Dictat creatiu
1r dia (26 d’octubre de 2016)
Entrant al passadís, a mà dreta, hi havia el minúscul despatx del meu padrí, just un espai per a un moble i una màquina d’escriure. S’hi va colar i després de toquinejar alguns objectes i obrir i tancar diferents calaixets, va apartar la funda de la màquina i va teclejar alguna cosa que no vaig poder llegir perquè no hi havia paper.
2n dia (2 de novembre de 2016)
Ja feia dies que el padrí donava senyal d’un erràtic capteniment, sobretot d’ençà del seu postrem viatge. De la màquina agafà el paper imaginari, el flectà i amb un sorneguer somriure se’l guardà al butxacó. Tot seguit ens posarem la jaqueta per dirigir-nos al carrer. Era hivern, un hivern d’aquells que et cala fins al moll de l’os.
3r dia (9 de novembre de 2016)
El padrí i jo vam recórrer el carreró principal del barri. Gairebé era Nadal, i l’avinguda s’havia omplert de petites botigues artesanals, cadascuna feta de fusta i recoberta d’un teixit ras. Es venien formatges, vins, moscatell, embotit i altres productes gastronòmics típics del rebost català. Em vaig alçar el coll de la jaqueta amb les mans tremoloses i blanques a causa del fred. Abans d’arribar a la cruïlla, al final del carrer, ens vam trobar amb la senyor castanyera. Incomptables vegades la meva mare havia comprat castanyes i moniatos a aquella vella. Les seves mans sempre brutes de carbonissa, aquella faldilla esgarrapada i aquells ulls quasi transparents, malalts de cataractes, li atorgaven l’aparença d’una bruixa. El padrí va esclatar a tossir en sentir la fumera de la paradeta.
4t dia (16 de novembre de 2016)
Com cada any, per aquestes dates, el padrí i jo passejàvem en silenci la tragèdia del sobreviure sense la mare.
-Estàs bé, padrí?- vaig preguntar petonejant-li la seva mà.
-Sí, nineta. És clar que sí!
I continuàrem camí, deixant enrere el perfum i el petar de castanyes, l’escalfor de les brases i, és clar, l’esdevenir dels records.
Ja feia cinc anys que sobtadament, sense dir adéu, la mare ens va deixar. Aquell dia la recordo amb un núvol grisenc a la cara i els ulls ben aclucats, i jo, allà, immòbil i amb el cor trencat ple d’amor.
El padrí em va dibuixar un petit somriure assenyalant-me un pessebre que hi havia al davant de l’església de Sant Cristòfol. Un grup de nens vestits de pastorets cantaven nadales al costat del naixement. A terra, un rovellat i petit pot de cuina amb un cartró que deia: “Vint-i-cinc cèntims per desembre”.
El padrí va ficar la mà a la butxaca, va treure el seu paper imaginari, el va llegir i va dir: “anem, nineta”. I amb rialles de simbombes, panderetes i sonalls, el padrí i jo vam prosseguir el nostre camí. Però, cap a on?
5è dia (23 de novembre de 2016)
Aquell matí el padrí i jo estàvem engrescats a la cuina preparant el dinar de Nadal: gall dindi farcit de panses, prunes i orellanes. Anys enrere, aquest plat el cuinava la mare, però des que ens va deixar el padrí i jo fèiem l’impossible per intentar cuinar quelcom semblant. Normalment no ho aconseguíem.
Ja des de bon matí vaig notar alguna cosa estranya en el padrí. No m’havia despertat l’olor de xocolata calenta que preparava cada dia i feia molta estona que estava callat, deambulant per casa com un autòmat.
Ja estàvem a punt de posar el gall dindi al forn quan de sobte vaig notar la seva mà sobre l’espatlla. Vaig mirar-lo de reüll, amb por, i un calfred terrible em va recórrer el cos quan vaig veure-li a la cara el mateix núvol grisenc que havia vist en la mare minuts abans de morir.
El padrí va caure estès a terra, i abans d’exhalar l’últim sospir va tenir temps de posar-se la mà al butxacó, treure el paper imaginari i donar-me’l.
