ESPAI DE DEBAT SOBRE EL LLIBRE “DOS TAÜTS NEGRES I DOS DE BLANCS”

0 comentaris a “ESPAI DE DEBAT SOBRE EL LLIBRE “DOS TAÜTS NEGRES I DOS DE BLANCS””

1. APAREIX UN MOT DESCONEGUT

   Així és, l’escriptor Pep Coll em destrossa un agradable record, tot just començar el llibre en trobar una frase que m’ha fet ballar el cap una bona estona “i es va cofar el barret”

   A casa de petits tots jugàvem sovint a cofar, es tractava d’endevinar un verb, per fer-ho, preguntàvem conjugant el verb cofar perquè suposadament no tenia cap significat i així no havíem de dir el verb sospitós per fer les preguntes fins a saber quin podria ser amb certesa.

   Després de més gran, també he jugat molt amb els amics, és un joc que de vegades pot ser molt útil, en viatges llargs manté tant el conductor com a la resta de viatgers desperts, en excursions de muntanya distreu del cansament i t’ajuda a menjar els quilòmetres, quan estàs amb un grup de persones que gairebé no coneixes et fa trencar el gel, a més a més no necessites cap eina per jugar, només cal pensar, parlar i escoltar als altres.

   Per això quan he anat a buscar-lo en el diccionari per saber què volia dir, pensant que seria una errada del llibre i me l’he trobat allà enmig d’altres paraules com si fos a casa seva, m’ha deixat esclafada.

   Ara dubto si aquest joc va ser un d’altres invents del meu pare per passar tots junts l’estona, i m’agradaria saber si algú de vosaltres el coneix.

   I vosaltres, heu jugat mai a cofar?

2. Aquest llibre m’ha agradat molt. Es tracta d’una novel•la basada en una història reial. Aquesta història és fruit d’una investigació realitzada a partir dels testimonis de la gent que encara és viva.
   La història novel•lada està ambientada a elal Pallars Jussà, d’on és l’autor, abans, durant i després de la guerra civil espanyola .
   La novel•la discorre al voltant d’un tràgic assassinat que va succeir a les masies de Carreu a l’any 1943.
   La forma com la història és relatada és molt innovadora. A partir del relat i biografia dels diferent personatges que van viure al voltant d’aquell tràgic assassinat, en Pep va desenvolupant tota la trama. El lector ha d’anar enllaçant aquestes petites històries donant-li per anar donant cos a la novel•la.
   Des de el del punt de vista històric proporciona una visió molt clara en relació amb el que va succeir durant la guerra civil als conreus de Catalunya, com era la societat rural d’aquella època i com les enveges i venjances formaven part del dia/dia entre la població rural catalana.
   Hi havia terratinents com a altres regions d’Espanya que llogaven les terres als masovers que les treballaven.
   La guerra civil va ser aprofitada per alguns per a treure’s algú de sobre. Qualsevol motiu podia ser vàlid.
   Per un altreuna altra banda, podem observar com la gent canviava de jaqueta depenent del bàndol que hi era al poder i delatava als que no volien a prop d’ells (desamor, odi, enveja, venjança, ideologia, etc..)
   Penso que si poguéssim tenir a l’abast informació com aquesta, relativa al que va succeir durant aquell període obscur de la nostra història recent, més enllà de la guerra en si mateix, ens quedaríem esgarrifats de veure com tothom va aprofitar per a fer la seva (memòria històrica ?).
   No he pretès fer un resum del llibre per a no desfer l’encant de la seva lectura. La recomano molt encara que reconec que és una mica complex establir la relació familiar i d’amistat entre tots els personatges que van apareixen durant la història. N’és un anar i tornar permanent al voltant del que va passar. Molt interessant també des de eldel punt de vista històric.

