Amsterdam amb nens!
Fa uns quants anys el meu home va haver d’anar a treballar una temporada a Amsterdam. Per Setmana Santa vaig anar-lo a veure amb els tres nens, de 10, 5 i 3 anys respectivament. Volia aprofitar per visitar la ciutat. Però us recomano, si heu de visitar una ciutat, Amsterdam o qualsevol altra amb canalla, que tingueu algunes idees prèvies per fer amb ells.
Una de les coses que més m’agrada quan viatjo és recórrer a peu tota la ciutat i acabar menjant en el lloc menys turístic. I vam caminar, sí, però no tant com hauríem volgut perquè acabar amb dos nens a coll, cansa!
Us explico una miqueta el que vam fer per poder combinar la visita de grans i petits.
Vam començar el primer dia amb un creuer pels canals d’Amsterdam, per fer-nos una idea de la ciutat. El vam agafar cobert perquè aquell dia nevava. Quin fred! Per als petits va ser molt emocionant i vam poder veure la part més cèntrica d’Amsterdam.
L’endemà vam anar a visitar el barri dels museus que hi ha al costat de Vondelpark. Al voltant del parc, que és perfecte per jugar quan fa sol, hi ha el Museu Van Gogh, que té molt èxit entre els més menuts. Ens hi vam passar una bona estona…
Després vam entrar en un bar a prendre alguna cosa. Vigileu, però, que no us passi com a nosaltres, que vam intentar entrar en un coffee shop amb els nens,,, I no ens van deixar, és clar…
Al seu costat hi ha la fàbrica i el museu de diamants Corter; val la pena donar-hi un cop d’ull: a la fàbrica, després de fitxar-te, el posen un/a guia per a explicar-te com es classifiquen i es tallen els diamants, te n’ensenyen el procés de fabricació, i et conviden a comprar-ne, sobretot d’oferta. És molt curiós.
Passejar pels mercats de flor dels barris és tot un plaer… Hi ha tot tipus de flors, bulbs i llavors per endur-te cap a casa i intentar fer de jardiner. Als nens els va encantar. Als barris pots trobar mercats de tot tipus al carrer, hi ha molta vida!
La Casa d’Anna Frank és una visita quasi obligada si els nanos tenen prou edat (Prinsengracht 267) . Cau al nord-oest de la ciutat. Vam haver de fer molta cua però val
Recordeu que si voleu menjar alguna cosa, hi heu d’anar aviat. Trobareu menú de migdia on acostumen a incloure-hi la sopa del dia o una amanida. Tenen sopes molt variades, de tomàquet, cigrons, pasta… Un bol calentet amb un segon i ja està! Fins a l’hora de sopar.. Ah, i per setmana santa us donaran ous petitets de xocolata a tot arreu… Fins i tot al tramvia!!
A l’hora de moure’ns per allà vam agafar els petits ben fort de la mà. Les bicicletes van com boges per tot arreu i els carrils bicis són a la mateixa vorera. Cotxes, bicicletes, tramvies… uf! Has d’anar molt amb compte si no hi estàs acostumat…
Ens ho vam passar realment bé!
Un racó molt especial
Hi ha un lloc a l’Empordà que em va robar el cor ja fa molts anys. Està entre Begur i Platja de Pals, es diu la Platja del Racó. Tenim el privilegi de gaudir-ne els caps de setmana i l’estiu.
Per nosaltres la millor època és la primavera i la tardor que és quan hi ha poca gent, no fa massa calor i el paisatge és increïble.
De casa nostra es veu el mar i de fons les Illes Medes, no us podeu imaginar quina quantitat de tons blaus hi pot haver!
És una bona zona per a fer turisme ,està ple de pobles amb molt d’encant:Pals, Begur,Torroella de Montgrí, l’Estartit…Trobareu bona cuina i estades per totes les butxaques,des de càmpings a hotels de moltes estrelles.
Què fer? A mi m’agrada anar a la platja a jugar amb la sorra amb el meu fill, caminar i contemplar el mar. No m’hi banyo gairebé mai, l’aigua és freda com el gel i quasi sempre està moguda, que per això és la Costa Brava!
Coneixeu els camins de Ronda? Es un caminet que va per la vora de la costa seguint els penya-segats, les vistes són magnífiques. Hi ha cales molt petites on no pots arribar-hi en cotxe. El camí comença a la Platja del Recó, passa per la cala de la Illa Roja i acaba a Sa Riera.
