ha molt soroll i fum com quan hi havia gent vivint a Barcelona!.
    Tots dos es van quedar molt sorpresos i emocionats i van decidir començar una nova vida amb aquella gent.
    L’ Alba es va casar i va tenir 4 fills més, el Mar va fer molts amics.

    i “colorin colorado” aquest conte s’ha acabat.

    Respondre

Escriu un comentari

RSS dels comentaris

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Cursos


Missatges de veu


Núvol d’etiquetes


Diccionaris


Mitjans de comunicació


Recursos per a l'aprenentatge


Vocabularis


Històric


Benvinguts

Hola! Els professors de català us volem donar la benvinguda al blog del curs que ens servirà com a diari d’aula. Aquí, setmanalment, fareu una entrada explicant què heu après aquella setmana, què us ha estat més fàcil i què més difícil. Per fer-ho, entreu a la categoria corresponent al vostre curs i població i afegiu-hi comentaris. Ànims!