El món és ple de gent interessant, la vida de la qual mereix ser explicada. Per això a continuació us presentem les biografies dels personatges que hem escollit. Alguns ja són molt coneguts. Altres són del nostre entorn i fins ara eren anònims. Us explicarem els fets més rellevants de les seves vides i perquè creiem que tenen una vida digna de ser narrada.
Qui comença? Vinga, va! Animeu-vos!
Fernando Barrio Martínez
El senyor Fernando Barrio Martínez és avui en dia un enèrgic jubilat de 88 anys, amant de la bona cuina i de la bona vida, que sempre ha presumit de fer el que ha volgut, tot i que sempre ha mirat pels seus familiars i amics abans que per si mateix.
Culte, elegant i educat, sempre ha estat una persona molt admirada i respectada allà on anava, amb una simpatia i naturalitat que li va portar a tenir molts bons amics per tot arreu.
Va ser un dels 4.000 nens que, amb 14 anys, va marxar a Anglaterra des de Bilbao escapant dels bombardejos alemanys durant la guerra civil espanyola. Pare de dues nenes, va haver de fer de pare d’un nen nascut de la seva filla petita, que als 16 anys es va quedar embarassada accidentalment. Aquesta és una molt breu biografia d’ell feta des de l’estimació, l’admiració i el respecte que m’inspira.
Fernando Barrio va néixer a Bilbao l’1 de maig de 1923. El seu pare, el Simón, era en aquell moment el cap de l’estació de ferrocarril de Deusto i la seva mare, l’Amada, tenia una merceria a Deusto. Va tenir 4 germans més petits, dels que va tenir sempre cura. Va anar quan era ben petit a la Universitat de Deusto, ja que els Jesuïtes havien d’agafar nens per donar-los classes com a part d’un acord que tenien amb el govern basc.
Els seus primers anys van ser relativament fàcils. El Simón, al que sempre recordava tocant la guitarra per casa, va arribar a ser el Director General de Ferrocarrils de Via Estreta del Nord de Espanya, tenia cotxe d’empresa amb xofer i havia fet alguns diners, la família de l’Amada també tenia una bona posició, a casa tenien l’ajuda de dues noies de servei domèstic d’interines, una per a les feines de la casa i un altre per tenir cura dels nens.
L’ estiu de 1936 va començar la guerra civil espanyola, dos dels seus germans estaven de vacances amb uns tiets a Mendavia (Navarra), que era zona Franquista, metres que ell i els altres dos germans eren a Bilbao amb els seus pares, en zona republicana. En tota la guerra no van parlar ni poder comunicar-se per carta, ja que no hi havia cap mena de comunicació entre les dues zones. Els bombardeigs eren constants, de vegades no es podia sortir del refugi en tot el dia, les coses pintaven molt malament i la preocupació era molt gran entre els bascs després del bombardeig de Guernica per part de avions alemanys on es va destruir tota una ciutat en un sol dia al abril de 1937.
Al 21 de maig de 1937 el Fernando Barrio va embarcar a bord del transatlàntic “Habana” que va sortir de Bilbao amb destí Southampton (Anglaterra). L’expedició era de 4.000 nens d’entre 5 i 15 anys. Fernando amb 14 anys viatjava amb el seu germà Jose Luis, que tenia només 8 anys. La sortida del port va ser dramàtica amb molts nens plorant separant-se dels seus pares, que volien donar-los un futur millor. Van estar durant 2 anys menys 1 dia a Anglaterra, a Brighton, on van fer molts amics entre els anglesos.
Durant els 2 anys a Anglaterra van poder tenir una vida tranquil•la i feliç. Van ser els 2 millors anys de la seva vida.
Els anglesos els tractaven fenomenalment, els portaven al col•legi i també els donaven feines de jardiners o rentaplats. Amb els diners que hi guanyaven podien sortir a divertir-se amb els seus amics anglesos. Van trobar un país desenvolupat on hi havia moltes coses desconegudes per a ells, com ara la televisió.
Al maig del 1939, va rebre una carta de la seva mare i va tornar cap a Espanya. El Simón era a presó per comunista, ja que havia estat sindicalista de la UGT. La seva dona, l’Amada tenia un germà, el Teófilo Martínez, que era el jutge de Mendavia i tenia bons contactes amb el règim franquista, gràcies a la intermediació de aquest germà, la seva mare va aconseguir que posessin en llibertat al seu pare un cop acabada la guerra.
Al 1941 tota la família va marxar a viure a Logroño, a una casa nova que la família de la Amada els hi van regalar a la millor avinguda de Logroño (la Gran Via), allà el Fernando va acabar d’estudiar mestre de taller, que eren 5 anys, i va aconseguir les primeres feines com a torner. Entre els seus coneguts era conegut com “l’anglès”, per haver estat 2 anys a Anglaterra durant la guerra. Després va muntar una petita rellotgeria i joieria amb el seu germà Manolo, a un dels carrers més centrics de Logroño, tenien 2 nois treballant amb ells i les coses ells hi anaven força bé. El Fernando era molt aficionat als escacs i només va perdre un cop amb un monjo d’un monestir que era considerat com el millor que hi havia a La Rioja, per tant ell sempre deia que potser era el segon més bó.
El dia que va complir els 24 anys, el 1 de maig de 1947, el Fernando es va casar amb la Blanca Apellániz, una noia de bona família que destacava per ser de les més guapes de Logroño, encara que tenia molts pretendents el Fernando li va robar el cor i es van casar tots dos enamorats. Van estar de viatge de nuvis més d’un mes, fent una volta a Espanya passant per els millors hotels. Durant els primers anys de cassats van aprofitar per fer excursions en moto i també per viatjar sovint a San Sebastián, on viva la Purita, una germana de la Blanca amb la qual tenien molta relació.
Van tenir dues filles, la Blanca, el 5 de maig de 1949, i la Inma, el 7 de desembre de 1958. La Blanca va estar interna a Soria per estudiar i es va fer infermera. La Inma va quedar-se embarassada accidentalment amb 16 anys, i amb 17 anys va tenir un nen. La Inma es va casar i es va divorciar al cap d’un any, i durant tot aquest temps i fins que el seu fill va complir els 10 anys la Inma va viure amb el Fernando i la Blanca. Aquest nen va ser molt estimat pel Fernando i la Blanca, i va ser sempre considerat com el fill que no havia tingut.