Després hi ha un altre tram que uneix Aiguafreda i Sa Tuna. I més i més.
L’última descoberta nostra va ser Cala Pedrosa, que fa honor al seu nom. Desprès de caminar per un lloc ple d’heures i vegetació verda arribes a una cala tota plena de pedres( pedrots) amb un” xiringuito” dels de fa trenta anys!
El lloc preferit del meu fill és la cala de la Illa Roja, un dia li vaig dir que els pirates hi amagaven els seus tresors …cada any els busquem… sense èxit.
Un altre lloc que ens agrada és la desembocadura del Ter. Un contrast d’aigua dolça i salada en una platja salvatge.
Per a mi és un lloc on encara queda molt per descobrir. Us recomano que ho descobriu vosaltres.
Més informació a http://www.begur.cat/turisme/cat/platges.php?id=429
Viatge als Estats Units !!!!
Va ser l´any 2011 quan vam planejar aquest viatge a algunes ciutats dels Estats Units, jo pensava que no el faria perquè sempre que havia volgut viatjar a l´estranger em sortia alguna cosa, una cosa bona com era trobar feina.
Vam sortir cap a Nova York el dia després que matessin Bin Laden, o sigui, el viatge ja començava mogudet. Vam arribar a Nova York sense cap problema i vam començar a viure en aquesta ciutat tan plena de vida i soroll.
La visita a la ciutat de Nova York em va encantar, plena de vida, diversitat, soroll, colors…no em donava temps a pensar en res perquè el cap sempre era ple de moltes sensacions. A Nova York vam visitar: L´Empire State, Broadway, Chinatown, El Pont de Brooklyn, Central Park, Times Square, Wall Street, La petita Itàlia, El Museu Moma…
A Broadway vam anar a veure un espectacle, concretament l´obra de Priscilla a Broadway, suposo que haureu vist alquna altra versió en pel.lícula, per exemple Priscilla la reina del desert. Vaig riure molt, l´obra era en anglès i en els diàlegs et perdies però només veient la interpretació ja gaudies de l´obra.
També vam anar a Niagara, pensava que pot ser em decebria perquè a vegades veus llocs per la televisió que t´impacten i després quan els vas a veure et deceben, no va ser el cas perquè ens va agradar molt anar-hi, hi havia molta quantitat d´aigua i l´efecte de les cascades quan t´acostaves amb el vaixell era sorprenent. Quan anavem amb el vaixell camí a les cascades, un noi li va demanar matrimoni a la seva núvia, amb anell inclós, va ser perillós treure l´anell en aquell moment amb tanta aigua pel mig.
Des de Niagara vam creuar a Canadà, on es veien molt millor les cascades i després cap a Toronto, una ciutat també amb molta vida encara que molt més tranquil.la que Nova York.
Camí de Niagara a Washington ens vam aturar a Buffalo, Baltimore…totes les ciutatss tenien el seu encant, encara que també hi havia coses que no en van agradar.
Quan vam arribar a Washington ens vam trobar amb una ciutat molt senyorial, tranquil.la, una ciutat totalment diferent a Nova York. Hi vam anar a veure: La Casa Blanca, El Capitolio, El Monument a Lincoln, El Pentàgon, El Cementeri d´Arlington…aprofitàvem per veure moltes coses i per això ens llevàvem aviat cada dia, ja tindríem temps de descansar quan hi tornéssim a casa.
Respecte a la gent que ens vam trobar pel camí, els hispanoamericans van ser els que ens van decebre, encara que et trobessis en una situació amb problemes d´entesa, no movien ni un dit per ajudar-nos.
El pitjor de tot van ser els àpats, hi havia molts greixos, el pa era tipus sandvitx i l´oli el tenien tan amagat que el tenies que demanar en molts llocs, l´únic dia que vaig menjar bé es quan vam anar a un restaurant italià.
He de dir que va ser un viatge que seguramente no tornaré a fer i del que guardo un bon record.
Per cert, a l´aeroport de Nova York quan tornavem cap a Barcelona, al passar per duanes va xiular la màquina, els meus amics ja havien passat i quan em van veure amb les mans alçades, van pensar-hi que m´estaven posant les manilles…i jo tan tranquil.la.
Aquest any no sortiré de viatge a l´estranger per vacances, les faré per aquí, on hi ha llocs molt bonics per veure i que de vegades no valorem com cal.
Que tingueu un bon viatge !!!
L’illa de Caprí és para qui no tingui vertigen
Caprí és una illa d’Itàlia situada al sud del golf de Nàpols. És el seu conjunt podria dir que és muntanyenca, plens de pujols o muntanyes.
