Març
El grup parteix de la Conreria cap al turó d’en Galzeran (484 m). Passades les vinyes d’Alella, i entre antics cirerers d’arboç, comença l’ascensió al turó i un cop allà es contempla una àmplia panoràmica: des de les ciutats de Sabadell i Terrassa, els massissos de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat, fins a una part dels enfarinats Pirineus.
Uns metres més enllà, entre matolls, el grup descobreix un monòlit geodèsic que va ser utilitzat l’any 1794 per mesurar el meridià de Dunkerque a Barcelona, i que va servir per determinar la logitud del sistema mètric. En Jordi explica que el seu inventor, fra Agustí Canelles, va ser un important astrònom i matemàtic.
Amb la torre de guaita al darrere l’intinerari continua cap al turó de Castellruf (459 m), situat al terme municipal de Santa Maria de Martorelles, on hi ha les restes d’un dolmen, un poblat ibèric i un castell del segle XI –anomenat també Castell Ruf– dels quals només queden vestigis d’alguns murs al costat de les ruïnes ibèriques.
Ara la pujada fa esbufegar més d’un i més d’una. Entre arrels, branques, i alguna ensopegada, s’arriba al cim i allí, al damunt d’unes roques, un petit pessebre sota un casc ben acolorit i guarnit dóna la rebuda als excursionistes (la tradició de dur un pessebre al cim d’una muntanya és un costum ben arrelat i estès entre les entitats excursionistes de Catalunya).
Ara sí, arriba el moment de fer una aturada, treure l’entrepà del sarró i contemplar els poblets de les terres vallesanes, llunyanes, silencioses.
Durant el camí, la conversa és distesa. La Glòria, alumna d’elemental 3, pren nota de totes les paraules i curiositats que va aprenent. En Jordi i en Jaume fan de guies amatents. En Francesc mostra les petjades dels senglars, els seus rastres i els senyals d’altres mamífers de la zona. Així, parlant i fent camí, s’avança entre una rica vegetació: galzerans, falgueres, fonoll, romaní, fins i tot un micaquer i un petit bambú. Es parla, s’escolta, se sent piular un pit-roig i, entre alzineres, algú reconeix el cant d’un rossinyol.
Ja de tornada el grup passa per tres fonts: per la font de la Teula (amb un rajolí d’aigua i una petita capella amb la imatge de la Mare de Déu de Lurdes), la font de la Bassassa (és un bon abeurador pels senglars; un lloc esplèndid, amb un gran arbre caigut al mig que dóna més encant a l’entorn) i per la font del Ferro. La vegetació de l’indret és la típica d’un torrent humit, fonamentalment avellaners, alzina, heura, aritjol i falguera.
El grup, satisfet de la caminada, del dia i de la companyia, veu amb bons ulls la iniciativa de les sortides “Parla i fes camí. Mou-te en català!”