El 1979 la Inma es va posar molt malalta amb unes febres tropicals que es deien Calazar, el Fernando la va portar al Hospital de Cruces, a Bilbao, on ella acabava de terminar infermeria. El diagnòstic va trigar més de 2 mesos, ja que van haver d’enviar unes proves a l’ Institut Pasteur de França, ja que al principi no sabien què tenia. El tractament era antimoni però l’Inma era massa feble per suportar el tractament i una nit el doctor que portava el seu cas li va dir al Fernando que d’aquella nit no passaria. El Fernando va agafar desesperadament el cotxe i va anar a la Clínica Universitaria de Navarra, i es va dirigir a la infermera que hi havia a la recepció per dir-li que una companya seva de professió, la seva filla, estava a punt de morir, i volia demanar ajuda. L’infermera li va dir que el Doctor Prieto, un expert en malalties rares, acabava d’arribar de Brasil i que miraria si li podia atendre. Efectivament li va atendre i després d’escoltar el cas de l’Inma, li va receptar 7.500 calories al dia, encara que això podria matar a un cavall era el que necessitava la seva filla per poder recuperar-se.
Molt agraït va marxar corrent cap a Cruzes, i en arribar a Cruzes li van dir que ja havia trucat el Dr Prieto per explicar el nou tractament i ja li estaven donant a l’Inma les 7.500 calories al dia. Gràcies a aquell fet desesperat la seva filla es va salvar, tot i que 2 altres infermeres que poc abans havien tingut la mateixa malaltia, van morir.
Actualment el Fernando va a nedar cada matí a les 7 del matí, després li agrada anar a jugar als daus amb els amics. És molt aficionat al cine, a la història medieval, al tenis i a la música clàssica. Ha tingut una vida plena d’aventures i situacions divertides i interessants, que ningú no sap explicar tan bé com ell, que fàcilment deixa la gent bocabadada.
Aquell nen, que amb 3 anys va estar molt a prop de perdre la seva mare, sóc jo. El Fernando és el meu avi, sempre l’he estimat com un pare i ell a mi com un fill, de fet diu que sóc la persona que més s’estima de aquest món. En certa ocasió, amb quatre o cinc anys, em van preguntar al col•legi que voldria ser de gran, jo vaig respondre ràpidament, jo de gran… vulll ser avi.
Íñigo Ramos Barrio, nét del Fernando Barrio Martínez
VICENÇ FERRER (Barcelona, 9 d’abril de 1920 – Anantapur, 19 de juny de 2009).
En Vicenç Ferrer era un home baixet, prim, amb barba i cabells canosos. Sempre vestia amb pantalons de pana negre i samarreta de cotó de tons blaus amb coll, però sense grans solapes.
Era una persona amb una gran força vital, li agradava la vida i el seu gran somni era fer una vida millor a la gent que pateix.
Des de la seva joventut el seu desig era ajudar els altres i per això es va fer missioner jesuïta i va viatjar el 1952 a Mammadh (l’Índia), de seguida va saber que ell no havia anat allà per pregar, ni per batejar a la gent, sinó que hi havia anat per ajudar-la, va posar en marxa un sistema de treball entre els pagesos de la zona, els facilitava una petita ajuda econòmica i assessorament tècnic per obtenir aigua per als cultius. Si el pagès tornava la quantitat prestada es seguia el mateix mètode amb altres pagesos. També va organitzar cooperatives petites per a l’excavació de pous, canalitzacions per a l’abastiment d’aigua i parcel•les petites de regadiu. A més, va construir dues escoles, un hospital i dues residències per als gairebé mil alumnes. Però les classes dirigents veien en la seva tasca una amenaça i van aconseguir l’ordre d’expulsió el 27 d’abril de 1968. Gràcies al suport de centenars de milers de persones de tot l’estat de Maharastra, d’intel•lectuals i líders religiosos que van organitzar una marxa de 250 km per protestar contra aquesta ordre, va fer que la ministra Indira Gandhi reconegués la tasca social que duia a terme Ferrer, va revocar l’ordre i li va permetre instal•lar-se a l’Índia al 1969. Els jesuïtes tampoc estaven d’acord amb la seva manera de fer, no era dels que donava missa cada dia, no li donava importància a predicar, sinó a actuar, per això abandonà la congregació.
Els polítics li van prohibir tornar a Maharastra i van voler que es dediqués exclusivament a l’ensenyament i només el governador d’Andhra Pradesh li va permetre quedar-se en el seu estat. I allà se’n va anar amb Anne Perry, una periodista anglesa de 22 anys, 26 anys més jove que ell, era l’encarregada de cobrir les manifestacions de Bombai a favor d’ell. El 4 d’abril de 1970 es va casar amb ella. L’estat d’Andhra Pradesh era un del més pobres del país, amb un alt grau de desertització i sense educació i sanitat, des d’aquí Ferrer i la seva dona Anne Perry van posar en marxa el seu projecte per a combatre la pobresa creant el Consorci per al Desenvolupament Rural (RDT), una organització no governamental i l’any 1996 van crear la Fundació Vicenç Ferrer.
La fundació treballa principalment en els àmbits de la vivenda (construcció d’ habitatges per a les famílies més desfavorides), sanitari (construcció d’hospitals, centres de planificació familiar, per a terminals de sida…), educació (construcció d’escoles, centres educatius, biblioteques), persones amb discapacitats (construcció de centres especials), dones (ajudar-les perquè puguin estudiar,treballar i lluitar contra els maltractaments), i ecologia (promoure el rendiment de la terra per poder millorar les condicions de vida construint pous, embassaments… però sempre mantenint l’equilibri natural dels recursos). Això es pot fer gràcies a l’apadrinament de nens.
Vicenç Ferrer va morir el 19 de juny de 2009 d’una embòlia, actualment els responsables de la fundació són la seva dona Anne Perry i el seu fill Moncho.
Distincions: Ha estat nominat diverses vegades a Premi Nobel de la Pau. L’any 1991 va rebre el Memorial per la Pau Josep Vidal i Llecha. L’any 1998 va rebre el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia. El 1999 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi. L’any 2000 li fou concedida la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. I l’any 2001 la UNESCO va premiar-lo amb el nomenament de Personatge destacat de la història del segle XX.
Eva Blas Carrizo
FLORA TRISTÁN, REVOLUCIONÀRIA I AVENTURERA DEL SEGLE XIX
Flora Tristán, neix a París el 7 de Abril de 1803. És filla del coronel peruà de l’armada espanyola Marino Tristán i de la francesa Anne Laisney. Els primers anys de la seva vida es desenvolupen en una llar on no hi falta de res. Però tot canvia de sobte quan arran de la mort del seu pare aquest matrimoni no és reconegut legalment. Des d’aleshores la vida de la mare i la filla, que té quatre anys, passa a la pobresa més extrema i la nena a la condició de bastarda.