En una de les muntanyes, no recordo el nom, però sí de com s’arribava a la petita ermita que hi ha en el cim. Per un estret camí, la qual cosa seria un carril de qualsevol ciutat, pugen i baixen els minis-autobusos i és clar, els automòbils també se sumen. A mesura que anem pujant el que queda a la nostra dreta és un barranc cada vegada més alt, sense protecció i amb la sensació de que mig autobús està fora de la carretera. Les rodes han d’estar fregant junt el límit de terra, sobretot quan ens creuem amb un altre autobús. No sóc persona de tindre por, però, vaig passar por i no em fa vergonya reconèixer-ho. Quan el meu marit i jo vam arribar a dalt, l’ermita com que, ens era igual, trepitjàvem terra ferma, mai 15 minuts s’havien fet tan llargs.
Una vegada recuperats de l’esglai vam poder contemplar l’illa en la seva extensió, que dir, és una meravella.
A la tarda, ens vam anar d’excursió amb barca. Existeixen unes coves que el temps i l’erosió ha creat i que des de la costa no es veuen, però estan allà, mig amagades, a les quals nomes s’arriba per les barques dels illencs, en grups molt reduïts. L’interior de les mateixes és enorme, anàvem de peça en peça i en cadascuna d’elles a quina més gran. L’aigua en calma, la resplendor dels fanals que portava la barca, el fred i humitat, a més envoltats d’estalactites i estalagmites em semblaria haver-me colat pel túnel del temps a una altra dimensió o temps. Va ser espectacular.
No m’importaria repetir l’experiència, guardo molt bon record d’aquell dia.
Viatge a Veneçuela.
A nosaltres ens agrada molt viatjar. Un dels viatges que ens va impactar més va ser el de Veneçuela.
Vam anar els tres, la meva filla quan tenia quinze anys, el meu marit i jo. En el grup hi havien tres parelles més i el guia, que sempre estava amb tots.
Primer vam volar a Caracas i després a plena selva “el Delta del Orinoco”.
Estàvem en un assentament que havia sigut de buscadors de petroli. El primer dia vam sortir d’excursió amb canoa a visitar a una família, vivien de la caça i la pesca, també feien coses artesanals amb palla. El guia ens va animar a banyar-nos al riu, va se una mica anguniós, per lo fosca que estava l’aigua i el terra molt fiscos (sense saber que hi havien piranyes).
Una mica més enllà el guia va repartir-nos unes canyes de pescar, i amb carn de vaca l’ham podien pescar piranyes. Entre la meva filla i el meu marit van agafar 12 piranyes. A la nit les vam provar (estaven dolentes i dures).
Cada dia quan anàvem al llit teníem esperant a la porta de l’habitació un gripau enorme (per donar-nos la bona nit) la meva filla cridava com una boixa. Un altre nit vam sortir amb la canoa a veure caimans. El guia portava lots i se’ls hi veien perfectament el ulls lluents.
Després de tres dies vam sortir a l’altre zona de la selva. Vam compartir el dinar amb una família. Ens van ensenyar com treballaven, els nens es banyaven al riu molt feliços sense ordinadors ni televisió.
Vam remuntar un riu durant tres hores i mitja amb bastant caudal i molt mogut fins arribar a un campament on havíem de dormir amb hamaques penjades a sota d’un sostre, però davant mateix tenien “el salto del Angel”, la caiguda d’aigua més gran del món (impressionant!).
Al dia següent agafaven una avioneta petita per sobrevolar la cascada i les muntanyes típiques que li diuen “Tepuis”.
Per finalitzar el viatge i descansar, vam acabar en un Resort a l’illa Margarita.
Va ser un viatge amb moltes experiències.
Un dia qualsevol a la Costa Brava
Quan la Laia va proposar aquesta activitat jo vaig començar a pensar en tots els viatges que he anat fent al llar de la meva vida, i com que una ja te “taitants” anys, ha tingut la sort i la oportunitat de fer-ne uns quants. Perquè viatjar es una de les coses que més m’agrada fer, quan tinc l’ocasió i els calerons per fer-ho.
He tingut la sort de fer viatges molt macos, per molts països de fora i dintre dels territoris català i espanyol. Però després de donar-li moltes voltes he decidit que no cal anar-se tant lluny per gaudir de magnífics paratges i situacions súper divertides.
