Contes del nivell Elemental 1 2019
Els alumnes de l’Elemental 1 d’aquest trimestre (setembre – desembre del 2019) han redactat aquests contes per participar en la publicació d’un llibret. N’hi ha de tradicionals, de personals i d’altres que no són contes sinó anècdotes. El primer es publicarà en paper per elecció dels mateixos alumnes, però la resta es podran llegir per sempre aquí.
Gaudiu-ne!
Un home blanc i un barquer
Un dia, un home blanc estava explorant un llac que es diu Muhazi. Molt satisfet amb la seva ciència, buscava ufanós en aquesta regió els secrets de la natura.
En una ocasió volia visitar l’altra banda del llac i va aconseguir la barca d’un barquer. El barquer va traslladar-se amb delicadesa amb els seus rems i semblava distret. De sobte, l’home blanc li va preguntar:
-Coneix la biologia o la física?
-No, senyor.
-Bé, vostè ha perdut un quart de la seva vida. Coneix les matemàtiques?
-No, senyor.
-Bé, vostè ha perdut una part molt important de la seva vida. Que saps alguna cosa sobre la història d’aquest món?
-No, senyor.
-Bé, vostè ha perdut una altra part important de la seva vida.
En aquell moment, un cop de vent va colpejar la barca, que no va resistir i va tombar-se al mig del llac fent caure als dos homes a l’aigua. El barquer va començar a nedar a la recerca de la costa; l’home blanc s’enfonsava sense remissió, cridant i lluitant per salvar-se a si mateix.
Llavors, el barquer li va preguntar:
-Senyor, coneix la natació?
-No, senyor.
-Bé, vostè ha perdut tota la seva vida.
Revocata Kanzayire, Elemental 1
Llegenda de Zhongqiu Jie
La llegenda parla d’una dona anomenada Chang’e, la qual és esposa de Houyi. En aquells temps hi havia deu sols al cel, feia molta calor. Les collites estaven cremades i la gent no podia sobreviure. Houyi va disparar nou sols, i al cel només en va quedar un, i la gent finalment va viure una vida normal. Per tan, la gent respectava a Houyi.
Ell sabia que una reina de la muntanya de Kunlun tenia un medicament per no morir, i el va aconseguir.
Houyi i Chang’e s’estimaven molt, ell no volia deixar la seva dona Chang’e i la gent. Així doncs, va demanar a la seva dona que guardés el medicament. Inesperadament, el seu aprenent Pengmeng, quan Houyi va sortir a caçar, va veure a Chang’e, i la va obligar a treure el medicament.
Per evitar que el medicament caigués en mans equivocades, Chang’e se’l va empassar. De sobte, era tant lleugera com una oreneta, va agafar un conill i va volar cap a la lluna. Aquell dia és el 15 d’agost del calendari lunar, i Houyi estava molt trist. A la nit, ell va posar fruita i pastissos al jardí i va mirar la lluna. Es van tornar a trobar aquella nit.
Per això la gent va fer el mateix, així que aquest dia de l’any es celebra el festival de Zhongqiu Jie. En aquesta nit les famílies s’ajunten, miren la lluna i mengen pastís de lluna plena. Preguen per una reunió familiar, per tenir salut i pau.
Wenwen Lin, Elemental 1
La “Ciguapa”
Benvolguts companys, us explicaré un conte que m’explicava el meu avi quan jo era petit. Quan ell tornava de treballar, en passar pel costat del riu al mig d’un bosc, va escoltar un cant a la llunyania que el va encantar: tant, que la curiositat va fer que el seguís.
A mesura que s’apropava a aquell agradable so va visualitzar a una dona amb la pell blanca com la lluna, els cabells llargs i negres com la nit més fosca de l’any i la cara més bella que havia vist mai; l’únic que el va espantar va ser veure que tenia els peus del revés.