Als disset anys, i empesa per la seva mare, Flora es casa amb l’amo del taller en què treballava. La seva economia millora una mica, però ella se sent totalment esclavitzada i obligada a mantenir unes relacions sexuals fastigoses. Pateix maltractaments físics i psíquics reiteradament. Amb dos fills i embarassada del tercer fuig de casa seva i comença una diàspora per tot França amagant-se del seu marit i de la justícia. En aquells temps una dona no aconseguia mai la majoria d’edat, ni tampoc existia el divorci, per la qual cosa el fet d’haver abandonat al marit a la Flora li podia costar la presó i la pèrdua dels fills. Aquesta angoixa no va acabar fins que l’André Chazal , el seu marit, i després d’haver-li pres diverses vegades els nens i, fins i tot, violar la seva filla Aline, la futura mare de Paul Gaugin, li disparés un tret i la deixés malferida. Aquella bala, que va portar incrustada fins que es va morir, li va donar la llibertat al ser ell condemnat i empresonat.
Buscant el reconeixement i l’herència que li pertocava, va decidir viatjar al Perú. Allà va descobrir l’esclavitud. Aquella vivència la trasbalsà, de la qual va dir “que era davant dels seus ulls, el més gran dels infortunis humans” . D’aquest viatge en va escriure un llibre: Peregrinacions d’una paria.
A Londres i vestida d’home, aconsegueix penetrar en totes les esferes obreres, fins i tot a la càmara dels lords, i viu de primera mà l’existència dels desheretats o proletaris, que, més que viure malviuen i decideix dedicar la seva vida a les reivindicacions d’aquest sector de la població. Paseos en Londres (1840). Tot això passa molt abans que Marx i Engels comencessin a propagar el seu manifest.
Comença a viatjar per França repartint exemplars de La Unión Obrera, escrits per ella mateixa, per promoure el sindicalisme i el feminisme. Això últim li causa molts problemes. Als homes ja els costa força el fet que sigui una dona la que els vulgui dirigir, sempre la miren en recel, però acceptar que les seves mullers tinguin els mateixos drets que ells, que maltractar-les sigui un delicte i que elles siguin les mestresses del seu propi cos, ja és una altra història.
Flora, ja malalta, hi ha dies que cau en la desesperació. No entén com l’Església que hauria d’estar al costat dels pobres, la titlla de revolucionaria i subversiva. Les autoritats la detenen diverses vegades… Ella que és pacifista i està contra la pena de mort, ella que somia amb un món just i lliure on tots els nens, sense distinció de sexe, rebin una bona educació. Un món on els obrers tinguin un lloc per viure quan ja no tinguin forces per treballar, és a dir, un paradís.
Aquesta dona, autodidacta, que per mèrits propis ha entrat a la història és desconeguda per a molta gent i de vegades tan sols se la reconeix per ser l’àvia de Paul Gaugin. Ells mai van coincidir en el temps. Aline, la seva mare, mai li va parlar a Gaugin de l’àvia. Però potser sí que van coincidir a l’espai. Paul Gaugin va ser una home que va trencar, de sobte, amb tots els estereotips de la seva vida. Va deixar dona i fills així com una vida plàcida a la recerca d’un paradís. Ell buscava en el sexe una força vital, per a ella era un instrument de domini masculí.
Flora Tristán va morir de tifus els 41 anys.
Obres
Flora Tristán va ser autora de molts treballs de caràcter ideològic i literari, els més coneguts son:
• Peregrinaciones de una paria
• Paseos en Londres (1840),
• La unión obrera (1843), fulletó que sintetitza el seu ideari o programa de reformes a favor de la classe proletària; obra fonamental de la biblioteca de Marx.
• La emancipación de la mujer (1845).
• Mephis,.
ESPERANÇA NAVARRO
8/11/11
NEUS CATALÀ
Va néixer el 7 d’octubre de 1915 a Els Giamets (Priorat). Els seus pares eren pagesos, i va ajudar-los fins als catorze anys.
El 1937 marxa a barcelona, on es diploma en infermeria.
Membre de les Joventuts del PSUC, aviat forma part del comitè d’agitació i propaganda. Destinada a la colònia infantil Negrín de Premià, quan les tropes franquistes entren a Barcelona, el gener de 1939, decideix creuar la frontera amb 182 nens orfes.
A França, col·labora en activitats de la Resistència amb el seu primer marit. Casa seva esvindrà seu de recepció i transmissió de missatges, armes i documentació, fins que va ser denúnciada als nazis.
El 1943, la van empresonar i torturar a Llemotges i l’any 1944, va ser deportada al camp d’extermini de dones de Ravensbrück. on van morir 92.000 presoneres. Més endavant, va ser obligada a treballar en la indústria d’armament de l’exèrcit nazi. Allà, juntament amb les altres dones, van fer una mena de sabotatge, i van fer disminuir notablement la producció de la fàbrica.
Va ser liberada el 1945 pels pèls, ja que els nazis estaven a punt de fer volar pels aires el camp de concentració de Ravensbrück. Tot just va tornar a França, on va seguir amb la seva lluita contra el franquisme. El seu marit no va tornar mai; va morir d’esgotament en un camp de concentració.
Ès l’única supervivent catalana del camp d’extermini de Ravensbrück que encara viu.
Actualment presideix l’Assiciació Amical de Ravensbrück. Milita en el Partit dels Comunistes de Catalunya, Esquerra Unida i Alternetiva.
La Generalitat de Catalunya li va otorgar la Creu de Sant Jordi el 2005.
Ha estat triada catalana de l’Any 2006 per la seva tasca de defensa de la memòria de les més de 92.000 dones que van morir en Ravensbrück.
