Com acabaríeu el conte Qualsevol temps passat, del llibre Mil Cretins de Quim Monzó?
Aquest conte ens va bé per practicar el temps verbal que hem après aquesta setmana, l’imperfet d’indicatiu, i per repassar els presents, perquè compara com era abans i com és ara la comunicació familiar. Us poso aquí el principi del conte i vosaltres escriviu-ne el final.
QUALSEVOL TEMPS PASSAT
La Marta ha enyorat sempre la seva infància, aquella infància en què, malgrat tenir televisió, a l’hora de sopar, el pare, la mare i els nou germans s’asseien al voltant de la taula i a ningú no se li acudia demanar que engeguessin la tele. Perquè, a l’hora de sopar, els uns i els altres s’explicaven què havien fet durant el dia.
—Avui, a classe hem estudiat els primats— deia la Marta.
—Ah—s’interessava el pare.
—¿Vols més enciam?—preguntava la mare.
Quan la Marta va tenir un fill, els primats ja no s’estudiaven: es treballaven els primats, el quars, les estalactites i el món vegetal.
—Avui hem treballat el grèvol —li deia el fill.
La Marta hauria volgut que el seu fill creixés en aquell mateix ambient de sana alegria fraternal. Però, per comença, la Marta havia tingut només un fill i, amb només un fill, no hi pot haver gaire vida fraternal, ni sana ni no. A més, el televisor ja havia deixat de ser un proscrit i cada cop guanyava més terreny.
Durant un temps va intentar combatre’l, però aviat va llençar la tovallola i, a taula, tota la família —ella, el seu marit i el nen—cedien el cap de la taula al televisor. Llavors la Marta ho criticava:
—No és bo que la televisió presideixi les nostres vides. No ens comuniquem. ¿Tan poques coses tenim a dir-nos?
El marit pensava d’una altra manera:
—Però és que ara fan les notícies.
Sempre era el mateix: de seguida que s’asseien al voltant, el marit engegava el televisor. I el nen de seguida va aprendre la lliçó paterna i —si bé al principi també argumentava: “És per veure les notícies” —ben aviat ja no li va fer falta escudar-se en la coartada informativa i, per comptes de les notícies, van començar a ser les curses de fórmula I, uns dibuixos animats pretesament corrosius, o programes amb famosos que s’insultaven asseguts fent rotllana. La comunicació familiar havia començat la davallada per un pendent del qual no havia de tornar mai més. Bon punt acabaven de menjar,tots tres saltaven al tresillo i allà s’incomunicaven a base de mirar concursos, coreografies o acudits plans. Ella hauria preferit una partida de dòmino, que facilita una mínima conversa, un suau intercanvi d’idees, però feia temps que havia acceptat que era una batalla perduda i que no podia anar contra el curs del temps.
Però ara, des de fa uns quants mesos —un any, potser dos o més—, la Marta ha començat a enyorar fins i tot aquests temps, quan ella, el seu marit i el nen, passaven la nit davant del televisor. Perquè —no s’ho hauria imaginat mai— ara es comuniquen fins i tot menys.
Què creus que ha passat? Acaba tu el conte.
>Aquest és el final del Quim Monzó:
Des que va entrar el primer ordinador a casa, tot ha canviat. Primer va haver-hi només un ordinador, però ara ja n’hi ha dos. Un el fa servir el seu marit. L’altre, el seu fill. Ella no vol ordinador. El correu electrònic el rep a la feina i l’envia des d’allà mateix i, si és a casa i necessita enviar alguna cosa urgent, doncs entra a l’ordinador del marit o al del fill. Però ara passa que, de seguida que s’acaba el sopar, el fill recull els plats i els du a la cuina, el marit omple el rentaplats i l’engega, i, tot seguit, tots dos es tanquen, l’un al despatx i l’altre a la seva habitació, amb els ordinadors respectius, i ella es queda sola al sofà, davant del televisor, enyorant els temps en què, almenys, aquesta pantalla feia que estiguessin una estona plegats.
La Marta va haver de traballar encara mès pérque el seu marit es va quedar sense feina a l´edat de 50 anys i el seu fill ha hagut de marxar a l´estranger per buscar feina.
