Lectures
Agota Kristof. L’analfabeta, Editorial Laertes, 2005 (llibre de lectura fàcil). Onze capítols per onze moments de la vida d’Agota Kristof; de la nena que devora els llibres a Hongria, a l’escriptura de les primeres novel·les en francès.
«Sé que no escriuré mai en francès com hi escriuen els escriptors francesos de naixement, però l’escriuré com pugui, tan bé com pugui. Aquesta llengua, no l’he triada jo. Me la van imposar per atzar, per casualitat, per les circumstàncies. A escriure en francès, hi estic obligada. És un repte. El repte d’una analfabeta.»
Elias Canetti. La llengua salvada, Col·lecció A tot vent, Edicions 62, 1986. L’agitada Europa de principis del segle XX és l’escenari on Elias Canetti viu la seva infantesa. El Premi Nobel de Literatura inclou, al primer llibre de les seves memòries, La llengua salvada, records sobre com va aprendre a conviure en diferents llengües: judeoespanyol (l’espanyol parlat per sefardites), búlgar, turc, anglès, francès i alemany.
«Rustschuk, al baix Danubi, on vaig venir al món, era una ciutat meravellosa per a un infant i, si dic que és situada a Bulgària, en dono una idea incompleta, perquè allí vivien persones de les procedències més diverses, en un dia es podien sentir set o vuit idiomes. A més dels búlgars, que sovint arribaven del camp, també hi havia molts turcs, que ocupaven un barri propi i, confinant amb aquest, hi havia el barri dels sefardites, el nostre. Hi havia grecs, albanesos, armenis, gitanos. De la riba contrària del Danubi venien els romanesos.» infantesa.
Norman Manea. La llengua nòmada, Arcàdia, 2008. L’escriptor d’origen romanès Norman Manea ha estat protagonista actiu de la història europea del segle XX. Ha escrit novel·la, assaig i relat, i el tema principal de la seva obra és el destí individual en situacions extremes (l’holocaust, la dictadura comunista i l’exili).
«En el principi va ser la paraula, ens diuen els antics. Per a mi la paraula del principi va ser romanesa. […] A casa es parlava romanès: jo passava la major part del temps amb la Maria, la bonica filla de pagesos que tenia cura de mi i m’adorava en romanès. No era, certament, l’única fonètica de l’indret. A Bucovina, abans de la Segona Guerra Mundial, es parlava alemany, jiddisch, ucraïnès, polonès i una estranya barreja eslava, característica del rutens. […]
Al camp de concentració vaig aprendre el jiddisch dels ancians i l’ucraïnès dels nens del poble. Després de ser alliberats per l’Exèrcit Roig, vaig anar durant un any a una escola primària en rus, sota les autoritats soviètiques. En tornar a romania l’any 1945 vaig continuar anant a l’escola, que naturalment era en romanès, però els meus pares van fer que em donessin classes privades… d’alemany. […] L’hebreu el vaig estudiar només durant un any, pels volts dels tretze, per a la meva admissió solemne entre els “homes” de la tribu, però, sorprenentment, encara avui me’n queda un solatge que ressorgeix quan menys m’ho espero… Durant el batxillerat vaig aprendre francès i vaig oblidar força rus, perquè estava tip d’aprofundir en una llengua que em semblava que ja dominava fins i tot massa bé…»
Daniel Landart, escriptor basc, descriu a la novel·la Aihen aula (1978) la seva infantesa.
«La nostra nova mestra era un bitxo. Amb veu sonora i mirada intensa, ens feia por. […] D’altra banda, ens digué que anéssim amb compte, perquè entenia i parlava eusquera tan bé com nosaltres. […] En sortir de classe, agafà una escombra i la donà a un de nosaltres dient-li: “ Dóna-li al primer que sentis a parlar eusquera. A l’hora de tornar a classe, el qui tingui l’escombra a la mà serà castigat”. Al patí, per descomptat, passà l’escombra per deu mans; d’efecte, qui no relliscava cap a l’eusquera? Penso que el primer dia no vaig dir res. Però l’endemà, quan anàvem a jugar a pilota, vaig dir “jo”!, com ho vagi dir abans milers de voltes, i “jo” és eusquera. Em pertorbà tant que no sabia si era eusquera o francès. Havia de ser eusquera, perquè em calgué restar a la porta, amb l’escombra a la mà. Primer l’insult, després el càstig: “No parlaré eusquera, no parlaré eusquera, no parlaré eusquera”…» Traducció del francès al català a càrrec de Chirstian Lagarde (Universitat de Perpinyà)
Puri Pinto. Amb Q de formatge, Edicions del 1979, 2015. L’autora descriu la seva trajectòria lingüística a la Barcelona metropolitana dels anys 70 i la decisió, conscient, d’adoptar la llengua catalana.
«Així doncs, la llengua materna o d’origen hi és, i no s’ha de perdre (ja que la vida ha de ser un camí d’enriquiment, no pas d’empobriment), però també podem tenir d’altres llengües que quantitativament podem emprar fins i tot més que la llengua materna pròpia, en funció de les nostres circumstàncies vitals…»
Ngũgĩ wa Thiong’o. Somnis en temps de guerra (Editorial Raig verd). Ngũgĩ wa Thiong’o va néixer el 1938 a la Kenya rural. Fins i tot mentre la Segona Guerra Mundial afectava les vides dels africans sota el jou imperialista anglès i la seva família passava penúries econòmiques, Ngũgĩ va aconseguir anar a l’escola per sadollar la seva singular set de coneixements. Anys més tard es convertiria en un dels principals escriptors i pensadors africans.
El llibre, narrat des dels ulls d’un nen i la intel·ligència d’una vida dedicada a l’estudi i defensa de les cultures minoritzades, evidencia les vicissituds socials i polítiques de la vida colonial i la guerra. És el testimoni d’un nen que, enmig d’un país immers en el desencant i la mort, emprèn cada dia el seu camí cap a l’escola amb la ferma esperança que els somnis poden canviar el món.
«A la nova escola de Manguo encara es feia èmfasi en l’anglès com a clau de la modernitat, però, mentre a la Manguo Karing’a hi coexistien l’anglès i el kikuiu, ara el kikuiu no era vist amb bons ulls. Va començar la caça de bruixes contra els qui parlaven llengües africanes al recinte de l’escola…»
Vassilis Alexakis, escriptor grec exiliat a França. La seva obra mostra la presència de les seves dues cultures. Després d’anys de publicar en francès va escriure La langue maternelle directament en grec, per comprovar si era capaç d’escriure encara en la seva llengua materna.
Paris-Athènes «Havia decidit assumir les meves dues identitats, fer servir alternativament les dues llengües, compartir la meva vida entre París i Atenes. […] El grec m’entendria, em recordava qui era. El francès em permetia alliberar-me més fàcilment de la realitat.[…] Vaig traduir la novel·la que havia escrit en grec i traduir al grec una de les meves novel·les franceses. És tediós rellegir-se a través d’una altra llengua, però no pas inútil. […] Vaig modificar molt el llibre traduït per a la meva mare amb motiu de la seva reedició, sis o set anys després de la primera edició. No em molestava la traducció, però si alguns fragments de l’original francès. Vaig reescriure en grec gairebé la quinta part d’aquella novel·la. Si l’hagués de reeditar en francès, la corregiria traduint del grec els fragments modificats. Potser acabaré no sabent en quina llengua vaig escriure alguns dels meus llibres. No feia un gran viatge anant d’una llengua a l’altra. Més aviat em semblava passejar-me dintre de mi mateix.» Traducció del francès al català a càrrec de Christian Lagarde (Universitat de Perpinyà)