CARME COBO
FERRAN ADRIÀ,UN CUINER DE PRESTIGI Si hi ha algú al món que hagi aportat innovació i originalitat al camp de la gastronomia,aquest és Ferran Adrià. Als seus gairebé cinquanta anys,la seva popularitat,juntament amb el seu peculiar to de veu,han fet que sigui parodiat per humoristas en programas de televisió. Ferran Adrià va néixer a l’Hospitalet del Llobregat al 1962.Va deixar els estudis per començar a treballar com a fregaplats en un restaurant de Castelldefels on es va iniciar en la cuina clàssica.A partir d’ara va treballant en restauració fins que ha d’anar al servei militar on també forma part de l’equip de cuina.És al mateix any que trepitja Ell bulli per primera vegada en el seu mes de permís encara que mai no n’havia sentit parlar.D’aquesta estada en va sortir un compromís per començar a treballar a partir de l’any següent.A partir d’aquest fet,la seva carrera va estar lligada a Ellbulli. Un cop el restaurant va ser seu,es va dedicar a visitar altres llocs,fins i tot restaurants d’alta cuina francesa. Però des de’l principi el seu interès va anar va anar més enllà de tenir un bon restaurant de prestigi sinó que la seva intenció era “crear”;i d’això,va adonar-se escoltant un gran cuiner francés que va dir “creativitat es no copiar”.Aviat s’adonà que el que volia fer era coses noves,crear,investigar; es va sentir atret per la idea d’innovar en la gastronomia.El seu restaurant romandria tancat sis messos l’any en els quals Ferran Adrià i el seu equip investigarien amb els aliments i trobarien nous tasts,nous sabors i crearien plats i receptes noves.Es planteja nous reptes,s’interessa per la ·nouvele cousine”.Coneix dos cuiners considerats els més avanguardistes del moment:Michel Bras i Pierre Gagnaire i això li fa entendre la cuina de manera diferent.En1994 inventa”la menestra de verduras en textura”. A partir d’aquí comença a tenir reconeixement per tot arreu.El País el qualifiaca com el millor cuiner del món.El seu restaurant apareix en primer lloc a tot arreu.Rep homenatges en diferents publicacions arreu del món.The Times l’anomena com una de les persones més influents del món. En 2004 participa en un projecte social que pretén assolir una tasca no únicament científica sinó social i cultural amb programes per a una millor alimentació amb la Fundació Alicia de caixa Manresa. A Madrid es crea la càtedra Ferran Adrià de “cultura gastronòmica i ciències de l’alimentació”.La cuina arriba a la universitat Des de’l2005 fins al 2009,Ell Bulli és nomenat cinc vegades millor restaurant del món per la revista The Restaurant Magazine. A Madrid Fusión s’elabora una llista amb els cuiners més influents dels últims deu anys encapçalada per Ferran Adria..Al 2007 és nomenat Doctor Honoris Causa per la facultat de química de la universitat de Barcelona,fins aleshores un fet inèdit. Es publiquen dos llibres nous “Un dia en El Bulli”(vida quotidiana en El Bulli) i “El Bulli desde dentro,biografia de un restaurante”. Rep un Doctorat Honoris Causa a Aberdeen.Finsk(profenesor) compara Adrià amb Picaso i Miró per la seva disciplina creativa.L’anomena com “un pensador destinat a renovar la connexió entre alimentació intel.lectual i alimentació sensorial”. Al 2010 es tanca El Bulli durant dos anys encara que continuarà obert com a taller d’investigació.Durant aquest temps treballara per convertir El Bulli ,a partir del 2014,en una fundació dedicada a impulsar la creativitat gastronòmica. Se’l considera un artista a la cuina on ha introduït noves tècniques com la “deconstrucció” que consisteix a aïllar els ingredients d’un plat típic i tornar-lo a reconstruir canviant l’aspecte però conservant els sabors i també la utilització de nitrogen líquid.A part d’això també destaca pel seu minimalisme a la presentació i per la idea que tots els aliments tenen el mateix valor culinari independent del seu valor econòmic o prestigi. És evident que Ferran Adrià ha revolicionat el concepte clàssic de la gastronomia i la seva aportació a l’art culinari té un valor incalculable. Rosa Esteo
Kilian Jornet
En Kllian és un jove català de vint-i-tres anys, sembla fràgil i tímid, però té una gran fortalesa física i mental.
Fa ultratrails i esquí de muntanya .
Quan era petit vivia amb la seva família al refugi de muntanya de Cap de Rec, al Pirineu Català, on el seus pares eren guardes. Van ser ells, qui li van fer estimar la natura. Ben aviat, va començar a córrer i a esquiar, primer com un joc i després competint.
En acabar l’Institut va estudiar INEF a França, combinant la vida esportiva i la formació.
Actualment viu de l’esport gràcies a una beca del Consell Català de l’Esport, a les seves victòries i als patrocinadors.
Diuen els que el segueixen que seria una llegenda si practiqués un esport més mediàtic.
Posseeix un palmarès gairebé infinit. S’ha proclamat campió del món de skyRunning els tres últims anys, esport que consisteix en curses d’entre cent i tres-cents kilòmetres, amb desnivells de fins a deu kilòmetres. A més a més amb el seu patrocinador ha creat el “Quilian Quest” que són una sèrie de reptes contra si mateix, com pujar i baixar el KIlimanjaro (5.891 metres) que va fer en set hores i quinze minuts o creuar els Pirineus, va fer vuit-cents trenta kilòmetres en una setmana.
Crec que són diverses les qualitats que podem fer destacar d’en Kilian:
1. Les seves capacitats innates, tan físiques con mentals. Normalment els esportistes que triomfen en aquest tipus d’esport ho fan després dels trenta-cinc o quaranta anys .
2. La seva capacitat de sacrifici físic, a la que uneix la mental (en el seu llibre Córrer o morir ha dit: “el cos és intel•ligent i es va adaptant a l’esforç… cos i ment són imprescindibles , sense motivació abandones” ).
3. Per la seva humanitat: va ser capaç d’ esperar a que embenessin el seu company i amic lesionat en la cursa dels Alps.
4. Per ser una persona coherent amb si mateixa. Havia dit que deixaria de córrer si perdia la motivació. Per això s’ha agafat un descans per a la reflexió. En aquest sentit ha declarat : “ El que estava fent no era el que realment volia… la societat valora més els resultats en busca d’una bellesa efímera, de tant en tant s’ha de tancar els ulls i veure quina és la veritable bellesa”.
El Dalai Lama
El nom de Dalai Lama es tradueix com a “oceà de saviesa”, i és el títol de l’autoritat suprema del Tibet i un dels títols religiosos més importants del budisme tibetà.
L’actual Dalai Lama, el catorzè, en Tenzin Gyatso, va néixer el 6 de juliol de 1935 al petit poblat tibetà de Takser. Als dos anys va ser reconegut com la reencarnació del seu antecessor. Va començar els seus estudis monàstics als sis anys, i va assolir un doctorat en filosofia budista.
Al 1950 va assumir el poder polític, poc després que la Xina ocupés militarment el Tibet, annexionant el seu territori administrativament. Nou anys més tard, i com a conseqüència de l’aixecament nacional tibetà contra l’ocupació, el Dalai Lama i els seus seguidors (uns 80.000), van haver de deixar Lhasa, la capital, i exiliar-se a la ciutat de Dharmasala, al nord de l’Índia.
