• Aquest trimestre treballem…Jaume Cabré

    Escrit per l'01 de Octubre del 2013 a les 15:46 a: General

    Feu aquí el comentari del llibre que heu llegit de Jaume Cabré. Podeu també respondre a comentaris que hagin fet els companys.
    foto Jaume Cabréhttp://www.jaumecabre.cat/

83 comentaris

  1. aurora berenguer hernando

    15 Nov 13
    19:18 #

    Galceran l´heroi de la guerra negra

    El llibre està basat en la vida d´en Jaume Galceran, el qual també és conegut amb el nom de Queraltó.

    L´acció de la novel•la es situa en el segle XIX en la Segona Guerra Carlina.

    El país està molt trasbalsat i descontent sobre tot per part de la pagesia contra la dictadura del govern central.

    Tota la novel•la girarà, com hi esmenat al principi al voltant d´en Jaume Galceran, que desprès de la mort a traïció del seu germà Ramon per part dels soldats es farà bandoler.

    La única sortida que veu és agafar el seu vell trabuc i reunir una partida de rebels per ajuntar-s´hi i viure a les muntanyes del Berguedà.

    Faran un grup que s´anomenara els galcerans format entre d´altres per en Segimon, en Toca-son, els germans Tort, en Mitjagalta que s´erigeix en en portaveu dels bandolers i farà que en Galceran s’ ompli de dubtes, i personatges com la Maria, que és el seu amor perdut, en Biel que representa el mon on en Galceran no pot tornar, i els carlins que sobresurten per la seva crueltat.

    El caràcter d´en Jaume Galceran està ple de contradiccions en les quals es debat contínuament i la relació que te de solidaritat o de complicitat amb la resta de bandolers.

    El personatge entra en un mon del que no podrà tornar enrere, el mon de la mort i la venjança i arribarà un moment que inclòs donarà mort a un pagès, que és del mon d´on ell provenia.

    Serà qualificat de dimoni tan pels seus amics com pels seus enemics, ja que és una persona violenta i cruel i tindrà un final tràgic, com es d´esperar i morirà penjat, junt a catorze del seus companys.

    És a destacar, l´estil de la novel•la, la qual no està realitzada de forma lineal i que fa que tinguem molta atenció en la seva lectura per no perdre el fil de la mateixa.

    En resum, és una novel•la que exalta la forma de vida del bandoler i que ens deixa la opció de que puguem triar en referencia al mite del bandoler, si es un assassí o un redentor.

    Respondre

    1. jbonet

      13 Gen 14
      16:53 #

      Aurora, com que en aquest comentari has fet un resum del llibre, et comentaré només els principals errors que has comès:
      – Món, sempre va amb accent excepte quan és un possessiu
      – T’has deixat d’accentuar algun accent diacrític, com ara, té, és.
      – La paraula sobretot s’escriu en un sol molt.
      – Després, quan indica temps s’escriu amb accent tancat, a diferència de l’adjectiu desprès (persona que amb facilitat es desprèn del que té).
      – L’única, s’apostrofa.
      – També has escrit inclòs per inclús.
      – Donarà mort: millor dir matarà, és més directe.

      Respondre

  2. Sandra Peitx

    19 Nov 13
    21:07 #

    VIATGE D’HIVERN – Jaume Cabré

    Són catorze històries que van tenint relació entre elles a mida que avança el llibre, sense que aparentment hi hagi cap mena d’ordre establert. Els contes caminen per Europa viatjant d’un país a l’altre, de la mà de l’escriptor Jaume Cabré i saltant entre els anys i les edats dels personatges que apareixen en diferents èpoques, com si el temps, no fos capaç d’aturar-los.

    Amb referència als relats, el que m’ha encantat:
    És el del pianista que en un recital on eren programades les tres sonates anomenades pòstumes, la seva por escènica, li fa veure assegut entre el públic al compositor Franz Schubert i esbojarrat per la seva presència, decideix canviar el concert sense dir res, el públic reacciona…

    En canvi, el que menys m’ha agradat és:
    Un que parla de una pila d’assassins sense nom, a qui el destí a tatuat amb un número i que es belluguen entre nou-cents cinquanta mil francs, cigarretes, morts, whiskys i trets a dojo.

    Pel que fa als més divertits, per a mi han sigut:
    El d’un capellà mal parlat que entra en un bar per prendre una copa i lligar, però entre un renec i un altre, s’entesta en treure-li el xiclet a la cambrera que acaba per…
    O el que t’explica què pot arribar a passar en un moment donat, en el mateix carrer ple de cotxes mal aparcats, entre una dona que cuina l’arròs, el que arregla la rentadora i el marit que arriba a casa amb gana.

    En relació als pitjors tràngols:
    Un, del fill que mata a la seva mare, sense cap mena de sentiment de culpabilitat. L’altre, de tota una família que es maten entre ells, per salvar al més petit.

    Algunes infidelitats amb secrets i enganys:
    Narracions amb diferents formes de veure l’amor, passionals, impossibles, eternes i que acaben sent un càstig pels enamorats.

    La música i la pintura també és present envoltant i enllaçant, les vivències de tothom, convertint petites narracions en una novel•la plena d’art. S’escriuen partitures que desapareixen, com “El somni d’un benaurat” per Sebastian Bach. També hi ha constructors d’òrgans, lladres, talladors de diamants i presoners, tot això, embolicat amb el mateix paper d’un quadre “El filòsof” de Rembrant, que els protagonistes transporten al llarg dels capítols.

    Per acabar, és un llibre on el lector no arriba a saber mai, que li depararà el futur al passar un full, ja que és un exemplar carregat de sorpreses, passions humanes i embolics.

    Respondre

    1. Sandra Peitx

      10 Des 13
      23:18 #

      Perdó,
      Un que parla de una (D’UNA) pila d’assassins sense nom, a qui el destí a tatuat (HA TATUAT) amb un número i que es belluguen entre nou-cents cinquanta mil francs, cigarretes, morts, whiskys i trets a dojo.

      Respondre

    2. Jordi Bonet

      06 Gen 14
      18:39 #

      El comentari que has fet sobre el llibre està bé. Comentes una mica l’argument, quines històries t’han agradat més i quines menys, expliques que la música i la pintura són presents al llarg de tot el llibre i que el lector no sap com acabaran les diferents històries.
      Quant als errors d’ortografia i lèxic, el més destacat és que a la primera línia dius ‘a mida que avança el llibre’. La locució conjuntiva correcta seria ‘a mesura que’.
      I cap al final escrius: ‘La música i la pintura també és present envoltant i enllaçant, les vivències de tothom…’. Hauríem de posar el verb en plural i sobra a coma de davant ‘les vivències’, ja que entre el verb i els complements no hi ha d’haver la coma. Per tant, la frase quedaria: la música i la pintura també són presents envoltant i enllaçant les vivències de tothom.

      Respondre

  3. Montse

    02 Des 13
    17:05 #

    LES VEUS DEL PAMANO (Jaume Cabré)

    La trama principal transcorre a la Vall d’Àssua, un lloc poc conegut del Pallars Sobirà.

    La novel.la tracta dels temps difícils de després de la guerra civil espanyola.

    Temes com la recuperació de la memòria històrica, heroicitats, covardies, poder, aparences, odis i venjances van lligant la novel.la que comença amb l’arribada de l’Oriol Fontelles i la seva dona a Torena, poble que creuen idil.lic.

    L’Oriol es veurà embolicat en una doble vida.

    Cinquanta anys més tard, quan la Tina, una mestre d’escola i aficionada a la fotografia, hi anirà per a fotografiar l’escola en ruïnes, caurà a les seves mans el diari que l’Oriol va escriure a la filla que creu que té i no coneix.

    La Tina se sent intrigada i es proposa descubrir la veritable vida de l’Oriol, mentre s’anirà coneixen la seva pròpia història.

    M’ha desconcertat l’anar i venir en el temps.

    M’ha agradat molt, tot i que em vaig perdre al principi, quan entras a la història no el pots deixar.

