Comenteu aquí el llibre La casa del silenci, de Blanca Busquests.
Més informació sobre l’autora:
http://http://www.blancabusquets.cat/
Comenteu aquí el llibre La casa del silenci, de Blanca Busquests.
Més informació sobre l’autora:
http://http://www.blancabusquets.cat/
És un llibre molt fàcil de llegir. M’està agradant molt.
Comentari del llibre “La casa del silenci”, de Blanca Busquets
Aquest llibre, en un principi, m’ha cridat l’atenció pel seu títol, que és molt misteriós “La casa del silenci”, vaig pensar que segurament el llibre tindría pinzellades d’intriga i tensió.
Desprès, quan el vaig obrir, em va sorpendre la seva estructura interna, ja que cada capítol era nomenat amb un nom de dona, la qual cosa em va semblar molt curiosa.
Es tracta d’un llibre molt fàcil de llegir i d’entendre.
Penso que he fet una bona elecció.
Estic d’acord amb les dues companyes, el llibre és molt fàcil de llegir i curios en la forma d’estructura la trama i la relació entre els personatges. El llenguatge i lèxic que utilitza és molt comprensible. M’agrada.
Aquest era un dels llibres que em volia llegir però hi havia molta cua per agafar-lo. Així que pels vostres comentaris jo també podré gaudir-ne.
El llibre que jo he llegit, la casa del silensi, de Blanca Busquet m’agradat molt, sobretot el llenguatge senzill que utilitza per donar-li vida als personatges que envolten les seves vides amb la música , els amors, enveges i vengances. La música és el fill conductor , la sang per on circulen les vides dels personatges a la ciutat de Barcelona. També és la història d’un violí llençat a l’escombreries per l’equivocasió d’una fidel minyona i que va ser trobat a l’abocador per una noia que buscava, amb la seva mare , ferralla o alguna altra cosa per vendre a can trapaire per alimentar-se . Ella va suplicar a la seva mare que no ho vengués , volia ser violinista. La novel·la està estructurada per capítols curts i amens de llegir que l’omple els personatges que parlen en primera persona de les seves vivències amb la música i dels seus amors. Destjo fer els cinc comentaris també en la mateixa manera que està estructurada la novel.la LA TERESA. “” L’Anna era a l’inrevés que jo , coberta d’or i sense amor, però jo , si hagués de triar em quedava amb la meva vida , la de l’amor sense or.””” Paraules fetes, elaborades des del sacrifici, treball, la constància i l’esforç , però sobretot, des de l’amor immens de la seva mare. Ella va trobar el violí a l’abocador. l’ ANNA “”” Són ulls que brillen de manera sobrenatural , potser una bruixa. Una bruixa davant i una mala puta tocant el violí al meu costat “” L’Anna és una superdotada té una agilitat i velocitat immensa en els seus dits per tocar passatges ràpids de Bach . Està dotada d’ un talent especial per la música , però no té ànima , és freda , distant i desevolupa un odi i enveja immenso a la Teresa. La manca d’amor dels seus pares la va fer desgraciada i rancorosa. LA MARIA “”” Quan vaig veure que el senyor Karl empenya la cantante al sofà, vaig pensar que hauria de marxar, però força superior em va lligar ben lligada al pany de la porta , mentre demanava mentalment perdó a Deu . El que vaig veure a partir de aquell moment no es pot dir “”” La Maria és la fidel minyona de la casa del silenci. . Coneixia totes les entreteles que es cosia en aquesta casa. El Marl sentia un gran respecte i consideració per ella, Encara que li hagués llençat el violí a l’escombreries. KARL . Músic i director d’orquestra famós a Berlín , va patir les penalitats del mur. Quan gaudia d’una gira musical autorizada per les autiritats del teló d’acer, va demanar asil polític a Barcelona. A la ciutat comtal va continuar desnvolupant la seva activitat musical. La Maria va ser la seva fidel minyona. MARK “”” Però jo sóc diferent , jo necessito viure també d’aquest món i necessito una dona . Una altra que no sigui aquesta, que m’ofega. “”” En Mark no coneixia el seu pare , aquell s’havia exiliat a Barcelona abans de que ell naixés . Va caure el mur , va morir la seva mare . Amb la llibertat ell volia conèixer al seu pare . Va vendre el piano i es va anar a Barcelona . Havia eretat el talent musical del seu…..ah i també l’ interès per les dones.. Però l’Anna l’ofegava .
