Inkawakana 

 Inkawakana, que vol dir “on plora l’inca” és un lloc, en una muntanya que es troba a Cochabamba, Bolívia. “Inca” és la paraula quítxua que significa “cap” o “rei” d’un poble.

Fa molt de temps, a Cochabamba, una vall que ara és molt frondosa, no hi havia gens d’aigua. La gent vivia dalt de la muntanya i havia de baixar fins al riu de la vall per a recollir- ne. Per això es trobaven molt cansats perquè pujaven, després, amb unes gerres grans plenes d’aigua.

Un dia, a la matinada, els apus, els missatgers de l’imperi inca que recorrien els pobles a peu portant les notícies, van dir a tota la gent que havien arribat homes molt diferents d’ells: tenien la pell rosa, els cabells molt llargs, i a més a més portaven estris estranys que feien molt soroll i, també, tenien uns animals desconeguts (semblants a les llames però més grans i sense tant de pèl)… Aquests homes, que anaven enfilats dalt dels animals, havien segrestat l’emperador inca quan ell els donava la benvinguda.

Com que eren avariciosos i pensaven que allà hi havia molta riquesa volien or i plata a canvi de la seva llibertat. Al poble hi tenien collarets amb pedres precioses, braçalets amb maragdes, anells amb robins, arracades d’ametistes, diademes… joies de tota mena.

El poble es va reunir per decidir què havien de fer. Els homes vells van dir que haurien d’entregar el rescat perquè la vida de l’emperador era més valuosa. Els joves, en canvi, dubtaven si pagar perquè no volien perdre la riquesa.

Després de parlar-ne tots van veure que era més important la persona que les riqueses. Per això, van acceptar entregar-los el rescat : un apu hauria de portar-los tota la riquesa.

Però, abans que l’apu pogués marxar, els conqueridors van voler donar-los una lliçó i van matar  l’inca. 

Aquest apu era molt lleial a l’inca i a l’assabentar-se de la seva mort va caure de genolls, plorant, perquè sentia molta admiració per ell.

El déu sol, Inti, va adonar-se del dolor de l’apu i va decidir transformar aquest moment en un gran missatge. De sobte, l’apu es va sentir molt pesat; ja no es podia aixecar de terra i es va quedar transformat en una pedra de la qual sortirien llàgrimes per sempre, és a dir, una font d’aigua!

D’aquesta manera, tota la pena d’aquest poble per la mort del seu inca es recordaria per sempre.

Aquesta llegenda ens recorda la lleialtat, el compromís, la solidaritat, l’amistat i l’amor fraternal.

Autora: Zoraida (Bolívia)