0 comentaris a “ESPAI DE DEBAT SOBRE EL LLIBRE ‘JO CONFESSO’, DE JAUME CABRÉ”
Vaig decidir llegir-me aquest llibre perquè vaig anar a veure al Jaume Cabré al Cafè amb lletres, em va semblar molt interessant d’escoltar-lo, aleshores me’l vaig comprar i vaig començar a llegir-lo, però de seguida vaig adonar-me que no estava prou centrada per entendre’l. Mai no m’havia llegit cap llibre d’en Jaume Cabré, però sí que havia vist la pel·lícula Les veus del Pamano i, em va agradar molt i, això va fer que em decidís de provar de llegir un llibre d’ell.
Porto poc llegit, però m’està agradant, trobo que és una mica complicat perquè canvia molt de temps, en una frase està explicant la història d’un monestir i a la frase següent és quan l’Adrià és petit i la mare li diu que el dinar és a taula. Hi ha vegades que he de tornar enrere per saber per on vaig, no sé si m’he perdut o que ha canviat d’època. Has d’anar molt amb compte per no perdre’t.
Aquest és un llibre en què es fa un viatge en el temps al llarg dels últims 400 anys, en el qual uns ninotets de plàstic tenen un paper com a personatges secundaris del llibre, on la cobdícia, l’amor o l’autoritat esdevenen constants al llarg de les diferents èpoques que es narren al llibre i moltes coses més.
Ara fa un any que em van regalar aquest llibre i encara no l’havia començat a llegir. He de confessar que em feia una mica de por a causa dels comentaris que havia escoltat.
Vaig anar a la presentació d’en Jaume Cabré a l’Ateneu l’any passat i em va agradar molt el seu llenguatge i la seva manera de compartir amb els assistents les raons que li van portar a escriure’l.
Quan el vaig veure nominat a l’escola per llegir-ho aquest any, vaig pensar que era el moment de fer-ho.
El primer que he de dir es que l’he trobat una mica difícil de llegir perquè té un lèxic molt ric, l’estructura del relat sembla, sobretot al principi, una mica confusa, barrejant història, passat i present sense parar i, perquè hi participen molts personatges al llarg del seu relat. Per això, unes quantes vegades he hagut de tornar enrere per saber realment de qui estava parlant. En aquest sentit, coincideixo amb tot el que diu la Gemma en el seu comentari.
En qualsevol cas, aquesta lectura m’ha agradat molt i m’ha mantingut contínuament pendent del desenllaç de las històries que anava contant. Encara que a vegades no ho sembla, totes estan connectades entre si. Es podria dir que és una història d’històries.
Tot el relat gira al voltant de la vida d’un noi (en Adrià) i un violí (Vial/Storioni).
No és pas un llibre de filosofia però el relat, la complexitat del personatge i el moment històric en el qual es desenvolupa dona peu per parlar i molt dels conceptes relatius a la pròpia naturalesa humana com el bé, el mal, el perfeccionisme, la veritat, la mentida, l’ambició, l’amor, l’amistat, la traïció, l’èxit, el fracàs, la salut, la malaltia, etc. (per exemple; estableix un paral•lelisme entre la Santa Inquisició que va expulsar els jueus d’Espanya, Catalunya en concret i, l’extermini jueu per els nazis durant la segona guerra mundial).
La forma en com el relat està desenvolupat enganxa molt i t’endinsa en el personatges i els seus sentiments. Fins i tot, a vegades arribes a patir sentiments molt semblants.
Desprès del que he dit, he de reconèixer que es un llibre que es llegeix molt bé i amb molta fluïdesa. Només heu de tenir en compte que les històries no surten ordenades a causa de que el personatge que les relata ho va fent conforme las va recordant i no exactament en l’ordre en que van ocórrer. Per això, algunes parts incomplertes de les històries són acabades en els següents capítols. Sempre d’una manera calculada, com el que va construint un puzle. Conforme vas avançant vas veien parts del dibuix bastant ben definides però fins al final no tens la foto complerta.
