Abril
Des de la Conreria, el grup, fresc i engrescat, comença a caminar cap a la font de la Dinamita, situada al terme municipal de Sant Fost de Campsentelles, a la urbanització de Mas Corts.
Amagada a l’obaga del turó de la Nau, aquesta font pren el nom d’una antiga fàbrica de dinamita instal·lada a les rodalies a finals del segle XIX. Ben aprop s’observa l’antic magatzem de dinamita, molt malmès i de difícil accés, i la xemeneia de respiració. Antigament hi havia hagut un molí, el dipòsit de la pasta, l’edifici de fer els cartutxos i la casa on vivien els cinc treballadors de la fàbrica; actualment només en queda alguna mostra entre bardisses. Damunt la font, un petit pont, restes d’edificis i rajoles arreu.
La caminada continua per una pista amb feixes a banda i banda. Anys abans tota la zona de la serralada de Marina era rica en vinyars, de ben segur que la fil·loxera hi va fer estralls i l’indret va anar canviant la seva fesomia, ara és plena de boscos i matolls.
Entre cants de rossinyols i mallerengues, rastres de tamarro, i altres curiositats que ofereix el camí (pinyes mossegades per petits rosegadors, bolets d’esca, forats de vinya…) s’arriba a la font de la Sunyera, al terme municipal de Santa Maria de Martorelles. El nom li ve de can Sunyer (propietaris de les terres) amb la intenció de perpetuar el nom de la casa. La font ha estat una de les més importants del poble, ja que, abans que s’instal·lés l’aigua corrent –l’any 1932– era la que portava l’aigua a tot el veïnat.
Les grans pedres escampades per la plana conviden el grup a reposar una estona i aprofitar l’ocasió per fer un mos.
Es reprèn la marxa, la colla continua engrescada en diferents converses, cada grupet va fent camí al seu ritme, xerrant, rient, escoltant… I així, fent-la petar, s’arriba a l’última font del recorregut, la font de Sant Domènec del Ca. En Jordi Silvestre explica que l’amo dels terrenys, cap al 1797, va voler canalitzar un doll d’aigua que sortia al mig del bosc. En explicar la idea al rector del poble, aquest li va proposar de posar-li el nom que duu actualment, tot i que popularment se la coneix com la font del Ca (ja que la iconografia d’aquest sant va acompanyada sempre d’un gos). Fins no fa gaires anys s’hi celebrava un aplec molt freqüentat per la gent de la comarca.
Entre font i font el camí ofereix un bé de Déu de sensacions. Atents a les olors, als sons i a les mostres de vida animal i vegetal el grup inicia el camí de tornada. La pujada es fa feixuga. L’estret corriol, erosionat per l’aigua i les bicicletes, dificulta el pas, però de seguida s’atansa el bosc. Últims metres entre matolls, trepitjant terra humida i una estora de fulles seques.
Abans d’arribar a la pista principal, es divisa una panoràmica d’una part de Sant Fost de Campsentelles, als peus, la Conreria i, a la llunyania, una banda, encalitjada, de la costa de Barcelona.
Tot ha anat com una seda. Amb un gotet de ratafia a les mans, per celebrar el sant d’en Francesc, arriba l’hora dels adéus. Petons i abraçades. Un adéu, un a reveure, i en l’esperit de tothom un… hi tornarem!
