0 comentaris a “Espai de debat obert sobre el llibre La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol”
Fa uns dies vaig acabar de llegir “La pell freda”. És el primer llibre que llegeixo de l’Albert Sanchez Pinyol.
De primer se’m va fer una mica estrany perquè no esperava trobar-me amb una història de ficció en la qual hi haguessin monstres i això em va descol•locar una mica.
Hi ha una part del llibre que se m’ha fet una mica incrèdula per tantes bèsties i atacs, fins que no les vaig poder deixar a banda i centrar-me en l’adaptació i transformació de l’home, en un mon on res és el que coneixem, ni res és el que som, on allò que avui rebutgem demà se’ns fa irrenunciable.
He compartit l’angoixa i la por del protagonista, i com ell he odiat els monstres i m’he sorprès a mi mateixa com al final també m’hi he sentit lligada i trista per perdre’ls, fins i tot se m’ha escapat el somriure quan en Kollege juga amb el Triangle i els altres “nens”.
Hi ha frases molt bones, de fet la primera ja és molt significativa.
• Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells qui estimem.
He fet un petit recull de les que a mi m’han agradat:
• Hi ha ocasions en què negociem el nostre futur amb el passat.
• Allò que només havia estat presència, esdevenia convivència
• Tots els ull miren, pocs observen, molt pocs hi veuen.
• Jo havia renunciat al món, a tots els homes… dins meu s’obria camí la idea que, sense saber-ho, ella era el refugi que havia estat buscant des que vaig fugir d’Europa.
• …fins i tot la meva vida és negociable però no podia viure sense l’Aneris.
• Ella m’havia fet veure que l’enemic podia ser qualsevol cosa menys una bèstia.
M’ha encantat el teu comentari, Montse. Les frases que has triat em semblen igualment molt interessants.
Jo m’acabo de llegir el llibre i he de dir que al principi també em va sobtar trobar una història com aquesta, més pròpia de la literatura juvenil.
En canvi, després m’ha agradat com tracta el tema de la solitud i la bogeria que esdevenen quan els personatges es troben en condicions extremes (cosa que li pot passar també a qualsevol persona). Realment la ment humana pot sucumbir i alçar-se de nou davant les adversitats, per tornar a caure i tornar a alçar-se en un cicle sense fi, com es mostra en el llibre.
Una curiositat del llibre:
El nom del monstre “Aneris”, al revés és “Sirena”.
El nom de l’espècie dels granotots, els “Citauca”, al revés és “Aquàtic”.
Jordi i Montse,
M’ ha agradat molt, la complicitat que expresseu en els comentaris tots dos, parlant del mateix llibre que gairebé heu llegit alhora.
De l’Albert Sanchez Piñol, jo només he llegit dos dels seus llibres “Pandora al Congo” una història d’Àfrica i “ Tretze tristos tràngols” que és llibre de contes. En els seus relats, també apareixen des d’una tortuga sense closca que es menja el betum, fins a històries d’amor amb extraterrestres, i et pots trobar, els éssers més estranys bellugant-se per les seves històries. En “La pell freda” dieu que hi ha monstres? Caram!
Em sorprèn, que cap dels dos hagi esmentat res del desenllaç del llibre, ja que aquest escriptor acostuma a tenir uns finals realment sorprenents. Tanmateix, entre els dos m’heu donat ganes de llegir-lo, per la qual cosa, el deixo com una assignatura pendent de suficiència per aquest estiu.
M’agrada haver-te encuriosit Sandra. El Jordi ha fet un comentari molt bo. Jo et diria que ha explicat l’essència del llibre i encara que no ho sàpigues ara, amb poques paraules ha dit molt.
Ara que m’he aficionat a la lectura en català, estic interessada en llibres que em puguin aportar alguna cosa, per això, em deixaré guiar pels bons comentaris que n’heu fet.
“La Pell Freda” serà un llibre que posaré a la meva llista per llegir, ampliant també el meu coneixement de vocabulari, expressions…
MONSTRUOSAMENT IMPACTANT
Hola!! No sé si arribo tard o què… jo m’he llegit també “La pell freda” i ha estat un llibre molt entretingut i bastant estrany. La sorpresa dels monstres no me la vaig emportar perquè ja vaig llegir el comentari de la Montse al blog. De fet va ser una de les coses que em va moure per llegir-me’l.
Pel que fa a la narració, quan el protagonista arriba a l’illa i la mateixa nit comença l’atac indiscriminat dels monstres, crec que vaig arribar a sentir-me descol•locada, com el protagonista. L’autor ha aconseguit que els volgués matar com l’home del far i el nouvingut i que després no me’ls vulgui treure de sobre. Ha estat una obra rara en quant a història de ciència ficció però, m’ha ajudat a entendre el comportament humà davant d’una “amenaça”.
