1r premi. Nivell A2. Bàsic 3. L’home que volia passar desapercebut

Soc despistat, molt molt despitat, ho sé. Quan era petit, la meva mare sovint em deia que algun dia em deixaria el cap en algun lloc. A poc a poc us explicaré milers d’anècdotes de les meves distraccions.

Avui us explicaré la surrealista història que em va passar la primera vegada que vaig conèixer la família de la xicota del meu fill. Perfectament podria ser l’argument d’una pel·lícula a l’estil Almodóvar.

Era la primera vegada que anava des del País Basc al Lluçanès. Els meus companys de feina catalans em van dir: ves amb compte amb la gent d’allà, que són molt tancats i molt seriosos. Res de bromes! El viatge se’m va fer interminable, sobretot el darrer tram pujant un port de muntanya. Després de perdre’ns diverses vegades, al capvespre vam arribar a la masia.

Vam sopar i vam anar a dormir, perquè estàvem cansats del viatge. El meu fill i la seva xicota van dormir en una habitació i la meva dona i jo en una altra de la mateixa planta. La mare de la xicota va dormir a la planta de dalt. A la meva edat és normal llevar-se a mitjanit per anar al lavabo. L’edat no perdona! Aquella nit no en va ser l’excepció i a mitjanit em vaig llevar per anar-hi.

Com que soc una persona discreta a qui agrada passar desapercebut i sense molestar, em vaig aixecar endormiscat, vaig agafar el mòbil per il·luminar-me, però no tenia bateria, necessitava anar al lavabo, i amb el llum apagat m’hi vaig dirigir. Vaig comptar les habitacions: una, dues, tres, quatre. No vaig tenir en compte l’habitació de la planxa, que tenia la porta oberta. Ja de tornada vaig comptar de nou les portes: una, dues, tres, quatre; deu ser aquesta. Vaig obrir la porta amb molt de compte per no fer soroll. Tot estava en silenci, a les fosques vaig temptejar buscant el llit per ficar-m’hi a dins. De sobte vaig sentir una veu que em deia: «Carinyo, què fas?». Ostres!, m’havia equivocat d’habitació i vaig estar a punt de ficar-me al llit amb la xicota del meu fill.

De sobte vaig sentir una riallada a l’habitació del costat, era la meva dona que s’havia adonat de la situació i no parava de riure. El riure se’ns va contagiar a tots quatre. Aquella nit no vam poder dormir perquè de tant en tant algun de nosaltres esclatàvem en riallades.

L’endemà teníem la “presentació oficial” de la família. Hi havia molta gent i tots estaven molt seriosos. La tensió es podia tallar amb un ganivet. De cop i volta, un familiar, que era pagès, va dir que sovint havia de llevar-se gairebé de nit per anar a treballar. Els quatre involucrats en la surrealista situació de la nit anterior ens mirem primer, somriem després i finalment comencem a riure ben fort. Els familiars, que no entenien res,  ens van preguntar: però, què us passa? No vaig tenir cap més remei que explicar l’odissea nocturna. Sens dubte, vaig ser el primer a trencar el gel. A partir d’aquell moment, entre rialles i bromes, expliquem moltes anècdotes curioses.

Epíleg:

El primer regal que em van donar va ser una llanterna.

El meu fill es va casar amb la seva xicota.

La família de la meva nora encara ens convida a les reunions familiars. Han passat molts anys, però, de vegades, apareix algun somriure que ens recorda aquella nit i tornem a riure.

Em pregunto què hauria passat si haguéssim dormit tots cinc a la mateixa planta.

Ara tots tanquen la porta de l’habitació amb claus.

 

Print Friendly, PDF & Email