La casa del silenci, de Blanca Busquets
Aquest llibre m’ha agradat força. És fàcil de llegir, ben estructurat. En acabar un capítol ja tens ganes de començar el següent. A l’inici dóna unes lleus pinzellades del que passarà al final, us recomano que, en acabar ,torneu a llegir els primers capítols; a mi m´ha semblat que així es tancava el cicle de la història.
Us detallo alguns aspectes de la novel•la que m´han despertat la curiositat:
L’autora no ens diu l’any exacte en que succeeixen els fets, ens parla d’una Barcelona tancada al mar, amb abocadors d’escombraries a l’aire lliure, detalls de la roba que vestien. No recordo en quin capítol ens parla de la primera emissió de televisió ,això ens situa al l’any 1956 .
Els violins Stainer són reals, en certes èpoques van ser més preuats que els Amati o Stradivarius de Cremona. L’orquestra de Johann Sebastian Bach la componien diversos violins i violoncels d’aquest luthier.
A You Tube trobareu com sona el “concert per a piano i dos violins de J.S Bach”. Aquest és l’enllaç: http://youtu.be/Q2npkgxnm1M.
I en aquest altre, l’autora ens explica l’argument de la novel•la : http://youtu.be/cYRKb3x2jKI
He escollit aquest llibre perquè és de la Blanca Busquets i ja havia llegit abans un altre d’ella , que m’havia agradat molt i es deia “La nevada del cucut” .
El títol de quest “La casa del silenci” sembla de misteri i res a veure
conforme el vaig llegint em va intrigant més . És fàcil d’entendre i trata de la Barcelona de molts anys anrere , motiu que a mi m’ha agradat força, és un bon llibre.
Aquest és el segon llibre que llegeixo de Blanca Busquets i ja he arribat a la meitat.
Un violí molt valuós, llençat per error a les escombraries, és el fil conductor de tota la història.
Els personatges del llibre ens narran en primera persona, alternant-se en cada capítol, episodis de les seves vides, de manera que ens permeten una mica conèixer les seves ànimes a mesura que avança la narració.
Com tots els llibres que ens agraden, desitjaries que no s’acabés; per això, probablement, l’estic llegint molt poc a poc.
A veure si no us recorda a la història del llibre 😉 Jo no he fet més que començar-ho i ja m’ha enganxat https://www.youtube.com/watch?v=fXynrsrTKbI#t=119
M’agrada com escrius
Un llibre que m’ha enganxat, molt sencill de llegir. La seva història mostra les diferents percepcions i emocions dels personatjes davant de les seves circunstàncies de vida.
Es curiós el tipus de narració, crec que es diu prosa, no té signes d’exclamació i és corregut. Fa temps que no llegia algo en prosa.
“La meva ànima, d’ençà d’aleshores la busco de riu en riu, d’estany en estany o a la vora del mar, i , quan m’hi acosto, em sembla que la sento com remuga i com es queixa. Però ella només es deixa sentir i no es deixa agafar…”
Una novel-la mol fàcil de llegír i mol tendra que explica la vida de tres dones que uneix un viol’i. Un viol’i Stainer que una d’elles troba e n un abocador de brossa. unes dones fortes, decidides i enamorades totes tres del Sr. Karl, un director d’orquestra i propietari del violí que va a parar a l’abocador.
La Teresa,
Vaig trobar el meu primer violí en un abocador de brossa, era un violí bonissim tot i que jo no ho sabia.
El que si sabia era que es tractava d’un violí màgic.
La Maria,
El Sr Karl, en va dir si volia apendre a tocar el violí o el piano.I ara, senyor, però que diu, vaig fer jo esveredissima.
El Sr. Karl era d’aquells que es feia mirar.
L’Anna
La mama de tant en tant en clavava bolets i en deixava les galtes vermelles, però aquell dia me les va deixar directament con maduixes.
Una novel-la mol fàcil de llegír i mol tendra que explica la vida de tres dones que uneix un violí. Un violí Stainer que una d’elles troba e n un abocador de brossa. unes dones fortes, decidides i enamorades totes tres del Sr. Karl, un director d’orquestra i propietari del violí que va a parar a l’abocador.
La Teresa,
Vaig trobar el meu primer violí en un abocador de brossa, era un violí bonissim tot i que jo no ho sabia.