Va començar llavors una resistència pacífica a la presència xinesa al Tibet, que continua encara. Amb ella, reclamen un estatus d’autonomia dins la Xina, on es respectin les seves tradicions, cultura i religió.
L’estructura política tibetana, fins la seva arribada, era de monarquia teocràtica i absoluta. Els Lames eren una petita elit dins un sistema d’organització feudal, on la major part de la població era serva. Al 1963 es va modificar cap a una democràcia constitucional. I al 2010 el Dalai Lama va renunciar a tots els seus càrrecs polítics per a centrar-se com a líder espiritual i religiós, creant la figura de Ministre (president del parlament tibetà) triat per sufragi universal.
Pel seu tarannà i trajectòria personal i d’home d’estat, al 1989 li va ser concedit el Premi Nobel de la Pau, la qual cosa va donar notorietat mundial a la seva vida i obra, i el va convertir en protagonista de pel•lícules, documentals, llibres, etc.
Mare Teresa de Calcuta
Va néixer, amb el nom de Agnes Gonxha Bojaxhiu, el 26 d’agost de 1910 a Skopje, als Balcans actualment República de Macedònia, en una família religiosa i burgesa. Des de ben petita ja volia ser missionera.
Als 18 anys va marxar de casa seva per ingressar a la Congregació de Nostra Senyora de Loreto a Dublín, al any següent es va embarcar cap a l’Índia a fer realitat el seu desig de ser missionera. Va arribar a Calcuta el 6 de gener de 1929. Després de professar els seus primers vots el maig de 1931 i adoptar el nom de Teresa (com a homenatge a Teresa de Lisieux) va ser destinada a la comunitat Loreto Entally a Calcuta, on va iniciar la seva tasca donant classes en el col·legi St. Mary’s , escola a la que seguí unida fins als seus últims dies.
En 1946, quan feia el seu retir espiritual, Mare Teresa va rebre una crida de Jesús, en la qual li demanava que fundés una congregació religiosa, Missioneres de la Caritat, dedicades al servei dels més pobres. Al cap de dos anys va obtenir el permís del Papa per viure com monja independent i es va nacionalitzar ciutadana índia. El 17 d’agost de 1948 la Mare Teresa es va vestir per primera vegada amb el sari blanc orlada de blau i va iniciar la seva gran obra en favor dels oblidats, els moribunds, els indefensos i els més pobres.
El 7 d’octubre de 1950 va ser autoritzada pel Vaticà per fundar la congregació de les Missioneres de la Caritat i amb l’ajut de les autoritats índies va convertir un temple hindú abandonat en hospici gratuït per als desemparats i els més pobres d’entre els pobres, els no desitjats, els no estimats, aquells de qui no s’ocupava ningú.
Dins un entorn de pobresa extrema la seva congregació es va estendre en poc temps més enllà de Calcuta, per diverses províncies de l’Índia i més tard també arreu del món.
Va ser guardonada amb diversos premis i reconeixements entre d’altres el Premi Indi Padmashiri el 1962 i, potser el més important, el Premi Nobel de la Pau el 1979.
Després de patir diversos problemes de salut va morir d’una aturada cardíaca el 5 de setembre de 1997 als 87 anys a la Casa Mare de les Missioneres de la Caritat a Calcuta, on va ser enterrada acompanyada de milers de persones de tota l’Índia i de fora, dispensant-li el govern de l’Índia honors de cap d’estat en agraïment a la seva tasca envers els pobres i desemparats. Va ser beatificada pel Papa Joan Pau II el 2003.
La Mare Teresa de Calcuta va ser una persona lliurada a la seva vocació , prodigant caritat, altruisme i coratge, també alegria, treballant dura i consagrada a Jesús com a forma de vida. Es va fer famosa al món per ajudar als que més ho necessitaven i es va convertir en la protectora dels pobres. Va deixar milers de cites i ensenyaments que van recórrer el planeta portant paraules d’amor i esperança.
Dolors
8 de novembre del 2011
Ramon Sanvicens
El personatge que us presento es diu Ramon Sanvicens, del qual no tinc la sort d´haver-lo conegut personalment. Però va ser el germà d´una amiga de la meva mare i algunes vegades coincidiem a casa dels meus pares i m´explicave alguna cosa del seu germà.
Va néixer a Barcelona l´any 1917, era un home més aviat baix de i cabells de color castany. Molt cordial amb la gent, senzill i tenia molta energia i vitalitat per realitzar projectes. Un home ple d´il.lusions perquè la principal dedicació i afició de la seva vida va ser la pintura.
La seva trajectòria professional va començar de ben petit, ja que a l´escola li agradava molt la geometria i el dibuix. Els tretze anys, li va demanar al seu pare un duro per poder-se matricular a l´Escola d´Arts i Oficis del Clot. Però el seu pare no li va deixar perquè creia que era una pèrdua de temps. Però Sanvicens tenia aquesta inquietud artística se´n va anar a les cues dels cinemes vigilant que li caigués algun cèntim per tal de recollir els diners que li faltavan per matricular-se. Ho aconsegueix i es matriula en aquesta Escola i després més tard és matricula a l´Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi.
A partir d´aleshores guanyar medalles i premis i començar a exposar a sales d´art com la sala Barcino i la sala Rovira de Barcelona i també a la Pinacoteca. La majoria de les seves composicions son de aquarel.les i olis com bodegons, gerrosde flors i paisatges. Sobretot pintava durant hores en el seu estudi a prop del Park Güell i a la seva casa de Vilanova.
Però l´any 1975 s´ha aguditza la malaltia que tenia en l´ull esquerre i també es va produir els primers simptomes dúna insufiència respitatòria crònica.
En el any 1986 es va celebrà la derrera exposició i morí el 1987 a la clínica del Sant Josep.
Isabel
23 de novembre de 2011
Biografia de la meva veïna, la Margarite Harrison.
La meva veïna va néixer a Nova York, fa setanta-quatre anys i ha tingut una vida plena d’experiències, algunes bones i altres de dolentes.
Als setze anys es va quedar embarassada i el seu nòvio la va deixar sola amb la nena petita que van tenir. Gràcies a la mare de la Marguerit i del seu pare, va poder tirar endavant, és a dir, que mentre la seva mare cuidava de la nena petita, i el pare treballava, la Margot, que és com li diuen a casa, va començar a anar a la universitat de Princenton, que estava era a prop de Nova York.
