RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

  • Rastre de guerra i mort

    de Lorena Vignolo (participant del Voluntariat per la Llengua)

     

    “El pare ha sigut atacat”… i una fredor va recórrer el meu cos. De cop ho vaig veure tot negre, tan sols era conscient d’una por tan fosca, d’aquella que lluita contra una esperança tan dèbil. Dies eterns d’angoixa, sense ganes de menjar, només pensant en tu i en la mare, desitjant que tot sigui un ensurt. La mare va haver de fugir, la van amagar en Els Ficus amb les petites i el seu fill gran.

    Quatre draps en una maleta i vaig cap a tu. El viatge més trist de la vida, ni tan sols vas esperar l’abordatge, el teu cor no va poder més. Aquella fredor es va transformar en dolor i la por en el suplici més gran de l’ànima. Quin viatge més llarg, esperant i esperant asseguda, sense parar mai de plorar.

    Una abraçada a la mare i tothom arrenca plorar. “No hi ha temps -em diu en Josep- anem a acomiadar el pare, a dir-li l’últim adeu”. Te’n vas en un cotxe tan maco!, tu! Que no volies canviar ni les rodes del teu trasto quan ja era un perill!

    Unes flors per acompanyar el record del dia que et van operar. No sabia què fer per alleujar el teu mal. “Papa, si pogués et donaria el meu cor”, i tu em vas respondre: “Jo et donaria el meu perquè en tinguis dos”. Eres molt rar pare, impredictible, sorprenent fins i tot per marxar. T’has volgut quedar sota un arbre, a l’ombra perquè el sol et feia mal.

    Tornem sobre les nostres petjades, la mare al seu refugi, en Josep amb els seus fills. El petit i jo cap a casa que la nena no podia venir, es va quedar amagada, sola, en una casa tan gran; també havia sigut atacada i estava morta de por.

    És trist arribar a casa sabent que el pare no hi és. No tinc ni l’habitació preparada, perquè l’Amàlia també va marxar, plorant, tot i que no volia, però… “Arreplega’t on puguis, només són nets els llençols”. Mai havia vist així casa nostra, amb tot tirat per terra, quin desordre, quanta brutícia! Per aquí ha passat una guerra, deixant el seu rastre de mort. El temps s’ha paralitzat enmig d’una lluita titànica i una fugida veloç.

    Roba, antibiòtics, palanganes, xeringues, sabons… tot barrejat; senyals de desesperació. No hi ha res per menjar, tot s’ha fet malbé, fins i tot el cafè s’ha florit. Tampoc es pot cuinar, no hi ha res net i tot representa un risc; només hi ha les empremtes de la maleïda mort. S’ha emportat l’alegria i les ganes de celebrar.

    No hi ha temps per pair aquesta pèrdua, el petit ja evidencia l’atac; el valent, el que va acompanyar el pare fins al final, el que va sentir les seves últimes paraules, el que li va dir “aquí seré quan tu surtis”. Aviat el gran també seria atacat, sembla que no acaba mai el malson. Morts i morts cada dia, que trist aquesta guerra sense fi.

Cap comentari

  1. Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anècdota català contes elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural rondalla rondalles tradició