• Una botiga de tota la vida

    Recordo una botiga que hi havia al meu poble on venien fils i llanes de tots colors. La propietària es deia Enriqueta i era una dona prima i no gaire alta. Sempre portava unes petites ulleres enganxades a la punta del nas. A més de vendre llana, també ensenyava a les clientes ─perquè només hi havia dones─ les diferents tècniques per fer jerseis, bufandes, cobrellits, peücs, escalfadors…, segons les tendències del moment. Algunes tardes acompanyava la meva àvia i jo em quedava embadalida mirant com feien mitja i ganxet. Aprenien a teixir del dret i del revés, a fer el punt d’arròs i el punt anglès. I mentre feien mitja, amb agulles de totes mides, aprofitaven per repassar les xafarderies del poble.

    La senyora Enriqueta es va jubilar i va tancar la botiga. Potser si algú l’hagués mantinguda oberta, actualment tindria èxit perquè la mitja i el ganxet ─ara en diuen crochet─ torna a estar de moda. L’Enriqueta estaria ben contenta!

  1. Inetta

    15 Mai 18
    14:17 #

    Quin article més bonic, amable i acollidor!

    Respondre

  2. martin morillo

    17 Mai 18
    8:57 #

    Recordo en un poble del meu país que es diu Charallave a prop de Caracas, hi havia una vella botiga de perruqueria de nois d’un senyor italià anomenat Agapito, una barberia molt antiga amb una cadira clàssica de metall i fusta. Agapito era un senyor amb molt mal geni, tallava els cabells amb una vella tisora, no li agradava fer servir la màquina d’afaitar elèctrica, feia servir una fragància molt forta i penetrant, era un senyor gran de baixa estatura, blancs cabells, ulls clars i amb una veu molt fosca i profunda que semblava més a un lladruc, els nens del poble s’espantaven molt cada vegada que havien d’anar a tallar-se el cabell, era un local petit, amb prou feines hi cabien la cadira un mostrador i un vell mirall, el sòl terra sempre ple de cabells que no netejava fins acabar la feina diària.
    Encara que era un senyor d’avançada edat es resistia a retirar-se de l’ofici i va estar treballant sempre puntual en la seva barberia fins a l’últim dia de la seva vida. Amb el passar del temps el local va ser destruït al costat d’altres cases per edificar un liceu de batxillerat.
    Però el seu record quedo va quedar a la memòria dels personatges del poble recollits pel cronista de la ciutat que ara no em ve el seu nom.

    Respondre

  3. eli

    17 Mai 18
    12:30 #

    Quand era petita la meva mare m’envidava a comprar el pa i la llet a una botiga petita que hi havia a uns cent metres de casa. Les propietàries eren dues germanes que es deien Mariuccia i Giannina. La Mariuccia era la germana gran i portava sempre el cabell recollit entrera enrere amb un monyo; la Giannina era molt més jove que la seva germana i jo poques vegades la vaig veure despatxar els clients.
    La botiga era petita, amb dos taulells de fusta i una balança antigua que les dues germanes no volien canviar encara que hi fosin n’hi haguessin unes de més modernes. Encara m’en me’n recordo amb una mica de malenconia que la Mariuccia, encara que tingués la caixa registradora, s’apuntava tota la compra dels clients a un paper i feia els càlculs ella mateixa perquè no es fiava gens de la caixa registradora.
    Ara la Mariuccia ja no hi és i la botiga fa vint anys que va tancar. Cada cop que passo al pel davant d’aquella porta m’en me’n recordo de la meva infància i de la veu i cara de les dues germanes.

    Respondre

  4. Aziza amarniss

    21 Mai 18
    13:17 #

    Quan era petita me’n recordo que hi havia una botiga que venia de tot.
    L’Abdell era un senyor de 45 anys baix, gros i sense cabells, Era un home molt simpàtic.
    I a més de vendre llaminadures i xocolates, també venia llibres, i bolígrafs…quasi tot el material escolar.
    L’Abdell, el senyor de la botiga, ara està mort i havia tancat la botiga durant un temps.
    I després les seves filles han tornat a obrir-la però no han sabut fer les coses com les feia el seu pare, llavors han tancat la botiga per sempre.

    Respondre

  5. Paulo

    21 Mai 18
    18:05 #

    La botiga que més recordo, era la botiga que hi havia el meu barri. Era la botiga dels pares d’un amic; no era gran cosa, més la recordo bé… perquè encara tinc bona relació amb aquest amic, a més les els pares, encara continuen vivint a la mateixa casa; la botiga esta tancada per descomptat; ja que Don Rodolfo i la seva dona se han jubilat es van jubilar fa molt anys.

    Quan jo era petit m’agradava molt anar-hi, comprava sobretot: llaminadures, gelats I altres coses que faltaven a casa meva. Jo crec que no era la botiga que m’impressionava més; era l’ambient al voltant de la botiga, ja que era un punt de trobada per a la gent del barri i sobretot per als meus amics d’infància.

    Respondre

Escriu un comentari a eli

RSS dels comentaris

Cancel·la respondre a comentari

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Cursos


Missatges de veu


Núvol d’etiquetes


Diccionaris


Mitjans de comunicació


Recursos per a l'aprenentatge


Vocabularis


Històric


Benvinguts

Hola! Els professors de català us volem donar la benvinguda al blog del curs que ens servirà com a diari d’aula. Aquí, setmanalment, fareu una entrada explicant què heu après aquella setmana, què us ha estat més fàcil i què més difícil. Per fer-ho, entreu a la categoria corresponent al vostre curs i població i afegiu-hi comentaris. Ànims!