3. Correcció tipogràfica: Volia dir ‘real’ i no ‘reial’ a la primera línia.

4. M’agrada com escriu el Pep Coll.
   Es interesant la trama entre els personatges, la guerra i els assassinats.

5. Al llegir el llibre del Pep Coll, Dos Taüts negres i dos de blancs, han vingut a la meva memòria records de la meva infantessa i adolescència, quan la feia per la comarca de la Selva, pels pobles de: Angles, Osor, Susqueda o La Cellera de Ter.
   La família per part de ma mare eren de pagès, per tant, els primers anys de la meva vida es van relacionar amb aquest afers.
   A Susqueda, amb els cosins, portant els fuets a les mans, a trenc d’alba engegàvem a les vaques a les pastures dels turons i collades properes, on l`herba era més fresca i tendra per al bastiar,tornant a recollir-les per portar-les a la cort abans no es fes fosc , per munyir-les.
   Durant el dia traginàvem per elspels camps on i collíem una mica de tot: trumfes, mongetes, tomaques, seves, alls tendres, enciams, escaroles, carxofes, melons i xíndries, peres i pomes i altres verdures i fruites, també naps, userda i casco manies per el vestia.
   A Osor un vivien els avis, ell m’explicaexplicava coses de la guerra del Rif, contra els moros, amb el seu cabdill Abdel-Kirim, on ell va lluitar-hi a la batalla del “Baranco del Lobo”, on va morir molta gent, ell en allà, va agafar unes febres de les que no senes va curar mai. També m’explicava la guerra nacional, que loel primer que deia és “Que havien guanyat els traïdors a la pàtria” i les bestieses que determinada gent per revenja varen fer entre ells el capella del poble que va denunciar als moros, on estaven amagats uns joves del poble que ni tan sols havien lluitat a cap bandó bàndol i van ser degollats, per això i per altres coses el van empresonar a la presó de Girona i al moment de ser jutjat per elpel tribunal militar (per donar-li un nom) ma mare hi era present, i a quasi tots “Pena de Mort” properò ell va tenir sort i se’n va sortir amb una condemna de presó.
   Molts anys després, a la caserna de la guàrdia civil figuraven com a ” família de rojos”.
   També els avís tenien camps a Osor, el de la part alta del poble s’anomenava “El Rafec” i el de la part baixa “La Bassa” donsja que i havia un gran bassa d’aigua per poder regar els camps i horts del voltants.
   A la Cellera de Ter, l’àvia tenia un camp on sembrava, trumfes i altres productes de l’hort per anar fent bullir l’olla.
   Amb ella nevà(??) a fanga, per remoure la terra i amb l’aixada o el tràmec per desterrossar la terra per abonar-la abans de plantar el que toqués amben aquell moment i amb la dalla o la falç, desbrossàvem els marges per fer menjar per als conills.
   Tots aquest records han vingut al cap tot lleguinllegint les peripècies del Bep del Vinyes i la seva família, deixant a banda el seu assassinat

6. L;,,,,,,,,,,,

7. La meva opinió és que l’autor ha descrit netament el comportament de la gent, l’aïllament del paissatge i les seves els seus costums. Ha fet un treball molt precís de cerca perquè el lector se n’assabenti de la problemàtica de l’època. Època difícil en tots el sentits, on l’home vivia a cop d’esforç i suor.
   Només enmig del clima que es vivia a Espanya, en l’aïllament d’algunes zones, en la manca d’entendimententesa entre les dues parts, en l’abús dels guanyadors, es pot entendre que quedessin lliures els assassins, aquells que van fer pujar a la muntanya dos taüts negres i dos de blancs.

8. Manel,

   Després de llegir el teu relat, tot i que m’agrada com t’expliques, tinc alguns punts de vista molt diferents a tu sobre el mateix llibre.

   En primer lloc, no em sembla gaire innovador, com tu dius, relatar uns fets segons els testimonis de la zona, d’un fet que va passar fa molts anys, sinó tot el contrari, el que cal que faci un escriptor, documentar-se abans de començar a escriure un llibre.