Nosaltres, amb el meu company, tenim un grup de amics tres o quatre parelles que fem les nostres sortidetes i els estius acostumen a passar-los per la Costa Brava que es per a mi un dels llocs mes macos que conec. Fem les nostres caminades pel camí de Ronda gaudint dels meravellosos paisatges entre pinedes, caletes i magnífiques vistes entre mar i muntanya visitem pobles tan encantadors com Pals, Calella de Palafrugell, Begur i tants d’altres, Sant Feliu de Guixols, es un poble ben maco força familiar i tranquil podem gaudir de diferents platges i caletes que són un primor pels sentits. Si teniu l’oportunitat us ho recomano.
Ara us intentaré relatar una anècdota que em va succeir. Nosaltres els estius anem intercalant les activitats, els matins acostumen a anar a la platja i en una ocasió vaig viure una situació que encara es ara i quan ho recordo ric jo sola, estàvem un grup d’amics prenen el sol allà tots relaxats quant de cop i volta va arribar un senyor amb la seva tovalloleta ben maca, es va col•loca al meu costat (jo estava bocaterrosa, mig adormida) va començar a posar la tovallola mol ben posadeta enganxada amb la meva, no fos cas que es colés la sorra pel mig de les dues tovalloles i va jeure al meu costat davant la sorpresa de tots els meus amics, inclòs el meu marit, tots ells estaven ben divertits i van començar a dissimular fent preguntes com “quina hora és” i coses així, jo vaig sospitar que passava alguna cosa estranya quan el senyor amb qüestió va començar a dir-me a l’orella…. Ets tu, oi?
Llavors quan em vaig girar, l’home va sortir disparat com un coet tot avergonyit i demanant disculpes. Uns quants metres enllà estava la persona amb la que m’havia confós realment diré que tenia un “palmito” molt semblant al meu i això potser va ser raó que el va fer despistar-se, però aquella situació ens va fer passar una estona ven divertida i va servir perquè tots els meus companys durant una temporada no paressin de fer bromes amb el que havia succeït aquell mati.
Estaré molt feliç si aquesta història us ha entretingut una estoneta.
(ben divertida)
Proposta de Viatge del grup de català
Nosaltres sóm companys al curs de català intermedi del matí (al SNL Cerdanyola). Actualment estem a punt d’acabar el segón trimestre i ens hem portat de meravella. Per aquest motiu voldriem fer un viatge junts i també perquè després del fi de curs no ens tornarem a veure, al menys no tots.
Seriem uns quince, sense parellas ni fills, només nosaltres. Proposem anar dos dies un cap de setmana (des del dissabte al matí fins al diumenge al vespre) a l’hotel “Les roses”, de Monells.
D’anada faríem un recorregut amb autocar per varies ciutats. Primer aniriem a Hostalric, on visitaríem el castell medieval i les sevas muralles que envolten tota la ciutat i dinariem allí. Desprès ens dirigiriem a Toroella de Mongrí, on pujaríem a peu al castell que es troba al cim de la muntanya (perquè no es pot pujar amb cotxe), es recomana portar binocles I finalment continuariem cap a Peratallada, on passejariem per tota la ciutat i ens donarien una classe de ball de sardanes al aire lliure.
De tornada, faríem una visita guiada per la ciutat de Monells on apreneríem a jugar a la petanca amb el grup local de petanca. Cap al migdia fariem una degustació de cuina catalana que inclou: fricandó, empedrat, escudella, samfaina i unes postres tradicionals del poble (com suposaran, no necessitariem dinar després perquè quedaríem bastant plens). Després aniriem a les Ruines d’Ullastret, las quals tenen un museu de arqueología al costat, per aprendre més sobre els “catalans” de l’Antiguitat (entre cometes perque el nom de Catalunya evidement no existia encare, faig l’aclaración per a que no es pensin que diu un anacronisme).
Hem pensat els dies 5 i 6 de maig, pero es pot proposar un altre que convingui més a tots.
El cost per persona seria de 150€,el que incloiria el transport, l’allotjament (amb esmorzar tipus europeo inclòs), les visites guiades i de menjar fora només la degustació de cuina catalana. Les clases de petanca i sardanes les farien voluntaris amb els qui tenim contacte. Observacions: les habitacions han de ser compartides (si no el preu pujaria molt), ja miraríem com formaríen les parellas.
Carla això es tindre imaginació i organitzà un fantastic viatge!
