Va ser una activitat que van elaborar lliurement a partir d’un quadre del pintor Vettriano (The singing Butler), un curtmetratge (Ode to the Singing Butler) i una cançó de Blaumut (Vint-i-un botons) que hi estan inspirats. Van treballar amb tot aquest material a l’aula i van escriure els textos a casa. Després els van llegir a classe.
Leidy Mayra Vázquez
Quan vaig mirar aquesta pintura i després el vídeo no vaig poder evitar pensar en la meva iaia. La meva iaia va migrar del nostre petit poble a la gran Ciutat de Mèxic per poder trobar feina com a serventa en cases de gent amb molts diners. En aquesta època, s’havia de treballar molt més de vuit hores, i tenir disponibilitat les vint-i-quatre hores del dia.
Les serventes tenien una habitació a les cases dels seus caps, i només podien sortir els diumenges. Per mi era una vida injusta i m’entristeix el que va haver de viure la meva iaia, però sembla que ella s’ho agafa d’una altra manera i recorda amb il·lusió l’època que era jove i vivia a la ciutat. Guanyava diners, havia sortit algun dia a dinar a restaurants i a comprar-se pantalons de moda. Coses que al poble li haurien estat impossibles.
En aquest quadre veig la serventa i penso en la meva iaia, ja que la seva feina era atendre gent rica perquè gaudissin de les seves vides, com ella mai s’hauria pogut permetre. Potser hauria pensat en com de divertit hauria estat anar a la platja amb el seu company de feina.
**
Jainy Javier Ramírez
La història comença amb la vista del mar mentre dues dones observen l’horitzó. Aquestes dones són la serventa i la seva cap, que esperen que arribi algú. De lluny es poden veure dues figures que es van aproximant, que són un majordom i el seu cap. La dona, molt emocionada, va a la cita. En el moment de trobar-se, el majordom li dona una rosa a l’home perquè li lliuri, com un detall. La dona, una mica tímida, accepta, emocionada.
Han de caminar sols, mentre la serventa i el majordom van a preparar un lloc on ells puguin arribar per menjar i descansar de la caminada. Entre els empleats hi ha una química romàntica igual que entre els seus caps.
Després de la caminada arriba la parella, molt feliç, i es pren un xampany. Estan gaudint del moment quan comença a bufar el vent. Cauen unes gotes i en aquell moment els servents treuen els paraigües per protegir la parella. Quan sembla que la pluja ha d’arruïnar el moment, el majordom anima l’home que lliuri l’anell de compromís a la seva estimada.
Ell es posa de genolls i li fa la declaració. Ella observa aquest gest amb emoció i dubtes, torna a mirar-se la serventa per preguntar-li què ha de fer. La serventa li somriu i l’anima a rebre l’anell. Llavors somriu, es gira i amb una gran alegria accepta l’anell, amb la qual cosa la parella, molt contenta, es posa a ballar. Igual que els servents, que es miren amb felicitat la parella, com si fossin els seus pares.
***
María Fàtima Pestana
Aquesta història i cançó comença així: “Soc fill d’un home senzill que adormia coloms amb la mà, titular d’un càrrec de pes a casa de gent benestant”.
A la platja hi ha dos joves. Ella, una noia vestida de vermell i ell, de frac. Tot està arreglat per passar una vetllada molt agradable. Els acompanyen el pintor, el majordom (“soc un senyor que aguanta el paraigua”), la Cèlia (“que espera pacient com ho fa de costum”) i els amics músics. Tots estan reunits, alegres i disposats a passar davant la riba del mar i els núvols clars una estona extraordinària davant aquest escenari, enfront del mar.