Ella es va adonar de la seva presència i va llençar-se a l’aigua, deixant oblidat el raspall que estava usant. Des d’aquell dia el meu avui va tornar a la mateixa hora pel mateix lloc, sense aconseguir trobar-la.
Aquest ésser mitològic o llegendari té el nom de “Ciguapa”, i aquí hi ha éssers semblants a qui anomenen “Dones d’aigua” o “Goges”.
Elvin Valdez, Elemental 1
El meu gos al rescat
Fa molts anys, quan en tenia 12 aproximadament, va arribar la nit i ja era hora de dormir; el meu pare va apagar els llums, vaig tancar els ulls i crec que vaig dormir uns vint minuts.
Em vaig despertar perquè sentia que algú estava sobre meu, just sobre la meva cintura, subjectant-me els braços a banda i banda del meu cos, però en mirar no hi havia res. Jo cridava i ningú m’escoltava, i com que ningú venia vaig suposar que era un somni.
Però, cosa estranya, l’únic que em va sentir va ser el meu gos, que va venir corrent i va començar a bordar: es va llençar sobre meu i de sobte em vaig sentir lliure. Com que el meu llit estava enganxat a la finestra el meu gosset va saltar molt a la vora i va caure al jardí de l’altra casa…el vam haver d’anar a recollir a casa del veí.
Des que em va passar això el meu pare li va fer un llitet al meu gos a la meva habitació, per estar protegida…va ser un gran ensurt. Quan ho vam parlar amb la família vam arribar a la conclusió que podia haver sigut alguna ànima que camina pel món.
Carmen Rosa Mina, Elemental 1
La dona a qui tots els taxistes temen
Arnoldo, un taxista com molts altres que treballava diàriament per portar el suport a casa, finalitzava el seu dia laboral i estava a punt per anar-se’n a casa. Quan de sobte es va trobar pel camí a una bella dona que el va parar. Ell es trobava separat de la seva dona des de feia un temps, pel que va decidir aturar-se i preguntar cap a on es dirigia la bella senyoreta. Ella li va sol·licitar portar-la als millors llocs de la ciutat prometent-li que seria recompensat, així que l’Arnoldo no va dubtar i va acceptar la proposta. Ja per pujar al cotxe la dona li va demanar al conductor que li obrís la porta, ja que ella no podia tocar-la. Una mica confós, el xofer va seguir l’ordre. Els millors llocs de la ciutat van ser visitats pel taxista i la seva bella client.
Ella li va comentar que aquell dia era el seu aniversari i que cada any ella solia sortir a passejar a la nit per celebrar un dia tan especial.
Gairebé a l’alba van arribar a un bonic llac, on ella va comentar que li hauria agradat rentar-se les mans i Arnoldo, sorprès, li va preguntar per què no podia fer-ho, i la resposta d’ella va ser que no seria capaç d’entendre-ho. Delectat amb tanta bellesa, a Arnoldo no li va importar romandre tota la nit despert, i no va ser fins que la bella dona va demanar al taxista tornar al lloc d’origen que ell, emocionat pels diners que rebria, va accedir immediatament a portar-la. Pocs minuts van trigar a arribar al lloc, de manera que la senyoreta es va acomiadar i va agrair el viatge. Ell li va recordar el pagament, i ella li va sol·licitar-li que passés per casa seva el dia següent, on se li liquidaria la quota perquè en aquell moment no tenia diners, i encara que una mica molest ell va comprendre la situació de la jove i va acceptar.
-La meva adreça és el Carrer de les Roses, 13-66.
La dona es va allunyar i quan l’Arnoldo es va girar ja no hi era. Ell va preferir deixar això de banda i se’n va anar a descansar. Per desgràcia, el pobre taxista no es va adonar que la direcció estava davant d’un cementiri de la ciutat.
