Els alumnes de Bàsic 1 ens presenten la família Guinovart Altès

 

 

BÀSIC 1. PRESENTEM LA FAMÍLIA 

Presentem la família Guinovart Altès 

Versió 1 

El Joaquim Guinovart té vuitanta-dos anys. És l’avi. La seva dona és la Vicenta Altès, que té vuitanta anys. Ells són parella i tenen tres fills. La Carme té cinquanta anys, la Teresa té quaranta-set anys i l’Eugeni té quaranta anys. Ells són tres germans. L’Eugeni té parella, que és la Maria. Ella té trenta-vuit anys. Ells tenen un fill. Es diu Jofre i té deu anys. El Jofre té dos cosins, que es diuen Aleix i Oriol. La Carme té un nebot. La Teresa té tres nebots. La seva cunyada és la Maria. La Maria té sogres, que es diuen Joaquim i Vicenta. La Carme té dos fills. Es diuen Aleix i Oriol. Ells tenen vint anys i quinze anys. 

(Belén Chillogallo, Cristina Terán, Roberto Marín, Juan Ruano, Elizabeth Estarita, Valentina López, Elisa Alfaro) 

 Versió 2 

Ell és el Joaquim Guinovart. Té vuitanta-dos anys. La seva dona és la Vicenta Altès, que té vuitanta anys. Ells són els avis. Ells tenen tres fills: la Carme, la Teresa i l’Eugeni. La Carme és una dona de mitjana edat, que té cinquanta anys. La Carme té dos fills, que són l’Aleix i l’Oriol. Són germans. La Teresa té quaranta-set anys, i el seu germà és l’Eugeni, que té quaranta anys. Ell té parella, la seva dona és la Maria. Ella té trenta-vuit anys. I tenen un fill, que és el Jofre. És el net més petit. Ell té deu anys. Els nebots de la Teresa i l’Eugeni són l’Aleix i l’Oriol. L’Aleix té vint anys i l’Oriol té quinze anys. 

(Elsy Ruano, Louisa Akuffo, Jorge Marcano, Victor Rodríguez, Zakaria Alilouch, Amir Raoui, Claudia Soto) 

 

Share

On vivia quan era petit?

Textos dels alumnes de bàsic 2: On vivia quan era petit?


Quan jo era jovenet, quan tenia 12 anys, jo vivia al sud de la ciutat de Bogotà, en un barri molt humil. El barri es deia Santa María del Lago. 

Aquest barri era molt cèntric, hi havia dues fleques, un supermercat molt gran, una església. Hi havia moltes botigues i escoles petites.  

Jo vivia en un carrer molt estret, on sempre jugava amb els meus veïns. No hi havia gaires gossos, hi havia molts nens petits, que jugaven sempre davant de casa amb mi.  

(Kevin Soto, Bàsic 2) 

 ____________________________________________________________________

Quan jo era petit vivia en un poble molt petit que es diu Aguadas (Colòmbia). El meu poble tenia poliesportiu, camp de futbol i parc de bombers. Vivia en un carrer estret, hi jugava amb els meus amics. Jo anava a escola a prop de casa , els meus pares em portaven a l’escola a peu. No hi havia gaires cotxes. Anava al camp de futbol els dilluns els dimecres, i els divendres m’agradava molt compartir estones amb els meus companys.  

(Andrés Jiménez, Bàsic 2) 

____________________________________________________________________

 

Quan jo era petita vivia als afores del poble de Bolivar, en una casa apartada, a Colòmbia. Anava a l’escola a peu i jugava amb els meus companys. A les tardes m’agradava jugar a les mestres. Era un lloc tranquil, no hi havia gaire gent. Els dissabtes tothom anava a les botigues del poble a comprar els productes per a la setmana. La meva mare era molt estricta i em castigava sovint, però també em donava molt amor. (Patricia Muñoz, Bàsic 2) 

____________________________________________________________________

Quan jo era jove vivia a Colòmbia, a la ciutat de Bogotà, al barri Modelia, a l’avinguda San Fernando. 

