Sembla que el meu xicot ja no vol estar amb mi. Fa 9 anys que hoel conec, i sempre he estat enamorada d’ell i ell de mi, fins fa dos anys que comencem a caminar anar d’una manera formal, tot anava sobre rodes, la millor relació que havia tingut i les coses es començaven a posar cada vegada més serioses, parlem vam parlar del futur, de matrimoni, dels fills… etc.
Fa com dos mesos, en una conversa sense importància, li vaig confessar, que en algun moment passo va passar “alguna cosa” amb un amic, però molt abans que ell i jo anéssim de debò. A partir de que li vaig confessar això, hem estat molt malament, hem tallat i tornat com 4 vegades en 3 mesos, i sempre tornem perque ens volem estimem molt, i ara jo crec que anem per la cinquena, ell diu que la relació no dóna per més, però no és així, o almenys jo crec que no ho és. Solament va ser una confessió desafortunada i abans que anéssim fóssim una parella formal. Ajudin-me, estic desesperada, no ho el vull perdre.
Val més estar sol que mal acompayat! Una persona que no et té confiança no val la pena Marilo.
I tant !! Estimar és temps perdut si no és correspost. Gràcies Elizabeth.
Fixa’t que quan parles del noi has d’utilitzar el pronom EL i no HO. I tu tranquil·la, arribaran temps millors! Cada olleta té la seva tapadoreta 😛
Mai havia cregut en l’amor a primera vista, però va ser això, una sola mirada en un autobus, mentre esperavem a que s’obririen les portes el que em va passar.
Plovia, li vaig oferir el meu paraigua. Prenem un cafè. Després d’una xerrada, amb més silencis i mirades que paraules em va demanar que l’acompanyés a casa. Així ho vaig fer. Va arribar el moment del primer petó, despés del qual vindria el terrible moment on em invitraria a pujar o s’acomiadaria amablement.
No va passar ni una cosa ni l’altra, pel que fa obrir la boca i el va acostar a la meva tot allò que m’havia accelerat el cor tota la tarda es va convertir en una terrible arcada. fotre que olor !. Desmamor al primer olo
Alberto, hauria pogut ser pitjor si l’haguessis invitat a sopar.
Mariló, maca: no hauries d’haver confessat mai. Però no pateixis segur que no és la teva “tapadoreta”. Ja la trobaràs; tu és molt guapa i l’amor entra pels ulls.
L’AMOR IMPOSSIBLE
Fa molt i molt temps hi havia una noia rossa, baixeta però molt maca i simpàtica. Tots els seus companys volien assetjar-se a seu costat i li regalaven llaminadures. Però ella es va enamorat, el primer dia de classe i d’un cop de ull, del professor de piano. Un jove atractiu, morè, alt, i a més un virtuós de debò. El problema va estat que la noia s’aquedava paralitzada quan ell li parlava. Un dia, per fi, ella es ho va confessar. El cas es que, el professor, li va trencar el cor. Clar que ella tenia deu anys i ell més de vint, però si n’hi hagués dir res de res no l’hi hauria canviat a la classe de la professora lletja i malhumoratda. Vosaltres penseu que hagués sigut millor dir res, oi?
Sembla que el meu xicot ja no vol estar amb mi. Fa 9 anys que
hoel conec, i sempre he estat enamorada d’ell i ell de mi, fins fa dos anys que comencem acaminaranar d’una manera formal, tot anava sobre rodes, la millor relació que havia tingut i les coses es començaven a posar cada vegada més serioses,parlemvam parlar del futur, de matrimoni, dels fills… etc.Fa com dos mesos, en una conversa sense importància, li vaig confessar, que en algun moment
passova passar “alguna cosa” amb un amic, però molt abans que ell i jo anéssim de debò. A partir de que li vaig confessar això, hem estat molt malament, hem tallat i tornat com 4 vegades en 3 mesos, i sempre tornem perque ensvolemestimem molt, i ara jo crec que anem per la cinquena, ell diu que la relació no dóna per més, però no és així, o almenys jo crec que no ho és. Solament va ser una confessió desafortunada i abans queanéssimfóssim una parella formal. Ajudin-me, estic desesperada, nohoel vull perdre.Val més estar sol que mal acompayat! Una persona que no et té confiança no val la pena Marilo.
I tant !! Estimar és temps perdut si no és correspost. Gràcies Elizabeth.
Fixa’t que quan parles del noi has d’utilitzar el pronom EL i no HO. I tu tranquil·la, arribaran temps millors! Cada olleta té la seva tapadoreta 😛
Mai havia cregut en l’amor a primera vista, però va ser això, una sola mirada en un autobus, mentre esperavem a que s’obririen les portes el que em va passar.
Plovia, li vaig oferir el meu paraigua. Prenem un cafè. Després d’una xerrada, amb més silencis i mirades que paraules em va demanar que l’acompanyés a casa. Així ho vaig fer. Va arribar el moment del primer petó, despés del qual vindria el terrible moment on em invitraria a pujar o s’acomiadaria amablement.
No va passar ni una cosa ni l’altra, pel que fa obrir la boca i el va acostar a la meva tot allò que m’havia accelerat el cor tota la tarda es va convertir en una terrible arcada. fotre que olor !. Desmamor al primer olo
Alberto, hauria pogut ser pitjor si l’haguessis invitat a sopar.
Mariló, maca: no hauries d’haver confessat mai. Però no pateixis segur que no és la teva “tapadoreta”. Ja la trobaràs; tu és molt guapa i l’amor entra pels ulls.
L’AMOR IMPOSSIBLE
Fa molt i molt temps hi havia una noia rossa, baixeta però molt maca i simpàtica. Tots els seus companys volien assetjar-se a seu costat i li regalaven llaminadures. Però ella es va enamorat, el primer dia de classe i d’un cop de ull, del professor de piano. Un jove atractiu, morè, alt, i a més un virtuós de debò. El problema va estat que la noia s’aquedava paralitzada quan ell li parlava. Un dia, per fi, ella es ho va confessar. El cas es que, el professor, li va trencar el cor. Clar que ella tenia deu anys i ell més de vint, però si n’hi hagués dir res de res no l’hi hauria canviat a la classe de la professora lletja i malhumoratda. Vosaltres penseu que hagués sigut millor dir res, oi?