Al dia següent el taxista va acudir a l’adreça que la dona li havia passat, a on una senyora li va obrir la porta. Ell va explicar-li la situació, però ella va negar que ningú hagués sortit la nit anterior; Arnoldo va insistir i la senyora el va fer passar a on ell va a poder observar un retrat on apareixia la seva bella acompanyant. La senyora es va posar a plorar explicant que era la seva filla i que havia mort tres anys abans en un accident de trànsit just el dia del seu aniversari. El pobre Arnoldo, sense poder articular paraula, va sortir immediatament d’allí.
Leydi Jara, Elemental 1
La “huaca” trobada
Pot ser que moltes persones desconeguin el significat de la paraula “huaca”: vol dir enterrament de joies o diners. Aquest costum era bastant practicat per la nostra gent gran i avantpassats, en algunes parts de l’Equador (especialment al camp), ja que fa molts anys enrere no existien els bancs com ara, o simplement perquè eren molt desconfiats del fràgil sistema bancari de l’època.. Bé, la veritat és que en aquests dies es guardaven els diners sota el matalàs i quan era massa la suma, tant en joies com en monedes d’or que es deien esterlines, s’enterraven en cofres o baguls a les parets de les cases antigues que tenen fins 1 metre de amb 20 centímetres d’ample, o al pati al costat d’un frondós arbre. Quan la gent gran moria de manera sobtada ningú sabia on havien enterrat els seus tesors, però semblaria que les seves ànimes no poden descansar en pau, pel que van deixar en vida, i també es diu que el diable es transforma en gelós guardià d’ aquests enterraments.
Amb això em permeto relatar una història que va passar fa un temps, que vaig escoltar del meu avi sobre un pròsper comerciant de Macará.
Manifestava que ell va comprar una casa antiga i que cada nit se sentien sorolls estranys al pati de la mateixa, així com veus, gemecs, que movien cadenes i també com si arrosseguessin un gran pes i igualment com si cavessin a terra. Li ho va comentar a un amic i ell mateix li va suggerir que sortís a mitjanit al pati i mirés en quines parts s’observava una brillantor. Armant-se de valor així ho va fer i va veure una tènue llum al costat d’un arbre, però el pànic pels sorolls que cada vegada eren més forts el va fer entrar corrent a les cambres. En saber això el seu amic li va dir que estava davant d’una “huaca” i que a la casa hi havia un tresor enterrat.
Una nit, perdent la por, van sortir amb pales i pics a cavar, però alguna cosa molt rara va passar: al següent dia els van trobar desmaiats al pati amb les eines als costats, però no hi havia evidències que haguessin estat cavant. Quan es van despertar van explicar la seva aterridora experiència i deien que van començar a cavar i van veure embalums de negre que s’acostaven amb gemecs planyívols, i quan van albirar un bagul antic i van intentar treure’l aquest es va anar ficant més endins i que no es recordaven de res més del que havia passat la nit anterior. No obstant això, la tenacitat del comerciant va fer que el seguís intentant-ho i en una ocasió, amb diversos amics i prenent glops d’alcohol pur per vèncer els nervis i la por, van aconseguir treure el pesat bagul que estava ple de joies antigues i monedes d’or i segons ell, és així com va començar el seu pròsper negoci i la seva fortuna.
María Jara, Elemental 1
El despistat del meu amic
Recordo quan tenia vint anys i sortia amb els meus amics a córrer i a jugar a futbol cada dia a les cinc de la matinada. Sempre n’hi havia un de nosaltres que ens despertava per sortir a córrer a través d’un xiulet que només el grup coneixia.
Un dia li va tocar a en Pachín fer córrer la veu i tot el grup va sortir a exercitar-se com sempre: primer córrer set quilòmetres i després jugar a futbol. Ens va estranyar que quan vam sortir al carrer no ens trobéssim amb altres esportistes com sempre, però vam jugar molta estona i no es feia de dia.
Estàvem tant cansats que vam decidir descansar un moment i resulta que de sobte va passar un jove i li vam preguntar quina hora era. Ens va dir que eren les cinc, i tot el grup es va girar a mirar en Pachín, l’encarregat de despertar-nos aquell dia. Vam perseguir-lo tots molestos i resulta que ens havia llevat a les dotze de la nit, per això jugàvem tant i no es feia de dia.