Per tant la Marta continua sense poder explicar a ningú el seu dìa a dìa, ja que el seu marit ha caigut en una depressió important.
Que ha passat amb la Marta y la seva familia? Naturalment que ells van comprar dos ordinadors. Llavors el seu marit passava els dius xatejant, el nen jugava on line i ningú no tenia ganes de comunicar-se. Ningú no li preguntava pels seus problemes. Ningú no necessitava els seus consells per no res. Per qualsevol cosa hi ha l`ordinador i l`Internet. El pare i el fill ho tenen per lema.
La Marta es considerava solitària i entristida. La seva familia ja no li semblava més una pinya, sino una associació de veïns.
Pero aquesta setmana la Marta ha passat per l`oficina local de la Creu Roja i s`ha matriculat a un curs d`informàtica. Des d`aleshores està molt esperançada…
Déu n’hi do! Quin drama!
Havia passat tant el temps que no havia vist que el seu cos ja no era el mateix, que la casa en la que ara era no era la mateixa en la que havia viscut. Veia al seu cap tantes imatges dels jocs que jogaba amb els seus germàns que no s’havia adonat que era la seva televisió interior sense suroll exterior.
Li havia passat el temps i ara que cambiaba de canal al seu cap, s’adonava que allí on era ara, la llar d’avis, cadascú via en la seva memòria el canal de les enyoranças i que aquell programa on es veian, ella mateixa, el seu fill i el sue marit, ja no es transmetria mai i només es comunicaria quan el seu fill es recordara de visitarla o quan pogues somniar amb el seu marit ja mort.
Que be que la Marta fa alguna cosa per resolvre el problema!
La marta ha viscut sempra dels recorts de una bona de relacions i comunicació on es podía parlar dia a dia i comunicar-se.
Al tindre nomès un fill i el seu marit que no va tindrà la mateixa educació en normes li agradava veure la televisió i li era mol difícil de fer la vida que volia la Marta.
La mare es va rendir de tan lluitar i van acabar tots tres al sofà de casa devant la televisió.
Encara va se pitjor quan va passa el temps i la mare s’ adona de que ara que si havia acabat tota mena de comunicació quan llerans tot el dia enganxat a jugar a la consola o be a internet
Juan miguel
El fill ja té ordinador,així que es passa tot el temps a la seva habitació,el meu marit s’ha comprat un aifon i sempre em diu que ha de mirar coses de feina.
He de pensar alguna cosa per poder comunicar-me i passar més temps amb ells; tota decidida vaig fer un cartell que deia així (PER ENTRAR A CASA CAL COMPARTIR TRES HORES TOTS JUNTS.¡NO VEIEU QUE EM TROBO MOLT SOLA!)
No m’ho puc creura m’han fet cas,això si després de compartir amb mi una estona tornaven als seus passatemps..
final divertit..
El nen s’ha fet gran, surt amb els seus companys i gairabe no está a casa.
El seu marit potser que cansat d’estar sol se n’va a veure el futbol a l’estadi.
A la Marta com no li agrada es queda sola a casa.
Ara es comuniquen fins i tot menys perque la Marta es va separar del seu marit. La Marta no podia aguantar mes la falta de comunicacio entre ella i el seu marit. Ella era molt infelic, se sentia sola. Pero mai hauria imaginat que despres d’un any se sentiria encara mes sola. Ara enyora la vida que tenia amb la seva familia que ja no es familia.
La Mafer ha escrit aquest acabament al conte:
Perquè -no s`ho hauria imaginat mai- ara es comuniquen fins i tot menys… perque el seu fill ha crescut, cada mati surt a l`escola i al tornar, s´asseure a la taula sols uns minuts per menjar, despres es tanca en el seu dormitori per fer els deures. Tambe a vegades torna a casa amb els seus amics i altres vegades mes esta al davant del ordenador.
El seu marit esta sempre traballant, perque la crisis economic ho te massa preocupat, es per aixo que ara pense en treballar i sols treballar.
La Marta ara te temps lliure, s`ha adonat que els temps moderns, la tecnologia i la impòrtancia de obtenir diners han substituit en gran part els petits detalls de la vida en familia.