Era un barri gran i molt tranquil que tenia parcs, també cinemes, i era molt comercial. El meu carrer era estret, estava ben il·luminat i era cèntric. No hi havia gaires motos ni cotxes, hi havia moltes botigues. 

M’agradava molt caminar i algunes vegades sortir a córrer. No hi havia gaires fàbriques a prop.   

(Yenny Nomeling, Bàsic 2) 

____________________________________________________________________

  Quan jo tenia deu anys vivia a la República Democràtica del Congo, a la ciutat de Goma. Al meu barri hi havia moltes botigues, les cases no tenien pisos, eren baixes. El meu carrer era sorollós i ample, no hi passaven gaires cotxes, motos, taxis… Podíem jugar al carrer. 

Quan tenia quinze anys vaig tornar al meu país. Ara hi ha cotxes, motos, taxis… És tranquil, però diferent d’abans. Ara és ple de botigues.  

(Nicole Kanzayire, Bàsic 2) 

____________________________________________________________________

Quan jo era petit, vivia en un poble als afores de Medellín, Colòmbia. Era un poble petit i més o menys tranquil. Els carrers estaven sense asfaltar, no hi havia gaires cotxes, però hi havia moltes motos. La meva mare em portava a l’escola, perquè estava a prop de casa meva. El meu barri era petit, tenia un parc per a nens, una pista de futbol, una església i només hi havia botigues de barri. Molt de temps després, vam anar a viure a Medellín. Era diferent, el barri era molt gran, els carrers estaven asfaltats i eren amplis i també era molt sorollós i hi havia molts cotxes, busos, un tren. M’agradava molt jugar amb els meus amics, anar a la piscina i en bicicleta. També hi havia moltes botigues i supermercats. Tot era molt bonic i diferent per a mi i per a la meva família.  

(Diego Ospina, Bàsic 2) 

____________________________________________________________________

Quan jo era petita vivia al Paraguai amb els meus pares i els meus germans. Jo anava cada dia a l’escola. A les tardes cada dia ens reuníem amb les amigues a jugar a casa meva. M’agradava molt menjar dolços i la meva mare només volia donar-me fruita. Vaig ser molt feliç, de nena!  

(Gabriela Riveros, Bàsic 2) 

 

 

 

 

Share

Activitat d’escriptura amb l’alumnat d’Intermedi 1 de Vic: a partir d’un quadre, un curtmetratge i una cançó.

 

Va ser una activitat que van elaborar lliurement a partir d’un quadre del pintor Vettriano (The singing Butler),  un curtmetratge (Ode to the Singing Butler) i una cançó de Blaumut (Vint-i-un botons) que hi estan inspirats. Van treballar amb tot aquest material a l’aula i van escriure els textos a casa. Després els van llegir a classe.

 

 Leidy Mayra Vázquez

Quan vaig mirar aquesta pintura i després el vídeo no vaig poder evitar pensar en la meva iaia. La meva iaia va migrar del nostre petit poble a la gran Ciutat de Mèxic per poder trobar feina com a serventa en cases de gent amb molts diners. En aquesta època, s’havia de treballar molt més de vuit hores, i tenir disponibilitat les vint-i-quatre hores del dia.

Les serventes tenien una habitació a les cases dels seus caps, i només podien sortir els diumenges. Per mi era una vida injusta i m’entristeix el que va haver de viure la meva iaia, però sembla que ella s’ho agafa d’una altra manera i recorda amb il·lusió l’època que era jove i vivia a la ciutat. Guanyava diners, havia sortit algun dia a dinar a restaurants i a comprar-se pantalons de moda. Coses que al poble li haurien estat impossibles.

En aquest quadre veig la serventa i penso en la meva iaia, ja que la seva feina era atendre gent rica perquè gaudissin de les seves vides, com ella mai s’hauria pogut permetre. Potser hauria pensat en com de divertit hauria estat anar a la platja amb el seu company de feina.