    Respondre

    1. Montse

      07 Gen 14
      16:57 #

      És el primer llibre que llegeixo de’n Jaume Cabré i he de dir que m’ha agradat, tot i que és una mica complicat de seguir sobretot al començament, per els canvis de temps i per la quantitat de personatges amb els que encara no estàs familiaritzat.
      Una novel.la que relata la crueltat dels anys que van viure la gent de l’època i que reflecteix històries que m’havien explicat els avis i els pares.
      He sentit molta indignació amb el despietat personatge de l’alcalde.
      El caràcter tan fort de l’Elisenda, el poder i la seva manera de fer per tal d’aconseguir el que vol al preu que sigui.
      El moment més dur, sense dubte, és l’assassinat del nen, que malgrat saber de totes aquestes crueltats, no pots evitar revelar-t’hi per dins i sentir les injusticies com pròpies.
      M’ha sobtat que després d’una novel.la tan intensa i carregada de sentiments trobar-me un final inacabat.
      Vaig veure la película, però és molt més ric el llibre. En el llibre es coneix l’origen del fill de l’Elisenda, així com està tractat amb més profunditat quan l’Oriol amaga a famílies que fugen d’Europa.És molt emotiu.
      Penso que és una novel.la que hem mereix tornar a llegir.

      Respondre

      1. jbonet

        13 Gen 14
        17:20 #

        En el segon comentari fas més una valoració del llibre i està molt bé. Quant a les errades, del primer comentari tens heroïcitat (ara que estem repassant la dièresi, aquesta va amb dièresi, com heroïna), coneixent (acaba en t), entres (acaba en -es).
        Del segon comentari, cal destacar que les paraules per els es contrauen pels. Amb els que, és un relatiu la forma correcta del qual ja veurem que és amb els quals.
        Una altra cosa que vam veure l’últim dia de classe és la detecció del complement directe quan es refereix a una persona, que a vegades es confon amb un complement indirecte. T’ha passat quan dius amaga a famílies. En aquest cas, la forma correcta seria amaga famílies (cosa o persona amagada= famílies, cdirecte).
        Finalment, l’última frase “Penso que és una novel.la que hem mereix tornar a llegir”, hauria de ser ‘és una novel·la que mereix o val la pena tornar a llegir’.

        Respondre

      2. jbonet

        13 Gen 14
        17:21 #

        Per cert, està molt bé la comparació que fas entre el llibre i la pel·lícula.

        Respondre

  4. aurora berenguer hernando

    20 Des 13
    16:56 #

    Comentari del llibre Galceran d´en Jaume Cabré.

    Va arribar a les meves mans el llibre Galceran, que encara que està destinat a un public juvenil, crec que és un llibre sense edat, que pot agradar a un ampli ventall de lectors, sobre tot aquells que estan interessats en la lectura d´aventures.

    Hem de tenir en compte que el llibre transcorra durant una de les guerres carlistes on el paper del bandoler te molta rellevància, i en el cas de Galceran, ens mostrarà el escriptor la seva habilitat per ensenyar-nos les dues personalitats d´una mateixa persona, un bandoler estimat i odiat al mateix temps per la seva dualitat en la execució dels seus actes.

    És un llibre, encara que la seva literatura ens arriba molt directament, no la seva estructura, ja que la mateixa no és lineal, i particularment he hagut de rellegir alguns paràgrafs, per no perdre´m cap detall de la obra.

    Cabré ens farà sentir als lectors també una dualitat de sentiments pel Galceran, per una banda compassió en molts moments del llibre com pot ser la mort del seu germà, o per l´amor perdut de la Maria a sentir al mateix moment un sentiment de rebutj envers ell quant mata a un camperol, que és el mon del qual ell prové i pertany.

    L´escriptor sap retratar molt be l´interior del mon de Galceran i les seves contraindicacions, les quals veurem durant tota la novel·la. Hi haurà una pugna continua entre la relació de solidaritat o de complicitat amb la resta dels seus companys.

    El seu final, per mes que sigui previsible no ens deixarà indiferents com lectors, dons durant tota la novel·la hem anat poc a poc formant part de la vida d ´en Galceran i la seva mort farà que puguem classificar al bandoler de mite i finalitzi el llibre, amb la ambigüitat que ha caracteritzat tota la novel·la…..és en Galceran un assassí o és un redemptor?…. en Cabré ens obra la porta per que trobem cades-cu una resposta

    Respondre

    1. jbonet

      13 Gen 14
      17:04 #

      Aquí has fet una mica més de comentari personal, barrejat amb el comentari de la sinopsis del llibre.
      – Les frases dels paràgrafs 1 i 3 estan mal costruïdes, en part perquè les has volgut fer molt llargues. La millor estructura seria subjecte + verb + complements (tot això sense separar per comes).
      – Et deixes algun apòstrof (el escriptor, la execució).
      – També et deixes algun accent diacrític a les paraules bé, món, més…
      – Escrius contraindicacions quan vols dir contradiccions.
      – I finalment, compte amb l’escripturà de doncs, cadascú, contínua (amb accent).

      Respondre

    2. jbonet

      13 Gen 14
      17:07 #

      A més, compte amb l’escriptura de la vocal neutra a trancorre i obre, recorda que són excepcions i s’han d’escriure acabades en e. (vine, corre, obre, omple i derivats).

      Respondre

  5. Maite

    29 Des 13
    15:35 #

    Les veus del Pamano – Jaume Cabré

    Les veus del Pamano és un llibre amb una prosa molt cuidada per situar-nos en la Catalunya de la postguerra, exactament a la comarca de Pallars Jussà. És el primer llibre que llegeixo d’aquest autor, i encara que havia fullejat alguna que una altra cosa, cal admetre que amb el seu estil natural, nítid i descriptiu, però sense ser excessiu, em va endinsar des del principi en els personatges, com si es tractés d’una obra de teatre.

    Haig de reconèixer que al principi les transicions entre els diferents temps de la trama, van fer que perdés el fil, però que als pocs capítols, es va tornar a la contra per considerar una veritable obra d’art poder jugar amb el temps, sense que per això es perdés un apèndix de seducció.

    A través de les vivències de la gent del poble de Torena a la Vall d’Àssua, he pogut sentir; por, tendresa, emoció i gairebé podria dir tots els sentiments, no obstant, matar a un nen a sang freda, sense raó, perquè si, ha estat un dels episodis que m’ha produït terror. Aquest fet m’ha fet reflexionar allò que els meus pares em van dir tantes vegades: “No eren persones, eren animals”.

    La forma d’explicar aquell temps de postguerra i les característiques dels seus personatges fan del llibre, gairebé una obligada lectura, amb quina por es movien en les seves relacions i la duresa de vida d’aquells dies i en conseqüència entenc al fet que els qui van viure aquella època la vulguin oblidar. Els records són dolorosos. Són molts els que encara senten veus, segurament no del Pamano, però si des de qualsevol racó de Catalunya.

    Respondre

    1. jbonet

      13 Gen 14
      17:31 #

      Molt bon comentari del llibre. Has explicat la dificultat inicial en llegir-lo per les transicions que fa entre les diferents èpoques que relata el llibre, però com això és un recurs que enriqueix el llibre. També comentes els sentiment que t’ha produït la lectura de les Veus del Pamano, etc.

      Tens poques faltes:
      – No obstant, aquest locució adverbial sempre ha d’anar seguida d’un sintagman nominal, com per exemple: no obstant això…
      – Matar a un nen: seria matar un nen. Recorda: cosa o persona matada= un nen, complement directe.
      – Entenc al fet, seria entenc el fet
      – En comptes d’obligada lectura, lectura obligada. És millor l’adjectiu darrere el nom.

      Respondre

      1. Maite

        19 Gen 14
        12:24 #

        Gràcies Jordi

        Respondre

  6. Magda

    29 Des 13
    21:52 #

    Jo he llegit La teranyina es una historia real que totom es creu millor que l’altera. Una família d’industrials que ha tots els agradaria portar les regnes. Però això va passar ha la setmana tràgica,ha passat,passara sempre.Perque tots volem manar,perquè la nostre manera de fer les coses es millor que la dels altres,ho això es el que ens pensem.
    Després hi ha el masclisme,que les dones no serveixen per manar en una fabrica,la dona ha casa a fregar,cuinar i planxar i tenir cura dels fills.
    Aquesta historia no m’agradat perquè es molt coneguda,això ha passat,passa i passarà sempre.A mi m’agraden les històries que no siguin veritat,perquè la realitat la vivim cada dia i jo vull històries noves,sorprenents,que no les conegui.
    La ta renyida no m’agradat.
    Magda creus

    Respondre

    1. jbonet

      13 Gen 14
      17:42 #

      Està molt bé el comentari que fas sobre el llibre; comentes que a tothom ens agrada manar, el tema del masclisme d’èpoques passades i que t’agraden les històries no reals.

      Pel que fa a les faltes, compte perquè sovint escrius ha (amb h), quan hauria d’anar sense h: ha tots, ha casa, etc. Hauria d’escriure’s sense h perquè fa de preposició. Amb h és quan és una forma del verb haver, com per exemple, ha comprat, ha dormit.
      Altra falta és la nostre manera. Manera és femenina, per tant: la nostra (acabat en a) manera.
      Et deixes accents: passarà, perquè, història.
      Al final, no m’ha agradat (tu has escrit m’agradat, com és passat, et faltava escriure la forma auxiliar del verb haver ‘ha’ (perfet d’indicatiu).

