LA LLENGUA CATALANA AL SEGLE XX: DES DE 1939 FINS AL 1980
L’any 1939, després de la victòria de l’exèrcit del general Franco, van ser derrogades a Catalunya totes les institucions, així com també es va prohibir l’oficialitat de la llengua catalana, la qual, a partir d’aquell moment, fou perseguida.
Fins a 1960, hi va haver una forta repressió lingüística i cultural. El català va sobreviure a la clandestinitat. Va ser prohibit l’ús del català en qualsevol àmbit públic: les escoles, les institucions, els mitjans de comunicació… Però el català també patia una forta repressió en l’àmbit privat: els cartells de les botigues, els anuncis i impresos comercials, les comunicacions telegràfiques… havien de ser en llengua castellana. I, evidentment, es van castellanitzar els noms d’institucions, entitats, carrers i, fins i tot, els noms de poblacions.
Arran d’això, moltes personalitats, i no només polítiques, sinó també escriptors, líders culturals… van haver d’exiliar-se. Els qui van quedar-se aquí van iniciar una resistència cultural i lingüística, però des de la clandestinitat. La classe mitjana catalana es va arrenglerar a favor d’aquesta resistència cultural i va mantenir com a llengua de comunicació la llengua catalana; en canvi, les classes més benestants, sobretot la burgesia enriquida, es va posar a favor dels vencedors i va adoptar el castellà com a llengua vehicular. D’aquí en sorgeix una clara situació de diglòssia lingüística, en què el castellà esdevé la llengua A, la llengua de prestigi, la llengua de les comunicacions formals, de l’ensenyament, la llengua de cultura, mentre que el català queda relegat a llengua B, llengua d’ús familiar i col•loquial.
El govern de l’Estat pretenia realitzar una subtitució lingüística, que anulés la vitalitat que la llengua catalana havia tingut en les primers quaranta anys del segle XX, per la qual cosa va intentar minorizar la llengua catalana (el català va esdevenir llengua minoritzada, per la pressió de la llengua castellana en els seus àmbits d’ús) i potenciar l’ús de la llengua castellana, la llengua dominant, en el territori de domini lingüístic català.
A la dècada dels cinquanta, però, arran del reconeixement del govern franquista per part dels Estats Units (1953), el govern va deixar que es publiquessin alguns revistes en llengua catalana, com el cas de Curial (1950), Ressò (1951-1952) o Serra d’or (1959). A més a més, permeté també la convocatòria d’alguns premis literaris, tot i que sovint les seves obres estaven passades pel sedàs de la censura.
A la dècada dels seixanta es va permetre la publicació d’alguns llibres i revistes, sempre que no fessin referència a la identitat catalana ni al nacionalisme. El terme per referir-se a la llengua catalana, en aquells moments, havia de ser el de “lengua regional”. Tot i així, la societat va aprofitar aquesta escletxa per començar a crear algunes institucions i algun tipus de moviment per mantenir la llengua i la cultura catalanes. Es va constituir Òmnium Cultural, que va impulsar l’ensenyament de la llengua; es va iniciar la publicació de l’Enciclopèdia Catalana (1969); van iniciar-se les publicacions de la revista infantil Cavall Fort i es reprenen les d’El Patufet. A més, el 1964 es va celebrar el Primer Congrés de Cultura Catalana.
Però, sobretot, cal destacar, la funció del moviment de la Nova Cançó, promogut pels Setze Jutges, que estava integrat per cantants de tot el domini lingüístic català: Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor, M. Mar Bonet, Guillermina Motta, Joan Manel Serrat…
Un cop mort Franco, el 1975, es va iniciar a tot l’Estat espanyol el procés de recuperació de les llibertats democràtiques. Aleshores, Catalunya va demanar el reconeixement de la seva personalitat i el dret a l’autogovern. El 1977, es restableix provisionalment la Generalitat de Catalunya, de la qual és president Josep Tarradellas. El 1979, s’aprova l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. A les Illes Balears, el Consell Insular es va instaurar el 1979 i, al País Valencià, la Generalitat Valenciana, el 1982.
Els estatuts d’autonomia tant de Catalunya com de les Illes Balears i el País Valencià estableixen que el català és llengua pròpia d’aquests territoris, tot i que cal dir que el cas del País Valencià, l’Estatut denomina la llengua catalana com a llengua valenciana. A més, s’estableix, d’acord com indica la Constitució Espanyola, que el català és llengua cooficial juntament amb el castellà en qualsevol d’aquests territoris.
En cadascun d’aquests territoris, l’ús del català és regulat per les lleis de normalització lingüística de cada comunitat. En el cas de Catalunya, la Llei de Normalització Lingüística es va aprovar l’any 1983, i estableix els usos lingüístics del català segons les situacions comunicatives. De fet, l’únic mecanisme que pot fer front a una situació de diglòssia i a un procés de substitució lingüística com el que havia patit el domini lingüístic català és la normalització lingüística, que comporta un llarg procés, durant el qual s’establiran normes d’ús de la llengua en tots els àmbits, així com també s’intentarà recuperar la consciència individual, social i política sobre la llengua que havia estat minoritzada.