**

 Jainy Javier Ramírez

La història comença amb la vista del mar mentre dues dones observen l’horitzó. Aquestes dones són la serventa i la seva cap, que esperen que arribi algú. De lluny es poden veure dues figures que es van aproximant, que són un majordom i el seu cap. La dona, molt emocionada, va a la cita. En el moment de trobar-se, el majordom li dona una rosa a l’home perquè li lliuri, com un detall. La dona, una mica tímida, accepta, emocionada.

Han de caminar sols, mentre la serventa i el majordom van a preparar un lloc on ells puguin arribar per menjar i descansar de la caminada. Entre els empleats hi ha una química romàntica igual que entre els seus caps.

Després de la caminada arriba la parella, molt feliç, i es pren un xampany. Estan gaudint del moment quan comença a bufar el vent. Cauen unes gotes i en aquell moment els servents treuen els paraigües per protegir la parella. Quan sembla que la pluja ha d’arruïnar el moment, el majordom anima l’home que lliuri l’anell de compromís a la seva estimada.

Ell es posa de genolls i li fa la declaració. Ella observa aquest gest amb emoció i dubtes, torna a mirar-se la serventa per preguntar-li què ha de fer. La serventa li somriu i l’anima a rebre l’anell. Llavors somriu, es gira i amb una gran alegria accepta l’anell, amb la qual cosa la parella, molt contenta, es posa a ballar. Igual que els servents, que es miren amb felicitat la parella, com si fossin els seus pares.

***

María Fàtima Pestana

Aquesta història i cançó comença així: “Soc fill d’un home senzill que adormia coloms amb la mà, titular d’un càrrec de pes a casa de gent benestant”.

A la platja hi ha dos joves. Ella, una noia vestida de vermell i ell, de frac. Tot està arreglat per passar una vetllada molt agradable. Els acompanyen el pintor, el majordom (“soc un senyor que aguanta el paraigua”), la Cèlia (“que espera pacient com ho fa de costum”) i els amics músics. Tots estan reunits, alegres i disposats a passar davant la riba del mar i els núvols clars una estona extraordinària davant aquest escenari, enfront del mar.

La noia vestida de vermell i el jove de frac, tots dos elegants, prenen te i galetes escoltant suaument la bella música. Tant el majordom com la Cèlia, la criada, estan atents a les sol·licituds dels senyors. El pintor, tranquil i silenciós, continua pintant motors d’instruments musicals i prepara les fotos finals. Els joves ballen al so de la música, a la sorra, davant de l’immens mar, “a la riba d’ultramar, on no paren les sirenes”. Ballen com si volessin, feliços. Ella riu i ell fa “aquell posat de tio seriós i elegant”. El noi ho té tot arreglat per donar-li l’anell de compromís a la noia. Ella accepta l’anell molt feliç i ballen, ballen, fins que s’acabi la música.

***

Matí a la platja . Marisol Lucena

Són les cinc de la matinada . La Cèlia està estirada al seu llit, es mira la finestra. Una finestra molt maca que dona a la plaça Major del poble. Somriu, contenta del dia que l’espera. Fa un mes que la van contractar  per anar a ajudar a una casa, on no s’esperava trobar-se tan a gust. Ella, que va arribar d’un poble petit de la Cerdanya, que no havia vist mai la platja, va quedar-se amb la boca oberta una bona estona. Precisament avui, que ha d’anar a passar tot el matí a la platja, que hi ha d’acompanyar la seva senyora, la Carmina.

La Carmina, una jove enamorada d’un noi elegant, alt i molt guapo. La Cèlia viu el mateix entusiasme que la Carmina. L’ajudarà en tot el que necessiti perquè estigui més guapa que mai. Tot just ahir va acabar de cosir-li el vestit, un  vestit llarg fins als peus, de color vermell.

—Espero que no torni a ploure! —pensa la Cèlia.

Tot plegat s’aixeca per mirar per la finestra, però encara és fosc per veure el cel.

—No ens deixem els paraigües, no fos que es mullés el vestit tan maco —torna a pensar. I finalment comença a preparar-ho tot.       

Esperem que tot surti perfecte.