Fa uns anys, allà per l’any 1993 en una cadena de ràdio anomenada Onda Cero música, hi havia un programa de ràdio per les tardes sobre les 19 o 20 hores tots els dies entre setmana, on les parelles d’enamorats trucaven per dedicar unes paraules al seu enamorat o enamorada, combinat amb cartes que els oients enviaven amb dedicatòries o històries sobre les seves parelles, això desembocava en què el programa cridava a l’altra part de la parella per donar-li la sorpresa, és clar que en ser un programa d’audiència nacional estaven renyides les línies telefòniques i ja no dic les cartes.
Era un programa molt conegut entre la gent de la nostra edat, per llavors teníem 18 anys la meva xicota i jo, ella vivia a Caldes de Montbui i jo al barri de Gràcia de Barcelona, pel que no ens vèiem fins el cap de setmana, solíem trucar-nos entre setmana sovint, i comentàvem anècdotes sobre el programa, el presentador, “El Quique Supermix” molt conegut per la seva marxa televisiva “La quinta marcha de telecinco” era molt conegut per la seva simpatia com a showman.
Prop de l’aniversari (un any junts), rondinava la idea d’enviar una carta al programa perquè en aquest dia la llegissin al programa, doncs trucar per donar una sorpresa en directe anava a ser missió impossible, però la idea que la carta arribés puntualment en aquest dia i la possibilitat que fos expressament escollida seria com esperar que et toqués el sorteig de la grossa.
Per això, vaig decidir presentar-me una tarda a Madrid en els estudis d’Onda Cero Radio, i lliurar personalment la carta, i assegurar així la possibilitat que arribés al seu destí, a la ràdio no donaven crèdit, i en lloc de quedar-se la carta sense més, em van demanar que la llegís en directe, donant una gran sorpresa a la meva parelleta, jajajajajajaja, que la van cridar en antena i pobreta es moria de la vergonya, això si, molt emocionada i jo diria fins i tot orgullosa per la meva esbojarrada aventura;
Recordo que per aquell llavors el programa sortejava 50 places a través d’un concurs per a dues persones per assistir a “Eurodisney”, així que sense sorteig i en directe el seu presentador va dir que mereixíem el regal de dues places per a nosaltres, així que ens veuríem uns mesos més endavant juntament amb la resta de guanyadors en un autobús que va recollir als guanyadors a Madrid-València-Barcelona rumb a París, en aquell autocar viatjava Quique;
Pel camí diverses parades per dinar, etc, vam riure moltíssim amb el presentador, i vam conèixer diverses parelles de tot Espanya, ens preguntaven sobre la nostra aventura, jajajajajaja érem els romàntics del bus!!, després en arribar a Disneyland ens vam allotjar tots en un hotel que em recordava l’època de la casa de la pradera , molt enjardinat i prop del llac que ens separava de l’entrada al parc, dins del recinte d’ Eurodisney, allò era immens, l’emoció pròpia de la nostra edat, coincidíem amb les altres parelles al llarg del recinte i ens veiem sovint pel hotel, l’endemà van emetre el programa des del Parc, així que vam assistir al directe estàvem convidats com la resta de companys, vam participar la majoria, i comentem novament la nostra història radiofònica i la nostra estància pel parc, vam estar quatre o cinc dies, per cert tot inclòs pel programa, després vam tornar tots plegats, encara que el presentador es va quedar diversos dies més, amb l’equip del programa, es va acomiadar de nosaltres comentant-nos que ell tornava en avió, quina barra el tio!!! jejejejejeje, recordo en arribar a París que es veia part de la torre Eiffel, ciutat de la llum i de l’amor encara que a nosaltres ens esperava uns dies de diversió i somni.
Ah se m’oblidava us deixo un enllaç amb una foto per al record!!!
http://imageshack.us/a/img194/6177/ondaceroenparis.jpg
Una salutació Toni.
VIURE A IRLANDA
Quan tenia 20 anys vaig anar una temporada a viure a Irlanda. Em venia de gust anar-me un temps a fer una experiència a L’estranger i practicar una mica la llengua anglesa.
No coneixia gens i ningú, només tenia la direcció d’un ‘bed and breakfast’ que havia trucat abans de sortir de Itàlia per veure si tenia lloc per dormir. Vaig arribar al juliol i la ciutat estava plena de italians i europeus fen cursos i treballant.
Fa uns anys era molt convenient treballar allà per que els salaris eren molt alts! L’ experiència va ser molt bonica i molt dura al mateix temps per que era molt difícil encontrar treball en aquell mes per o vaig conèixer unes persones que em van ajudar molt per encontrar-ho i per fer-me amiga de la ciutat i de l’Irlanda en general.
