De petita volia ser investigadora privada. M’imaginava que descobria pistes i feia investigacions. Amb els amics de l’escola, sempre ens inventàvem casos per resoldre. Em sembla que ens agradava tant per culpa de les sèries de detectius i policies que feien a la televisió.
Més tard volia ser arquitecta. Em passava el dia dibuixant plànols de cases. Però quan vaig descobrir que el dibuix tècnic em costava força, vaig pensar que no tindria gaire futur en aquest gremi.
Quan s’acostava el moment de triar una carrera, vaig decidir-me per una de lletres. Sempre m’havia agradat molt llegir i aprendre llengües. Però el que va ser difícil va ser dir-ho a casa. Quin disgust! Els meus pares volien que estudiés hostaleria per continuar el negoci familiar. Però com que m’havia passat uns quants anys treballant-hi, sabia que no volia fer aquella feina tota la vida.
Ara faig de professora de català. Aquesta feina és molt més completa del que us pugueu arribar a imaginar. A part d’ensenyar a parlar i a escriure, també has de tractar amb el públic (com a l’hostaleria), has de planificar i dissenyar classes (com un arquitecte) i has d’investigar els dubtes que et sorgeixen (com un detectiu). Què més puc demanar si he aconseguit fer tot el que m’agradava de petita?
Jo, de petita, pel que recordo, volia ser mestra. No sé si estava influïda pel que em deia la meva mare, perquè penso que ella valorava molt aquesta feina, ja que al seu poble sempre havia sigut una feina molt ben vista. Després vaig pensar estudiar administratiu, i així ho vaig fer. Total, per casar-me, tenir fills i deixar de treballar!!
jo, de petita, el meu ídol era Felix Rodríguez de la Fuente, sonmiava en recórrer el món i ser la seva ajudant o col.laboradora, però els meus objectius es van a reduir a estudiar administratiu (eren temps que tothom ajudava els pares), i després per sortir de casa (no com ara) i fer la teva vida, et casaves, tenies fills, eres una bona esposa i adéu sonmis!.
Jo de petita volia ser … recordo que vaig passar per diferents etapes. Anem a pams
Primer, volia ser Bombera, però no me`n recordo ben bé el perquè, suposo que els veia com uns herois , has de tenir molt de coratge i valentia , ja que a més de apagar el foc, has de salvar vides. Després, volia ser Veterinària , sempre ,des de ben petita, he estat envoltada d`animals i m`agradaven molt, i encara m`agraden, a vegades els prefereixo a certes persones. Bé no ens desviem, teníem gossos, gats, conills… i fins i tot vam cuidar d`un esquirol, que per cert tenia molt mala llet, perquè sempre volia mossegar-me els dits, quan els ficava dintre la seva gàbia, amb el temps el vam retornar al seu lloc ,és a dir al bosc, on l`havien trobat feia un any. També, com era una noia molt moguda, m`agradava molt ballar i cantar. Aquesta afició va vindre per culpa de les sèries com “ Fama “que posaven a la televisió i a la pel.lícula “ Flashdance” d`Irene Cara. Amb les meves amigues jugaven a fer concursos, curiosament, molt semblats als que poden veure avui dia a la pantalla gran.
Un dia, uns guàrdies urbans, van vindre al col.legi per donar-nos a conèixer les normes de trànsit, és a dir , ens van instruir en l’art de com creuar els carrers sense perill, i em van fer somiar amb la idea de ser com ells, però no va durar-me gaire temps. Més gran, fins i tot vaig tenir inclinacions cap a les ciències polítiques, però has de tenir certes habilitats que em van fer rumiar molt i definitivament jo no tindria mai. Bé com m `agradaven més la literatura , les llengües, la història, la geografía i sobre tot viatjar per conèixer altres cultures, vaig optar per una carrera de lletres i per estudiar altres cultures llunyanes, com les Eslaves.
Tinc moltes anècdotes al respecte però això ho deixo per un altre moment.
Els viatges i la cultura Russa van estar presents en la meva vida personal i laboral, com agent de viatges, és una feina molt completa, has de tractar amb el públic, també has de planificar itineraris , has d`investigar noves destinacions i fins i tot has de ser una mica psicòleg.