Als vint –i-dos anys va acabar la carrera de filologia anglesa i des de llavors va sorgir en ella la seva passió per escriure, novel.les, contes, guions cinematogràfics, qualsevol cosa. La Marguerit va començar a fer guions de pel.lícules i es dedicava a repartir-los a la sortida dels teatres per la porta del darrere a on sabia que es podia trobar amb directors artístics, guionistes, va fer mans i mànigues per poder tenir alguna oportunitat, però li va ser del tot imposible. Ningú li va trucar. No va rebre cap resposta de cap director de cinema o de teatre.
Un bon dia anava pel carrer i va veure una cua molt llarga que arribava fins a l’altra cantonada, creuant tot el carrer. Va preguntar què passava, li van dir que era la cua d’un càsting per agafar gent com a extres, mentre s’ho anava rumiant, es va posar a la cua, a aquella llarga cua, fins que es va trobar davant del director del càsting i el director de cinema, tots dos van assentir amb el cap i li van dir que començaria a treballar l’endemà, com a extra, evidentment.
Els dies següents van ser plens de nerviosisme ja que la Marguerit no gosava dir-li res al director, ell estava molt enfeinat, però va fer molt bona amistat amb un noi, ajudant de realització, amb el qual compartia la passió per escriure. Aquest jove, que es deia Woody Allen, la va convèncer perquè li donés el guió escrit per ella per donar-li al director. Aquest va fer cas del que li va dir el seu ajudant, i li va prometre llegir-se el guió quan acabés la pel.lícula que estava fent. I va complir la seva promesa.
No van agafar el seu guió per fer la pel.lícula, però la Margot va aprendre molt d’aquella experiència, va conèixer a un munt de gent molt interessant . Des de llavors la Margot va començar a relacionar-se amb gent de la indústria del cinema.
Eren els anys cincuanta i la indústria cinematogràfica de Hollywood estava en el seu màxim esplendor i la Margot s’havia fet un nom dins de la indústria de Hollywood. Comptaven amb ella per fer els guions de moltes pel.lícules americanes, com ara “Retrato en negro” del director Michael Gordon, i “Eva al desnudo” Tot sobre Eva del director L. Mankiewicz, guardonada amb un Oscar a la Millor Pel.lícula.
Després de mica en mica, amb el pas del temps, es va anant refugiant en els seus llibres, va publicar unes quantes novel.les. Es va casar dues vegades, la primera amb un noi de la marina nord-mericana, només van estar dos anys de casats i la segona amb un home bastant més gran que ella un home molt bo del qual es va enamorar completament, van ser molt feliços, fins que ell va morir fa deu anys.
La Margarite i els seus orígens; és curiós com vaig conèixer a la Margot, un dia a la platja, una senyora gran s’asseia en una cadira petitona, estava mirant el mar, les onades, el ocells, i de tant en tant escrivia alguna cosa en una llibreta negra, jo l’estava observant, era al capvespre i el color del cel estava començant a fer aquells colors blaus i roses tan bonics. Un vent fort va fer que la pamela que portava, se n’anés lluny. Vaig córrer i la hise la vaig tornar, així, tot de sobte em va explicar la seva vida. Em vaig quedar de pedra. Em va dir que la seva rebesàvia era asturiana, també tenia família a Andalusia i a Catalunya i que havia escollit viure a la Costa Brava perquè li agradava molt el mar Mediterrani.
He triat la meva veïna, la Marguerit Harrison perquè l’admiro moltíssim, i m’ha semblat que ha tingut una vida molt interessant.
Sandra
25 de novembre de 2011
Michel Foucault
Michel Foucault (Poitiers, 15 d’octubre de 1926 – París, 25 de juny de 1984) ha estat com a historiador de les idees, teòric social i filòsof francès. Va ser professor en diverses universitats franceses i nord-americanes i catedràtic d’Història dels sistemes de pensament en el Collège de France (1970-1984). El seu treball ha influït en importants personalitats de les ciències socials i les humanitats.
Foucault és conegut principalment pels seus estudis crítics de les institucions socials, especialment la psiquiatria, medicina, les ciències humanes, el sistema de presons, així com pel seu treball sobre la història de la sexualitat humana. El seu treball sobre el poder i les relacions entre poder, coneixement i discurs ha estat àmpliament debatut. En els anys 1960, Foucault va estar associat a l’estructuralisme, un moviment del qual es va distanciar més endavant.
Per a ell era important encunyar una noció de poder que no faci exclusiva referència al governatiu, sinó que contingui la multiplicitat de poders que s’exerceixen en l’esfera social, els quals es poden definir com a poder social. Foucault és més clar en la seva definició del poder; parla del subpoder, d’una trama de poder microscòpic, capil · lar, que no és el poder polític ni els aparells de l’Estat ni el d’una classe privilegiada, sinó el conjunt de petits poders i institucions situades en un nivell més baix. No hi ha un poder en la societat, es donen múltiples relacions d’autoritat situades en diferents nivells, recolzant-se mútuament i manifestant-se de manera subtil. Un dels grans problemes que s’han d’afrontar quan es produeixi una revolució és el que no persisteixin les actuals relacions de poder.
A finals dels anys 1970, l’activisme polític a França va decaure. Molts dels maoistes van canviar d’ideologia, els anomenats Nous Filòsofs, molt conservadors, citaven Foucault com el seu mentor, tot i no assemblar-res a ell. En aquesta època, va iniciar la seva obra monumental sobre La història de la sexualitat, que mai va acabar.
El 1977, quan una Comissió del Parlament francès discutia una reforma del Codi Penal Francès, va signar al costat de Jacques Derrida i Louis Althusser, entre altres, demanant l’anul · lació d’alguns dels articles de la llei per despenalitzar totes les relacions consentides entre els adults i els majors de quinze anys (l’edat de consentiment sexual a França). Creia que el sistema penal substituïa el càstig dels actes criminals per la creació de la figura d’un individu perillós per a la societat (sense tenir en compte el veritable crim), i va predir que vindria una societat de perills, en la qual la sexualitat seria una espècie de perill errant.
El 2007 Foucault va ser considerat pel The Times Higher Education Guide com l’autor més citat del món en l’àmbit d’Humanitats en aquest any.
EVARIST SIBIS
No es tracta d’un personatge famós, ni tampoc d’algú mundialment reconegut per la seva aportació al món de les ciències o de les lletres.
El meu sogre no ha fet res que el faci rellevant com per aparèixer en els llibres d’història. Però, com ell, hi ha moltes persones anònimes dignes de fer-ne menció.