Al principi va ser una mica difícil amb la llengua per que els parlen amb un accent molt tancat, amb un so diferent del anglès, però quan em vaig acostumar ja ho podia entendre tot!
Vaig encontrar treball a un ‘take away’ de menjà italià llavors no tenia problemes per menjar, teníem molts productes italians que m’agradaven, el nom del lloc era Unicorn.
Dublín es una ciutat petita, llavors es fàcil anar de un lloc a l’altre caminant, hi ha que tenir en compte que el temp es una mica estrany, pot canviar de un moment a l’altre. Pot sortir sol, després pluja, vent, calor, fred…..tot al mateix dia! Això es per que fa molt de vent i el cel es mou molt ràpid.
Una de les zones més conegudes de Dublín es la zona de Temple Bar on hi ha molts bars i lloc per gaudir i beure un got, o més (es impressionant quant poden beure els irlandesos, i irlandeses!).
A prop de la famosa universitat Trinity College hi ha la coneguda estàtua de Molly Malone que es troba en moltes cançons encara que no es sap si aquesta dona hagi viscut de veritat o no. S’explica que era una dona que de dia treballava com a peixatera i de nit era dama de companyia d’estudiants.
Molt tradicional de Dublín també és la fàbrica de cervesa Guinness i al centre de la ciutat també es troba el parc de St Stephen’s Green.
Més al nord del país hi han les Cliffs of Moher, acantilats molt atractius pels turistes i moltes platges boniques.
Trobo que l’actitud de les persones sigui una mica més freda de la nostra llatina però igualment són persones molt disponibles i amables.
TInc un molt bo record d’aquesta experiència, a més per que va ser la primera a fora de casa dels meus pares. Després d’uns anys vaig tornar a visitar-la un altra vegada per poder recordar els moments d’aquella experiéncia tan important per la meva vida.
——CORRECCIÓ—–
Viatge als Estat Units !!!!!
Va ser l´any 2011 quan vam planejar aquest viatge a algunes ciutats dels Estats Units, jo pensava que no el faria perquè sempre que havia volgut viatjar a l´estranger em sortia alguna cosa, una cosa bona com era trobar feina.
Vam sortir cap a Nova York el dia després que matessin Bin Landen, o sigui, el viatge ja començava mogudet. Vam arribar a Nova York sense cap problema i vam començar a viure en aquesta ciutat tan plena de vida i soroll.
La visita a la ciutat de Nova York em va encantar, plena de vida, diversitat, soroll, colors…no em donava temps a pensar en res perquè el cap sempre era ple de moltes sensacions. A Nova York vam visitar: L´Empire State, Broadway, Chinatown, El Pont de Brooklyn, Central Park, Times Square, Wall Street, La petita Itàlia, El Museu Moma…
A Broadway vam anar a veure un espectacle, concretament l´obra de Priscilla a Broadway, suposo que haureu vist alguna altra versió en pel.lícula, per exemple Priscilla la reina del desert. Vaig riure molt, l´obra era en anglès i en el diàlegs et perdies però només veient la interpretació ja gaudies de l´obra.
També vam anar a Niagara, pensava que POTSER em decebria perquè a vegades veus llocs per la televisió que t´impacten i després quan els vas a veure et deceben, no va ser el cas perquè ens va agradar molt anar-hi, hi havia molta quantitat d´aigua i l´efecte de les cascades quan t´acostaves amb el vaixell era sorprenent. Quan anavem amb el vaixell camí a les cascades, un noi li va demanar matrimoni a la seva núvia, amb anell INCLÒS, va ser perillós treure l´anell en aquell moment amb tanta aigua pel mig.
Des de Niagara vam creuar a Canadà, on es veien molt millor les cascades i després cap a Toronto, una ciutat també amb molta vida encara que molt més tranquil.la que Nova York.
Camí de Niagara a Washington ens vam aturar a Buffalo, Baltimore…totes les ciutats tenien el seu encant, encara que també hi havia coses que no ENS van agradar.
Quan vam arribar a Washington ens vam trobar amb una ciutat molt senyorial, tranquil.la, una ciutat totalment diferent a Nova York. Hi vam anar a veure: La Casa Blanca, El Capitolio, El Monument a Lincoln, El Pentàgon, El Cementeri d´Arlington….aprofitàvem per veure moltes coses i per això ens llevàvem aviat cada dia, ja tindríem temps de descansar quan tornéssim a casa.