**

 

 

 

Un amor inoblidable Elsa Scarlet Iturrraran

Explica la història que, un dissabte a la tarda, amb un sol radiant i uns núvols que semblaven trossos de cotó, una noia que es deia Carme i un noi que es deia Pere es van trobar a la platja i sota el cel, de color blau, es van enamorar. Des d’aquell dia, no s’han separat mai.

Cada dissabte, tornaven a aquesta platja amb un cistell carregat d’exquisits menjars acompanyats d’un grup d’amics músics que gaudien de tocar els instruments perquè els enamorats ballessin sense descans.

El vent i la pluja formaven part d’aquell moment, perquè si plovia en Pere portava sempre un paraigua i cobria el cos de la seva estimada. Ella portava a cada cita un vestit de color vermell, com les roses, que semblava de vellut.

Un dia d’aquells, la Carme va decidir regalar-li a en Pere un anell d’or i va portar cava i menjars molt especials. Però aquell dia en Pere va perdre la vida, i no va ser possible la seva trobada.

La Carme va quedar desconsolada, però no s’ha oblidat mai del seu amor i després de quaranta anys, torna sempre, cada dissabte, amb els seus amics a la mateixa platja per recordar els moments més feliços de la seva vida, i ballar les cançons preferides del Pere, sense descans. Per tot això la coneixen com la dona d’un amor inoblidable.   

 

**

 

Marta Ruth Pérez

I si plou sona el vent, com si fos una cançó, les onades es belluguen i s’acosten a la platja xiuxiuejant-li a l’amor. Ja són quatre enamorats i només dos para-sols, per si plou estar juntets i si surt el sol també, els majordoms i els amos. Bona sort, és l’amor.

**

The singing Butler .Jorge Blanco

Vuit del matí d’un diumenge de novembre. Prenc un cafè amb llet en un poble que no és el meu. Estudio (llegeixo) “Els drets i els deures dels treballadors públics”, per a la plaça de peó de la brigada.

Surto al jardí i fumo entre els bancals de l’hort. El tomàquet cherry groc del Banc de llavors de Roda encara produeix. Quantes vegades he deixat i he tornat a fumar? No ho sé, tantes com m’he allunyat i m’he reconciliat amb la meva dona. En aquesta ocasió vaig tornar al tabac al febrer, quan va morir el meu pare.

La cançó que va posar la professora dilluns començava “Soc el fill d’un home senzill que adormia coloms amb la mà”. Jo soc el fill d’un mestre d’escola que conreava un hort i jugava al frontó amb una pilota dura com una pedra.

Pujo, amago el dossier que diu Calldetenes, engego l’ordinador, teclejo Sofcatalà i trio el corrector ortogràfic i gramatical. Obro una altra pestanya, escric Ode to the singing Butler. Hi afegeixo Vanity Fair.com. Apareix el pintor Vettriano assegut en un sofà verd mirant el seu quadre. La paret blava, a la mà un cigarret apagat.

Aquí i ara, al meu petit despatx The singing Butler em recorda la portada d’Els detectius salvatges, de Roberto Bolaño. Em giro a la cadira que vaig agafar de la deixalleria quan treballava a la brigada de Sant Julià i trobo el llibre entre El dia del Watusi i La conjura dels necis. Il·lustració: The Billy Boys (detall) , Jack Vettriano, 1997. Escric aquest títol a Google.

Al quadre hi ha quatre homes a la platja, al llibre són tres. Han tret el que sembla el cap de la banda. El cel és clar, no hi ha ni vent ni núvols. El vermell del vestit de la dona és el vermell de l’enquadernació del llibre en l’edició Compactes d’Anagrama. Al vídeo de Blaumut, al minut 1:44 apareixen els del grup, vestits de blanc i negre, caminant per la platja. No sé si és un homenatge a la novel·la o pura casualitat. En l’article de Vanity Fair puc llegir: “Vettriano va fer The singing Butler perquè al principi de la seva carrera una dona va dir que ell era bo pintant platges i perquè la gent enamorada va a la platja sovint”.