   En segon lloc, crec que l’escriptor ha portat bona part d’aquesta història, fins on mai van arribar els fets en realitat, per intentar justificar els motius d’un crim que és del tot injustificable i amb la intenció de donar-li un cos a una història gràcies als diàlegs i detalls que relata entre els personatges, i que pel meu gust, han sigut massa engreixats per la imaginació de l’escriptor i pel seu innegable poder literari.

   I per últim afegir, que com a tu, també m’ha agradat llegir aquest llibre, però com un relat històric, ben escrit i ple d’antigues costums que desconeixia, però que no el recomanaria a tothom, llevat a algun entusiasta d’aquest gènere en concret o del escriptor.

9. Francesc,

   Llegir els records a on t’ha portat aquest llibre m’han agradat molt perquè a mi m’ha passat el mateix, només que en un entorn ben diferent tant de la teva família com del llibre.

   Els meus avis m’explicaven històries d’aquesta mateixa època però de Barcelona, llavors tenien una caseta a l’avinguda príncep d’Astúries, quan aquesta era una riera que creuava la ciutat fins al mar.

   Sempre he cregut, que l’ambient entre veïns era més amistós als pobles que a les ciutats, tot i que a casa, em parlaven de la unió que hi havia entre veïns, independentment de quins fossin els ideals polítics anteriors i de la unió de tots contra un enemic en comú, l’invasor.

   Per això, he gaudit llegint el teu comentari en el qual expliques un comportament de la gent del poble més humà, com la que a mi m’havien explicat de la mateixa època però enmig de la ciutat i ben lluny de l’estil de vida que relata en Pep Coll en aquest llibre, ple de raons i disputes per un pam més de terra.

   Gràcies per netejar-me el meu record després de llegir aquest llibre, encara que pel que fa al menjar, per Barcelona no era tan fàcil aconseguir-la!

10. Començant pel títol de la novel•la, el lector sospita un fet tràgic què, efectivament va ocorre al llarg de la presentació de cada personatge del relat. La mort tràgica de quatre persones, membres de la mateixa família (els masovers i les dues filles), assassinats brutalment per un veí, és l’eix central de la novel•la. L’autor, al presentar cadascun dels personatges, ha reeixit mantenir la curiositat del lector per saber el què va passar realment i com va succeir la matança. Presentant-los un a un, s’ha mantingut el suspens fins el últim personatge, el assassí, que al final va acabar contant a la seva segona dona, amb pels i senyals, com va dur a terme el brutal assassinat amb l’ajut de la seva primera dona.
    El relat va passar a la província de Lleida, concretament a la regió de Pallars Jussà. A mi em va impressionar bastant llegint la novel•la perquè conec bastant el indret. En aquesta regió, tinc molts coneguts, amics, i també familiars . Fa molts anys, jo havia recorregut una muntanya (Llania) amb un bosc gran i atapeït que era propietat de la família del meu marit. A dins de la propietat hi havia una masia on vivien els masovers amb les seves gallines, besties, l’era on cullen tomàquets, patates, seves, mongetes, enciams, etc. Conreaven el suficient per viure el dia i fins i tot baixaven productes per vendre als pobles mes importants com La Pobla de Segur (mes conegut com La Pobla) o Tremp. Això era exactament el que feia els personatges de la novel•la. Temps enrere, en aquell bosc de Llania, hi havia molts arbres que es tallaven i es feien baixar als rius amb ajut de mules. Una vegada al riu, els raiers els conduïen riu avall fins a un punt on es podien carregar amb carros per deixar a les serraries per fer fusta. A la Pobla, vivien els avis del meu home on tenien la casa pairal. No molt lluny de la Pobla, a Pont de Claverol tenien també propietats. Un dels personatges importants de la novel•la era d’aquest poble.
    Molts poblets i ciutats importants de la zona que surten en la novel•la em son bastant coneguts i per això em va fer una certa il•lusió al moment de escollir aquest llibre.
    Desprès de llegir la novel•la em fixo encara mes amb tots detalls recordant el que va passar al poble de Carreu

11. Al començar aquest llibre pensava que seria una novel•la com les altres que havia llegit, però m’he adonat que és la vida d’unes famílies que vivien en les muntanyes de la “Serra de Baunort” en la Noguera Pallaresa.