Per acabar vull concloure amb una reflexió: els dos habitants humans de l’illa donaven per fet una cosa sense haver-se parat a pensar o a preguntar… Quantes vegades no fem això nosaltres? Error humà o supervivència?
Què haguéssiu fet vosaltres davant la situació del protagonista?
UNA VIDA EN JOC
És un llibre de fàcil lectura i com que té molta intriga, vols continuar llegint per saber com passen els fets.
D’una banda, m’ha agradat perquè he après una mica de la història de Barcelona de principis del segle XX, i com va créixer a un ritme accelerat:
La construcció del Casino de la Rabassada, el temple del Sagrat Cor de Jesús amb la carretera d’accés, el funicular del Tibidabo, l’Observatori Fabra i el museu de Física Ferran Alsina, entre altres obres.
D’altra banda, ens fa entendre les diferents classes socials de l’època i la manera de viure de cadascuna.
Així mateix, ens fa submergir-nos en la vida d’en Víctor Pons, des que era petit i vivia a un barri humil de Barcelona amb els seus pares que eren de classe obrera, però amb un passat fosc i ocult, fins que es fa gran i treballa al casino com a cap de seguretat, on coneix a la Carla Torres de qui s’enamora perdudament.
Quan sembla que la vida li somriu, un succés fortuït,: La mort en estranyes circunstàncies d’un client del casino d’origen Italià, cos del qual fan desaparèixer en Víctor i un company per desig de la gerència.
Però el que semblava un suïcidi, va resultar ser un assassinat i en Víctor es veu immers en una trama pilicíaca i mafiosa.
És curiós com la vida ens dona coses, i quan cregem que ho tenim tot, ens ho treu més ràpid del que hem trigat d’aconseguir-lo.
A la vida no arribem abans si anem més ràpid, hem d’anar a un ritme normal i constant i així aconseguirem el que volem i intentarem de mantenir-lo.
Hola! Acabo de llegir “La pell freda”. M’ha agradat molt com està escrit, sap mantenir la intriga sense avorrir, cosa complicada. El final però, m’ha desconcertat, sento que no he captat tot el rerefons d’aquest. Algú pot aportar alguna cosa al respecte? Moltes gràcies!
Bon dia,
A mi m’ha sorpres molt “l’enamorament” cap a l’Aneris, que porta més a la violencia de genere amb maltractaments quasi constants per part dels dos protagonistes…no se com ho veieu….
Fa uns dies vaig acabar de llegir “La pell freda”. És el primer llibre que llegeixo de l’Albert Sanchez Pinyol.
De primer se’m va fer una mica estrany perquè no esperava trobar-me amb una història de ficció en la qual hi haguessin monstres i això em va descol•locar una mica.
Hi ha una part del llibre que se m’ha fet una mica incrèdula per tantes bèsties i atacs, fins que no les vaig poder deixar a banda i centrar-me en l’adaptació i transformació de l’home, en un mon on res és el que coneixem, ni res és el que som, on allò que avui rebutgem demà se’ns fa irrenunciable.
He compartit l’angoixa i la por del protagonista, i com ell he odiat els monstres i m’he sorprès a mi mateixa com al final també m’hi he sentit lligada i trista per perdre’ls, fins i tot se m’ha escapat el somriure quan en Kollege juga amb el Triangle i els altres “nens”.
Hi ha frases molt bones, de fet la primera ja és molt significativa.
• Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells qui estimem.
He fet un petit recull de les que a mi m’han agradat:
• Hi ha ocasions en què negociem el nostre futur amb el passat.
• Allò que només havia estat presència, esdevenia convivència
• Tots els ull miren, pocs observen, molt pocs hi veuen.
• Jo havia renunciat al món, a tots els homes… dins meu s’obria camí la idea que, sense saber-ho, ella era el refugi que havia estat buscant des que vaig fugir d’Europa.
• …fins i tot la meva vida és negociable però no podia viure sense l’Aneris.
• Ella m’havia fet veure que l’enemic podia ser qualsevol cosa menys una bèstia.
M’ha encantat el teu comentari, Montse. Les frases que has triat em semblen igualment molt interessants.
Jo m’acabo de llegir el llibre i he de dir que al principi també em va sobtar trobar una història com aquesta, més pròpia de la literatura juvenil.
En canvi, després m’ha agradat com tracta el tema de la solitud i la bogeria que esdevenen quan els personatges es troben en condicions extremes (cosa que li pot passar també a qualsevol persona). Realment la ment humana pot sucumbir i alçar-se de nou davant les adversitats, per tornar a caure i tornar a alçar-se en un cicle sense fi, com es mostra en el llibre.
Una curiositat del llibre:
El nom del monstre “Aneris”, al revés és “Sirena”.
