Aquí podeu comentar el llibre La casa del silenci, de Blanca Busquets.
Més informació sobre l’autora:
http://www.blancabusquets.cat/
ESPAI DE DEBAT SOBRE EL LLIBRE ‘LA CASA DEL SILENCI’, DE BLANCA BUSQUETS
Aquí podeu comentar el llibre La casa del silenci, de Blanca Busquets.
Més informació sobre l’autora:
http://www.blancabusquets.cat/
Bona tarda.
M´he llegit el llibre de “La casa del silenci” però no m’agradat molt, per la manera d’explicar-ho.
En compte de capítols, descriu el que pensa cada personatge, posant com a títol de cada capítol el nom del personatge que parlarà en cada moment. No te un ordre concret, sino que va saltant d’un a l’altre. A més, cada personatge explica el que sent i el que pensa sense especificar quan està parlant amb una altre persona, quan està pensant o quan parla un altre protagonista dins del mateix títol o apartat.
La barreja dels personatges i del present, el passat i el futur en el mateix paràgraf, fa que et costi molt identificar a cada personatge quan està en l’apartat d’un d’ells.
La historia no està malament però pel meu gust, crec que estaria millor explicada com una narració.
Salutacions.
Eva, compte que t’has deixat el verb haver a la frase ‘però no m’agradat molt’. A més, en frases negatives hem de canviar molt per gaire. Per tant, la frase quedaria així:
‘…però no m’ha agradat gaire’
A mi em va agradar molt. Estic d’acord amb tu en que aquest tipus de lectura es fa més complexa però sembla que s’està posant de moda entre els escriptors anar i tornar barrejant passat, present i futur i deixant que el lector endevini la relació existent entre els personatges que poc a poc van apareixent.
Manel, ho has explicat molt bé. Quan no estàs habituat a aquest tipus d’escriptura pot ser que et perdis una mica amb la història. Quan ja estàs més habituat a aquest estil crec que està bé, perquè quan recordem les coses que ens han passat moltes vegades ho fem desordenadament. No recordem primer l’inici, després el que va passar a continuació i així successivament.
Ja tinc ganes de llegir el llibre per poder opinar amb coneixement de causa.
Moltes gràcies, Manel, per convèncer-me a llegir aquest llibre! El estic llegint i m’agrada molt! Hi trobo moltes coincidències personales. Això encara no és la meva opinió, tan sol voldria agrair al Manel la seva recomanació
La il·lustració http://www.youtube.com/watch?v=k9rsMPjBIsQ
L’estic llegint
Hola,
fins ara el que m’agradat mès és, com la minyona s’expressa durant el recorregut amb el seu amo,
a la recerca del Stainer per l’abocador.
Utilitzan un llenguatge que els trobo molt brillants.
-Verge de la Macarena ajuda’m, dèia remanant porquerias
de totes menes-.
Tot just hi vaig per la pàgina vint-i.set.
Salutacions,
Gràcies per la correcció.
Hola a tothom,
Si bé és cert que aquest tipus de narració desconcerta i dificulta el fet de situar-nos en la història, també és veritat que n’augmenta l’interès.
Entenc que aquest és l’objectiu del escriptor al fugir d’una narració convencional (presentació, nus i desenllaç) i optar per un relat amb múltiples narradors, que a més, en les seves explicacions parlen de fets succeïts en diferents moments del passat.
Sota el meu punt de vista, les visions dels narradors (molt diferents entre ells), enriqueixen la història i fan que augmenti progressivament la nostra comprensió de les relacions entre els personatges i dels fets succeïts. De fet, el llibre sembla un recull dels testimonis dels diferents protagonistes, que amb els seus records ens ajuden a fer-nos una imatge global dels fets.
El plantejament i la narracio m’han agradat, encara que de moment m’espero a acabar de llegir el llibre per opinar de la història propiament dita.
Salutacions.
Hola a tothom,
Ja he acabat el llibre i la veritat és que m’ha agradat bastant: he de reconèixer que la carta final m’ha emocionat.
Realment, el violí és el fil conductor del relat: al llarg del llibre veiem les diferents persones que l’han tingut i com són les relacions entre elles. De fet, jo crec que el violi és una mica l’ “alter ego” del Karl, i que a l’igual que ell, deixa una empremta en la vida d’aquestes persones.
El llibre també m’ha fet reflexionar sobre el fet que les coses no són com són, sinó com ens les prenem. Això es veu clarament en la relació entre la Teresa i l’Anna, i com veu les coses aquesta última (les relacions amb les persones que estima i també amb la música).
També parla, és clar, sobre la passió per la música, que és el motor (i l’alliberament) de tots els protagonistes, encara que, com hem dit, de maneres diferents.
