RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

  • Un poema inicial

    El campanar

     

    Sovint, sovint, com per la dreta escala

    d’un campanar, fosca i en runes,

    pujo cercant la inaccessible llum;

    ple de fatiga dono voltes,

    palpants els murs en la tenebra espessa,

    graó rere graó.

     

    Però de temps en temps,

    sento la veu de les campanes,

    clara i alegre, ressonar,

    tocant a festa allà en l’altura,

    i veig per la finestra en el silenci

    de l’alba els camps estesos, esperant.

     

    Aurores de la infància, com us trobo

    llavors, ah, com encara dintre meu,

    una llavor de joia perdurable

    pugna per fer-se planta exuberant!

    Com crides, infantesa, en les profundes

    capes del cor, com, de genolls, et trobo,

    Déu meu, llavors, tornat pura lloança!

     

    JOAN VINYOLI

    Del recull Les hores retrobades,1951

     

Cap comentari

  1. Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anècdota català contes elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural rondalla rondalles tradició