L’Evarist té setanta-sis anys. El mes d’agost del dos mil deu va ser molt especial per a ell. Feia cinquanta anys que havia pujat un gran cim: El Cervino. Per aquesta ocasió, històrica per a ell, ens varem reunir a Zermatt.
El mateix dia que es complien els cinquanta anys varem fer l’ascensió fins al refugi de Hörnli. Punt de partida de les ascensions a aquest cim. Des d’aquí la visió del Cervino és espectacular.
Va ser una celebració molt emotiva. Però també previ a aquest dia hi va haver mesos de preparatius amb la meticulositat pròpia de l’Evarist.
És un home d’allò més perfeccionista i rigorós, amb tots però també amb si
mateix. Us podria semblar més un defecte que no una virtut, però a la muntanya la seguretat és vital. La seva persona representa aquells valors els quals sembla que ja han caducat a la nostra societat, on ara sembla que val més posseir que ésser.
La preparació prèvia a una sortida requereix tot un ritual que no per repetit anys i anys es deixa de fer amb la mateixa precisió. Aquesta sistemàtica té un objectiu: no deixar cap element sense verificació.
Fer alta muntanya comporta uns riscos i uns perills que no per desconeguts són inexistents. Per això és basic anar convenientment preparat i equipat.
Quan s’està a la muntanya el grup és una unitat indivisible. El ritme de l’ascensió serà el d’aquell que camini més lent. I sobretot, no hem de sobrevalorar les nostres possibilitats. Avaluar sempre racionalment el nostre estat físic. Mai arribar apurats al cim, ja que els accidents poden esdevenir més fàcilment en el descens. Es sumen els factors de manca d’atenció i l’esgotament físic.
Tot això que us he explicat fins ara i d’altres coneixements i valors és el que he après d’aquest muntanyenc de gran d’experiència. Perquè fer muntanya no només és arribar al cim.
BIOGRAFIA D’ANTONIO MACHADO
Antonio Machado Ruiz va néixer a Sevilla el 26 de juliol del 1875 i va morir Cotlliure, França, el 22 de febrer del 1939. Fou poeta, escriptor i intel-lectual andalús.
El seu pare fou Antonio Machado “ Demófilo” i la seva mare fou Ana Ruiz. Estudià a la Institució Lliure d’Ensenyament és doctorà en lletres a Madrid l’influx familiar i el seu centre d’estudis van marcar el seu camí intel-lectual. Machado s’adscriví a una poesia mancada de retòrica, de concepció més intüitiva que intel-letual. Els seus inicis pertanyen al moviment literari Modernisme, o (Generació del 98).
El 1899 – 1902 Machado viatja a París on viu el seu germà Manuel, i treballa de traductor a l’editorial Garnier.Torna a Espanya i treballa d’actor mentres assoleix el títol de batxillerat.
El 1907 publica Soledades ( Solituds ) i guanya la plaça de catedràtic de Francès en l’Institut de Soria. En aquesta ciutat coneix Leonor Izquierdo, amb la qual es casarà dos anys després, quan tenia ella 15 anys i ell 34.
El (1911) es traslladan tots dos a París ja que Machado havia aconseguit una beca per a ampliar els seus estudis, però Leonor cau malalta de tuberculosi i mor un any més tard, l’1 d’agost del (1912). Això provoca una gran depressió a Machado i sol-licita el seu trasllat a Baeza (Jaen), on viurà amb la seva mare, sent poc actiu per l’escriptura poètica durant aquest temps.
El (1917) coneix Federico Garcia Lorca és trasllada a Segovia. El 1927 fou elegit membre de l’Academia Espanyola. El (1932) se li concedeix un lloc de professor a l’institut Calderón de la Barca, (Madrid).
El 1936 amb l’esclat de la Guerra Civil va adherir al bàndol republicà i marxa a València. El (1937) publica la seva última obra. El (1939), amb la derrota de l’exèrcit republicà s’exilia a Cotlliure (França), on poc després es produeix la mort del poeta i la de la seva mare amb només tres dies d’interval. A la butxaca es troba el seu últim vers:
“Estos días azules y este sol de la infancia”
En l’actualitat, aquest poeta és homenatjat pel cantautor Joan Manel Serrat.
Miquel Martí i Pol
(Roda de Ter, 19 de Març de 1929 – Vic 11 de Novembre de 2003)
La vida de Miquel Marti Pol ha estat marcada per algun trets , entre els quals sobresurten el següents.
1. El seu lligam al poble català on va viure tota la seva vida.
2. La seva condició obrera com a escrivent en una fàbrica tèxtil del seu poble on va traballà des del 14 anys fins als 43 on també treballava la seva mare.
3. Les conseqüències de la seva malaltia que contragué pels volts del 1970, una esclerosi múltiple, la qual cosa va causar que l’any 1973 hagués d’abandonar la feina a la fàbrica. Tot i les restriccions imposades per la malaltia que des d’aleshores li va impedir de moure’s i de parlar amb normalitat va continuar publicant molta poesia de gran qualitat.
El 1956 es va casar amb Dolors Feixas, amb qui va tenir dos fills, al 1984 la seva dona va morí i va tornà a casar-se al any 1986 amb Montserrat Sans.
Durant la dictadura franquista va participar en moltes activitats culturals catalanistes, i va col•laborar amb el PSUC.
Activitat literària
El 1954 va publicar el seu primer llibre de poesia i guanyà el Premi Ossa menor amb Paraules al vent. L’any 1977 rebé el Premi Lletra d’Or per la seva obra El llarg viatge, i al llarg de la seva carrera va rebre tres vegades el Premi de la Crítica de poesia catalana l’any 1979 per Estimada Marta, el 1991 per Suite de Parlavà i el 1994 per Un hivern plàcid.
Al moment de la seva mort, Martí i Pol era el poeta viu en llengua catalana més llegit i més conegut. També va destacar com a traductor al català.
La seva obra ha estat traduïda al castellà i a diversos idiomes con al francès, alemany, anglès.
Premis
Al llarg de la seva carrera literària va rebre diversos premis, entre ells:
• 1978 Premi Fastenrath
• 1983 Creu de Sant Jordi
• 1991 Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
• 1992 Medalla d’Or al Mèrit en las Belles Arts
• 1998 Premi Nacional de Literatura
• 1999 Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya
Discografia
Han estat molts els cantants que han musicat alguns dels seus poemes, en 1993 inicià una fructífera col•laboració amb Lluís Llach, amb el qual publicà el disc Un pont de mar blava, amb textos de Martí i Pol i música de Llach. Posteriorment tornà a col•laborar amb ell a Rar (1994), Verges 50 (1995) i Temps de revoltes (2000).