      Respondre

  7. Nieves

    31 Des 13
    19:37 #

    L’OMBRA DE L’EUNUC
    Jo he llegit aquesta novel-la m’agradat força, perquè està feta en tres temps, el passat llunyà el passat recent i el present.
    Aquesta època de la dictadura es molt dura, perquè no podies tenir les teves idees ni els teus pensaments, tot era molt gris no hi havia llibertat, una cosa tant important a la vida de les persones, i que va costar molt d`aconseguir.
    Hi ha vegades a la vida que prenc decisions i quan passa temps t’adones si no haguessis prenc aquestes decisions, la vida hauria sigut diferent en la feina, la parella els amics.
    M’agradat tambè perquè parla de coses quotidianes, que passa a la vida, de secrets, de homosexualitat, de la fugida de la famìlia ,
    d’un dels pares.

    Respondre

    1. jbonet

      13 Gen 14
      17:53 #

      Has fet un bon comentari personal sobre el que t’ha semblat el llibre. Esmentes el tema de la llibertat en els temps de la dictadura i parles sobre la presa de decisions, no sempre fàcil, sobretot quan condiciona el nostre futur.

      Pel que fa a les faltes:
      – Dius que “m’agradat força’. Falta la forma del verb haver ‘ha’. Així, seria “m’ha agradat força’ (pretèrit perfet d’indicatiu).
      -A la primera frase i a la penúltima, hi fas dues enumeracions, però et deixes alguna coma. Recorda que cada element d’una enumeració s’ha de separar per comes: “…el passat llunyà, el passat recent i el present”.
      -La dictadura és, hauria de ser ‘va ser’.
      -Si no haguessis prenc, hauria de ser ‘si no haguessis pres’.
      -Concordança de coses quotidianes que passen (en comptes de passa).
      -Apostrofació d’homosexualitat.

      Respondre

  8. Neus Rincón Pérez

    05 Gen 14
    12:06 #

    La Teranyina de l’autor Jaume Cabre
    Jo personalment vaig anar a Can Dòmenec a la presentació del ùltim llibre ¨ jo confesso´´De Jaume Cabré. Em va sorprendre la manera que va explicar com escriu els seus llibres.Va dir que quan començava, no sabia la trama que seguiria i conforme anava escrivint incorporava personatges de nous i hitòries noves i les complicava amb intrigues.
    En el llibre que jo vaig lleguir La Teranyina ho reflecteix. A mesura que llegueixo no situo els personatges. Fa una barretja de vivences que costa seguir la historia.
    M’ha agradat el vocabulari diferent a com parlem, amb moltes paraules desconegudes per a mi.( fressa, aíxopluc ,baldera, sadollar, coentor, entaforar-se, esbatanar).
    Ha utilitzat moltes frases fetes que per a mi són noves (fer el ronso, fer l’orni, ¨….Aquell home la treia de polleguera…..,fer la viu viu.
    Ha emprat metàfores molts boniques (….el sol a l’esquena de la fàbrica, començava a badallar…., cabellera enfarinada.
    Neus Rincón Pérez.

    Respondre

    1. jbonet

      13 Gen 14
      17:59 #

      Està bé el comentari sobre el procés de creació que fa Jaume Cabré quan escriu, i com has notat aquest treball en el teu llibre. A més, comentes paraules noves que has après i metàfores que hi has trobat.

      Quant a les faltes:
      – La manera que va explicar…la manera com va explicar.
      – de nous (sobre la preposició de).
      – Llegeixo (sense u)
      – Barreja (sense t).
      – Vivences que costa…seria ‘vivències que fan que costi…

      Respondre

  9. Sandra Aylagas

    05 Gen 14
    12:53 #

    He llegit “les veus del Pamano” i m’ha agradat molt. Tant que ja he començat “Jo confesso”.
    Tot i que algunes parts he hagut de rellegir-les una altra vegada, perquè la forma d’escriure d’en Jaume Cabré és massa envolicada i fa que em perdés una mica si no estava molt concentrada en el llibre.
    Crec que mai havia llegit un llibre q donés tants salts entre èpoques i personatges en una mateixa pàgina.
    El final del llibre és el que menys m’ha agradat perquè no está tancat del tot i els finals oberts no m’agraden.

    Respondre

    1. jbonet

      13 Gen 14
      18:04 #

      M’alegro que el llibre t’hagi agradat tant com a mi. Jo també començaré ara ‘Jo confesso’.
      El comentari que has fet és breu però està bé.
      Pel que fa a les faltes, només cal destacar que embolicat s’escriu amb mb.

      Respondre

  10. M CARMEN

    06 Gen 14
    22:05 #

    LES VEUS DEL PAMANO
    M’agraden les novel.les històriques amb la seva part de ficció però també de realitat. Aquest llibre em va atrapar des del començament.
    La historia es desenvolupa en una vall del Pirineu, al Pallars Sobirà i creua dues èpoques: La terrible postguerra civil espanyola i l’època actual arran del descobriment casual de les memòries escrites als anys 50 per un dels personatges fonamentals del llibre.
    Els maquis, molt actius a tot el Pirineu a causa de la proximitat amb la frontera. El contraban, la guàrdia civil i els falangistes que actuaven amb total impunitat. El robatori de terres amb males arts als seus propietaris. Però, per sobre de tot, és colpidor l’assassinat del nen i del pagès a qui, a manera d’experiment, per veure la capacitat de resistència d’un ésser humà, torturen fins a la mort. També la connivència de l’església amb el poder. Sempre que hagin diners pel mig, pots tenir un sant a la família, si cal.
    Sorgeix així mateix de la mà d’una de les protagonistes (la Sra. Elisenda, dona avançada a l’època, emprenedora, freda, terratinent superpoderosa) l’inici del gran negoci de les pistes d’esquí a Espanya, pròpiament a Catalunya, prenent com a exemple els països nòrdics.
    De la manera d’escriure de l’autor, m’ha cridat l’atenció el vocabulari ple de paraules poc usuals per la qual cosa he agafat el diccionari constantment. També altres formes verbals i paraules pròpies d’aquesta zona del Pirineu. Així mateix els paràgrafs que inicia un personatge d’una altra època i els acaba un altre a l’època actual. De vegades he hagut de parar la lectura i tornar a llegir per entendre-ho.
    En resum, m’ha agradat. Un cop començat no vaig poder parar de llegir-lo fins acabar, malgrat que el final deixa una incògnita sense resoldre i , a mi, em deixa una mica descol.locada.

    Respondre

    1. jbonet

      13 Gen 14
      23:09 #

      El comentari està molt ben redactat, sense faltes i amb un lleguatge més aviat culte. Molt bé.
      Primer situes la novel·la en el temps i en destaques alguns passatges del llibre. A més, fas un comentari sobre el llenguatge i la dificultat ocasional de la lectura pels salts de temps que fa.
      Per dir-te alguna cosa de la redacció, a l’última frase canviaria el verb deixar per un altre, ja que el repeteixes molt seguit. També utilitzes ‘així mateix’ dues vegades. Per canviar podries utilitzar ‘igualment’, ‘també’…

      Respondre

    2. Sandra Peitx

      17 Gen 14
      19:55 #

      M’agrada

      Respondre

  11. Amalia Cayuela

    07 Gen 14
    16:16 #

    Amalia Cayuela

    LES VEUS DEL PAMANO (Jaume Cabré)

    El llibre m’ha agradat força, en general.
    Tot i que al començament vaig fer-me una mica d’embolic, amb els diferents personatges que s’anaven introduint a la trama de la novel•la i les històries que succeïen amb una diferència de uns quants anys. Quan vaig endinsar-me en la història; em va seduir, però a l’hora va fer-me patir i revelar-me contra les terribles situacions que relata, molt especialment perquè les barbaries d’aquells anys van ser realitats als nostres pobles. Totes les situacions d’ injustícia són terribles, però el capítol de la mort del nen (Ventureta) trobo que es la màxima expressió de la crueltat.
    M’ha semblat molt original la manera que te l’autor de fer expressar-se als personatges, intercanviant les diferents èpoques en les que fa transcorre la novel•la. El lector va coneixent el que va llegint la narradora (Tina) quan va transcrivint els quaderns que ha trobat a l’amagatall secret del antic mestre de Torena, però alhora el lector també coneix el que anava succeint a l’entorn de la vida dels personatges que formaven part de la història de l’autor dels quaderns, i a més a més, tenim coneixement dels avatars que és produeixen de la pròpia vida de la Tina.
    Per dir alguna cosa que no m’hagi agradat massa, trobo que al llarg de la novel•la l’autor repeteix en masses ocasions tota llista dels avantpassats de la família de l’Elisenda, ex. (dels Vilabrú-Comelles i els Cabestany-Roure i dels Vilabrú de Torena i dels Ramis de Tírvia, mig puta mig millor no parlar-ne per respecte al pobre Anselm, suposat i teòric besavi de la criatura) i Centelles-Angelosa…

    Respondre

    1. jbonet

      13 Gen 14
      23:29 #

      Comentes que t’ha agradat el llibre i que malgrat els embolics inicials després t’ha frapat la història i trobes original quan alterna els personatges de les diferents èpoques.