Recomano la seva lectura!
Com no puc editar el comentari us passo la versió corregida:
Ara fa un any que em van regalar aquest llibre i encara no l’havia començat a llegir. He de confessar que em feia una mica de por a causa dels comentaris que havia escoltat.
Vaig anar a la presentació d’en Jaume Cabré a l’Ateneu l’any passat i em va agradar molt el seu llenguatge i la seva manera de compartir amb els assistents les raons que li van portar a escriure’l.
Quan el vaig veure proposat a l’escola per llegir-lo aquest any, vaig pensar que era el moment de fer-ho.
El primer que he de dir és que l’he trobat una mica difícil de llegir perquè té un lèxic molt ric, l’estructura del relat sembla, sobretot al principi, una mica confusa, barrejant història, passat i present sense parar i, hi participen molts personatges al llarg del seu relat. Per això, unes quantes vegades he hagut de tornar enrere per saber realment de qui estava parlant. En aquest sentit, coincideixo amb tot el que diu la Gemma en el seu comentari.
En qualsevol cas, aquesta lectura m’ha agradat molt i m’ha mantingut contínuament pendent del desenllaç de les històries que anava contant. Encara que a vegades no ho sembla, totes estan connectades entre si. Es podria dir que és una història d’històries.
Tot el relat gira al voltant de la vida d’un noi (n’ Adrià) i un violí (Vial/Storioni).
No és pas un llibre de filosofia però el relat, la complexitat del personatge i el moment històric en el qual es desenvolupa dóna peu per parlar i molt dels conceptes relatius a la pròpia naturalesa humana com el bé, el mal, el perfeccionisme, la veritat, la mentida, l’ambició, l’amor, l’amistat, la traïció, l’èxit, el fracàs, la salut, la malaltia, etc. (per exemple; estableix un paral•lelisme entre la Santa Inquisició que va expulsar els jueus d’Espanya, Catalunya en concret i, l’extermini jueu pels nazis durant la segona guerra mundial).
La forma en com el relat està desenvolupat enganxa molt i t’endinsa en el personatges i els seus sentiments. Fins i tot, a vegades arribes a patir sentiments molt semblants.
Després del que he dit, he de reconèixer que és un llibre que es llegeix molt bé i amb molta fluïdesa. Només heu de tenir en compte que les històries no surten ordenades a causa de que el personatge que les relata ho va fent conforme les va recordant i no exactament en l’ordre en què van ocórrer. Per això, algunes parts incomplertes de les històries són acabades en els següents capítols. Sempre d’una manera calculada, com el que va construint un puzle. Conforme vas avançant vas veien parts del dibuix bastant ben definides però fins al final no tens la foto completa.
Recomano la seva lectura!
Ara que ja he acabat el llibre, ara puc fer un comentari amb coneixements del que dic. Jo tinc el costum de llegir el que posa a la contraportada d’un llibre abans de decidir-me a llegir-lo i en aquest diu: Jo confesso és una llarga carta d’amor d’algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d’algú que ha estimat de manera incondicional; d’algú que se sent culpable d’una mort violenta…, quan vaig llegir això vaig pensar, aquest llibre promet, té amor, té secrets, hi ha una mort violenta, vaig pensar que m’agradaria. Quan vaig començar a llegir, em va semblar una mica complicat pels canvis de temps, com ja vaig dir al comentari anterior, però quan et vas endinsant en la lectura i agafes el fil no és complicat de portar, i això que jo llegia molt de tant en tant. La història del protagonista, l’Adrià m’ha agradat molt, des de que era petit, un nen que no s’ha sentit mai estimat pels pares, un adolescent i un jove amb les seves històries d’amor i fins que es va fer gran i a conservat l’amistat den Bernat. He trobat que els ninots amb qui parla des de que és petit fins als últims dies de la seva vida són molt importants, són com si fossin la seva consciència. Com diu el Manel és una història de històries i els protagonistes són l’Adrià, el violí, la història d’amor amb la Sara i tot el que l’envolta. El que em sobra del llibre són algunes històries que se les podrien haver estalviat, sí que és veritat que totes tenen una connexió, però les podrien haver simplificat. Com per exemple el nazisme, havent-hi explicat la història den Matthias Alpaerts ja n’hi havia prou, la resta d’Auschwitz em sobra, si hagués volgut llegir un llibre de història no hagués escollit aquest. D’altra banda la història de la Gertrud no hi pinta res, quant l’Adrià llegeix els llibres den Bernat i els critica sempre diu el mateix, que els seus personatges no tenen ànima i que si no hi fossin no passaria res, doncs a mi em passa el mateix amb la Gertrud, si no fos no m’importaria. Ha hagut vegades que quan he acabat un capítol m’ha donat la sensació d’haver estat perden el temps.