6è dia (30 de novembre de 2016)
Pum! En Jerome, un home negre d’uns 30 anys, barbut i grassonet, tanca el llibre de cop. Un núvol de pols li va a la cara.
-Què t’agafa ara?! — esclata en Claudius, negre, vint i pocs, alt i musculat, incorporant-se ràpidament de la butaca esparracada amb una Magnum del quaranta-quatre a la mà.
En Jerome es mira en Claudius amb ulls plorosos.
-Ara s’ha mort el padrí — diu en Jerome mentre sangloteja.
-Què? — contesta en Claudius traient-se la son de sobre.
-El padrí!
En Claudius, fa que sí amb el cap. Deixa la pistola sobre la taula i obre un maletí ple de paquets que té al costat.
-Primer la mare, ara el padrí…
En Jerome fa que sí amb el cap.
-Això que llegeixes es pitjor que “Joc de trons” — diu en Claudius mentre clava la fulla d’una navalla a un dels paquets. Treu una mica de pols blanca i l’esnifa. —Però no tenia poders el padrí aquests?
-Poders? —pregunta en Jerome eixugant-se els ulls per sota les ulleres amb un mocador brodat.
-Sí, home, no tenia un paper màgic on tothom llegia el que volia?
-Aquest és el Doctor Who.
-I després al paper apareixia un plànol i et deia qui hi havia en aquell moment caminant per allà.
-Això és de Harry Potter.
-Sí, sí, i el padrí era en Dumbledore.
-El de la barba blanca.
-Que no, Claudius, que no! — crida en Jerome.
Una noia en roba interior entra a l’habitació.
-Ja l’has despertat —diu en Claudius.
De sobte, la noia dispara en Claudius entre els ulls, que cau enrere cap a la butaca. En Jerome intenta cridar, però no li surt la veu. La noia avança cap a ell amb un somriure dolç als llavis. En Jerome, amb els ulls oberts de bat a bat, intenta fugir, però no pot. La noia és a tocar. En Jerome s’intenta protegir amb el llibre.
-Dóna-me’l —li diu la noia.
En Jerome li dóna el llibre. La noia l’agafa, li fa un petó a la galta i es dirigeix cap a la sortida. De fons, se senten les sirenes de la policia que s’acosten. La noia agafa una gavardina del penja-robes que hi ha al costat de la porta i marxa.
7è dia (21 de desembre de 2016)-
-Emmanilleu-lo. Ens l’emportem
-Però inspector, li juro i perjuro que ha estat ella! – crida en Jerome assenyalant cap a la porta- Ella li ha disparat a sang freda!
-Sant tornem-hi, Jerome! Ella, ella! Sembla que darrerament aquesta “ella” és la culpable dels teus embolics. Si realment ha estat “ella”, qui coi és?- li brama l’inspector a dos dits de la seva cara- M’ho diràs o hauré d’esperar una tercera vegada?
L’inspector August es posa dret, es doblega els punys de l’abric i mentre encén el darrer cigar diu amb veu profunda i to pausat, com si res no hagués passat:
-Mira Jerome, fa temps que ens coneixem. El pacte era clar: ens informaves de les passes d’en Claudi, et garantíem la llibertat però t’has pres la llei pel teu compte. Tan bon punt en Claudi va sortir de la garjola el vas anar a trobar, vau freqüentar de nou tots els tuguris de la ciutat i vas aconseguir que tornés a confiar en tu. Pobre fanfarró, com podia sospitar que el friki de sèries a qui menystenia li acabaria clavant una bala al bell mig del front? Tens una excel·lent punteria. Et felicito fill.
El que encara no entenc és què n’has fet, del llibre. On l’has amagat? Ho hem regirat tot i no ha aparegut
-Emmanilleu-lo. Ens l’emportem
-Que no he estat jo, de debò! Se l’ha endut ella
-Jerome, ja n’hi ha prou. Posa’t la gavardina abans que t’emmanillem perquè fora fa fred
-No la tinc pas jo la gavardina- lamenta en Jerome recordant el somriure dolç de la noia mentre marxava, minuts abans que arribés la policia.