      Quant a les errades:
      – Falten les ‘apostrofacions de: de uns (4a línia) i del antic (hauria de ser de l’antic).
      – El primer ‘alhora’ (= al mateix temps) està mal escrit, hi has posat a l’hora.
      – Falta l’accent del té verb.
      – Trancórrer va amb accent i en aquest cas acabar en r.
      – En comptes de ‘no m’ha agradat massa’ hi hauries de dir ‘no m’ha agradat gaire’. Poc després dius masses, atenció perquè el quantitatiu massa és invariable.

      Respondre

  12. María Cecilia leyva López

    07 Gen 14
    22:29 #

    Jo he llegit La Teranyina, un estiu maleït, del llibre de Feixes. A mi m’agraden les històries amb una mica de suspens, que les fan més interessant de llegir.

    El començament del llibre em va semblar lent i una mica confús perquè comença amb l’afusellament d’una persona al castell de Montjuïc i a la següent fulla amb el sepeli d’en Francesc Rigau, fundador de tot un petit imperi de la pana, i al final és que entenc qui era l’home que van afusellar al castell: l’idealista Mercader.

    El seu relat es basa en els esdeveniments històrics succeïts en Feixes a Terrassa, una ciutat industrial propera a Barcelona l’any 1909. Una època de revoltes obreres que expressen un sentiment de descontentament davant de la dinàmica social en què es troben i els abusos de poder. L’escriptor els situa al marc d’una setmana tràgica, on es desenvolupen els conflictes, lluites i intrigues per aconseguir tot el control de la indústria tèxtil en un entramat complex de relacions que acaba’n un final tràgic.

    Per començar la teranyina d’intrigues tenim a Julià Rigau, propietari de la fàbrica que amaga uns interessos perillosos. Aprofita la mort del seu germà per produir una comanda tan lucrativa com perillosa: la confecció de roba per equipar els soldats de la campanya del Marroc.

    Un cop coneguda la notícia s’inicia les intrigues familiars que busquen enfonsar-li l’empresa per fer-se amb el control d’aquesta. La seva germana Mercè conspira per a provocar-li la seva caiguda al davant del consell d’administració de l’empresa, també així evitar la desaparició familiar que es troba en perill de desaparèixer per manca de descendència. L’altra persona en discòrdia és L’Enric Turmeda que mou els fils necessaris per usurpar el lloc de Julià Rigau.

    D’altra banda, les revoltes dels obrers que no volen fabricar els uniformes per a la guerra i altres fabricants dels voltants. És el detonant d’un conflicte que es viurà amb intensitat i dramatisme.

    Una lluita contra els membres de la societat Rigau, on Joan Mercader provoca una sèrie de delictes contra ells i acaba amb la vida d’en Soler i en Enric Turmenda.

    Com ja he comentat al començament, em semblava una mica lenta però a mesura que anava avançant trobava intrigues que et porta a voler arribar al final per descobrir tot la teranyina teixida entorn de la família Rigau, la lluita obrera i les morts a la fàbrica.

    La novel•la mostra la decadència d’una classe social que ha viscut sempre amb l’ambició i l’objectiu d’obtenir l’autoritat.

    Respondre

    1. jbonet

      13 Gen 14
      23:40 #

      María Cecñilia, has fet més aviat un resum del llibre. Intenta afegir-hi algun comentari personal sobre el que t’ha semblat el llibre (si t’ha agradat o no, si coneixies l`’època que narra, si t’esperaves aquest final, etc:).

      Pel que fa les faltes:
      – ‘que les fan més interessant de llegir’: falta la essa d’interessants.
      – escrius fulla (vegetals) i ha de ser full (paper).
      – dius en Feixes. Davant de poblacions la preposició adequada es la a.
      (a Feixes).
      – escriues acaba’n i hauria de ser acaben.
      – s’inicia les intrigues: s’inicien les intrigues.
      – tot la teranyina, hauria de ser tota la teranyina.
      .

      Respondre

  13. Ricardo

    07 Gen 14
    23:03 #

    La teranyina és va publicar a l’any 1984, època de consolidació de l’escriptor. Catalogada com novel·la històrica, està basada en fets reals de la societat industrial de principis de segle a Catalunya.

    És una narració de les relacions personals dels membres d’una família burgesa propietaris d’una fàbrica tèxtil. Es descriu una lluita familiar pel poder social i econòmic, influenciada per la situació de descontent del proletariat amb la monarquia i la seva campanya colonial. El relat desenvolupa un entramat de conspiracions, d’aliances i traïcions amb les quals aconsegueix mantenir intrigat al lector.

    Trobo que ha estat una lectura bastant dinàmica perquè, si bé és necessari descriure els personatges i l’entorn per crear ambient, l’autor es concentra més en la descripció dels fets i els pensaments dels personatges. Aquesta manera de narrar permet fer-se una imatge de la societat de l’època, el paper de l’home enfront de la dona, la funció de l’església, les relacions entre els amos i el servei, el moviment dels treballadors i la clandestinitat.

    Feia temps, molt de temps que no llegia un llibre i aquesta lectura ha estat una experiència agradable. Aquest llibre m’ha despertat l’interès i el plaer per la lectura i convido a tothom a exercitar-lo.

    Respondre

    1. jbonet

      13 Gen 14
      23:48 #

      Primer fas un resum de la novel·la i després passes a comentar com per situar-nos en una època passada es fa necessari descriure els personatges i l’entorn.
      Està bastant ben escrit.
      Únicament comentar-te que hi ha un moment en què dius que ‘aconsegueix mantenir intrigat al lector’. Hauria de ser el lector (CD).
      Cap al final dius, fa temps, molt de temps que…Molt de temps és un aclariment i hi ha d’anar entre comes.

      Respondre

  14. El Sentit de la ficció de Jaume Cabré és un llibre molt personal de l’escriptor català, on confessa la seva particular manera de construir els seus relats literaris.

    Crec que el més important que ens revela l’autor és que una obra literària, en general, per exemple una novel • la, és una veritable obra de fusteria que necessita molta feina, una feina molt pacient en què pot acoblar la seva creació, però l’endemà adonar-se que ha de començar de nou.

    El més interessant, per a mi, és que Cabré desmitifica la creació literària d’un escriptor, el mostra com una persona que vol explicar una història però que, moltes vegades, no té ni idea de com fer-ho, on començar-la i on acabar-la. En aquest moment no només és important el geni creador de l’escriptor sinó saber construir i organitzar la seva obra, escollir el temps i espais adequats però, pot ser, després canviar tot perquè el seu relat necessita altres diferents.

    És com un joc on l’escriptor crea les regles, l’estructura d’un relat, però abans d’això pot ensopegar moltes vegades i en cada caiguda pot destruir o cremar el que s’ha construït. Però ha de saber trobar dins d’aquestes restes literaris, dins d’aquestes cendres, el material adequat per continuar endavant.

    És clar que de vegades l’escriptor no sap a on dirigir-se i, en aquest moment, l’olfacte literari, la intuïció però, sobretot, el treball li serveix per orientar-se cap a la direcció correcta encara que per arribar-hi hagi d’equivocar-se i arribar a llocs on no pensava fer-ho.

    Penso que Jaume Cabré destaca el treball creatiu de l’escriptor, la seva particular manera d’organitzar el relat, de construir els personatges, d’ajustar temps i espais, però principalment que l’escriptor ha de portar el seu propi GPS i trobar el camí més adequat per conduir la història, per parar o accelerar el ritme, per posar un personatge, per explicar de manera artística tot el que té en el seu cap i en la seva intimitat.

    Escriure és equivocar-se i rectificar, crear i destruir i crear, el geni creatiu posa la seva part però perquè l’obra creativa tiri endavant, com ho explica molt bé Jaume Cabré, l’escriptor ha de tenir la paciència del rellotger, armar peça a peça la història, pot ser que al final tota la maquinària funcioni perfectament o, si no, sempre es pot tornar a començar.

