• Un infinitiu massa solitari

    Ningú no sap d’on va sortir. És un misteri en quin moment va aparèixer i com va començar a propagar-se. Hi ha qui diu que no té pas més de quatre dècades d’antiguitat. El cas és que un bon dia es va presentar entre nosaltres i encara no ens n’hem pogut desempallegar. Perquè de fet es tracta d’això: de desempallegar-nos-en. Ah, i no és cap desconegut; té nom, i no pas un de sol: uns el coneixen com l'”infinitiu metadiscursiu”, d’altres l’anomenen “infinitiu independent”. Potser a hores d’ara ja sabeu de qui parlem.

    Al principi el treien a passejar sobretot els polítics en el seus discursos:

    • “En primer lloc, dir que farem allò que hem promès.”
    • “Abans de res, demanar-vos un vot de confiança.”

     

    Però avui dia el fa servir tothom i a tot arreu. Per exemple, els alumnes dels cursos de C2 en els seus discursos:

    • “Per començar, agrair que m’hàgiu convidat a aquest acte.”
    • “Finalment, desitjar que la jornada sigui un èxit.”

     

    Què és el que passa en aquests casos? Vegem què hi diu la Gramàtica essencial de la llengua catalana:

    No és acceptable l’infinitiu independent en construccions en què va seguit d’una subordinada substantiva introduïda per que. Es tracta de casos en què hi ha implícit un verb com caldre, voler o convenir: Dir que la sessió començarà puntualment a les sis (‘Vull dir que la sessió començarà puntualment a les sis’); Recordar que està prohibit fumar (‘Cal/Convé recordar que està prohibit fumar’).

    Vet aquí que, en aquests casos, el que falta és el verb que introdueix l’infinitiu, un verb que pot variar molt segons el punt de vista des del qual parlem. Així, els dos exemples anteriors podrien quedar tal com segueix:

    • “Per començar, vull / voldria / m’agradaria / he d’agrair que m’hàgiu convidat a aquest acte.”
    • “Finalment, cal desitjar que la jornada sigui un èxit.”

     

    Ja ho sabeu: no deixeu sol l’infinitiu.

    I ja que hi som, recordem que el verb agrair sempre ha de dur complement directe; és a dir, cal que indiquem què és el que agraïm. Si no, llavors haurem de canviar aquest verb per l’expressió donar les gràcies. Per tant, no hem de dir:

    • “Vull agrair* a la biblioteca per cedir-nos aquest espai.”

    Sinó:

    • “Vull donar les gràcies a la biblioteca per cedir-nos aquest espai.”

    O també:

    • “Vull agrair a la biblioteca que ens hagi cedit aquest espai.”

     

    Finalment, vull agrair-vos que hàgiu arribat fins al final d’aquest apunt!

Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.