I per acabar em quedo amb aquesta frase: Un llibre que no mereix ser rellegit tampoc no mereixia ser llegit. Però abans de llegir-lo no sabíem que no mereixeria la relectura.
Això li diu l’Isaiah Berlin, filòsof i historiador, a en Bernat quan li presenta el llibre de l’Adrià, en aquell cas sí que és un llibre per rellegir. Però per a mi, Jo confesso no s’ho mereix, encara que tingui uns quants premis.
Puc recomanar la lectura a aquelles persones que els hi agradi aquest tipus de literatura, però si esperes una història d’amor, una mica de misteri per la mort violenta i els secrets inconfessats , no crec que sigui el millor llibre.
Després d’acabar la lectura del llibre Jo confesso d’en Jaume Cabre, he de dir que m’ha agradat bastant tot i que un llibre tant extens, una novel•la de mil pàgines; dóna per a moltes reflexions.
La meva primera impressió, a poc d’ haver-lo començat a llegir ; va ser que era un llibre molt ambiciós i ho continuo pensat després d’acabar-lo.
El tema principal del llibre és el mal, hi trobem una reflexió continua sobre què és el mal i les seves conseqüències; en un ampli ventall cronològic i fins i tot en el àmbit quotidià.
El llibre és un relat introspectiu sobre la vida del protagonista l’Adrià Ardèvol i l’altre protagonista que és tant o més important un violí. De la mà d’aquests dos protagonistes l’autor ens transporta a un viatge en el temps, amb molts personatges que ens despleguen l’entrellat argumental i les consideracions morals que l’autor revela al llarg del llibre.
Hi han consideracions morals positives com l’amor, l’amistat, el coneixement i la bellesa entre altres, però si poséssim totes les consideracions en una balança pesarien més les consideracions morals negatives com la maldat, la culpa,l’ambició, l’autoritat, la intolerància, la soledat, les mentides, etc..
L’autor utilitza recursos força originals a la novel•la, com per exemple l’alternança entre diversos personatges en els diàlegs que no sempre coincideixen en el temps. També a moltes escenes es barregen personatges i accions de diferents èpoques, sovint el narrador canvia de tercera a primera persona i a l’inrevés en un mateix paràgraf.
Per últim vull comentar la coincidència (no vull di plagi) de tres històries on un violí és el protagonista o part important de l’argument:
Le Violon rouge és una pel•lícula canadenca del 1998, on l’afany de possessió d’un violí en diferents èpoques desplega el mal entre els personatges.
La voce del violino de Andrea Camillere, és una novel•la on un violí és el desencadenant d’un assassinat.
La casa del silenci de Blanca Busquets és una novel•la on un violí trobat a l’abocador es el fil conductor del relat i alhora té un paper cabdal en la vida d’alguns dels personatges.
Per acabar diré que es un llibre que en cap cas et pot deixa indiferent, té un lèxic molt ric, manté l’ interès i una certa intriga en tot moment i com diu en Manel “t’endinsa en els personatges i els seus sentiments”.
M’ha agradat el comentari de la Gemma: “(..) em quedo amb aquesta frase: Un llibre que no mereix ser rellegit tampoc no mereixia ser llegit. Però abans de llegir-lo no sabíem que no mereixeria la relectura.“
Hi estic totalment d’acord.