    Respondre

    1. Sandra Peitx

      13 Gen 14
      20:32 #

      M’agrada

      Respondre

    2. jbonet

      14 Gen 14
      0:10 #

      En el comentari que fas, destaques alguns aspectes que surten al llibre, però faltaria fer algun comentari més personal.
      Quant a les faltes, escrius ‘com una persona’, en comptes de com a una persona (això ja ho estudiarem) i restes literaris en comptes de literàries.

      Respondre

  15. MCarmen Anadón

    08 Gen 14
    13:48 #

    Les veus del Pamano són les veus de la gent de la zona que viu amb odi, ràbia i tota mena de mals sentiments i que se n’endinsen a les seves aigües. Els nens són els únics que no escolten les veus del Pamano perquè ells encara no coneixen els odis que la postguerra omple els cors de la gent més gran.
    La covardia i la valentia en les persones a vegades no són reals, moltes vegades no coneixem tot el que envolta a una persona per poder qualificar-la d’una cosa o un altre.

    Les veu del Pamano és un llibre que he tingut que llegir tranquil•lament per endinsar-me en la història, m’era impossible no dedicar-li almenys estones de més d’una hora. Quan vaig començar a llegir el llibre no em vaig enganxar a la història de seguida, vaig trigar una mica a gaudir-ne i he de dir que encara que me n’ha semblat molt trista, me n’ha agradat.
    L’autor barreja el passat i el present d’una manera molt habitual i sense avisar al lector; comences llegint la història en el passat i de seguida et canvia al present i al inrevés, te n’adones del canvi quan canvien els protagonistes. A més a més el passat no va correlatiu, igual et trobes en l’any 1943 quan comença la història, passes per la mort del protagonista o tornes enrere quan el protagonista estava vivint amb la por de que en qualsevol moment el podien matar.

    Crec que l’autor tal com va dir en el cafè i lletres no comença les històries pel principi, ho he pogut comprovar llegint aquest llibre, penso que és la història que es presenta com el present la que fa que quedi tot més lligat i així no perdre el fil de la història.

    Respondre

    1. jbonet

      17 Gen 14
      12:54 #

      Està bé el comentari que fas del llibre, m’ha agradat la frase ‘ Els nens són els únics que no escolten les veus del Pamano perquè ells encara no coneixen els odis…’
      Pel que fa als errors lingüístics:
      – D’una cosa o un altre: cosa és femení, per tant hauríem de dir ‘d’una cosa o una altra.
      – En comptes d’he tingut que, he hagut de.
      – Me n’ha semblat i me n’ha agradat: et refereixes a la història, que seria el subjecte (i aquest el podem elidir). No hi hem de posar cap pronom. Així docs, quedaria: m’ha semblat trista, m’ha agradat.
      – Sense avisar el lector (i no al lector, cosa o persona avisada?).
      – A l’inrevés va apostrofat.
      – Escrius: ‘te n’adones del canvi’. Com que dius de què, no hi has de posar el pronom: ‘T’adones del canvi’.
      – Por de que…Ha de caure la preposició de.

      Respondre

      1. Maite

        19 Gen 14
        12:27 #

        Mª Carme també m’agradat- Els nens són els únics que no escolten les veus del Pamano perquè ells encara no coneixen els odis…

        Respondre

  16. MARI. L. S.

    08 Gen 14
    21:19 #

    Vull fer un comentari sobre el llibre que m´he llegit de l´Escriptor Jaume Cabré. Titulat: “Viatge d´Hivern”.
    És un llibre que comté catorze contes diferents i cadascún, té la seva história particular. Però hi ha uns punts d´unió entre tots aquests contes i és com una mena d´homenatges al món de la música clàssica i als seus grans músics; a les grans obres de pintura i al seus grans pintors i sobre tot un recorregut per la Geografia. S´entrallacen entre les diferents históries uns punts de conexió (entre alguns dels seus personatges).
    Personalment (i amb tot el meu respecte sobre aquest prestigiós Escriptor) m´han agradat algunes históries d´aquests contes i altres, trobo que pot ser, no m´han agradat gaire, perquè son contes més dramàtics i més dràstics i el vocabulari (d´alguns paràgrafs hauríen d´haver-hi sigut més fàcils d´entendre). I comences a llegir una história més identificada amb un gènere literari i la següent historia amb un d´altre gènere totalment diferent.
    Trobo, que està força bé llegir llibres en català, per millorar la fluïdesa amb el vocabulari i l´expressió escrita. Però seria molt més interessant, poguer identificar-te amb una obra (independentment del seu autor).

    Respondre

    1. jbonet

      17 Gen 14
      13:05 #

      Comentes una mica de què va el llibre i com és d’important llegir per millorar la fluïdesa. En efecte, llegir millora, com vaig dir ahir mateix, l’expressió oral i escrita. També parles de com és d’important que ens agradi el que llegim.

      Pel que fa als errors lingüístics:
      – Has escrit comté en comptes de conté (del ver contenir).
      – Cadascún, té la seva história particular. Sobra la coma.
      – Sobretot va tot junt.
      – Històries, paraula esdrúixola, va amb accent obert, com la immensa majoria.
      – Connexió amb dues enes.
      – Són del verb ser va amb accent diacrític.
      – Haurien és una paraula plana que acaba en -en (com les agudes que s’accentuen) i per tant no l’hem d’accentuar.
      – Trobo, que està força bé llegir llibres en català… Sobra la coma.
      – Poder i no poguer.

      Respondre

  17. Sandra Aranda

    08 Gen 14
    21:37 #

    Jo confesso és un text literari, concretament, una novel•la escrita durant vuit anys, per en Jaume Cabré. L’autor acumula un gran ventall d’obres literàries en la seva trajectòria com escriptor: relats, novel•les, assajos, teatre, relats infantils i guions.

    L’obra d’en Cabré presenta un temps i un espai de narració molt ampli. Hi ha una narració present com és la carta a la Sara que escriu el protagonista i que es barreja amb dos passats: el primer passat fa referència a la vida de l’Adrià (a partir de què els seus pares es van conèixer)fins que arriba al present, l’aquí i l’ara; i, el segon passat, molt més llunyà, està relacionat amb fets històrics de transcendència mundial com la Inquisició (segles XIV i XV), el nazisme de Hitler i el feixisme de Franco.

    En començar a llegir l’obra trobem un personatge al qual el temps se li esgota (…em sento vell i la dona de la dalla m’invita a seguir-la…) i necessita explicar a algú la càrrega de les seves responsabilitats i dels seus errors comesos. Així doncs, l’Adrià comença pel principi, la seva infància marcada per un pare rígid i una mare que no l’estima. Seguidament, passa a altres històries com la crema d’arbres l’any 1690 a Pàrdac i la posterior fugida d’en Jachiam que, més endavant, donarà lloc al naixement d’un violí molt apreciat i que acumula moltes desgràcies.

    El fil conductor de l’obra és un violí Storini que el pare de l’Adrià posseeix, ja que es dedica a la compra i venda de béns de molt valor. Gràcies al violí, l’autor permet que el que llegeix pugui viatjar per diferents èpoques i segles marcats per la desgràcia humana i el Mal que, en certs moments, fa que el lector es senti impotent davant les injustícies comeses al llarg de molts segles a Europa.

    Si analitzem la forma de l’obra, ens trobem que l’autor no dóna pistes al lector quan passa d’un temps i un espai concret a un altre de nou, cosa que provoca confusió i ens obliga a llegir les línies anteriors per emmarcar el salt de temporalitat i situar-nos. Tal i com ens va fer saber en Cabré al Café amb lletres, ell no vol mastegar la història i donar-la feta sinó que el lector estigui en tot moment atent a la consecució de les accions i desgranant la història.

    Per una banda, pel que fa al llenguatge que fa servir l’autor, trobo que és molt ric i que té molta cura del que escriu i de com ho escriu. He hagut de fer servir, en vàries ocasions, el diccionari per saber el significat de paraules les quals desconeixia. Per una altra banda, aprecio molt la riquesa musical que s’esmenta al llibre. Per tal de ficar-me més en la pell del personatge principal i d’apropar-me a la seva realitat, hagués estat bo parar-me a sentir cada peça musical que es nombra a la novel•la.

    Com a eina indispensable del llibre és el Dramatis personae, que es tracta d’un recull dels més de seixanta personatges que van sorgint a la novel•la, els quals apareixen i desapareixen. Crec que és molt convenient per a què el lector es pugui situar en l’escenari d’acció i en l’època que correspon. Si no el fem servir és fàcil perdre’s i no saber de què et sona aquell personatge que ha va sortir anteriorment.