M’ha cridat l’atenció una reflexió del Mark quan va caure el mur de Berlin: per uns moments, ell troba a faltar la manca de distraccions que hi havia a l’Alemanya oriental, fet que li va permetre concentrar-se en la música. Crec que salvant les distàncies, avui en dia, el sobreestímul informatiu, les presses i les coses urgents (però no necessàriament importants), ens distreuen també d’altre coses més trascendentals.
Per acabar, un comentari sobre els textos de les cobertes del llibre: crec que l’escrit de la contraportada porta a confusió, ja que sembla que aquest llibre hagi guanyat el premi Llibreters, en canvi si llegeixes la biografia de la solapa, queda clar que no l’ha guanyat aquest llibre, sinó l’obra anterior de l’autora.
Ja he acabat llegir aquest llibre. És molt difícil per a mi expressar tots els meus sentiments. Els tinc tants que em costa posar-los en ordre. I sobre tot em costa escollir alguns que no siguin massa personals.
En primer lloc m’ha agradat molt la idea de deixar de banda els diàlegs. D’aquesta manera podem comparar les diferents versions de la història. Jo personalment sempre procuro impedir-me a mi mateixa d’inventar els pensaments d’altres persones. Això de “la conec, segur que ella ha dit, ha fet, ha pensat…”. Cadascú és un món infinit i ningú no pot saber-ho de debò.
De altra banda era molt curiós trobar tantes coincidències de les circumstàncies de la meva vida i de la vida dels personatges. Em recordo clarament el meu primer viatge a l’estranger. Era l’Alemanya Democràtica de l’any 1987. “Havia nascut i viscut a la presó i ara volia saber com era la llibertat”. Vaig veure el mur. Però per a nosaltres , els de l’URSS, allò ja era la llibertat. Encara em recordo els punks en una estació de trens a Berlín.
Coincideixo amb el Mark en una cosa: jo també enyorava a vegades la seguretat d’endemà, “la pau per força que ens obligava a posar tot el nostre interès en allò que realment estimàvem”.
Hi ha moltes coses més profundes que m’han impressionat, però son força personals per parlar-ne aquí.
La Casa del Silenci, és un llibre a on les històries que es narren no segueixen un ordre d’un capítol a un altre. Són històries que es troben pel destí dels esdeveniments que els hi passa a diverses dones. La vida d’aquestes dones, amb destins diferents. Són històries profundes,amb molta sensibilitat i de patiment per l’época en que transcorren.
Totes tenen en comú la passió per la música i és l’ instrument, un violí molt especial, que junt amb un director d’orquetra, fa que tota la hitòria s’uneixi i tingui un final molt interessant.
M’agradat molt. Es fácil de lleguir, i m’ajudat molt a enriquir el meu lèxic i vocabulari.
Jo encara no l’he acabat, però puc dir que m’agradam molt. Al començament anava tant perduda amb els personatges he vaig tenir d’ agafar un full i anar anotant els seus noms i les relacions entre ells per anar-me aclarint. Perque primer tenia de tornar enrera per anar seguint el fil. Per mi ha sigut el primer lli llegit amb aquesta estructura, expressant-se cada personatge sobre ell mateix i sobre els altres, i sense diàlegs. Es curiós les voltes que dona la vida, i que tots aquests personatges, que al principi no tenen rés a veure acabin relacionant-se tan intimament, i que acabin sabent tan un del altre; i tots lligats per el fil conductor de la música.Espero acabar-lo aquest cap de setmana i poder fer el meu comentari final.
Bon dia tothom!
Jo també he triat el llibre “La casa del silenci” de Blanca Busquets i m’ha agradat molt la experiència de lectura d’aquesta obra.
Malgrat que – com heu dit – la novela està construïda per moltes veus narratives, no m’ha semblat difícil “escoltar” cadascuna, pot ser pel fet de que cada capítol porta el nom del seu narrador. M’ha recordat una mica a Gabriel García Márquez i la seva “Crónica de una muerte anunciada”, on hi trobem també una perspectiva múltiple.
Crec que els grans temes de la novela són la música i l’amor. Penso que és per això que tota la trama es teixeix al voltant d’aquell violí llegendari: l’Stainer, i coincideixo amb el Daniel en què l’instrument pot ser una mena d'”alter ego” de l’Karl, personatge central en la vida de totes aquestes dones (Maria, Teresa i Anna) i del seu fill, el Mark.
M’agradaria destacar també l’humor, la tendresa, però també la fortalesa dels personatges femenins, especialment de la Teresa i de la Maria.
