Entrant al passadís, a mà dreta, hi havia el minúscul despatx del meu padrí, just un espai per a un moble i una màquina d’escriure. S’hi va colar i després de potinejar alguns objectes i obrir i tancar diferents calaixets, va apartar la funda de la màquina i va teclejar alguna cosa que no vaig poder llegir perquè no hi havia paper.
De tant potinejar amb les tecles de la màquina d’escriure, l’índex de la mà esquerra se li va encabir entre les escletxes. D’antuvi va ser capaç de reprimir un profund esgarip del fons de la seva gola, no fos cas que l’oïda del padrí lubricada com un engranatge precís, detectés la seva entremaliadura. Tot i els esforços esmerçats, procurant deslliurar-se d’aquella funesta emboscada, les llàgrimes li besaven les galtes mentre s’escorrien fins a les rajoles, tot formant un doll, estigma humiliant del seu ultratge.
Just quan es mortificava per haver prostituït el silenci immanent de l’estança, en Pere quedà extasiat per una aparició gairebé mariana. La sorpresa majúscula, com l’erecció que estava experimentant, procedia de la contemplació mig clandestina d’una albúmina que sobreeixia d’un calaixet ignot. Malgrat el cromatisme esmorteït, encara s’hi intuïen les dolces i intenses cures que una infermera mig nua, i de sinuoses corbes, administrava a un enriolat relinquit per sota la flassada.
Malauradament, tot just quan frisava per poder assimilar les circumstàncies que l’havien conduït a la seva situació actual i poder així assaborir aquell inversemblant moment, un soroll estrident i conegut va esborrar tot rastre de l’escenari desplegat i de l’espectacle exhibit, que va fer que toqués de peus a terra d’una revolada. Cada vegada es feia la promesa de canviar el maleït so prèviament programat que el feia tornar a la sistemàtica rutina, aquella era l’enèsima vegada, altra vegada el mateix somni.
De cop i volta, va tornar a la realitat i va prendre consciència que tot havia estat un malson. Amb una pàtina de suor regalimant-li pel front, es va arrossegar fins a la dutxa on va deixar que un raig d’aigua roent l’abracés i li purifiqués l’esperit. Inesperadament, la seva cançó preferida el va treure del seu encís fent-li saber que el seu telèfon mòbil sonava a l’altre flanc de la galeria. D’un bot va sortir de la dutxa i es va embolcallar amb el barnús alhora que galopava pel corredor. Va arribar a temps d’agafar la trucada que amb exigència reclamava la seva atenció. Es tractava de la senyora Eugènia, que molt espantada li bramava per telèfon que el padrí jeia estès inconscient al terra del menjador. En estat de desassossec absolut després de les tràgiques notícies que havia rebut, en Pere estava paralitzat, atemorit i en estat de xoc.
No sabia dir el temps que havia passat d’ençà que la senyora Eugènia li havia comunicat la trista notícia del seu padrí. Encara amb el seu telèfon enganxat a l’orella, va notar com un esverament creixia dins d’ell. Immediatament, va penjar el telèfon i tan sols pronuncià un alarmant “vinc corrents”. En menys de dos minuts, en Pere feia un esprint carrer avall. No pensava en res, n’era incapaç, només accelerava les passes cada cop més.
Va picar a la porta, una dona gran esbalaïda va abalançar-se sobre d’ell, aclamant el seu auxili. En recórrer el passadís que conduïa al menjador, tots dos van adonar-se que alguna cosa greu havia segmentat l’harmonia que habitava a la família. I així va ser, el padrí jeia envoltat d’un toll de sang que regalimava del seu crani. Ja no respirava, i ja no s’hi podia fer res. A la mà, també ensagnada, duia una ampolla amb un paper dins. Un mar d’inquietuds va inundar l’atapeït cap d’en Pere: “Què ha passat padrina?” -va murmurar ell-. La padrina, amb uns ulls desorbitats, va exclamar: “No ho sé fill, he tornat de comprar el pa i l’he trobat així”.
