Recomano fervorosament el llibre Caminar, de Henry David Thoreau, editat per Angle Editorial dins la col·lecció El Far, amb traducció i introducció de Marina Espasa. Es tracta d’un text preciós i deliciós de llegir. Una lectura per a qui li agradi caminar, caminar com una manera de fixar-se en els petits detalls, despertar la curiositat, connectar amb la natura i obrir la ment i l’ànima.
En un fragment del llibre, l’autor diu: Es poden fer molt bones passejades pels voltants de casa meva i, encara que he caminat gairebé cada dia durant molts anys, i a vegades durant uns quants dies seguits, encara no les he esgotades totes. Una perspectiva nova de trinca provoca una gran felicitat, i això ho tinc, aquesta tarda. Dues o tres hores de camí em duran fins al país més estrany que mai m’hagi pogut imaginar. Una sola granja que no hagi vist abans serà tan magnífica com els dominis del rei de Dahomey. De fet, es pot descobrir una mena d’harmonia entre el potencial del paisatge que hi ha en un cercle de quinze quilòmetres de radi al voltant nostre, o en els límits d’un passeig de tarda, i la setantena d’anys que té la vida humana. Mai no ens serà prou familiar.
Aquestes sàvies paraules de Thoreau em serveixen per explicar com, caminant, hem forjat una gran amistat amb la Carol. Caminar, caminar, i parlar. Aquesta ha estat la fórmula perquè la meva parella lingüística s’hagi convertit en una molt bona amiga.
El dia que ens vam conèixer, molt abans de la pandèmia, vam anar a prendre un cafè en un bar. Una xerrada agradable: com et dius, d’on véns, tens família, de què treballes, què t’agrada fer… Després d’aquella primera conversa en van venir més i, a poc a poc, ens vam adonar que ens enteníem i que compartíem afinitats. La seva enorme curiositat per la llengua i la cultura catalanes, i per descobrir llocs nous, em va engrescar a acompanyar-la a trepitjar el territori.
Una colombiana de Cali entusiasta que m’explicava que portava només dos anys a Catalunya i ja havia pujat a la creu de Gurb, havia estat al congost de Mont-rebei, havia visitat Rupit i mil racons més del país. Ens explicàvem com ens agradava caminar i gaudir de la natura, i ben aviat vam canviar les nostres trobades en cafeteries per excursions i passejades. Llocs nous per a ella que, de cop, es convertien en llocs nous per mi. Perquè com diu Thoreau, pots haver caminat molts cops per un mateix lloc, però cada vegada és diferent. La Plana de Vic estimada on he crescut i que conec bé, es convertia en un paisatge per descobrir de nou, per assaborir lentament des d’una altra perspectiva. Caminades agradables, plaents i enriquidores, temps per enraonar i conèixer-nos, converses plenes de colors i sabors d’aquí i de Colòmbia, rialles, complicitats i molt afecte.