Carlos Aquino, Elemental 1
El vell i el jove
Es diu que un vell viatjava en un tren amb un fill de 25 anys, i el jove semblava encuriosit i amb una gran felicitat i les seves accions eren similars a les dels nens. “Veus tots aquests arbres que ens van darrere?” El vell va somriure d’alegria i felicitat pel seu fill.
Una parella es va asseure al seu costat escoltant amb astorament la conversa entre el pare i el seu fill, i van sentir una mica de vergonya: “Com pot un jove en aquesta edat actuar com un nen petit?!”. De sobte, el jove va començar a cridar de nou: “Pare, mireu l’estany i els animals, mireu les flors i les herbes de colors, mireu els núvols que van amb el tren!”.
Aleshores van començar les pluges, i el rostre del jove es va omplir de més i més alegria i va tornar a cridar “Papa plou i l’aigua m’està caient a els mans, veus pare?”. En aquell moment, la parella no va poder callar i li va preguntar al vell: “Per què no visiteu un metge i busqueu un tractament per al vostre fill?” i el vell va dir “Venim de l’hospital, perquè el meu fill ha pogut veure-hi per primera vegada a la seva vida!”.
Recordeu sempre: no traieu conclusions fins que no conegueu tots els fets.
Abdelhamid Yafrah, Elemental 1
El meu pare, un bon pispa.
Quan era jove, vivia en una casa molt petita, no gaire còmoda, però que estava situada a la riba d’un bonic riu, el Marne.
El meu pare, com tots els habitants del barri, tenia una barca.
Al Marne hi havia diverses illes, i just davant de casa meva, n’hi havia una de petita : l’ ”Ile d’Amour” (illa d’amor). Bon nom, no? I era un refugi de pau per als joves amants!
Precisament, els diumenges d’estiu, moltes parelles joves caminaven a la vora del riu.
Alguns, de vegades, demanaven al meu pare (amb la seva barca) que els portés a l’illa. El meu pare hi estava d’acord, a canvi d’una mica de diners. I, per descomptat, els deixava sols a l’illa.
Però, al vespre, quan els joves volien tornar, el meu pare augmentava molt el preu del retorn!
Si els joves no hi estaven d’acord, els deixava plorar sols a l’illa.
Al final, els joves havien de pagar, si no volien passar la nit a l’illa!
El meu pare, un bon pispa!
Gilbert Nemer, Elemental 1
Paràbola sàvia sobre l’infern i el paradís.
(traducció d´Olena Miniano)
Una vegada un home va tenir la sort de veure Déu. Intentant esbrinar el més important, li va preguntar: “Senyor, vull veure el paradís i l´infern.” Déu va agafar la mà de l’home i el va portar a les dues portes.
Obrint una porta, ells van veure una gran taula rodona. I al centre de la taula hi havia un gran bol de menjar. El menjar feia bona olor. Al voltant de la taula hi havia gent. Es veien esgotats, malalts, famolencs i molt descontents. Cada persona tenia una cullera lligada a la mà amb el mànec molt llarg. Podrien obtenir el menjar, però no portar-lo cap a la boca. Estaven molt descontents. Déu va dir que era l´infern.
Van entrar cap a l’altra porta. Van veure la mateixa taula rodona i el mateix gran plat de menjar. I la gent tenia les mateixes culleres llargues, però tota la gent estava feliç, contenta i ben alimentada.
L’home va dir que no ho entenia. Déu li va explicar que tot és molt simple. A la primera habitació la gent pensava només en elles mateixes. I a la segona habitació la gent va aprendre a alimentar-se mútuament.
Moral: l’infern i el paradís són els mateixos. La diferència depèn de cada persona.
Podríem dir que el sol brilla igual per a tothom.
Olena Miniano, Elemental 1
