Amb Q de formatge
«…una nena de família castellanoparlant d’orígens extremenys, nascuda a Barcelona l’any 1968, que viu en un poble de la perifèria (La Llagosta, del Vallès Oriental), escolaritzada en castellà, que té professors de Badajoz, de Sòria, de Galícia que sempre li parlen en castellà, que a cinquè fa per primer cop l’assignatura de francès i a sisè, també per primer cop, la de català… Aquesta nena era jo i recordo haver après amb 13 anys, paraules com eixerida, julivert, geperut, murri, cercar, etc.»
Amb aquestes paraules Puri Pinto presenta la seva trajectòria lingüística a la Barcelona dels anys 70.
Amb Q de formatge és un llibre sincer, assertiu i original que commou, fa pensar i aporta arguments en defensa de la diversitat lingüística. Us n’adjuntem alguns fragments i us animem a llegir el llibre.
Com va començar tot
«La literatura té la culpa de tot. Resulta que al meu Institut feien un concurs literari per la diada de Sant Jordi i, com que la dèria per la lectura s’havia transformat en la passió d’una lletraferida, m’agradava moltíssim escriure i escriure, coses i coses. I em presentava als concursos de Cervantes i de Sant Jordi de l’Institut i hi guanyava premis. Cal dir que els textos en català me’ls revisava amb gran generositat el meu amic Ramon, perquè no tenia, ni de bon tros, la mateixa competència lingüística en català que en castellà.»
La llengua materna
«La llengua materna és aquella llengua que hom aprèn des que som petits i, en general, ho adquireix dels pares i de l’entorn més directe […] si la llengua materna s’utilitza com a escut, justificació i alhora excusa per al·legar que hom no aprèn ni utilitza una altra llengua, no podrem enriquir-nos amb l’aprenentatge i l’adopció d’un altre idioma. Ser castellanoparlant de naixement implica saber el castellà, parlar-lo, valorar-lo, estimar-lo defensar el seu futur, però tot plegat és perfectament compatible amb el fet d’aprendre i saber el català (o qualsevol altre idioma) i parlar-lo, valorar-lo, estimar-lo i defensar d’igual manera el seu benestar i el seu futur.»
«Així doncs, la llengua materna o d’origen hi és, i no s’ha de perdre (ja que la vida ha de ser un camí d’enriquiment, no pas d’empobriment), però també podem tenir d’altres llengües que quantitativament podem emprar fins i tot més que la llengua materna pròpia, en funció de les nostres circumstàncies vitals… I per què no entendre que la llengua materna d’un territori pugui tenir preferència per davant de la llengua materna dels individus quan totes dues no són la mateixa? Al cap i a la fi, jo no perdó la meva identitat de castellanoparlant d’origen pel fet de ser també catalanoparlant d’adopció i espero, amb el temps, poder ser parlant de més llengües.»
Quantes, quantes llengües…
«Quantes, quantes llengües, i quin bé de Déu ens fan totes si entenem quan i com podem utilitzar-les sense que cap no interfereixi en el benestar general de l’altra. Quan les parlem convé que diferenciem amb claredat i precisió els àmbits privats dels socials, i els socials dels oficials cosa que, sovint, no és ni tan fàcil ni tan possible.»
«Vivim en una societat amb molts tipus de llengües, on els parlants no som parlants d’una sola llengua, on les mateixes circumstàncies permeten fer servir llengües diferents i on situacions diferents requereixen l’ús de la mateixa llengua. Vivim abocats a la necessitat de gestionar amb seny i assertivitat les nostres diverses llengües, i no podem ni ens convé negar-nos a la flexibilitat mental que això requereix.»
Puri Pinto, Mollet del Vallès, juliol de 2014
Article complet