La platja, les platges… Quan vaig tenir Facebook, en una ocasió, després de les terceres vacances a la Bretanya, vaig escriure: “La felicitat és llegir una novel·la d’Ian Rankin en una platja bretona”, L’última vegada que vaig anar a la platja va ser a Begur. No em vaig banyar. Vaig llegir, vaig mirar els meus fills, vaig berenar un entrepà de mig metre de chistorra i truita i vaig recollir quan la Sònia va dir que era hora de tornar cap a l’Esquirol.

Tinc a l’escriptori, entre el teclat i la pantalla, una pedra d’aquella cala i la pilota del meu pare.

**

 

Neus Fernández

Hi havia una vegada un majordom anomenat Pere que vivia en un castell. Sempre s’assegurava que tot estigués en ordre i que la llar de la seva família fos impecable.

Un estiu, la família va decidir passar les vacances en una bonica platja. Pere va fer totes les maletes amb cura, incloent-hi els vestits de bany, els para-sols i les tovalloles. Mentre eren a la platja, va quedar encantat per la bellesa d’una dona que passejava descalça per la vora.

Ella portava un vestit llarg blanc, que amb el contrast de la seva pell bronzejada pel sol… Es va apropar a Pere i van tenir una conversació. Van descobrir que compartien una passió per l’art i la música, i van passar hores caminant per la platja sota el càlid sol de l’estiu parlant dels seus somnis.

De sobte el cel es va enfosquir, i la pluja va començar a caure. Pere es va recordar que a la seva maleta portava un parell de guants de seda per protegir les mans delicades de la reina. Sense pensar-ho dues vegades, els va oferir a la dona perquè se’ls posés i es protegís les mans de la pluja.

 

La pluja només va fer que la seva trobada fos encara més romàntica. Van caminar de la mà a la platja, sota la pluja, rient i gaudint de l’amor que començava a florir entre ells. Després d’un temps el sol va a tornar a brillar i el cel es va aclarir. Es van acomiadar amb un petó dolç i van prometre mantenir-se en contacte. L’estiu va arribar al final, però el record d’aquella trobada va romandre al cor de Pere. Recordava amb afecte aquell amor d’estiu i com els guants i el para-sols es van convertir en símbols d’una trobada màgica.

 

**

 

 

 

 

 

Share

Nivell B1. VxL. Emocionada d’arribar a Catalunya i aprendre català.

 Emocionada d’arribar a Catalunya i aprendre català

 

La llengua es el mètode més pràctic per comunicar-nos i la manera més útil per exposar les nostres idees de forma lògica i coherent; ens ajuda per poder integrar-nos a la societat i evidentment per conèixer la seva cultura.

Catalunya es una ciutat atreta per el seu clima, el menjar mediterrani i com no!! una llengua nova per aprendre que es el català i a més amb una existència de segles.

Quan arribes a una ciutat i saps que has d’integrar-te al lloc que millor que començar a aprendre l’idioma.

Vaig arribar de Sud-amèrica a Catalunya fa un temps enrere i vaig assabentar-me que a Catalunya es parla el català doncs pensava que mai ho parlaria ja que sentia que era difícil la pronuncia es a dir la fonètica i que em costaria. Vaig pensar que havia de començar a estudiar com mínim el nivell bàsic i vaig demanar informació a l’ajuntament de Barcelona precisament a la de Les corts on vivia, llavors des d’aquí em van orientar d’anar al Consorci de normalització lingüística i es allí que vaig començar a estudiar, tot i així quan vaig acabar el bàsic 1, 2 i 3 en principi ja estava preparada per començar l’elemental, però no em sentia a punt per parlar-lo .Tot i així em sentia molt emocionada, és a dir alegre, d’haver obtingut aquell primer diploma de nivell bàsic de català i llavors vaig començar el següent nivell. Ja a punt d’acabar veia que em faltava alguna cosa per llançar- me a parlar-lo i pensava que com podria fer-ho. Amb una de les professores vaig comentar-li i li vaig explicar d’aquella vergonya que sentia i em va dir que perquè no li havia dit abans ja que podia participar en un programa esplèndid que es diu Voluntariat per la llengua, justament per posar en pràctica l’idioma que estava aprenent. Vaig inscriure’m de manera gratuïta i llavors en dies em va contactar amb una dona d’aquella zona , Les Corts, que va ésser la primera parella lingüística. Va tenir tanta paciència amb mi i a més jo em sentia a gust de parlar i deixar-me anar, que era el que jo principalment necessitava, fins i tot vaig presentar  la parella lingüística a la meva família i ella també així quedàvem per fer xerrades en grup. Aquesta primera trobada del Voluntariat va ésser una gran oportunitat per poder integrar-me a l’idioma català i sentir-me més segura. Des d’aquella època he tingut a persones del voluntariat amb qui he pogut tenir xerrades de diferents temes que ens proposaven des del VxL. Bé, amb aquesta iniciativa del programa m’he trobat motivada i he pogut continuar avançant de nivell i ara em trobo que he acabat el Suficiència 1, 2, 3, no obstant, com tot idioma sempre és necessari portar-lo a la pràctica.