    En acabar, penso que Jo confesso és un llibre que m’hauria de llegir per segona vegada. És com aquella obra literària o cinematogràfica la qual precisem llegir o mirar un altre cop per assumir els detalls que potser deixem de banda perquè, en la primera llegida o mirada, hem anat a buscar l’essència de la història que s’explica. Així doncs, aquells detalls em poden fer apreciar els matisos enriquidors que fa servir l’autor.

    Respondre

    1. Sandra Aranda

      08 Gen 14
      21:41 #

      “Si no el fem servir és fàcil perdre’s i no saber de què et sona aquell personatge que ha va sortir anteriorment.”

      (Sobra “HA”) 😉

      Respondre

    2. jbonet

      17 Gen 14
      13:41 #

      Has fet un bon treball de situar primer la novel·la, analitzant els temes que tracta i després fas més una valoració de la lectura que n’has fet.

      Pel que fa a les faltes:
      – Com a escriptor, faltava escriure la a. Com a= en qualitat de (en contraposició a com=comparatiu).
      – En comptes de ‘el que’ hi hauries d’escriure qui. Ja veurem els relatius.
      – Davant del sinó falta la coma.
      – En comptes de vàries hem de dir diverses o diferents.
      – En comptes de ‘es nombra’, s’anomena.
      – Per a què el lector…perquè el lector. Això també ho estudiarem a classe més endavant.
      – I en comptes del verb precisar (que només vol dir determinar -alguna cosa- amb precisió), hauries de fer servir el verb necessitar.

      Respondre

  18. David Vicente

    09 Gen 14
    16:31 #

    LES VEUS DEL PAMANO.
    Jaume cabré.

    L´entortolligada història d´un poble del Pallars i d´un home,l¨Oriol Fontelles,un mestre temeròs, gairabé poruc,però que abans d´enpeguir-se tota la vida de ser allò que no volia ser, va lluitar contra la seva pròpia basarda, ho va fer amb coherència i coratge.

    Irònicament, la llaguteria vers el Camarada Fontelles per part de l´Elisenda Vilabrú es trenca uan descobreix la seva vida real, la seva amagada rebelió que el durà a la mort.

    I d´allò,avui només romandren uns repapiejats records, i molt de tant en tant un silenciós sanglotar, com les veus del Pamano.

    Respondre

    1. jbonet

      23 Gen 14
      16:14 #

      Has fet frases amb les paraules que no entenies. Això no és un comentari, però la qüestió és fer un treball que us serveixi per aprendre. Per tant, ja està bé.
      Quant a les faltes:
      – Dius ‘enpeguir-se’, però crec que vols dir ‘penedir-se’.
      – Rebel·lió va amb ela geminada, com la paraula bèl·lic.
      – I en comptes de ‘romandren’, el present és romanen.

      Respondre

  19. Miguel Ángel Pinar Marina

    09 Gen 14
    20:23 #

    Jo confesso és un llibre que enganxa, ple d’històries entrecreuades i complementàries, que el fa diferent d’altres del mateix gènere. Jaume Cabré ha fet un gran esforç per explicar-nos una trama difícil i intricada, plena de detalls i històries secundàries que li donen valor i reforcen la idea principal.

    Els personatges prenen força a mesura que avança la lectura, els aparentment bons deixen de ser-ho i els escenaris canvien. L’autor ens canvia radicalment la visió que tenim dels personatges i els torna miserables o fantàstics a voluntat. Talla les trames d’un renglon al següent i manté la tensió argumental elevada, fent que el lector segueixi llegint amb avidesa.

    Jo he gaudit del llibre, m’ha donat estones molt bones i el recomano als meus coneguts. Em sembla una proposta molt bona, per fer un regal en aquetes festes, i que en sortirà bé.

    Respondre

    1. jbonet

      23 Gen 14
      16:46 #

      Celebro que t’hagi agradat el llibre.
      Quant als errors d’escriptura:
      – Cap al principi, sobra la coma entre complementàries i que. Cap al final també sobra la coma entre ‘molt bona’ i per…, ja que entre el verb i els complements en principi no hi ha d’haver coma.
      – D’altra banda, la paraula renglon és castellana. Hi hauries de dir línia o ratlla.

      Respondre

  20. Pere

    10 Gen 14
    18:23 #

    Jo confesso ( Jaume Cabré)
    En Jaume Cabré ja ens va advertir el dia de la presentació del seu llibre que no era un llibre de fàcil lectura donat el seu particular estil i la facilitat de passar d’un període a un altre amb molta freqüència, ni necessariament desprès de punt i a part , i amb un inici del llibre en que els personatges no els acabes d’absorbir fàcilment.
    Malgrat dons anar preparat per a la lectura d’aquest interessant llibre, m’ha costat una mica introduir-me en el global del context, així dons he anat entrant en la narració al llarg dels capítols.
    Ara puc dir malgrat no haver acabat el llibre que m’està agrada’n força i que m’entusiasma cada vegada que reprenc la lectura.
    No sé com acabarà però estic segur que quedaré satisfet de la elecció d’aquest volum

    Respondre

    1. Sandra Aranda

      13 Gen 14
      21:39 #

      T’explico el final?
      És conya! 😉

      Respondre

    2. jbonet

      24 Gen 14
      10:34 #

      Està bé el comentari que fas, enllaçant amb el que ens va explicar el Jaume Cabré a la xerrada.
      Faltes:
      – Necessàriament porta accent. Els adverbis acabats en -ment es formen a partir de l’adjectiu femení, en aquest cas necessària. Com l’adjectiu porta accent, l’adverbi també.
      – Després, quan significa més tard, va amb accent tancat. Fixa’t en la pronunciació i mira si el dius amb e oberta o tancada.
      – En què, porta accent després de preposició. És un relatiu.
      – Doncs s’escriu amb c!!!
      – S’escriu: M’està agradant força. Agradant és gerundi i acaba en nt sempre (i no -m’està agrada’n-).
      – A l’última frase, abans del però adversatiu hi va una coma.

      Respondre

  21. Javier Arrondo

    12 Gen 14
    21:12 #

    EL SENTIT DE LA FICCIÓ, de Jaume Cabré

    “Crec que la plena comprensió de la vida i l’existència (si és possible), la serenitat absoluta (si existeix), invalida la possibilitat de fer literatura…. L’art (d’escriure), entre altres coses, és la recerca lliure de la felicitat”.

    La recerca de la felicitat sembla ser el que mou a Cabré, desproveïda literàriament de tota racionalitat, perquè escriu amb una poderosa intuïció.

    Escriu a partir de zero, sense saber què vol escriure. Busca la profunditat, l’ànima de les paraules, fent de la literatura una “metàfora global de la vida. O, és la vida una metàfora global de la literatura? (com deia Forges)”.

    Diu que és un lector àvid i constant de poesia perquè és “el motor de l’expressió literària, de l’expressió pura, de l’emoció pura”.
    No utilitza la racionalitat, l’esquema previ, si no la intuïció. S’equivoca, tira enrera, abandona, se’n refà.

    “Escriure, inventar històries, és viure amb l’angúnia interna. …Les històries i els personatges et ronden pel cap i mai no descanses. … Més que redactar, visc les novel•les”.

    Admira els escritors que només escriuen quan tenen la novel•la tota resolta dins del seu cap. A ell li sembla molt avorrit haver d’escriure una novel•la que ja coneix. Li agrada més aventurar-se en el desconegut, la novel•la que encara no pot tocar.

    Com a contrapunt, sorprèn la cura que diu que té amb “el llenguatge, el registre, la cadència de les frases, el lloc de la ironia, l’ús o l’absència del grotesc”.

    No sap mai quan ha acabat una novel•la. Tot i així creu que, “al començament, en la primera frase, en el primer paràgraf, hi ha d’haver la novel•la, un tast de l’atmofera i, fins i tot, un esbós argumental; per tant, no escric el començament al principi”.

    Escriu i escriu sense saber què vol explicar, “perquè només sé que vull explicar-me”. Amb la novel•la prou avançada, de vegades, encara no ha trobat “el personatge que m’enamori” per aquella història. Va ramificant històries, entrant en la vida d’altres personatges que, en principi, eren secundaris. O recupera personatges ideats i oblidats anys enrera.

    Em sorprèn una vegada més quan diu que, al donar per acabades les novel•les, o millor dit, “quan les he apartat de la meva vida, m`ha vingut una sensació estranyíssima de buit”.