De molt petita, me mare deia “Aquesta nena de gran, serà Gelatera”, doncs us explico el perquè, quan tenia uns 2 anyets, m’escapava de casa del poble, per anar a un quiosc on també venien gelats, que estava a dos carrers de casa meva, per demanar un gelat i tornar cap a casa sense pagar, clar, després la meva mare havia de pagar-lo, quan em veia asseguda a les escales de casa cruspint-me’l.
Deprés vaig passar l’època del ball, primer volia ser Majoret, fins i tot amb les meves amigues vam fer un grup de majorets i ens vam fer la disfressa amb el pal, ple de purpurina, però es va trencar el grup, ja se sap “ara sóc amiga, ara ja no sóc”, l’edat!,; però això del ball em seguia agradant, era quan sortia a la televisió el Ballet Zoom, jo volia se ballarina com ells. A casa dels meus pares hi ha un gran mirall al menjador, aquest era el meu saló de ball, perquè no vaig poder anar a cap escola de ball, jo soleta em posava davant del mirall i feia les meves coreografies, m’encantava!; fins i tot quan vaig començar l’època de les discoteques, amb un concurs de ball, vaig quedar la segona. Va ser la meva professió frustrada.
Avui en dia m’encanten els gelats i gaudeixo moltissím del ball.
Jo de petit només volia jugar, córrer, sortir al carrer i jugar i jugar,no volia ser res, jugar i pintar amb carbó en les parets blanques de les cases ratlles negres ondulades i vaixells navegant sobre elles. Era molt feliç, creia tenir-ho tot, sense tenir res. Recordo haver tingut com a joguines una pilota de goma blanca que quan es punxava el meu pare li posava un pegat, també tenia una pistola de molles que disparava taps de suro que jo feia i posava per matar mosques, era la meva caça preferida. A la pilota li dèiem la gitana, tenia tants pics vermells que semblava un vestit de gitana. Tenia també rodes de fusta i ferro que jo feia rodar pel carrer i cotxes i carros fets amb capsa de cartró que rodaven tirant d’una corda i moltes boles per jugar. El meu poble és a Andalusia, pròxim a l’Oceà Atlàntic. Cap allà als anys quaranta-cinc i cinquanta el meu poble tenia set mil habitans i tots ens coneixíem, no hi havia gent estranya i quan ens creuàvem al carrer tothom deia adéu. A les nits de estiu la gent s´asseia en cadires a les portes de casa i es formaven grups de veïns que parlaven de tot, del camp, del temps, les collites, de les persones. Deien: el Manolo se n’ha anat a Alemanya a treballar, això era molt freqüent, el José ha vingut de Barcelona de vacances i porta un cotxe, que l’Andrés el pates curtes, (era molt freqüent anomenar les persones pel malnom) ha caigut d’un arbre, que la Pepa per fi se casa, per que sembla està prenyada; el Vicente és molt elegant i no té xicota, perquè serà? la germana del capellà que viu amb ell diuen que es més que germana. La gent del poble era, abans, molt sana , oberta i hospitalària, però a vegades molt cruel en les seves critiques. Jo no posava interès en el que deien, solament n’hi posava quan parlaven de la guerra civil, dels morts i crims que s´havien comès.
Jo en el meu món feliç i innocent no entenia, no comprenia la barbàrie que explicaven. Sempre passava algú que li havien matat algun familiar i quan deia adéu tots contestaven, vagi amb Dèu, amb respecte i molta admiració i quan s´allunyava,els veïs parlaven del seu cas, jo feia com que no posava interès , però escoltava el que deien, se’m els pèls de punta. No entenia aquesta crueltat amagada dins de la gent del meu poble. Aquestes nits d’estiu interminables que han quedat gravades per sempre en el meu cap. Mentres els adults parlaven i parlaven, jo em posava ajagut en una manteta a la vorera, mirant el cel estrellat on veia milers d´estrelles suspeses sobre un cel net i clar; al cel també es veia una franja lletosa i immensa que recorria el cel de nord a sud, que em deien els meus pares, quan jo preguntava, que era el camí de Santiago que servia per guiar els pelegrins d´Europa per anar a Santiago de Compostel·la per venerar el Sant. Jo mirant el cel clar i net i xiuxiuejat
per les històries dels adults m´anava quedant adormit en un somni profund. La pregunta és, què volia ser de petit? Jo he de dir que de petit, volia ser com era. Els nens del meu temps a la meva terra no estàvem alliçonats per pensar que volíem ser de grans. Jo vaig pensar el que volia ser de gran quan m’estava fent gran. Això és una altra història.