El nom de l’espècie dels granotots, els “Citauca”, al revés és “Aquàtic”.
Jordi i Montse,
M’ ha agradat molt, la complicitat que expresseu en els comentaris tots dos, parlant del mateix llibre que gairebé heu llegit alhora.
De l’Albert Sanchez Piñol, jo només he llegit dos dels seus llibres “Pandora al Congo” una història d’Àfrica i “ Tretze tristos tràngols” que és llibre de contes. En els seus relats, també apareixen des d’una tortuga sense closca que es menja el betum, fins a històries d’amor amb extraterrestres, i et pots trobar, els éssers més estranys bellugant-se per les seves històries. En “La pell freda” dieu que hi ha monstres? Caram!
Em sorprèn, que cap dels dos hagi esmentat res del desenllaç del llibre, ja que aquest escriptor acostuma a tenir uns finals realment sorprenents. Tanmateix, entre els dos m’heu donat ganes de llegir-lo, per la qual cosa, el deixo com una assignatura pendent de suficiència per aquest estiu.
M’agrada haver-te encuriosit Sandra. El Jordi ha fet un comentari molt bo. Jo et diria que ha explicat l’essència del llibre i encara que no ho sàpigues ara, amb poques paraules ha dit molt.
Ara que m’he aficionat a la lectura en català, estic interessada en llibres que em puguin aportar alguna cosa, per això, em deixaré guiar pels bons comentaris que n’heu fet.
“La Pell Freda” serà un llibre que posaré a la meva llista per llegir, ampliant també el meu coneixement de vocabulari, expressions…
MONSTRUOSAMENT IMPACTANT
Hola!! No sé si arribo tard o què… jo m’he llegit també “La pell freda” i ha estat un llibre molt entretingut i bastant estrany. La sorpresa dels monstres no me la vaig emportar perquè ja vaig llegir el comentari de la Montse al blog. De fet va ser una de les coses que em va moure per llegir-me’l.
Pel que fa a la narració, quan el protagonista arriba a l’illa i la mateixa nit comença l’atac indiscriminat dels monstres, crec que vaig arribar a sentir-me descol•locada, com el protagonista. L’autor ha aconseguit que els volgués matar com l’home del far i el nouvingut i que després no me’ls vulgui treure de sobre. Ha estat una obra rara en quant a història de ciència ficció però, m’ha ajudat a entendre el comportament humà davant d’una “amenaça”.
Per acabar vull concloure amb una reflexió: els dos habitants humans de l’illa donaven per fet una cosa sense haver-se parat a pensar o a preguntar… Quantes vegades no fem això nosaltres? Error humà o supervivència?
Què haguéssiu fet vosaltres davant la situació del protagonista?
UNA VIDA EN JOC
És un llibre de fàcil lectura i com que té molta intriga, vols continuar llegint per saber com passen els fets.
D’una banda, m’ha agradat perquè he après una mica de la història de Barcelona de principis del segle XX, i com va créixer a un ritme accelerat:
La construcció del Casino de la Rabassada, el temple del Sagrat Cor de Jesús amb la carretera d’accés, el funicular del Tibidabo, l’Observatori Fabra i el museu de Física Ferran Alsina, entre altres obres.
D’altra banda, ens fa entendre les diferents classes socials de l’època i la manera de viure de cadascuna.
Així mateix, ens fa submergir-nos en la vida d’en Víctor Pons, des que era petit i vivia a un barri humil de Barcelona amb els seus pares que eren de classe obrera, però amb un passat fosc i ocult, fins que es fa gran i treballa al casino com a cap de seguretat, on coneix a la Carla Torres de qui s’enamora perdudament.
Quan sembla que la vida li somriu, un succés fortuït,: La mort en estranyes circunstàncies d’un client del casino d’origen Italià, cos del qual fan desaparèixer en Víctor i un company per desig de la gerència.
Però el que semblava un suïcidi, va resultar ser un assassinat i en Víctor es veu immers en una trama pilicíaca i mafiosa.
És curiós com la vida ens dona coses, i quan cregem que ho tenim tot, ens ho treu més ràpid del que hem trigat d’aconseguir-lo.
A la vida no arribem abans si anem més ràpid, hem d’anar a un ritme normal i constant i així aconseguirem el que volem i intentarem de mantenir-lo.
Hola! Acabo de llegir “La pell freda”. M’ha agradat molt com està escrit, sap mantenir la intriga sense avorrir, cosa complicada. El final però, m’ha desconcertat, sento que no he captat tot el rerefons d’aquest. Algú pot aportar alguna cosa al respecte? Moltes gràcies!
Bon dia,
A mi m’ha sorpres molt “l’enamorament” cap a l’Aneris, que porta més a la violencia de genere amb maltractaments quasi constants per part dels dos protagonistes…no se com ho veieu….