    Com a lector de novel•les que he estat de jove, em fascina la suposada laberíntica creativitat de Jaume Cabré, a partir del no res. Escriu i esborra capítols sencers. Dubta, s’enfonsa i emergeix amb un nou personatge que l´ha enamorat per abandonar-lo tot seguit i ubicar-lo en una altra novel•la, anys més tard.

    Ja no m’interessa la ficció. Soc més de viure, de emocionar-me en viu i en directe. Encara que sembli prosaic, intentaré llegir i sentir alguna novel•la de Jaume Cabré, a veure si trobo el sentit de la ficció.

    Respondre

    1. jbonet

      24 Gen 14
      10:41 #

      Javier, sembla que hagis transcrit una entrevista que hagin fet al Jaume Cabré. Són paraules teves?
      El que sí que veig que pot ser teu és l’últim paràgraf. Aquí t’ha faltat escriure sóc amb accent i l’apòstrof a ‘d’emocionar-me’.

      Respondre

      1. Javier Arrondo

        25 Gen 14
        21:07 #

        Tot el que està entre cometes és fidel transcripció del llibre (ho explica tan bé…); la resta, a part d’algunes paraules intercalades, són comentaris meus

        Respondre

  22. Mª Jesús Márquez

    13 Gen 14
    16:53 #

    Jo vaig agafar la seva última novel·la Jo confesso. I he de confessar-vos que la vaig haver de deixar perquè no podia amb ella.
    Així que em vaig dir “agafa’t una novel·la més curteta” i vaig agafar Galceran l’ heroi de la guerra negra. I bé, he pogut acabar-la però no m’ agradat gens: ni la història (Jaume Galcerán, o Jaume de Berga, o el Queraltó és converteix arrel de l’ assassinat del seu germà gran i amb l’ excusa de venjar aquesta mort en bandoler durant la guerra dels matiners…), ni el personatge principal plè de contradiccions (a vegades manso, a vegades cruel, etc.), ni l’ estructura literaria.
    He hagut de rellegir per poder seguir la trama varies vegades la mateixa pàgina. Et trobes que estàs seguint al narrador i de sobte sense punt parla el protagonista (ex. pàg. 53: “Esmolava amb cura, gairebé amb amor i continuava en el mateix to, en altres moments t’ hagués donat un punyal perquè et defensessis.”).
    Entenc també que el català que utilitza és el de l’ època però hi han expressions (ex. pàg. 26: “se hasse saber ca segunt ordren…”; pàg. 48: “lladres publichs com ell y afusellat” (i grega?); pàg. 21: “La Galcerana i els seu fill tornaven…” (article plural?); etc. que fan que estigui més pendent de com escriu que del que escriu… No m’ he pogut ficar a la història.
    A més a més la meitat de la pàg. 48 està plena de Y. Errada de l’ autor? De la impremta? Són correctes?.
    I a la pàg. 74 li dedica tot un paràgraf a la seva cama dormida. Important per l’ esdeveniment de la història? No.
    No dubto de la riquesa lingüistica de l’ autor, en Cabré m’ ha deixat clar la pobresa de la meva.
    A nivell de geografia moltes dades que sempre van bé.
    No crec que torni a llegir un llibre seu, em sembla que ja ho va dir ell a la xerrada que va donar a Cerdanyola: o agrada molt o no agrada gens…

    Respondre

    1. Sandra Aranda

      15 Gen 14
      11:43 #

      Hola Mª Jesús!! En aquesta obra entenc que en Cabré fa intervencions en català antic, sinó en mallorquí o en valencià…però de fa molt de temps, per allò de la “y”, la “ch”…
      Ja ens dirà el Jordi si és així o no…

      Respondre

      1. Mª Jesús Márquez

        15 Gen 14
        17:03 #

        Si, si Sandra, segur, però el que no entenc és perquè a la mateixa pàgina la meitat és amb i i l’ altra és amb y (al final del llibre també passa).

        Respondre

    2. jbonet

      24 Gen 14
      10:49 #

      M’ha agradat molt el teu comentari perquè il·lustres els comentaris amb paràgrafs del llibre.
      Pel que fa a les faltes:
      – M’ha agradat, t’havies deixat la forma auxiliar del verb haver ‘ha’. Li ha passat a molta gent. Aneu amb compte amb això.
      – En comptes d’arrel de, hem de dir ‘arran de’. Això ho vam treballar a classe al final de la unitat 3!
      – Ple no porta accent. I en canvi, literària (paraula esdrúixola) sí.
      – Vàries és incorrecte, també ho he comentat a classe. Hauríem de dir: diversos/ diverses, diferents, alguns…

      Respondre

  23. Julia

    13 Gen 14
    22:46 #

    OPINIÓ SOBRE EL LLIBRE “LATERANYINA”

    Vaig escollir el llibre “la teranyina”, perquè el títol em va cridar molt l’atenció. Tenia curiositat pel tema i he de reconèixer que és un títol molt acertat pel seu contingut, ja que tracta d’embolics familiars, econòmics i polítics, és a dir, una macedònia completa!
    Tal i com expressa el seu titular, es va creant una mena de teranyina en forma de trampa, formada per manipulacions i disputes pel control del poder i les herències.

    És un bon llibre per llegir abans d’anar a dormir, tot i que al principi costa una mica de llegir, ja que no es coneixen els personatges, però mica en mica comences a familiaritzar-te, i és quan el llibre es va fent cada cop més interessant i no vols deixar de llegir-lo.

    En resum, personalment m’agradat molt, i crec que ha estat una bona elecció.

    Respondre

    1. jbonet

      24 Gen 14
      10:55 #

      Està bé la valoració personal que fas del llibre.
      Quant a les faltes:
      – En comptes d’ “acertat” és ‘encertat’.
      – També escrius titular (que es referiria més aviat al títol d’un article periodístic) per títol.
      – De mica en mica. Aquesta locució adverbial va encapçalada per la preposició de.
      – M’ha agradat, t’has deixat la forma del verb haver ‘ha’.

      Respondre

  24. Laura

    14 Gen 14
    20:20 #

    JO CONFESSO.
    No és un llibre fàcil de llegir, ni d’entendre però jo confesso que em va enganxar des del primer dia. Precisament per la seva complexitat, tant lèxica com argumental. Que n’és de difícil seguir la trama! S’hi ha d’estar atent i concentrat per no perdre el fil.
    En Jaume Cabré utilitza una tècnica de fusió de personatges d’un temps amb altres d’un període diferent. Això m’ha creat una constant confusió com a lectora, tant ,que he hagut de rellegir paràgrafs i, moltes vegades, pàgines senceres.
    El personatge que més m’ha agradat és el protagonista, l’Adrià Ardèvol. He sentit pena per ell durant tot el relat. De petit va ser un nen no estimat pels seus pares, l’única persona que li va donar amor va ser la seva minyona, la Lola Xica. Això, evidentment, el va marcar de per vida en les seves relacions personals. Com podia obrir-se al món si no en sabia, si no li havien ensenyat? L’Adrià viu una vida trista i solitària. Un únic amic, una única dona estimada i alguns coneguts. I al final l’oblit.
    I reflexiono, què tinc jo dels meus pares? I què transmeto al meu fill? I si la memòria em falla?
    Potser seria una bona idea escriure-li una llarga carta, per a ell de la seva mare, que sí l’estima. Com l’Adrià a la Sara.

    Respondre

    1. Sandra Aranda

      15 Gen 14
      11:34 #

      Estic molt d’acord amb el teu comentari perquè jo també vaig sentir pena de l’Adrià durant tota la trama. El pobre no va merèixer néixer en aquella família ja que, durant tot el llibre, carrega amb un pes que no li pertoca a conseqüència de les malifetes del seu pare.

      És una vida molt intensa la que ens descriu en Jaume Cabré. Déu ser difícil desfer-se d’un personatge així un cop has desgranat la seva vida, la seva injusta vida.

      Respondre

    2. jbonet

      24 Gen 14
      11:06 #

      Confesso que m’ha agradat el teu comentari perquè expliques com t’ha anat amb la lectura del llibre i també comentes el que més t’ha agradat, l’empatia amb el personatge central de la història.
      Està tot molt ben escrit. Tan sols a la primera frase t’has deixat una coma abans del però.

      Respondre

  25. Caty

    15 Gen 14
    12:43 #

    “LA TERANYINA”

    Jaume Cabré narra les lluites i maquinacions per aconseguir la direcció d’una empresa familiar, explicant la relació existent entre els seus personatges i com aquesta lluita acaba trágicamente per als seus protagonistes.

