Pep Boldú Roda
Voluntari del Voluntariat per la Llengua
LES TRIBUS DELS XERRAIRES I
Els Tuvatxdí són una tribu que habita a les planes del Gran Setciències a la confluència del riu Saberut amb el seu afluent Mestretites. Es caracteritzen per les seves habilitats profètiques, que asseguren que provenen del seu Déu Esveiavení. Els Tuvatxdís sempre estan a l’aguait per caçar algun comentari que els permeti abocar el seu do endevinatori. Per exemple, tu els dius:
“La meva mare, que té 94 anys, ha enganxat el coronavirus”
I els Tuvatxdís et contesten a l’acte:
“Veus? Ja t’ho vaig dir que vigilessis”.
Estan emparentats amb els Muveiavení, els Quetdeiajó i els Digamuamí. Els mataries a tots.
Els Aleshores provenen de les terres de l’Alt Circumloqui, a la depressió de la Xerrameca, uns paratges densament poblats per cotorres, que constitueixen la base de la seva alimentació. Asseguren que la seva adorada deessa Garlanxina els ha atorgat el do suprem de la parla. Però ignoren que la divinitat es va descuidar d’explicar-los la diferència entre “parlar” i “dialogar”. I és així que pateixen la irrefrenable pulsió de no cedir la paraula a l’interlocutor (que ells anomenen “interceptor”). Tenen un recurs infal·lible per no deixar parlar: quan et penses que ja han acabat la seva tirallonga verborreica, introdueixen el seu dramàtic “Aleshores…” per continuar amb el domini de la paraula i enfilar un altre llarg parlament… I així successivament, fins que “l’interceptor” ja no pot més i es retira capcot a prendre una til·la.
Estan emparentats amb la tribu castellana dels Serrusdúbeda.
Els Nosesimentens són oriünds de la serralada de l’Entesa Pretensiosa. La seva parla es caracteritza per un discurs llarg i monòton, farcit de pensaments que semblen originals i profunds, però que provenen sempre d’un cunyadisme militant. En comptes de parlar, pontifiquen, només els falta el púlpit i la sotana. Et deixen anar la ximpleria beneita més evident, per guarnir-la tot seguit amb el seu característic “No sé si m’entens”. Per exemple, et diuen:
“Aquests del PSOE es pensen que ens la mamem, no sé si m’entens”.
Són parents propers dels Maxpliku i dels Perkementenguis.
Els Maxpliku, també anomenats Nosesimaxpliku, són nadius dels massissos Inenarrables, a l’Estat de la Xerrera Confusa. Són molt coneguts per la seva peculiar idiosincràsia, caracteritzada per la sospita que tenen que ningú els entén prou bé. I sap greu dir-ho, però tenen raó, perquè fan llargs parlaments que volen ser molt didàctics i entenedors, però que en realitat són foscos circumloquis sense cap ni peus. Com que no són ximples del tot i s’ensumen que s’expliquen bastant malament, van farcint el seu discurs d’abundants “M’explico?” (amb la variant molt usada de “No sé si m’explico”), com si els seus interlocutors fossin infants ignorants, no sé si m’explico.
LES TRIBUS DELS XERRAIRES II
Els Muveiavaní són naturals de l’estuari de la Premonició, a prop de la llacuna del Melasellarga. Són persones a qui no els agraden els imprevistos i les sorpreses, i les afronten com si ja les sabessin de bell antuvi. Però és clar, les coses inesperades ni se saben ni s’esperen perquè, si no, no serien coses inesperades. Això s’entén, oi? Doncs els Muveiavení no ho entenen. Perquè no accepten el seu destí, que els condemna a ser eternament sorpresos, i tampoc accepten que la sorpresa els sorprengui, ja em diràs tu. I de seguida et fan veure que ja sabien que la sorpresa no els sorprendria, i per això t’interrompen sempre amb el seu famós “M’ho veia venir”. D’aquí el seu patronímic col·loquial Muveiavení. Per exemple, tu els dius:
“Al meu fill, que ha tingut més de sis xicotes, ara resulta que li agraden els homes.”
I la resposta:
“M’ho veia venir.”
Quan els Muveiavenís s’emparenten amb els Tuvatxdí o amb els Quetdeiajó tenen una descendència digna d’eutanàsia preventiva.
Els Tranquiii provenen del sot dels Torracollons, dins la Reserva dels Nervis. Són una tribu aparentment pacífica, però que amaga una enorme agressivitat larvada. Quan parlen amb algú, van intercalant a la conversa el repulsiu adjectiu “tranquiiii” de forma permanent i progressiva. Per exemple, tu els dius:
-“No sé pas què farem, ens han posat un ERTO a la meva dona i a mi…”
Resposta:
-“Tranquiiii”.
-“Però és que no podem pagar el lloguer, i tenim una amenaça de desnonament…”
Resposta:
-“Tranquiiiii…”
“I la nostra filla ha agafat una depressió i està en tractament…”
Resposta:
“Tranquiiiii, col·lega, tot això se supera”.
I tu, que havies començat la conversa tan tranquil, et vas escalfant i al final perds els nervis, amb la qual cosa els acabes donant la raó. Merda.
Els Paralkarru habiten les fondalades del Carro Encallat i adoren la Mare de Déu de l’Aturada. Tenen un discurs bastant gris i mediocre, gris ocre, en diríem, i no suporten altres tipus de discursos més brillants. Per això, quan el seu interlocutor els exposa un argument o una opinió que veuen massa ben fonamentada, van disparant la seva bateria de Paralkarrus, estratègicament posicionats dins la conversa per tal de destrossar el discurs contrari. Els mestissos encreuats de Paralkarrus amb Tranquiiiiis són conversadors terribles, capaços de fer perdre els estreps a un campió d’equitació.
Els Ketdeiaió habiten les estepes de Setciències, regades pel riu Quemasdedí. Tenen la necessitat vital de reafirmar-se contínuament.
Per exemple, tu els dius:
“Hostitú, com va ploure ahir!”
I ells, que no t’havien dit res de res al respecte, et contesten:
“Què et deia jo?”.
I tu et quedes sense paraules, és clar.
Els Ketadeiaió estan emparentats amb els Tuvatxdí, els Muveiavení , els Digamuamí i els Tudikjó, tribus confinades a la Reserva del Joensemés.
