B3 – Me n’he d’anar!
Benvolguts i benvolgudes alumnes,
L’altre dia vam tenir una classe ben interessant amb tot el tema de l’obligació (haver de + infintiu) i el verb anar-se’n.
Tots dos temes són complexos i són una mica complicats d’utilitzar si pensem gaire. El meu consell és: APRENEU-HO DE MEMÒRIA! I, a poc a poc, anireu entenent el perquè de cada cosa.
Us deixo una petita explicació com a resum:
– Com ja sabem, en català, per expressar obligació utilitzem la perífrasi verbal HAVER DE + INFINITIU (i no TENIR QUE + INFINITIU).
– Primer de tot, hem de tenir en compte que la primera persona (el jo) pot expressar-se de dues maneres: HE DE… o HAIG DE… . Per tant, per expressar obligació amb qualsevol verb, diem: he (o haig) de marxar, he (o haig) de sortir, he (o haig) de treballar, he (o haig) de fer els deures, etc.
– Tenim una petita dificultat a l’hora d’expressar obligació amb el verb ANAR-SE’N, perquè, com sabem, en català no podem dir ANAR-SE, sinó que hem d’utilitzar aquest verb amb el pronom EN (en aquest cas, ‘N), que ens indica que d’un lloc marxem a un altre.
– Per tant, a l’hora de conjugar l’obligació, no només cal posar el pronom reflexiu (-SE), com ho faríem amb els verbs LLEVAR-SE (m’he de llevar o he de llevar-me), DUTXAR-SE (m’he de dutxar o he de dutxar-me), etc.
– Hi hem d’afegir el pronom EN (en aquest cas, ‘N).
– I la cosa queda així: ME N’HE D’ANAR o HE D’ANAR-ME’N.
– Però MAI, MAI, MAI, MAI direm: M’he d’anar, M’haig d’anar (on és el pobre pronom EN??).
– Ni tampoc no podrem diu Me tinc que anar ni Me’n tinc que anar (TENIR QUE + INFINTIU NOOOO!!).
Ja veieu que, per a algunes persones, és molt més senzill aprendre com s’ha de dir que no pas aprendre per què s’ha de dir així.
Us animo a memoritzar:
ME N’HE D’ANAR (MANÉ DANÀ / MA NE DA NÀ / MANEDA NÀ…)
Ànim!!