La noia vestida de vermell i el jove de frac, tots dos elegants, prenen te i galetes escoltant suaument la bella música. Tant el majordom com la Cèlia, la criada, estan atents a les sol·licituds dels senyors. El pintor, tranquil i silenciós, continua pintant motors d’instruments musicals i prepara les fotos finals. Els joves ballen al so de la música, a la sorra, davant de l’immens mar, “a la riba d’ultramar, on no paren les sirenes”. Ballen com si volessin, feliços. Ella riu i ell fa “aquell posat de tio seriós i elegant”. El noi ho té tot arreglat per donar-li l’anell de compromís a la noia. Ella accepta l’anell molt feliç i ballen, ballen, fins que s’acabi la música.
***
Matí a la platja . Marisol Lucena
Són les cinc de la matinada . La Cèlia està estirada al seu llit, es mira la finestra. Una finestra molt maca que dona a la plaça Major del poble. Somriu, contenta del dia que l’espera. Fa un mes que la van contractar per anar a ajudar a una casa, on no s’esperava trobar-se tan a gust. Ella, que va arribar d’un poble petit de la Cerdanya, que no havia vist mai la platja, va quedar-se amb la boca oberta una bona estona. Precisament avui, que ha d’anar a passar tot el matí a la platja, que hi ha d’acompanyar la seva senyora, la Carmina.
La Carmina, una jove enamorada d’un noi elegant, alt i molt guapo. La Cèlia viu el mateix entusiasme que la Carmina. L’ajudarà en tot el que necessiti perquè estigui més guapa que mai. Tot just ahir va acabar de cosir-li el vestit, un vestit llarg fins als peus, de color vermell.
—Espero que no torni a ploure! —pensa la Cèlia.
Tot plegat s’aixeca per mirar per la finestra, però encara és fosc per veure el cel.
—No ens deixem els paraigües, no fos que es mullés el vestit tan maco —torna a pensar. I finalment comença a preparar-ho tot.
Esperem que tot surti perfecte.
**
Un amor inoblidable Elsa Scarlet Iturrraran
Explica la història que, un dissabte a la tarda, amb un sol radiant i uns núvols que semblaven trossos de cotó, una noia que es deia Carme i un noi que es deia Pere es van trobar a la platja i sota el cel, de color blau, es van enamorar. Des d’aquell dia, no s’han separat mai.
Cada dissabte, tornaven a aquesta platja amb un cistell carregat d’exquisits menjars acompanyats d’un grup d’amics músics que gaudien de tocar els instruments perquè els enamorats ballessin sense descans.
El vent i la pluja formaven part d’aquell moment, perquè si plovia en Pere portava sempre un paraigua i cobria el cos de la seva estimada. Ella portava a cada cita un vestit de color vermell, com les roses, que semblava de vellut.
Un dia d’aquells, la Carme va decidir regalar-li a en Pere un anell d’or i va portar cava i menjars molt especials. Però aquell dia en Pere va perdre la vida, i no va ser possible la seva trobada.
La Carme va quedar desconsolada, però no s’ha oblidat mai del seu amor i després de quaranta anys, torna sempre, cada dissabte, amb els seus amics a la mateixa platja per recordar els moments més feliços de la seva vida, i ballar les cançons preferides del Pere, sense descans. Per tot això la coneixen com la dona d’un amor inoblidable.
**
Marta Ruth Pérez
I si plou sona el vent, com si fos una cançó, les onades es belluguen i s’acosten a la platja xiuxiuejant-li a l’amor. Ja són quatre enamorats i només dos para-sols, per si plou estar juntets i si surt el sol també, els majordoms i els amos. Bona sort, és l’amor.
**
The singing Butler .Jorge Blanco
Vuit del matí d’un diumenge de novembre. Prenc un cafè amb llet en un poble que no és el meu. Estudio (llegeixo) “Els drets i els deures dels treballadors públics”, per a la plaça de peó de la brigada.
Surto al jardí i fumo entre els bancals de l’hort. El tomàquet cherry groc del Banc de llavors de Roda encara produeix. Quantes vegades he deixat i he tornat a fumar? No ho sé, tantes com m’he allunyat i m’he reconciliat amb la meva dona. En aquesta ocasió vaig tornar al tabac al febrer, quan va morir el meu pare.