Ara, escoltant el “Concert per a dos violins” de Bach, sento que l’obra musical té una mica la mateixa estructura i el mateix ritme que la novela: es construeix amb moltes “veus” i cadascuna explica la seva versió dels fets, combinant passatges més lents i suaus amb altres més ràpids, on la descripció deixa pas a l’acció, de vegades inesperada. Com la vida mateixa, oi?
Aquest llibre m’ha agradat força. M’ha emocionat de principi a fi!
El primer que crida l’atenció d’aquesta novel•la coral és la senzillesa amb la qual està escrita
És un llibre en el qual ens expliquen una història coral, amb capítols que alternen les vivències i records de quatre personatges: 3 dones i un home. Comença a la sala de concert encara buida i seguint els sentiments que desperta als protagonistes estar allí, anem viatjant pels seus records encadenats que construeixen tota una vida dedicada a les notes musicals. Principalment a la música de Bach.
M’ha semblat un llibre bell, crec que és la millor forma de definir-ho. I carregat de sentiments que es van entrellaçant formant una tela que embolica al lector amb sabor a aquesta xocolata barrejada amb nata que menja Maria en la cuina. Blanca parla molt de la solitud i la companyia, dels sentiments que ens guardem per por de compartir-los, o tal vegada per no tenir amb qui fer-ho.
Podríem dir que és la història d’un violí heretat que es va perdre i va aparèixer en un abocador despertant la vocació de la seva nova propietària i la seva passió per la música: però ens quedaríem curts. També podríem parlar d’una dona blindada per les seves pors que un dia va ser una nena que buscava en una bufetada l’única possibilitat de contacte físic amb la seva mare però també ens quedaríem curts. Fins i tot, podríem parlar d’una dona que va arribar a treballar a una casa i va descobrir una passió.
La forma de narrar de l’autora, amb la música de Bach pel mig i intercalant la història de cadascun dels seus personatges, lluny de marejar o distreure al lector, crec que té l’efecte contrari: Ens aferra més a la lectura del llibre i encara que és una novel•la amb molta narrativa i pocs diàlegs aquests però, són intensos i lluny d’avorrir, fa totalment l’efecte contrari: ens fa seguir llegint fins a acabar-ho… És d’aquestes novel•les que quan comences a llegir, no pots abandonar perquè t’atrapa.
És un llibre que cal llegir, amb tranquil•litat i concentració per gaudir així mateix de la seva lectura.
En resum, una novel•la que val la pena llegir. A mi m’ha encantat!
La Casa del Silenci és un llibre que m’ha agradat, però, curiosament, puc dir que he tingut les mateixes sensacions que quan vaig llegir “Desig de Xocolata”.
En finalitzar la primera part no em va acabar de convèncer la història en cap dels dos llibres.
La segona part ja era més interessant i quan he acabat el llibre m’he quedat amb ganes de saber més dels personatges, ja que el final és obert a la imaginació del lector.
A més a més, aquest llibre narra la vida de tres dones (la Maria, la Teresa i l’Anna) usant de connector un violí, igual que a l’altre, però en lloc d’un violí, una xocolatera.
I per últim, també he trobat moltes semblances com: fets històrics, llocs i personatges reals, barrejats amb la ficció a les dues novel•les.
Fins ara el que m’ha agradat (faltava el verb haver) mès és com la minyona (sobrava la coma després del verb ‘és’, recorda que entre el subjecte i el verb no hi va la coma, ni tampoc entre el verb i el complement) s’expressa durant el recorregut amb el seu amo,
Utilitza (sobra la ‘n’ un llenguatge que el (sobra la ‘s’) trobo molt brillant.
-Verge de la Macarena, ajuda’m, dèia remanant porqueries (-es).
de totes menes-.
Tot just hi vaig per la pàgina vint-i-set. (faltava el guió abans del set).
Bon comentari, Pilar.
M’ha semblat un llibre bell, crec que és la millor forma de definir-ho: definir el què? El llibre, oi? Doncs ‘definir-lo’.
En la cuina: davant de llocs, si van precedits d’article definit, preposició a: a la cuina. En si després digués una (en una cuina).
Distreure al lector: cosa o persona distreta? El lector, el c. directe va sense preposició.
Ens aferra més a la lectura del llibre i encara que és una novel•la amb molta narrativa i pocs diàlegs aquests però,: després de diàlegs hi falta una coma i també davant del però.
És d’aquestes novel•les que quan comences a llegir, no pots abandonar perquè t’atrapa: abandonar què? falta el pronom de c. directe: abandonar-la.
És un llibre que cal llegir, amb tranquil•litat i concentració, per gaudir així mateix de la seva lectura: faltava la coma després de concentració, ja que es tracta d’un incís o aclariment.
Bon comentari!
Embolica el lector: suposo que vols dir que l’embolcalla.