Aquí podeu deixar els vostres comentaris sobre el llibre Jo confesso, de Jaume Cabré.
Vaig decidir llegir-me aquest llibre perquè vaig anar a veure al Jaume Cabré al Cafè amb lletres, em va semblar molt interessant d’escoltar-lo, aleshores me’l vaig comprar i vaig començar a llegir-lo, però de seguida vaig adonar-me que no estava prou centrada per entendre’l. Mai no m’havia llegit cap llibre d’en Jaume Cabré, però sí que havia vist la pel·lícula Les veus del Pamano i, em va agradar molt i, això va fer que em decidís de provar de llegir un llibre d’ell.
Porto poc llegit, però m’està agradant, trobo que és una mica complicat perquè canvia molt de temps, en una frase està explicant la història d’un monestir i a la frase següent és quan l’Adrià és petit i la mare li diu que el dinar és a taula. Hi ha vegades que he de tornar enrere per saber per on vaig, no sé si m’he perdut o que ha canviat d’època. Has d’anar molt amb compte per no perdre’t.
Aquest és un llibre en què es fa un viatge en el temps al llarg dels últims 400 anys, en el qual uns ninotets de plàstic tenen un paper com a personatges secundaris del llibre, on la cobdícia, l’amor o l’autoritat esdevenen constants al llarg de les diferents èpoques que es narren al llibre i moltes coses més.
Ara fa un any que em van regalar aquest llibre i encara no l’havia començat a llegir. He de confessar que em feia una mica de por a causa dels comentaris que havia escoltat.
Vaig anar a la presentació d’en Jaume Cabré a l’Ateneu l’any passat i em va agradar molt el seu llenguatge i la seva manera de compartir amb els assistents les raons que li van portar a escriure’l.
Quan el vaig veure nominat a l’escola per llegir-ho aquest any, vaig pensar que era el moment de fer-ho.
El primer que he de dir es que l’he trobat una mica difícil de llegir perquè té un lèxic molt ric, l’estructura del relat sembla, sobretot al principi, una mica confusa, barrejant història, passat i present sense parar i, perquè hi participen molts personatges al llarg del seu relat. Per això, unes quantes vegades he hagut de tornar enrere per saber realment de qui estava parlant. En aquest sentit, coincideixo amb tot el que diu la Gemma en el seu comentari.
En qualsevol cas, aquesta lectura m’ha agradat molt i m’ha mantingut contínuament pendent del desenllaç de las històries que anava contant. Encara que a vegades no ho sembla, totes estan connectades entre si. Es podria dir que és una història d’històries.
Tot el relat gira al voltant de la vida d’un noi (en Adrià) i un violí (Vial/Storioni).
No és pas un llibre de filosofia però el relat, la complexitat del personatge i el moment històric en el qual es desenvolupa dona peu per parlar i molt dels conceptes relatius a la pròpia naturalesa humana com el bé, el mal, el perfeccionisme, la veritat, la mentida, l’ambició, l’amor, l’amistat, la traïció, l’èxit, el fracàs, la salut, la malaltia, etc. (per exemple; estableix un paral•lelisme entre la Santa Inquisició que va expulsar els jueus d’Espanya, Catalunya en concret i, l’extermini jueu per els nazis durant la segona guerra mundial).
La forma en com el relat està desenvolupat enganxa molt i t’endinsa en el personatges i els seus sentiments. Fins i tot, a vegades arribes a patir sentiments molt semblants.
Desprès del que he dit, he de reconèixer que es un llibre que es llegeix molt bé i amb molta fluïdesa. Només heu de tenir en compte que les històries no surten ordenades a causa de que el personatge que les relata ho va fent conforme las va recordant i no exactament en l’ordre en que van ocórrer. Per això, algunes parts incomplertes de les històries són acabades en els següents capítols. Sempre d’una manera calculada, com el que va construint un puzle. Conforme vas avançant vas veien parts del dibuix bastant ben definides però fins al final no tens la foto complerta.
Recomano la seva lectura!
