Parlem amb Puri Pinto
Puri Pinto parla de la seva trajectòria lingüística a la Barcelona dels anys 70 al seu primer llibre Amb Q de formatge.
«…una nena de família castellanoparlant d’orígens extremenys, nascuda a Barcelona l’any 1968, que viu en un poble de la perifèria (La Llagosta, del Vallès Oriental), escolaritzada en castellà, que té professors de Badajoz, de Sòria, de Galícia que sempre li parlen en castellà, que a cinquè fa per primer cop l’assignatura de francès i a sisè, també per primer cop, la de català… Aquesta nena era jo i recordo haver après amb 13 anys, paraules com eixerida, julivert, geperut, murri, cercar, etc.»
«Així doncs, la llengua materna o d’origen hi és, i no s’ha de perdre (ja que la vida ha de ser un camí d’enriquiment, no pas d’empobriment), però també podem tenir d’altres llengües que quantitativament podem emprar fins i tot més que la llengua materna pròpia, en funció de les nostres circumstàncies vitals… I per què no entendre que la llengua materna d’un territori pugui tenir preferència per davant de la llengua materna dels individus quan totes dues no són la mateixa? Al cap i a la fi, jo no perdó la meva identitat de castellanoparlant d’origen pel fet de ser també catalanoparlant d’adopció i espero, amb el temps, poder ser parlant de més llengües.»
En el marc del concurs “Les llengües de la meva vida” alumnes i voluntaris del CNL de Barcelona van assistir el passat 10 de novembre, a la xerrada “Puri Pinto va parlar de les llengües de la seva vida”, a la delegació del CNL de Barcelona a Sant Andreu, al Recinte Fabra i Coats de Barcelona.
«La llengua és vostra i us necessita»
Una alumna es van encarregar de la presentació de la conferenciant, Puri Pinto, filòloga i professora de literatura i llengua catalanes a l’ensenyament. El torn de paraules va ser molt participat gràcies al fet que alguns dels alumnes assistents a l’acte havien treballat prèviament a classe fragments del seu llibre Amb Q de formatge.
Puri Pinto va començar parlant de la seva trajectòria personal, dels primers contactes amb el català i de la voluntat de fer seva la llengua del país on ha viscut –catalanoparlant d’adopció–, sense renunciar mai a la llengua de relació amb els seus pares i germans –el castellà–, la seva primera llengua. Amb els anys, el català ha esdevingut també una de les seves llengües familiars.
Va reivindicar el dret a poder aprendre i fer servir la llengua catalana amb normalitat per part de tothom.
Va manifestar la necessitat de mantenir el programa d’immersió lingüística a les escoles: «per assegurar que tots els infants tenen accés a les dues llengües en igualtat de condicions» i evitar l’exclusió que es pot produir per manca de coneixement suficient de la llengua; «tots els ciutadans tenen dret a aprendre i a fer servir la llengua amb normalitat» i s’ha de «despenalitzar el procés d’aprenentatge de la llengua».
Al llarg de la seva exposició va insistir en la importància d’aprendre la llengua del país d’acollida. «La llengua (catalana) també és vostra i us necessita»!
La seva “vareta màgica” com a professora de català a l’ensenyament secundari és, precisament, la seva autobiografia lingüística.