    La vida d’aquella gent és normal en la seva època : treballen en el camp, els nens tenien cura dels animals, no tenien gaires diners per poder gaudir d’una bona casa i d’estudis pels seus fills…

    El que més m’agrada’t d’aquest llibre són algunes d’aquestes frases:

    1-Tot va ser veure’ls i arrencar a córrer. Els talons de les espardenyes tocant-me el cul. Tan esfereït que no en vaig adonar que amb el balanceig la lletera vessava per la tapadora.
    Anal.litzant la frase penso: Qui no ha tingut por d’alguns carrers o algunes cases antigues quant pasaven de nit, es posaven a córrer, almenys el meu germà i jo quant vivien a St. Vicenç dels Horts a la muntanya i de nit teníem que pujar des de la casa de la meva tia que estava abaix de tot i teníem que pujar sense llum i envoltats del bosc i dels cireres que havia al costat de casa de la meva àvia, allà vivien llavors tres famílies, una lluny de l’altra més o menys com les masies de Carreu.

    2-Hi ha millor camí i tampoc es fa gaire volta, cinc minuts i ja estic. Només vol que l’ajudi a fer popar un vedell, res més. Encalat tirem amunt tots dos. Deixa’l estar ton pare vine amb jo carallota. Ella s’ho rumia.
    Penso en el principi d’un amor per al jove, però per ella és el treball i l’obediència del pare.

    3-Ara no se sent res alguna tarda la remor del vent els pins de l’Obaga, com si la guerra que va matar al senyor Sindreu de Barcelona i Al Milio del Pla del Tro hagués mort també totes les veus dels bosc.
    Penso que les persones d’aquesta història té molta enveja uns dels altres, bé perquè alguns són més treballadors, per tenir una classe de dones, les filles, les seves propietats…Perquè alguns en la guerra delataven o traïen els seus veïns per tal de quedar-se amb les terres o per fer mal perquè no li agradaven les seves formes de ser.

    També m’ha agradat la història de Mossèn Joaquim Fondevila que es pensava que els gitanos eren males persones però es va assabentar-se del contrari i va viure amb ells quasi tota la seva vida i ells els hi va donar tot allò perquè tinguessin millor vida i els gitanos com agraïment van estar al seu costat fins el dia de la seva mort.

12. DOS TAÜTS NEGRES I DOS DE BLANCS

    M’acabo de llegir l’últim llibre del PEP COLL, “ Dos taüts negres i dos de blancs”, en el qual reconstrueix la matança d’una família de masovers en un petit poble del Pallars Jussà, a Carreu, l’any 1943. Un crim atroç, que va quedar impune, on van morir dues nenes i els seus pares.

    L’autor se serveix de les biografies d’una vintena de personatges, relacionats més o menys directament amb el cas, per fer la narració i tractar de reconstruir els fets. Haig de reconèixer que per a mi l’inici de la lectura no va ser moltgaire esperançador, si bé a mesura que vas passant pàgines les històries personals van prenent forma i donant sentit a la narració.

    És important, per entendre els esdeveniments, l’època en què tot s’esdevé. Són en els darrers dies de la guerra civil i continuem després amb la postguerra, molts homes s’han amagat a les muntanyes, d’altres han combatut obligats, la població ha passat por i gana, la repressió ha estat dura i queden moltes ferides obertes i deutes per pagar.

    Aquesta matança va commocionar les masies i els pobles veïns. La notícia dels assassinats múltiples no va arribar gaire més lluny. En una època en què calia donar la imatge que la nova Espanya era un paradís de pau, la censura va fer callar la premsa.

    Pep Coll narra aquesta història verídica que sempre havia sentit explicar de petit i dóna veu als personatges en un llibre on cada capítol està explicat des del punt de vista d’un dels implicats en la història ( la família assassinada, familiars, amics, testimonis, advocats i també des de la visió dels assassins). D’aquesta manera coneixem la història des de diverses perspectives i cada capítol nou ens dóna informació per reconstruir els fets.