JOSEP GUARDIOLA I SALA
Més conegut com a Pep Guardiola va néixer a Santpedor el 18 de gener del 1971.És un exfutbolista i entrenador de futbol català. Ha estat un dels millors migcampistes del futbol club Barcelona, i com a entrenador va aconseguir un triplet a la temporada 2008-2009.
Com a jugador:
Va estudiar a la Salle de Manresa, i també va estar al club gimnàstic de Manresa. El seu pare va omplir, per casualitat, una butlleta d’inscripció per la Masia, escola de futbol del FCB, i llavors el Barça li va oferir d’anar a la Masia l’any 1984, amb 13 anys.
En Pep debutà al primer equip el desembre de 1990.A partir de 1991 en Johan Cruyff el va seleccionar com a migcampista del primer equip. Quan va marxar Baquero , a més a més , va ser el capità de l’equip.
Com a entrenador:
El juny de 2007 va passar a ser el primer entrenador del Barça B. El 5 de juny de 2008 passà com a entrenador del primer equip.
En el seu palmarès professional hi ha :
Futbol Club Barcelona (jugador)
· 1 Copa d’Europa (1992)
· 1 Recopa d’Europa (1997)
· 2 Supercopes d’Europa (1992 i 1997)
· 6 Lligues espanyoles (1990-1991, 1991-1992, 1992-1993, 1993-1994, 1997-1998 i 1998-1999)
· 2 Copes del Rei (1997 i 1998)
· 4 Supercopes d’Espanya (1991-1992, 1992-1993, 1994-1995 i 1996-1997)
Futbol Club Barcelona (entrenador)
· 1 Campionat del Món de Clubs (2009)
· 2 Supercopes d’Europa (2009 i 2011)[21]
· 2 Copa de Campions d’Europa (2008-09, 2010-11)
· 1 Copa del Rei de futbol (2008-09)
· 3 Lligues Espanyoles (2008-09, 2009-10, 2010-11)
· 3 Supercopes d’Espanya (2009, 2010 i 2011)
Personal
· Trofeu Bravo de 1992, atorgat per la revista italiana Guerin Sportivo al millor jugador europeu menor de 21 anys.
· Inclòs a l’equip UEFA All-Star de l’Eurocopa 2000
· 2 Trofeu Miguel Muñoz al millor entrenador de la Lliga espanyola de futbol de primera divisió (2008-2009[22] i 2009-2010)
· 1 Premi World Soccer al millor entrenador de l’any 2009.
· 1 Premi IFFHS al millor entrenador del món 2009.
· 1 Premi Don Balon al millor entrenador (2009)
· 1 Premi LFP al millor entrenador de la temporada (2008-2009)[23]
· 1 Premi Català de l’Any (2009)
· Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya (2011)
Per mi , ha sigut un bon jugador , és un bon entrenador, és humil ,molt treballador i un exemple a seguir per molta gent.
Armando Muñoz
Tota una vida dura, si se sap lluitar,
té el seu final feliç
He escollit la meva mare perquè per a mi és un exemple a seguir, lluitadora per treure la seva familia endavant.
La Rosa va néixer el 1948, filla d’un català, Joan i d’una andalusa, Juana, es va acabar criant a Barcelona. Va tenir una infància una mica dura, va estudiar en un col•legi de monges d’on conserva grans records i encara manté bones amigues.
En l’amor i al desamor
De joveneta va tenir parella, el Luciano, van estar junts un temps, però el van cridar per fer el servei militar, després es va allistar a l’exèrcit durant tres anys. En aquest període de temps va conèixer el seu primer marit, Manolo, era tan divertit i afectuós que es va deixar seduir. Es van casar i als dos anys va néixer el Daniel, el seu primer fill. Cada vegada les coses anaven
a pitjor; a causa dels maltractaments, insults, vexacions i infidelitats. Creien que tenint un altre fill podrien arreglar-se. Va néixer la Laura , però al cap de tres mesos va néixer també el Manel, fruit de la infidelitat. Va ser abandonada. Sent mare soltera no va parar de treballar mentre que els nens van ser criats per l’àvia. Va ser, i encara és, una mare coratge.
El destí es inesperat
Quan els nens tenien nou i cinc anys, el destí va fer que es retrobés amb la seva primera parella, amb el qual està des de llavors i el que ha estat el pare per als seus fills, però no era tot or el que lluïa, també passà penúries. Les vexacions i els insults no havien acabat. Va lluitar molt per arribar a ser feliç. Van passar anys fins que les aigües es van amansir. Des d’aleshores ha sabut portar la situació, van consolidar el seu amor, i estan “feliços” des de llavors.
Encara que les coses pintin molt negres, cal lluitar i mai abandonar les esperances de ser feliç.
LA MARE QUAN JO EN TENIA 17
Cada dia al matí em despertava a dos quarts de cinc. Em deia a l’orella: Aixeca’t que ja és l’hora per anar a treballar ! Ho feia perquè Jo no escoltava el despertador. Ella tenia un ull obert cada matí a la mateixa hora perquè el seu fill no fes tard a la feina.
Tenia sempre preparat un entrepà per endur-me a la fàbrica. Ella ho preparava una estoneta abans.
Que dur que era allò de llevar-se tan aviat !
La mare anava aquella hora tota despentinada amb el seu cabell negre molt fi que li clarejava el cap. Sempre amb les mateixes espardenyes i la bata d’estar per casa. Quan Jo tancava la porta i baixava les escales Ella s’entornava una mica més al llit. Ja havia fet la bona causa del dia: despertar el seu fill i preparar-li l’esmorzar a una hora més adient per estar en el setè cel i no pas estar caminant pel pis com una somnolenta.
Calia fer tot això per mi ? suposo que sí, ja que Ella pensaria que era millor passar son davant la possibilitat que acomiadessin el seu fill per arribar tard a la feina.
Després, cap a les sis del matí , es llevava i es preparava per anar a treballar.
El seu cos petit i encorbat no afavoria gaire la roba que es posava, però això per Ella no era important. Es mostrava senzilla però cuidada. La seva autoestima no era el vestuari sinó més aviat el poder complir les seves tasques del dia amb l’entusiasme que la caracteritzava.
Cap al vespre quan Jo tornava a casa , em rebia amb el neguit de saber com m’havia anat el dia. La seva mirada brillava i li agradava escoltar com li explicava les peripècies sofertes a la feina i en els estudis. Jo només tenia 17 anys ! Això sí, el sopar ja era calent a la taula.
Manel