Maig
A pocs metres de la sortida el camí es fa costerut, el grup s’estira i comencen els primers esbufecs. El diàleg dels primers minuts, amè i distès, dóna pas al silenci, cal acompassar el pas i la respiració, cal mesurar les forces.
La ginesta embroma l’ambient amb una dolça flaire alhora que basteix capriciosament els marges del camí. D’altres arbustos despleguen arreu la seva aroma i essència: flors de colors, fulles de tota mena, fruits, brots i llavors, un gran mosaic que sedueix tots els sentits.
La vegetació, en tota la seva esplendor primaveral, acull les mirades i els comentaris de tothom. Els arbres més comuns: el pi, l’alzina i els roures (en les zones més obagues) comparteixen amistosament l’espai amb una barreja d’arbustos i matolls. Fins i tot una acàcia, gens habitual en aquests indrets, hi fa estada.
El camí se suavitza, ara fa baixada! Pas a pas per l’estret corriol s’arriba a la font de la Mercè.
Es reprèn el camí i, tot d’una, apareix un extens vinyetar. Tothom queda meravellat perquè el paisatge és digne de contemplar: les vinyes, a tocar dels cirerers, comparteixen l’espai amb oliveres, figueres, figues de moro, esbarzers i altres arbustos i matolls.
Més endavant, enmig del bosc, hi ha la font d’en Gurri, situada entre tres enormes pollancres. Un lloc excel·lent per fer la fotografia de grup, on hi surt tothom!
Per acabar, s’enfila direcció a la font del Llorer, situada en un alzinar, en un mur de pedra i sota un gran llorer.
Durant les tres hores d’excursió hi ha hagut converses de tot tipus: sobre bolets, fongs i micòlegs; sobre el llorer, les seves propietats i usos culinaris; sobre les vinyes, els ceps, els pàmpols i el vi. S’ha fet referència als llocs d’origen, a la família, al passat; s’ha parlat del jocs d’antuvi a l’aire lliure (el mocho). S’han explicat acudits…
S’han compartit paraules, maneres de fer, i ara sabem que moixernó en castellà es diu senderuela o seta de carrerilla. L’Ismail i en Mehdi ens han dit que raïm en àrab es diu ‘inab i sargantana, singab, i la Siomara comenta que aquest rèptil (en castellà lagartija) en burgalès s’anomena ciliquiterna i que un grill és una pinchincharra.
Cansats, però satisfets, s’arriba al punt de trobada. La pròxima sortida serà una mica diferent, serà especial: una caminada nocturna pels mateixos senders amb l’encant de la vesprada, tot esperant la nit per contemplar la costa enllumenada.