Des que en Gutiérrez m’havia passat el cas, vaig tenir, no sé per què, un mal presagi.
-Té, noi! -m’havia dit amb aires agres i presumptuosos de pel·lícula en blanc i negre, la veu rogallosa i un cert posat altiu. -Fes-te’n càrrec tu.
Roberto Gutiérrez no era home de gaires paraules, vestit amb americana i corbata, barret al cap i cigarreta a la boca a punt d’encendre, constituïa un veritable prototip de detectiu. Ben bé sabia que me l’estava fotent, des del principi. Que jo fos un becari acabat d’entrar a l’agència no volia pas dir que fos imbècil. No tenia, però, altra alternativa i m’hi vaig posar de valent. El que mai hagués imaginat era que en la primera feina que em queia, hi estigués implicat el meu padrí. Ara, després de la seva mort sobtada calia tornar enrere, al minúscul despatx on l’homenot d’en Pere s’havia atrevit a escriure no sé quins mots al rodet nu de la vella Olivetti.
“Pere Llopis i Malagarriga. Estimat senyor”. Això és el que en Pere va escriure al rodet de la vella Olivetti del padrí sense paper; no en va trobar pas en cap calaixet, però no li va caler. Ho va poder comprovar allà mateix, ho va veure clar.
Aquella “a”, aquella tecla de la lletra “a” lliscava diferent de com ho feien la resta de les lletres, tenia una petita marca. La panxa de la “a” no acabava de tancar-se, de la mateixa manera que cadascuna de les lletres “a” d’aquella carta que havia rebut feia més de tres mesos enrere de manera ben estranya.
Assegut a la butaca vella, rebregada i passada de moda del padrí, va recordar mig ennuegat quan llegí per primer cop la carta anònima rebuda per sota la porta del seu petit apartament. Començava a entendre, començava a comprendre, començava a tenir por, començava a angoixar-se perquè el trencaclosques que l’havia fet parar boig, per moments, agafava una forma de veritat amagada fins aleshores.
La infermera mig nua i de sinuoses corbes del calaixet del padrí era una dona jueva, de Cracòvia, que escapant de l’exèrcit nazi va topar amb un jove i ben plantat padrí a qui curà d’algunes ferides de guerra i d’altres de l’ànima.
Vaig suggerir a la padrina que anés a casa la veïna i amiga a tranquil·litzar-se. Necessitava estar sol al despatx del padrí, havia de trobar l’única cosa que enlloc apareixia, tret del meu somni. Vaig escorcollar l’estança i fou sota la vella butaca on ataüllí l’agafall de la funda blavosa amb una ampla línia negra transversal. Sospitava que el padrí ocultava documentació compromesa.
Disposava de poc temps, m’havia d’afanyar abans no arribés la metgessa forense. Havia d’entaforar la funda de l’Olivetti on només jo pogués trobar-la i netejar les meves empremtes de l’ampolla en la qual havia col·locat el paper.
Quan els pares adoptius de la Vinyet van entrar al sociosanitari a causa de la demència amb nom alemany, ella, que anava pel món esmaperduda, va haver de confiar en la remembrança de la senyora Eugènia, amiga de tota la vida, que li va indicar per on havia d’iniciar la recerca de la seva família biològica.
En arribar a l’agència dels detectius, la Vinyet va quedar meravellada amb en Jofre, el becari, un home jove, cepat, amb els cabells negres rinxolats, que ocultaven les celles poblades sota les quals es revelaven uns grans ulls negres, penetrants i tendres. La boca grossa i allargada mostrant un somriure es fusionava amb els clotets que es dibuixaven a les galtes.
La química entre tots dos va ser imminent, de manera que els batecs dels seus cors semblaven una melodia que només ells podien sentir,
Sobtadament, una veu greu i estrident, que sens dubte vaticinava el caràcter seriós i fatxenda d’en Roberto Gutiérrez, va esclatar diringint-se a la parella:
-Vosaltres dos, deixeu passar. I tu becari, que no tens res a fer? -fent desaparèixer la màgia efímera que s’havia creat en aquell instant.