El que si sabia era que es tractava d’un violí màgic.
La Maria,
El Sr Karl, en va dir si volia apendre a tocar el violí o el piano.I ara, senyor, però que diu, vaig fer jo esveredissima.
El Sr. Karl era d’aquells que es feia mirar.
L’Anna
La mama de tant en tant en clavava bolets i en deixava les galtes vermelles, però aquell dia me les va deixar directament con maduixes.
Aquesta història ens endinsa en el món de la música i les sensacions que l’envolten.
N’està relatada per al seus propis personatges i la seva visió d’una mateixa realitat.
Cadascun va contant la seva història, que va enllaçant amb la resta, tot seguint un fil que li dona cos, sentit i manté l’ interès del lector. Al llarg de tota la novel•la, la intensitat va en augment i només en la darrera part és pot endevinar algunes coses que fan de lligam durant la trama.
El lector és un espectador, que va coneixent coses abans que siguin descobertes per el seus personatges.
Encara que segueix el mètode de molts escriptors “d’anar i tornar” durant el seu relat, el llibre és molt fàcil de llegir i permet connectar molt ràpidament tots el seus personatges, excepte en aquells casos en els que l’autora no ho vol fins al moment escollit per això.
La història m’ha recordat quan fa uns anys el fill gran i una neboda estudiaven solfeig. Ell tocava el piano i ella el violí. Va ser com un martiri fins que van aprendre (uns quants anys). Ara ell toca molt bé el piano i ella és mestra de violí, després d’haver fet concerts al carrer a Barcelona (Barri Gòtic) i més tard participant en alguns concerts a Catalunya (Vic, Ripoll, Sant Cugat, etc…).
Com a conclusió, dir que, aquest llibre m’ha agradat molt. Recomano la seva lectura.
Aquest llibre, sobretot, he de dir que m’ha sorprès la capacitat de l’autora de crear una troca d’emocions , sentiments , rancúnies i en certa manera podríem dir també venjança i que durant la seva lectura ens fa partícips del desengranatje d’aquests nusos i arribar a un final que fins a l’última pàgina ens té en suspens .
De primer tota la història gira al voltant d’un violí , i és gràcies a aquest instrument que per als que no entenem de música , no té molta importància , l’autora ens transmet el sentiment que genera als personatges que giren al seu voltant .
A més, per a mi cal destacar un afecte especial a un personatge que és la MARIA . Encara que sembli secundari al principi és el més entranyable , ( potser per ser de la meva terra ) i que sense adonar-nos es converteix en el personatge principal ” en silenci ” de la història .
Per concloure aquest llibre m’ha fet sentir la importància d’unes vides que tan buides se senten i tan ansioses de rebre amor . El títol ” La casa del silenci ” em vaig fer reflexionar i vaig arribar a la conclusió que el veritable silenci és el de les ànimes tan buides dels personatges , tots els sentiments que oculten i del seu anhel d’amor . La casa del silenci és una història d’amor d’un director d’orquestra que mai va tenir valor de declarar-se a la persona que veritablement estimava LA MARIA , una casa en què tots dos haurien d’haver declarat el seu amor i no amagar-lo, d’aquí el títol .
No estic d’acord amb la Julia quan comenta que tots els capítols són noms de dones ja que n’hi ha d’homes , per exemple Markl , i la Cançó , de la Grangera i el Pastor , la preferida de la Sra. Maria .
M’ha semblat un llibre ple d’emocions, sensacions i molt emotiu. A més, la forma d’enllaçar-ho amb la música m’ha semblat preciós.
He escollit diverses frases metafòriques amb la pluja i l’aigua, la majoria sobre la tristesa. És un recurs freqüentment utilitzat en la literatura, ja que és fàcil comparar la pluja amb les llàgrimes per expressar tristesa, per exemple.
“Plou. Plou i les fulles de terra fan l’efecte de ser plats que emmagatzemen aigua. I l’aigua emmagatzema més trossos de la meva ànima. En tinc aquí, al riu, a l’estany de Barcelona. Tinc trossos d’ànima pertot arreu, és curiós com pot arribar a fraccionar-se una cosa tan intangible.”