Actualment visc a Torelló on he sentit el català a tot arreu de comerços, l’ambulatori, botigues, restaurants, etc., i això va molt bé.

 

Fraga

Share

Nivell B1. E1. Potser no estem sols a l’espai

Potser no estem sols a l’espai

La meva terra natal és Geòrgia. És un país amb una gran història, cultura i tradicions.

Podem parlar de la natura meravellosa, la cuina típica, guerres, religió, descobriments arqueològics antics… Però avui vull presentar-vos  informació molt interessant i diferent sobre Geòrgia.

La polifònica georgiana és coneguda arreu del món. L’any 2001, per recomanació d’un jurat internacional presidit per l’escriptor espanyol Juan Goitisolo, el director general de la UNESCO va anunciar les 19 primeres obres mestres de patrimoni oral i immaterial de la humanitat. I entre aquestes 19 obres mestres hi ha una cançó polifònica georgiana.

L’any 1977 la NASA va triar un repertori musical per enviar-lo a l’espai. Entre ells aquesta cançó polifònica georgiana “Chakrulo”, que es va afegir a la llista de discos d’or de la Voyager 1 i Voyager 2.

Després de “Chakrulo”, dues obres de l’artista hiperrealista georgià Bruno Vepkhvadze s’enviaran a l’espai la tardor del 2023, organitzades per la NASA.

Si hi ha una altra civilització a l’espai, aquest serà un missatge per a ells, des del nostre planeta.

Complir una missió tan important és un gran orgull per a un país tan petit com Geòrgia.

Si voleu, podem veure aquestes obres…

Share

Nivell B1. E1. Per trobar-te…

PER TROBAR-TE

I m’ha abraçat…

Catalunya m’ha abraçat sense saber que vindria per parlar-hi català.

I abans de sortir del meu país vaig dir…

Jo no vull marxar mai, mai, de la meva Colòmbia.

Colòmbia és meva, sí, és meva.

Em va veure créixer, però no em veurà envellir

Perquè ara soc d’aquí.

Catalunya em va adoptar!

Barcelona em va saludar i a les seves platges

em va presentar. Però…

vaig arribar a Vic per buscar aquella ombra

fosca que s’ha emportat el meu cor.

Ho he trobat gairebé tot.

Però encara em falta el meu cor.

 

LaRuth@

 

Share

Nivell B1. E1. El meu viatge a Catalunya

El meu viatge a Catalunya

 

El meu viatge va començar el febrer de 2022.Quan vaig arribar a Catalunya, vaig tenir la sensació d’entrar en un món nou, no sabia res, ni la seva cultura, ni la llengua ni les seves lleis. Em va costar  escoltar una llengua que no  podia parlar ni entendre.

No sabia que Espanya tenia dues llengües, castellà i català. Com que vaig decidir viure aquí, vaig triar el català, perquè ja que estem vivint a Catalunya he d’aprendre la seva llengua.

Vaig decidir anar a l’escola per aprendre l’idioma però havia d’esperar fins al maig per registrar-me a un curs, però tenia una gran passió per aprendre, i per això no vaig perdre el temps, vaig començar a llegir contes infantils, preguntava molt i escoltava  cançons catalanes. Recordo que demanava a la meva cosina que m’ensenyés una  paraula cada dia.