8è dia (11 de gener de 2017)
– Lorena! Ja et vaig dir que aquests dos pacients havien d’anar en habitacions separades! Tanmateix segueixes fent el que vols.. Queda mitja hora per enllestir el torn i cal separar-los, pel seu bé. Es potencien mútuament amb el llibre que se’t va acudir portar a en Pere, el de la 12a, el que creu que es diu Jerome. Ja et vaig explicar que no era bo que llegís en aquests moments. El millor que pot fer és descansar. I ara tenim el pacient que estava més o menys estabilitzat pitjor que ell perquè no para de capcinejar i té converses sense trellat amb quatre o cinc personatges imaginaris! No sé, però els separem o tindrem un problema.
Ring, ring -sona un mòbil.
– Un moment, Lorena, que em sona el mòbil i és el meu marit. A veure què vol perquè mai em truca a la feina, bé, no em truca ni estant a la feina, ni a casa ni enlloc. Vaja, que no em truca, que passa de mi. Si és que ja et vaig explicar que me’n vull separar perquè fins i tot no recorda ni com em dic. De fet, he buscat advocat i tot. A més, jo ja no l’estimo, li tinc fins i tot quimera perquè és un panfigol, un escanyolit, sempre calafatós queixant-se de tot, i són molts anys de convivència, com a mínim fa tres o quatre anys que etsem junts o no sé jo.
Després de gairebé tres minuts, deixa de sonar el mòbil.
– Òstres! I ara em penja, Lorena! Si és que no té perdó de Déu. Ara mateix li truco. Els pacients, que esperin. Que per una mica més tard que els atenguem no passa res. Si empitjoren, donem les culpes a la sanitat pública i a les famoses retallades i punt.
Ring -torna a sonar el mòbil.
– Ho sento, Lorena, però torna a ser ell. Mira que és pesat. No m’ha donat temps ni a trucar-li jo. Vés fent els canvis que ja t’ajudaré si puc i si no, deixa la feina al torn de tarda, que són més joves i fortes. Els diem que espavilin, que cobren igual que nosaltres.
Mentre escolta a l’altra banda del telèfon, la seva expressió canvia dràsticament.
– Lorena! Que me’n vaig, que no puc esperar a acabar el torn. Que al meu “amorsito” li ha tocat la loteria i me’n vaig abans que li posi l’ull a alguna llesta. Mira que n’és, de guapot i bona persona, el meu marit, tant que me l’estimo. Sempre he romàs al seu costat perquè és tan atent i afectós. I fixa’t, fins i tot ha pronunciat bé el meu nom.
I mentre la Nerea sortia per la porta d’urgències zigzaguejant i cridant “17 milions d’euros, 17 milions!”, gairebé atropellant la gent que es trobava al seu pas, la Lorena era amb en Pere i l’altre pacient, el de les converses múltiples, i pensant el mateix que va pensar l’any passat: “Pobra Nerea, ha tornat a caure en el dia dels Sants Innocents”.
9è dia (18 de gener de 2017)
Poc després la Lorena va escoltar un “pi-pi-pi” escandalós que la va fer tornar a la realitat. Bé, si se’n pot dir realitat, d’allò!
Es va despertar tot d’una badallant i estirant-se com si d’un gatet es tractés, quan de cop, es va sentir observada per algú del seu voltant. Va ser aquí quan es va parar a observar la situació. On es trobava? Estava somiant encara? Què hi feia en aquell avió? Per què no se’n recordava on era? Estava tocada de l’alà o què?
Va intentar recordar com havia acabat allà i, el més important, quin era el destí de l’avió.
-Coi estic més perduda que un poll al cap d’un calb! Encara acabaré a Invernàlia lluitant per aconseguir el tron de ferro i seré com els protagonistes de Joc de trons! -va bramar de manera excessiva feta un manyoc de nervis.
A continuació la seva companya de vol, se la va mirar amb cara de pomes agres i li va preguntar quin era el seu neguit i per què s’esglaiava d’aquella manera. La Lorena llavors va reparar en l’estrafolària vestimenta que duia la noia, tota ella de negre i amb una capa vermella.
– Aquesta noia està tocada del bolet, o es tracta de la nova col·lecció del Zara que encara no he tingut el plaer de conèixer? -va pensar automàticament.