Com no puc editar el comentari us passo la versió corregida:
Ara fa un any que em van regalar aquest llibre i encara no l’havia començat a llegir. He de confessar que em feia una mica de por a causa dels comentaris que havia escoltat.
Vaig anar a la presentació d’en Jaume Cabré a l’Ateneu l’any passat i em va agradar molt el seu llenguatge i la seva manera de compartir amb els assistents les raons que li van portar a escriure’l.
Quan el vaig veure proposat a l’escola per llegir-lo aquest any, vaig pensar que era el moment de fer-ho.
El primer que he de dir és que l’he trobat una mica difícil de llegir perquè té un lèxic molt ric, l’estructura del relat sembla, sobretot al principi, una mica confusa, barrejant història, passat i present sense parar i, hi participen molts personatges al llarg del seu relat. Per això, unes quantes vegades he hagut de tornar enrere per saber realment de qui estava parlant. En aquest sentit, coincideixo amb tot el que diu la Gemma en el seu comentari.
En qualsevol cas, aquesta lectura m’ha agradat molt i m’ha mantingut contínuament pendent del desenllaç de les històries que anava contant. Encara que a vegades no ho sembla, totes estan connectades entre si. Es podria dir que és una història d’històries.
Tot el relat gira al voltant de la vida d’un noi (n’ Adrià) i un violí (Vial/Storioni).
No és pas un llibre de filosofia però el relat, la complexitat del personatge i el moment històric en el qual es desenvolupa dóna peu per parlar i molt dels conceptes relatius a la pròpia naturalesa humana com el bé, el mal, el perfeccionisme, la veritat, la mentida, l’ambició, l’amor, l’amistat, la traïció, l’èxit, el fracàs, la salut, la malaltia, etc. (per exemple; estableix un paral•lelisme entre la Santa Inquisició que va expulsar els jueus d’Espanya, Catalunya en concret i, l’extermini jueu pels nazis durant la segona guerra mundial).
La forma en com el relat està desenvolupat enganxa molt i t’endinsa en el personatges i els seus sentiments. Fins i tot, a vegades arribes a patir sentiments molt semblants.
Després del que he dit, he de reconèixer que és un llibre que es llegeix molt bé i amb molta fluïdesa. Només heu de tenir en compte que les històries no surten ordenades a causa de que el personatge que les relata ho va fent conforme les va recordant i no exactament en l’ordre en què van ocórrer. Per això, algunes parts incomplertes de les històries són acabades en els següents capítols. Sempre d’una manera calculada, com el que va construint un puzle. Conforme vas avançant vas veien parts del dibuix bastant ben definides però fins al final no tens la foto completa.
Recomano la seva lectura!
Ara que ja he acabat el llibre, ara puc fer un comentari amb coneixements del que dic. Jo tinc el costum de llegir el que posa a la contraportada d’un llibre abans de decidir-me a llegir-lo i en aquest diu: Jo confesso és una llarga carta d’amor d’algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d’algú que ha estimat de manera incondicional; d’algú que se sent culpable d’una mort violenta…, quan vaig llegir això vaig pensar, aquest llibre promet, té amor, té secrets, hi ha una mort violenta, vaig pensar que m’agradaria. Quan vaig començar a llegir, em va semblar una mica complicat pels canvis de temps, com ja vaig dir al comentari anterior, però quan et vas endinsant en la lectura i agafes el fil no és complicat de portar, i això que jo llegia molt de tant en tant. La història del protagonista, l’Adrià m’ha agradat molt, des de que era petit, un nen que no s’ha sentit mai estimat pels pares, un adolescent i un jove amb les seves històries d’amor i fins que es va fer gran i a conservat l’amistat den Bernat. He trobat que els ninots amb qui parla des de que és petit fins als últims dies de la seva vida són molt importants, són com si fossin la seva consciència. Com diu el Manel és una història de històries i els protagonistes són l’Adrià, el violí, la història d’amor amb la Sara i tot el que l’envolta. El que em sobra del llibre són algunes històries que se les podrien haver estalviat, sí que és veritat que totes tenen una connexió, però les podrien haver simplificat. Com per exemple el nazisme, havent-hi explicat la història den Matthias Alpaerts ja n’hi havia prou, la resta d’Auschwitz em sobra, si hagués volgut llegir un llibre de història no hagués escollit aquest. D’altra banda la història de la Gertrud no hi pinta res, quant l’Adrià llegeix els llibres den Bernat i els critica sempre diu el mateix, que els seus personatges no tenen ànima i que si no hi fossin no passaria res, doncs a mi em passa el mateix amb la Gertrud, si no fos no m’importaria. Ha hagut vegades que quan he acabat un capítol m’ha donat la sensació d’haver estat perden el temps.