La cançó que va posar la professora dilluns començava “Soc el fill d’un home senzill que adormia coloms amb la mà”. Jo soc el fill d’un mestre d’escola que conreava un hort i jugava al frontó amb una pilota dura com una pedra.
Pujo, amago el dossier que diu Calldetenes, engego l’ordinador, teclejo Sofcatalà i trio el corrector ortogràfic i gramatical. Obro una altra pestanya, escric Ode to the singing Butler. Hi afegeixo Vanity Fair.com. Apareix el pintor Vettriano assegut en un sofà verd mirant el seu quadre. La paret blava, a la mà un cigarret apagat.
Aquí i ara, al meu petit despatx The singing Butler em recorda la portada d’Els detectius salvatges, de Roberto Bolaño. Em giro a la cadira que vaig agafar de la deixalleria quan treballava a la brigada de Sant Julià i trobo el llibre entre El dia del Watusi i La conjura dels necis. Il·lustració: The Billy Boys (detall) , Jack Vettriano, 1997. Escric aquest títol a Google.
Al quadre hi ha quatre homes a la platja, al llibre són tres. Han tret el que sembla el cap de la banda. El cel és clar, no hi ha ni vent ni núvols. El vermell del vestit de la dona és el vermell de l’enquadernació del llibre en l’edició Compactes d’Anagrama. Al vídeo de Blaumut, al minut 1:44 apareixen els del grup, vestits de blanc i negre, caminant per la platja. No sé si és un homenatge a la novel·la o pura casualitat. En l’article de Vanity Fair puc llegir: “Vettriano va fer The singing Butler perquè al principi de la seva carrera una dona va dir que ell era bo pintant platges i perquè la gent enamorada va a la platja sovint”.
La platja, les platges… Quan vaig tenir Facebook, en una ocasió, després de les terceres vacances a la Bretanya, vaig escriure: “La felicitat és llegir una novel·la d’Ian Rankin en una platja bretona”, L’última vegada que vaig anar a la platja va ser a Begur. No em vaig banyar. Vaig llegir, vaig mirar els meus fills, vaig berenar un entrepà de mig metre de chistorra i truita i vaig recollir quan la Sònia va dir que era hora de tornar cap a l’Esquirol.
Tinc a l’escriptori, entre el teclat i la pantalla, una pedra d’aquella cala i la pilota del meu pare.
**
Neus Fernández
Hi havia una vegada un majordom anomenat Pere que vivia en un castell. Sempre s’assegurava que tot estigués en ordre i que la llar de la seva família fos impecable.
Un estiu, la família va decidir passar les vacances en una bonica platja. Pere va fer totes les maletes amb cura, incloent-hi els vestits de bany, els para-sols i les tovalloles. Mentre eren a la platja, va quedar encantat per la bellesa d’una dona que passejava descalça per la vora.
Ella portava un vestit llarg blanc, que amb el contrast de la seva pell bronzejada pel sol… Es va apropar a Pere i van tenir una conversació. Van descobrir que compartien una passió per l’art i la música, i van passar hores caminant per la platja sota el càlid sol de l’estiu parlant dels seus somnis.
De sobte el cel es va enfosquir, i la pluja va començar a caure. Pere es va recordar que a la seva maleta portava un parell de guants de seda per protegir les mans delicades de la reina. Sense pensar-ho dues vegades, els va oferir a la dona perquè se’ls posés i es protegís les mans de la pluja.
La pluja només va fer que la seva trobada fos encara més romàntica. Van caminar de la mà a la platja, sota la pluja, rient i gaudint de l’amor que començava a florir entre ells. Després d’un temps el sol va a tornar a brillar i el cel es va aclarir. Es van acomiadar amb un petó dolç i van prometre mantenir-se en contacte. L’estiu va arribar al final, però el record d’aquella trobada va romandre al cor de Pere. Recordava amb afecte aquell amor d’estiu i com els guants i el para-sols es van convertir en símbols d’una trobada màgica.
**