Amb els ulls com plats i sentint-se igual que una pel·lícula de ficció, li va preguntar trastornada per la situació, cap a on es dirigia aquell misteriós avió.
La noia tot arronsant les espatlles i recol·locant-se la capa vermella, li va contestar de la manera més impassible del món, com si conegués la Lorena i la seva vida fil per randa.
-Lorena, ets en aquest avió perquè tens una missió molt important a complir, te l’explicaré…
10è dia (25 de gener de 2017)
La Lorena no s’ho podia creure, estava passant per la situació més surrealista de la seva vida.
-Una missió? – va dir la Lorena.
-I de què es trata?
La noia de l’estrafolària vestimenta, es va quedar mirant-la i li ho va dir.
-Dintre del teu equipatge de mà s’amaga part de la teva missió, hauràs d’esperar fins que l’avió aterri per veure’l.
-I cap a on ens dirigim? -va dir la Lorena.
-Ens dirigim cap a Londres, i jo, la Vilma, t’acompanyaré en part de la teva missió.
La Lorena, amb cara de pomes agres, va assentir amb el cap i va tancar els ulls.
11è dia (15 de febrer de 2017)
De sobte, em vaig adonar que tots els personatges que encara estaven vius en aquesta història, es trobaven junts dins un mateix avió. Hauria estat massa fàcil acabar-la, en un tres i no res. Només calia estimbar-lo abans d’aterrar a París. Sens dubte, hauria estat una sorpresa esgarrifosa i sobretot un gir inesperat, que hauria un tràgic desenllaç per a una novel·la que tant m’estava costant escriure.
Vaig començar a rumiar de quina manera podia esbrinar el destí de la Lorena i com envoltar-lo d’una atmosfera de misteri, però definitivament m’havia quedat sense idees noves i no podia afegir res que fos imaginatiu. D’un temps ençà, ja no sé ben bé qui sóc!.
Des que va morir el padrí, tot al meu voltant s’havia tornat fosc i em sentia buida i bloquejada. I quan semblava que no hi havia res a fer, poc a poc vaig tornar a la vida, i tot d’una, em vaig sorprendre en el moment que els meus dits van començar a dansar sobre les tecles d’aquella vella màquina d’escriure, gairebé sense pensar. I allà em trobava, dins el minúscul despatx del meu padrí, teclejant, però ara amb paper.
12è dia (23 de febrer de 2016)
Havia d’aprofitar aquesta inspiració que arribà d’improvís. La història donaria un gir de 180 graus, igual que l’avió on viatjaven tots els personatges de la novel·la; estava decidit, el seu destí no seria París.
De sobte, la Lorena va sentir crits procedents de totes bandes de l’avió, la notícia del segrest s’havia esbombat per tot arreu. Va intentar recollir la màxima informació dels passatgers que vociferaven, intentant ordenar les dades incoherents que rebia el seu cervell, però no va poder aclarir res. Així que va eixugar-se les llàgrimes dels seus ulls, perquè no volia que el pànic la paralitzés, i es va mantenir asseguda al seu seient alhora que les cames li començaven a tremolar.
Que no es mogui ningú! Canviem la ruta! – va sentenciar l’altaveu.
13è dia (1 de març de 2016)
Un xiscle eixordador va ressonar a tot l’avió i va deixar tothom ben espantat. La Lorena, que seguia quieta al seu seient, com va poder va girar-se per veure el que passava i de sobte, el pànic es va apoderar d’ella després de veure aquella imatge.
Un home d’uns trenta anys, que semblava anorèctic, amb la cara esgrogueïda, la boca entreoberta i els ulls oberts com plats acabava de matar la dona embarassada que hi havia seients enllà. Seguidament, un reguitzell d’insults, en un idioma que desconeixia, sortien de la boca de l’assassí; la Lorena va saber en aquell precís moment que l’avió havia estat segrestat, el terror inundava l’avió.
Al seu costat, un home canós d’uns quaranta anys li va estendre els braços per fer-li una abraçada, en girar el cap, de cop i volta, va sentir una forta cobejança cap aquell misteriós individu d’ulls inquietants.
Al cap d’uns breus moments, l’altaveu de l’avió va tornar a encendre’s i les paraules que retronaven no eren pas esperançadores…
Article complet