I per acabar em quedo amb aquesta frase: Un llibre que no mereix ser rellegit tampoc no mereixia ser llegit. Però abans de llegir-lo no sabíem que no mereixeria la relectura.
Això li diu l’Isaiah Berlin, filòsof i historiador, a en Bernat quan li presenta el llibre de l’Adrià, en aquell cas sí que és un llibre per rellegir. Però per a mi, Jo confesso no s’ho mereix, encara que tingui uns quants premis.
Puc recomanar la lectura a aquelles persones que els hi agradi aquest tipus de literatura, però si esperes una història d’amor, una mica de misteri per la mort violenta i els secrets inconfessats , no crec que sigui el millor llibre.
Després d’acabar la lectura del llibre Jo confesso d’en Jaume Cabre, he de dir que m’ha agradat bastant tot i que un llibre tant extens, una novel•la de mil pàgines; dóna per a moltes reflexions.
La meva primera impressió, a poc d’ haver-lo començat a llegir ; va ser que era un llibre molt ambiciós i ho continuo pensat després d’acabar-lo.
El tema principal del llibre és el mal, hi trobem una reflexió continua sobre què és el mal i les seves conseqüències; en un ampli ventall cronològic i fins i tot en el àmbit quotidià.
El llibre és un relat introspectiu sobre la vida del protagonista l’Adrià Ardèvol i l’altre protagonista que és tant o més important un violí. De la mà d’aquests dos protagonistes l’autor ens transporta a un viatge en el temps, amb molts personatges que ens despleguen l’entrellat argumental i les consideracions morals que l’autor revela al llarg del llibre.
Hi han consideracions morals positives com l’amor, l’amistat, el coneixement i la bellesa entre altres, però si poséssim totes les consideracions en una balança pesarien més les consideracions morals negatives com la maldat, la culpa,l’ambició, l’autoritat, la intolerància, la soledat, les mentides, etc..
L’autor utilitza recursos força originals a la novel•la, com per exemple l’alternança entre diversos personatges en els diàlegs que no sempre coincideixen en el temps. També a moltes escenes es barregen personatges i accions de diferents èpoques, sovint el narrador canvia de tercera a primera persona i a l’inrevés en un mateix paràgraf.
Per últim vull comentar la coincidència (no vull di plagi) de tres històries on un violí és el protagonista o part important de l’argument:
Le Violon rouge és una pel•lícula canadenca del 1998, on l’afany de possessió d’un violí en diferents èpoques desplega el mal entre els personatges.
La voce del violino de Andrea Camillere, és una novel•la on un violí és el desencadenant d’un assassinat.
La casa del silenci de Blanca Busquets és una novel•la on un violí trobat a l’abocador es el fil conductor del relat i alhora té un paper cabdal en la vida d’alguns dels personatges.
Per acabar diré que es un llibre que en cap cas et pot deixa indiferent, té un lèxic molt ric, manté l’ interès i una certa intriga en tot moment i com diu en Manel “t’endinsa en els personatges i els seus sentiments”.
M’ha agradat el comentari de la Gemma: “(..) em quedo amb aquesta frase: Un llibre que no mereix ser rellegit tampoc no mereixia ser llegit. Però abans de llegir-lo no sabíem que no mereixeria la relectura.“
Hi estic totalment d’acord.