“Vaig fer el camí de casa amb el cor encongit i les llàgrimes que em venien totes als ulls i no me les podia contenir. Mirava el terra perquè ningú no s’adonés que acabava de quedar-me sense la meva il·lusió de la vida, i, arribant a casa, ja no veia res perquè tot era aigua que m’ennuvolava la vista, em sentia abandonada, traïda i sola, no tenia ningú i m’havia pensat que tenia dret a acabar essent una dona de les que es casaven i tenien fills. I resulta que no podia ser.”
“Ara que sóc a punt d’entrar, amb l’olor de pluja que m’ha arribat al cervell, ara que sento com em puja l’adrenalina, em recordo del dia que la vaig tornar a veure, just com ara, just abans de sortir a actuar.”
“La vaig veure, la meva ànima, i la vaig anar veient cada dia, fins que va desaparèixer. Amb el sol, es devia evaporar. I jo vaig pensar que potser, com l’aigua, cauria en forma de pluja en un altre riu o en un llac o al mar. D’ençà d’aleshores la busco de riu en riu, d’estany en estany o a la vora del mar, i, quan m’hi acosto, em sembla que la sento com remuga i com es queixa. Però ella només es deixa sentir i no es deixa agafar.”
“No plou, ara, però el terra rellisca. Cauré, cauré, vaig amb talons d’agulla. En souffrant, sempre en souffrant. I m’he descuidat l’abric, he sortit encara vestida de concert. És que no sé on vaig, no sé què faig, no sé què toca, ara, no sé què fer. Miro a terra i, encara que sigui fosc, intento distingir-hi les restes de l’aigua, aquestes llambordes humides que són un atemptat a l’equilibri amb aquests talons que porto.”
La casa del silenci de Blanca Busquets
M’ha agradat molt ,m’ha sorprès la forma com l’autora narra la historia de tres dones que l’amor per la música uneix les seves vides però a la vegada las separa .
Sincerament hi ha moments que m’he perdut una mica ja que va alternant les diferents històries de cada dona la Teresa i l’Anna.
Però un cop acabat m’ha quedat una bona sensació es un llibre que val la pena llegir .
Maria ,vostè m’ha robat l’anima .potser per això toca tan b’e ;perquè en t’e dues ,la seva i la meva.
Ho recomano
Aquest llibre m’ha agradat força. M’ha emocionat de principi a fi!
El primer que crida l’atenció d’aquesta novel•la coral és la senzillesa amb la qual està escrita.
És un llibre en el qual ens expliquen una història coral, amb capítols que alternen les vivències i records de quatre personatges: 3 dones i un home. Comença a la sala de concert encara buida i seguint els sentiments que desperta als protagonistes estar allí, anem viatjant pels seus records encadenats que construeixen tota una vida dedicada a les notes musicals. Principalment a la música de Bach.
M’ha semblat un llibre bell, crec que és la millor forma de definir-ho. I carregat de sentiments que es van entrellaçant formant una tela que embolica al lector amb sabor a aquesta xocolata barrejada amb nata que menja Maria en la cuina. Blanca parla molt de la solitud i la companyia, dels sentiments que ens guardem per por de compartir-los, o tal vegada per no tenir amb qui fer-ho.
Podríem dir que és la història d’un violí heretat que es va perdre i va aparèixer en un abocador despertant la vocació de la seva nova propietària i la seva passió per la música: però ens quedaríem curts. També podríem parlar d’una dona blindada per les seves pors que un dia va ser una nena que buscava en una bufetada l’única possibilitat de contacte físic amb la seva mare però també ens quedaríem curts. Fins i tot, podríem parlar d’una dona que va arribar a treballar a una casa i va descobrir una passió. Però la veritat és que “La casa del silenci” amaga molt més, com només poden fer-ho aquests tons íntims que ens desvetllen confidències a mitja veu.
La forma de narrar de l’autora, amb la música de Bach pel mig i intercalant la història de cadascun dels seus personatges, lluny de marejar o distreure al lector, té l’efecte contrari: Ens aferra més a la lectura del llibre i encara que és una novel•la amb molta narrativa i pocs diàlegs aquests però, són intensos i lluny d’avorrir, fa totalment l’efecte contrari: ens fa seguir llegint fins a acabar-ho… És d’aquestes novel•les que quan comences a llegir, no pots abandonar perquè t’atrapa.
És un llibre que cal llegir, amb tranquil•litat i concentració per gaudir, així mateix,de la seva lectura.
En resum, una novel•la que val la pena llegir. A mi m’ha encantat!