    En definitiva, una molt bona lectura, una novel•la molt absorbent i difícil de deixar quant t’ endinses en ella, si bé como he dit anteriorment, l’ inici hoel vaig trobar poc esperançador.

    JOSE LUIS MORALES CASTELLANO
    CERDANYOLA VALLES

13. El llibre m’ha resultat molt interessant tant per la intriga del relat com pels aconteixements històrics que narra. Està basada en fets reals, a Carreu, a la postguerra, l’any 1943, la matança d’una família de masovers (els pares i les dues nenes) va quedar sense càstig (bé per falta de proves o bé pels diners), alhora que tots els veins de la zona en sabien qui eren els culpables, els masovers de Pla del Tro (l’Eusebi i l’Amàlia) que envejaven a la família a causa de les terres que conreaven.
    El relat deixa veure com era el món rural de finals de la guerra i postguerra espanyola, com alguns dels homes s’amagaven a les muntanyes per no anar a la guerra, i com les famílies havien de tirar endavant, com desprès va arribar l’electricitat i es van construir carreteres que va portat a la desapacició d’aquests petits pobles.
    A part de la matança cruel, el que més m’ha impressionat ha estat el contrast entre els dos personatges implicats en els fets,d’una part la fredor de l’Eusebi, un home que no ha tingut cap remordiment i que no ha perdut la son, enfront la seva dona, l’Emília, a qui els remordiments no la deixaran viure.

    He triat aquestes cinc frases, algunes pel contingut i d’altres per l’expressió:

    1) -Les revoltes són cosa de les ciutat, de Barcelona, de Granollers -va setenciar el pare.- No confonguis els moltons amb les ovelles.

    2) En un poble miserable de Catalunya, no hi havia manera d’evacuar la gent. Una dona fins i tot em va atacar, se’m va girar a mossegades com un gos rabiós. Com més miserable és el lloc, més enganxats a la terra.

    3) La brufada es despenja de la penya. Ens haurem d’afanyar.

    4) L’esglai de la matança feia esboronar vells i joves.

    5) Havent sopat, la dona se n’anava una estoneta al jaç amb l’Eusebi per donar farratge al conill i encabat se’n tornava cap a casa xiulant tota satisfeta sota els estels. Com deia ella tot sovint, alça, Manela, que val més un ciri que una candela!

    Antonio de la Fuente Lorenz

14. Quan vaig començar aquest llibre se’m va fer una mica pesat, però parlant amb companys que ja l’havien llegit, em van dir que després s’anima i està molt entretingut.Com quejo sóc una persona que mai m’he deixat un llibre sense acabar, vaig continuar llegint, i realment, poc a poc em vaig anar ficant en el llibre i m’ha agradat molt. La manera en la que vivien i la manera que en Pep Coll ho explica, em vaig ficar tant en el llibre que he decidit amnar-me’n a passar uns dies al Pallars Jussà. He estat a Pessonada, he fet caminant el camí fins a Herba-Savina, i l’he fet pel camí vell que és el que ells feien sevir, he estat al que queda de la casa del pla del Tro, són quatre pedres, i a la casa Laortó, encara que el camí estava tancat, i amb una senyal de prohibit el pas, hi vaig passar. M’he fet a la idea del que havia de caminar la Maria per anar a escola, les terres que tenia cadascun d’ells, i com ha quedat Herba-savina després de que plantessin els pins. Realment anava passejant pels camins i m’anava fent a la idea de com era als anys quaranta. M’ha agradat molt com ho explica el Pep Coll, no s’ha deixat cap detall sense explicar, i sobre totsobretot amb el respecte que ho explica. Pel quèe fa a la història, no entenc com pot quedar impune un assassinat així, i tot per qüestions polítiques, i tampoc entenc com els veïns podien conviure amb els assassins com si res. Però és un llibre que’l que recomanaria sense cap dubte.