Em va agradar molt al llegir-lo, però el que més, el dibuix que li has enganxat, crec que té molt a veure en tu. Et puc veure caminar així, mig ajupida per entre els grups de treball, per saber quines pífies fem, mai sé que estàs al darrere fins que et sento dir… HE DEEE.. No tinc que…
Jo de petit volia recórrer el món, ajudar els mes indefensos per terres d’Àfrica. He de dir que el meu somni gairebé s’ha fet realitat. Actualment he de treballar amb persones malaltes, malgrat que estan molt a prop de casa, estan vivint l’estigma social i es troben indefensos davant de la resta de persones. He d’intentar que siguin capaços d’acceptar la seva situació i ajudar-los a viure en el seu entorn.
Edu, no et preocupis , pots seguir admirant a Felix Rodríguez de la Fuente. A mi també m´agrava molt veure els documentals, per això, vaig comprar-me la col.lecció completa, dels documentals que van sortir per la tele, em sembla, que son vint-i-cinc capituls. Et ho pot prestar perquè recordis la teva juventut , això mai es té que oblitat. Soc jo, que tinc més anys que tu i m`ensebla que cada vegade estic més jove.
Quan era petita, volia ser ballarina però també ser cantant de lírica. En el col·le sempre participava en concursos de ball i cant, m’agradava molt, diverses vegades vaig guanyar concursos de ball, sempre participava en activitats que es feien.
En començar l’institut els meus pares van decidir que havia d’estudiar comercialització i comptabilitat, ja que no podien pagar-me els estudis universitaris, i ells desitjaven que tingués un títol per poder guanyar-me la vida, però en realitat no era el que jo desitjava, però era la realitat era el que em tocava viure.
De petita volia ser una fada com la ‘Campaneta’ del conte de Peter Pan, volar a qualsevol lloc amb el pols màgic i conèixer llocs espectacular, gent diversa, animals mai coneguts per a mi, plantes, arbres, flors de totes les varietats, explorar arreu del món.
També volia tenir moltes nines, jugar i parlar amb elles de totes les coses interessants i coses de nenes, jo volia escoltar-les, fer que es poguessin moure, caminar, passejar i comprar juntes. Em sabia greu que no es poguessin moure ni parlar.
M’agradava escoltar mon pare llegir-nos contes cada nit. Em sembla ue per això jo fantasiejava, però era molt tímida amb les amigues.
Més tard volia ser enginyera química, fer experiments als laboratoris i inventar sobretot medicaments que fessin bé a la salut de les persones i nens i nenes.
Ara sóc mare de 6 fills i àvia d’11 néts i m’agradaria resoldre tots els seus problemes, curar-los, protegir-los, ajudar, aconsellar els pares educant els seus fills amb valors, respecte a la llei i molta estimació.
Ara solament vull ser bona dona, mare, sogra, àvia, germana, amiga, companya fins i tot, bona en tot.
De petita volia ser mestra d’anglès, ja que m’agradaven molts els idiomes. Al llarg de la meva escolarització, cada vegada m’allunyava més d’aquest pensament fins al punt que vaig cursar un CFGS d’ Integració Social i se’m va despertar la branca humana per tal d’assistir a tothom que estigués en desavantatge personal i social. De manera que vaig fer la Diplomatura de Mestra d’Educació Especial i actualment fa cinc cursos que exerceixo tant de professora en una escola ordinària com de mestra en una escola d’educació especial. És la meva vocació i no la canvio per ensenyar un idioma. Em sento orgullosa i plena a l’hora de poder oferir ajuda individualitzada a aquests col•lectius tan especials.