Respecte a la gent que ens vam trobar pel camí, els hispanoamericans van ser els que ens van decebre, encara que et trobessis en una situació amb problemes d´entesa, no movien ni un dit per ajudar-nos.
El pitjor de tot van ser el àpats, hi havia molts greixos, el pa era tipus sandvitx i l´oli el tenien tan amagat que L´HAVIES DE demanar A molts llocs, l´únic dia que vaig mensjar bé VA SER quan vam anar a un restaurant italià.
He de dir que va ser un viatge que segurament no tornaré a fer i del QUAL guardo un bon record.
Per cert, a l´aeroport de Nova York quan TORNÀVEM cap a Barcelona, al passar per duanes va xiular la màquina, els meus amics ja havien passat i quan em van veure amb les mans alçades, van pensar que m´estaven posant les manilles…i jo tan tranquil.la.
Aquest any no sortiré de viatge a l´estranger per vacances, les faré per aquí, on hi ha llocs molt bonics per veure i que de vegades no valorem com cal.
Que tingueu un bon viatge!!!
A l’any 2008 vaig anar a Toledo per a presentar-me a unes proves lliures de Formació Professional per a adults.
Els exàmens em tenien ocupat fins a la nit. Però quan acabava sortia de l’hotel per a sopar i fer turisme nocturn.
El centre de Toledo conserva un gran nombre d’edificis antics i el traçat àrab dels carrers de la ciutat. Per la nit no sorprendria molt trobar-se amb qualsevol personatge sortit de les llegendes de Becquer o dels contes del Comte Lucanor.
Com a bona ciutat àrab, els seus carrers són laberíntics, i per al turista no queda una altra que orientar-se amb el plànol que et proporcionen a l’hotel, molt amablement i amb una mica d’ironia.
moltes anècdotes em van ocórrer en aquest viatge. Però recordo en especial una nit que no hi havia manera de trobar el meu hotel. I em vaig trobar cinqu o sis vegades amb una parella de Múrcia que es trobava a la mateixa situació que jo. Això li donà una nota d’humor a la situació tan absurda que estàvem vivint.
Al cap d’una bona estona vaig arribar a l’hotel amb dolor de peus.
A més a més vaig aprovar els exàmens, encara que no sec com ho vaig aconseguir dormint tan poca estona.
CATALÀ (intermedi) Amalia Cayuela
CORRECCIÓ
Un dia qualsevol a la Costa Brava
Quan la Laia va proposar aquesta activitat jo vaig començar a pensar en tots els viatges que he anat fent al llarg de la meva vida, i com que una ja té “taitants” anys, ha tingut la sort i l’oportunitat de fer-ne uns quants. Perquè viatjar és una de les coses que més m’agrada fer, quan tinc l’ocasió i els calerons per fer-ho.
He tingut la sort de fer viatges molt macos, per molts països de fora i dintre dels territoris català i espanyol. Però després de donar-li moltes voltes he decidit que no cal anar-se’n tant lluny per gaudir de magnífics paratges i situacions súper divertides.
Nosaltres, amb el meu company, tenim un grup de amics tres o quatre parelles que fem les nostres sortidetes i als estius acostumem a passar-los per la Costa Brava que és per a mi un dels llocs més macos que conec. Fem les nostres caminades pel camí de Ronda gaudint dels meravellosos paisatges entre pinedes, caletes i magnífiques vistes entre mar i muntanya visitem pobles tan encantadors com Pals, Calella de Palafrugell, Begur i tants d’altres, Sant Feliu de Guixols, és un poble ben maco força familiar i tranquil podem gaudir de diferents platges i caletes que són un primor per als sentits. Si en teniu l’oportunitat, us ho recomano.
Ara us intentaré relatar una anècdota que em va succeir. Nosaltres als estius, anem intercalant les activitats, als matins acostumem a anar a la platja i en una ocasió vaig viure una situació que encara es ara i quan ho recordo ric jo sola, estàvem un grup d’amics prenent el sol allà tots relaxats quant de cop i volta va arribar un senyor amb la seva tovalloleta ben maca, es va col•locar al meu costat (jo estava bocaterrosa, mig adormida) va començar a posar la tovallola mol ben posadeta enganxada amb la meva, no fos cas que es colés la sorra pel mig de les dues tovalloles i va jeure al meu costat davant la sorpresa de tots els meus amics, inclòs el meu marit, tots ells estaven ben divertits i van començar a dissimular fent preguntes com “quina hora és” i coses així, jo vaig sospitar que passava alguna cosa estranya quan el senyor en qüestió va començar a dir-me a l’orella…. Ets tu, oi?