En Pere no es va donar per al·ludit, fer l’orni era la seva segona naturalesa. Intuïa que el que portava entre mans era massa delicat, la qual cosa li impedia fugir del tribut de les circumstàncies. Què diables volia dir la nota que va deixar el padrí?
La sospita de ser el fill d’una infermera jueva no es podia descartar, però aquesta confessió explicava, sincerament, la mort del padrí?
Presentar-se davant d’en Gutiérrez amb un cas tancat li semblava ridícul. Ben és cert que la realitat era tossuda i els fets apuntaven a la padrina que mai va suportar la dèria onanista del padrí. D’altra banda, endossar-li el crim passional a la senyora Engràcia no era una tasca gens fàcil.
L’escepticisme o “el mal de Barleby, l’escrivent” es va emparar d’ell.
-Preferiria no fer-ho! -va mussitar.
Després d’un mes d’agònica espera, vaig rebre el resultat de l’autòpsia del padrí. Totes aquestes paraules tècniques m’eren desconegudes i difícils de pronunciar. Tan sols vaig entendre la síntesi; defunció per enverinament, òrgans essencialment afectats: la medul·la òssia, la melsa i l’encèfal.
Per un instant, vaig desitjar que tot se n’anés en orris. La tristor m’envaïa l’ànima. Les llàgrimes eixien una rere l’altra o m’obnubilaven les pupil·les.
Ràpidament vaig restablir-me i, encara que no soc un setciències, vaig enllaçar-ho amb la documentació sospitosa que el padrí ocultava al despatx. Només en obrir la envellida capsa, vaig trobar-la-hi. D’entrada hi havia llegat de la vil·la de Cardedeu i l’afortunada legatària era la infermera de corbes sinuoses i pits exuberants.
Enèrgic, vaig apropiar-me de tots els papers que vaig trobar dins aquella capsa pretèrita. El llegat de la vil·la de Cardedeu no era l’únic que hi havia dins i, potser podria treure’m del cap aquelles preguntes que es repetien constantment i no em deixaven veure-hi clar.
Cap al vespre, ja en la tranquil·litat del sofà de casa, vaig regirar tota la paperassa i em va semblar que alguna cosa començava a encaixar. Vaig trobar dos objectes més que van cridar-me l’atenció: una carta i un estoig de pell. La carta em confirmava quelcom que ja era més que evident. El padrí i la infermera no només havien estat amants, sinó que durant el temps que l’amagà dels seus perseguidors, un element els va unir; la dona va posar al món un nadó que anomenà Isaac. Esbalaït per aquella notícia va obrir l’altre objecte. L’estoig, atrotinat pel pas del temps, tenia dos compartiments, un contenia una ampolleta que segurament contenia verí, l’altre era buit.
I aquella buidor i aquella ampolla van donar forma final i expressió total a la història. La revelació que produí aquell moment el commogué profundament i amarà tota la seva ànima. La serenor amb què ho visqué, però, no guanyà aquella part d’ell que maldava per rebel·lar-se en contra de la novetat. Tota paraula o pensament van cedir a la força guanyadora i imbatuda de la primigènia maduresa.
Tot seguit em dirigí a l’envellida i polsosa tauleta de nit i obrí el calaix per extreure’n l’objecte que podia posar el punt final a tot l’embolic.
L’ansietat provocada per aquesta atroç història m’impedia descansar durant la nit i em perseguia com una ombra tenebrosa allà on anés; em pesava a l’ànima i no em permetia veure ni tan sols la llum del dia.
Davant d’aquest atzucac vaig decidir deixar-ho en mans de l’atzar. Vaig col·locar una sola bala dins del revòlver que tenia entre les mans i vaig girar amb força el tambor. Vaig pressionar el canó contra la meva templa i, sense titubejar, vaig prémer el gallet.
Article complet