Quan vaig entrar a l’escola de Normalització Lingüística, vaig començar Inicial i després vaig passar al Bàsic 2 directament. Catalunya n’ha donat molt. Pel meu amor per aquest país, volia dominar la seva llengua.

Bhidari

Share

Nivell B1. E1. Costums colombians

Costums colombians

A Colòmbia no es pren cafè, a tot arreu es pren tinto. Quan dic a tot arreu em refereixo que vagis on vagis algú sempre t’oferirà un tintico, o tinto o tassa de cafè negre, a l’esmorzar, a mig matí, després de dinar, en una reunió de treball o en una sortida amb amics.

L’aguardientico o aguardiente és un licor d’anís molt consumit a tot Colòmbia, que se serveix en petits gots i s’acompanya d’un got d’aigua amb gel, per si els primers glops resulten molt forts, perquè els que segueixen ja ni  se senten.

Cada regió s’especialitza a preparar la seva pròpia arepa, però totes comparteixen el que és bàsic: totes estan fetes amb blat de moro i es consumeixen en qualsevol moment del dia.

El Nadal a Colòmbia és una de les èpoques més festiva i alegre del país. Es decora amb total exageració les cases, els edificis, les places, els llocs públics, els aeroports i a tot arreu hi ha decoració exagerada de Nadal i llums.

A Colòmbia els regals els porta el Niño Jesús, i no Santa Claus. Els petits ho esperen amb ànsia la mitjanit del 24 de desembre. A més, les ciutats encenen impressionants enllumenats amb diferents motius i fins i tot competeixen per premis. El millor pla de les famílies colombianes és aprofitar els dies de vacances per escapar al camp, llogar una finca amb piscina a terra temperada i passar-hi caps de setmana complets enmig de jocs, música i molt menjar.

El Dia de las Velitas tot el país s’il·lumina en homenatge a la Immaculada Concepció. La celebració s’inicia a les 19.00 h del dia 7 de desembre i acaba la matinada del 8. Durant aquestes hores a tots els barris, parcs, carrers s’encenen espelmes i fanals i la gent surt als carrers a compartir aquests moments commovedors, participen en les oracions grupals o es fan fotos en els escenaris més bells.

 

Share

1r premi. Nivell B1. E1. A dins de tu

A DINS DE TU

Escaquejar-me?

No pots escaquejar-te!

Quan el més important no ets tu…

Quan només sents el soroll del teu plor,

la teva por, la teva ansietat.

Aquella necessitat tan gran d’abraçar

el que no puc assolir.

Encara que va estar a dins teu i es va formar

amb cada batec del teu cor.

I va marxar tan lluny, tan lluny, que és al teu costat.

S’ha amagat, s’ha arrossegat en aquella ombra fosca,

tan fosca que no em deixa veure com et trobaré,

com et salvaré, quan podré somiar-te!

Escolto a la matinada el seu crit i em plora.

‘No em deixis aquí’.

I puc cridar, però la neu congela el soroll.

I no et deixa sentir el meu dolor per tu…

Ja estaràs de nou als meus braços.

Com aquell dia del mes de juny.

Seràs en mi!

 

LaRuth@

 

Share

Nivell A2. Bàsic 3. Encendre i apagar

 

Fins les estrelles més brillants arriba un dia que s’apaguen, fins els núvols

més clars, s’enfosqueixen.

Fins el foc més calorós s’apaga. Ens preocupem a caure bé a tothom o ser

estimats per tothom, si de vegades només necessites l’amor d’una persona.

Fins intentar deixar una marca que al final desapareixerà. Fins a arribar a odiar

la idea de ser oblidat.

Fins que t’adonis que allò que neix, mor i tot el que va ser creat

desapareixerà.

Fins que t’adonis que tu ets la resposta de tot, sense tu no hi hauria preguntes

que hauries de respondre.

Perquè tot comença per tu, acaba amb tu i la resta són altres històries d’altra gent.

 

Sito

 

Share