Llavors quan em vaig girar, l’home va sortir disparat com un coet tot avergonyit i demanant disculpes. Uns quants metres enllà estava la persona amb la que m’havia confós, realment diré que tenia un “palmito” molt semblant al meu i això potser va ser raó que el va fer despistar-se, però aquella situació ens va fer passar una estona ben divertida i va servir perquè tots els meus companys durant una temporada no paressin de fer bromes amb el que havia succeït aquell matí.
Estaré molt feliç si aquesta història us ha entretingut una estoneta.
—————————————-CORRECCIÓ——————————————
-Fa uns anys, allà per l’any 1993 en una cadena de ràdio anomenada Onda Cero música, hi havia un programa de ràdio A les tardes sobre les 19 o 20 hores tots els dies entre setmana, on les parelles d’enamorats trucaven per dedicar unes paraules al seu enamorat o enamorada, combinat amb cartes que els oients enviaven amb dedicatòries o històries sobre les seves parelles, això desembocava en què el programa cridava a l’altra part de la parella per donar-li la sorpresa, és clar que en ser un programa d’audiència nacional estaven renyides les línies telefòniques i ja no dic les cartes.
Era un programa molt conegut entre la gent de la nostra edat, llavors teníem 18 anys la meva xicota i jo, ella vivia a Caldes de Montbui i jo al barri de Gràcia de Barcelona, no ens vèiem fins Al cap de setmana, solíem trucar-nos entre setmana sovint, i comentàvem anècdotes sobre el programa, el presentador, “El Quique Supermix” molt conegut per la seva marxa televisiva “La quinta marcha de telecinco” era molt conegut per la seva simpatia com a showman.
Prop de l’aniversari (un any junts), RONDAVA la idea d’enviar una carta al programa perquè en aquest dia la llegissin al programa, doncs trucar per donar una sorpresa en directe ERA missió impossible, però la idea que la carta arribés puntualment en aquest dia i la possibilitat que fos expressament escollida seria com esperar que et toqués el sorteig de la grossa.
Per això, vaig decidir presentar-me una tarda a Madrid Als estudis d’Onda Cero Radio, i lliurar personalment la carta, i assegurar així la possibilitat que arribés al seu destí, a la ràdio NO S’HO PODIEN CREURE, i en lloc de quedar-se la carta sense més, em van demanar que la llegís en directe, donant una gran sorpresa a la meva parelleta, jajajajajajaja, que la van cridar en antena i pobreta es moria de la vergonya, això si, molt emocionada i jo diria fins i tot orgullosa per la meva esbojarrada aventura;
Recordo que per aquell TEMP el programa sortejava 50 places a través d’un concurs per a dues persones per assistir a “Eurodisney”, així que sense sorteig i en directe el seu presentador va dir que mereixíem el regal de dues places per a nosaltres, així que ens veuríem uns mesos més endavant juntament amb la resta de guanyadors en un autobús que va recollir als guanyadors a Madrid-València-Barcelona rumb a París, en aquell autocar viatjava Quique;
Pel camí diverses parades per dinar, etc, vam riure moltíssim amb el presentador, i vam conèixer diverses parelles de tot Espanya, ens preguntaven sobre la nostra aventura, jajajajajaja érem els romàntics del bus!!, després en arribar a Disneyland ens vam allotjar tots en un hotel que em recordava l’època de la casa de la pradera , molt enjardinat i prop del llac que ens separava de l’entrada al parc, dins del recinte d’ Eurodisney, allò era immens, l’emoció pròpia de la nostra edat, coincidíem amb les altres parelles al llarg del recinte i ens VÈIEM sovint PER L’hotel, l’endemà van emetre el programa des del Parc, així que vam assistir al directe. Estàvem convidats com la resta de companys, vam participar-HI la majoria, i VAN COMENTA novament la nostra història radiofònica i la nostra ESTADA pel parc, vam estar quatre o cinc dies, per cert tot inclòs pel programa, després vam tornar tots plegats, encara que el presentador es va quedar diversos dies més, amb l’equip del programa, es va acomiadar de nosaltres comentant-nos que ell tornava en avió, quina barra el tio!!! jejejejejeje, recordo en arribar a París que es veia part de la torre Eiffel, ciutat de la llum i de l’amor encara que a nosaltres ens ESPERAVEN uns dies de diversió i somni.