    Parla de com els membres d’una mateixa família es traeixen per arrivar a controlar-ho tot. De com els altres industrials burgesos s’agafen a aquestes desavinences familiars per en treure profit. I de com el camí que escull, el recent autoanomenat cap de família, en Julià Rigau, per pujar amunt la seva empresa, segons el seu criteri, que és la confecció de roba per vestir als soldats enviats al Marroc, provoca la tensió entre els empresaris i els obrers, manifestante-se aquests últims, i no només amb paraules, pel seu desacord amb aquesta guerra del Marroc i amb la col.laboració de la seva fàbrica amb el govern.

    Haig de confessar que m’ha costat molt, moltíssim, possar-me a llegir el llibre perquè no he llegit res des que vaig deixar l’escola, ja fa una vintena d’anys, però, un cop començat, no he pogut deixar de llegir-.ho.

    M’agradat molt, encara que també m’ha sorprés, potser perquè no estic acostumada a llegir, como està narrat.

    Va d’un capítol a un altre sense que el següent tingui res a veure amb l’anterior. Va entrellaçant històries, començant-les pel final i dos o tres capítols després, fins i tot, tot un llibre després no aclareix la historia que està narrant. Això és, precisament, el que et manté amb ganes de continuar llegint.

    També m’ha cridat l’atenció com passa d’una narració a un diàleg a la mateixa oració, fent que hagi hagut que llegir-me algun pàrraf més d’un cop.

    Ha estat una bona experiència i una bona inyecció per descobrir que això de llegir no està res malament.

    Respondre

    1. Caty

      17 Gen 14
      10:24 #

      Jordi, com que vaig enviar el comentari per segona vegada perquè pensava que no ho havia pujat correctamente, comenta’m, si us plau, el segon, que vaig canviar alguna coseta. Gràcies.

      Respondre

    2. jbonet

      24 Gen 14
      11:21 #

      Segur que l’esforç de tornar a llegir després de tant de temps haurà valgut la pena. Tant de bo ara agafis el gust per la lectura, enriqueix molt.
      Pel que fa a les faltes, et comento les que no has corregit tu en comentaris posteriors:
      – Arribar s’escriu amb b alta.
      – Treure’n, i no per en treure profit. El pronom va darrere de l’infinitiu.
      – L’última frase del segon paràgraf és massa llarga, conté massa incisos que dificulten la lectura i la puntuació.
      – Posar s’escriu amb una sola essa.
      – Llegir-lo i no llegir-ho perquè et refereixes al llibre.
      – M’ha agradat, faltava ‘ha’.
      – Sorprès amb accent obert, com tots els participis acabats en ès.
      – En comptes de ‘hagi hagut que llegir-me’, hauries de dir: hagi hagut de…
      – Injecció s’escriu amb jota.
      – Cap al final dius ‘no està res malament’. Hi hauries de dir: ‘ No està gens malament’. Res significa cap cosa.

      Respondre

  26. Luisa Benitez

    15 Gen 14
    17:45 #

    Comentari del llibre “Les veus del Pamano”

    Després de llegir-ho no m’ha quedat una bona sensació , perquè en ell surten molts personatges que no són els que fan la història del llibre.
    A mesura que vaig llegint em ve a la memòria el temps en que jo era jove i escoltava al meu pare dient coses de Franco i recordo quan anava a l’escola que al despatx del director hi havia un cuadre amb la foto de Franco i un escut de la Falange.

    Recordo formes de viure molt diferents a les d’ara , però m’ha cridat la atencióque hi havia gent corrupte igual que ara . També que manaven els militars i que hi havia moltes idiologies .

    Després de la gerra civil espanyola es va generar molt odi a tot el país
    crec que sobretot als pobles petits on es coneixien tothom, i més en aquests pobles propers a la frontera perquè s’amagaven molts maquis.

    En aquest llibre totes les trames que he descobert són interesants sobretot un personatge del poble , una dona rica que es diu Elisenda
    vidua molt freda que aconseguia tot el que volia amb els seus diners.

    Una altra trama important és la mort del nen, assassinat sense motiu
    m’ha deixat mal cos , temps de postguerra.

    La forma d’escriure d’en Jaume Cabré es massa embolicada per mi
    moltes vegades havia de llegir un altre cop el full perquè no sabia que volia dir. I crec que tant que s’embolica en tot el llibre , m’hagués
    agradat molt més un final més agrait.. un final acabat.

    Respondre

    1. jbonet

      24 Gen 14
      11:46 #

      Has fet una bona valoració personal del llibre, però tens bastants faltes.
      – Al principi dius: “Després de llegir-ho”. Llegir què? El llibre (complement directe determinat). Per tant, ‘després de llegir-lo’.
      – En què, què després de preposició amb accent (és un relatiu).
      – Escoltava el meu… (i no al meu). Recorda: cosa o persona escoltada…
      – Quadre s’escriu amb q i interessants amb dues esses.
      – Vídua amb accent.
      – Agraït amb dièresi.
      – La puntuació (comes, punts, etc.) de tot el comentari està bastant malament. Crec que si després de fer l’escrit te’l llegissis un parell de vegades, canviaries la puntuació, perquè no està puntuat com es llegeix. Per exemple, quan dius vídua, molt freda, ha d’anar entre comes. ‘…sense motiu. M’ha…’ , faltava un punt. Intenta refer la puntuació de tot el comentari.

      Respondre

  27. Montse

    15 Gen 14
    22:43 #

    Jo confesso de Jaume Cabré

    La novel•la narra la vida de l’Adrià Ardèvol, un noi superdotat que relata en una carta, abans de caure en un profund adzheimer, les seves memòries per explicar a la Sara, la única dona que ha estimat, tots els secrets de la seva vida.

    Fill únic d’una família adinerada barcelonina de l’època de la postguerra, amb una vida marcada per la manca d’afectivitat per part dels seus pares i més tard d’una relació fallida , la Sara. Durant la seva infància només rep amor de la Lola Xica, la noia de fer feines a casa, i del seu únic i millor amic, en Bernat, que l’acompanya fins al final , compartint l’amor per la música i les lletres. Amb dos amics imaginaris que sempre s’uneixen en les seves fantasies.

    En les gairebé mil pàgines que té el llibre es narren diferents històries i en diferents èpoques i en les que l’únic nexe en comú és un violí storioni que va heretar del seu pare.

    És un llibre que m’ha costat de llegir, ja des de el començament, i desprès de deixar-ho i tres o quatre vegades,vaig agafar llapis i paper per poder situar-me en la narració, volia entendre’l tot i que m’era impossible lligar els diferents fets històrics amb personatges presents i passats, sense oblidar-se que passa de primera a tercera persona en un sol paràgraf.

    No em va agradar el final, la traïció per part d’en Bernat és un gest molt lleig.

    Respondre

    1. Montse

      16 Gen 14
      21:54 #

      Deixar-ho tres o quatre ……., la “i” que hi ha entre deixar-ho i tres és una errada d’ escriptura meva sense voler

      Respondre

    2. jbonet

      24 Gen 14
      11:51 #

      Fas una mica de resum i després de valoració personal del llibre.
      Les faltes que tens són:
      – L’única, va apostrofat.
      – En les quals, en comptes de dir ‘en les que’.
      – De+el= del, es fa la contracció de la preposició i l’article.
      – Que m’era, sobra el ‘que’.

      Respondre

  28. LOLA GARCÍA

    16 Gen 14
    11:02 #

    La teranyina de Jaume Cabré
    La teranyina és una historia que es desenvolupa durant l’estiu de 1909, quan es va produir la primera vaga general a Barcelona i es van produir els fets de la setmana tràgica, a causa de l’enviament de tropes a la guerra del Marroc.
    Els fets ens situa a la població de Feixes (actual Terrassa), al cinturó industrial de Barcelona, on les classes benestants de l’alta burgesia catalana eren les propietàries de les empreses tèxtils que formaven el teixit industrial de l’època.
    La narració ens trasllada a un seguit de successos que es van produir a l’estiu de 1909, protagonitzats per la família Rigau, propietària de l’empresa tèxtil Vapor Rigau i La Societat Rigau de Teixits, SA.
    Aquesta família, juntament amb d’altres famílies propietàries d’empreses tèxtils, van patir la vaga general i aixecament social de manera molt directa, i així ho reflecteix a la narració en Jaume Cabré.
    L’autor entrellaça diferents històries, les quals tenen com a protagonistes la família Rigau, la família Mercader (operaris del Vapor Rigau) i resta de treballadors, l’estament eclesiàstic i resta de propietaris de les empreses tèxtils (tot i que aquests de manera molt superficial en la figura del senyor Costa).
    Totes aquestes històries, s’entrellacen de maneres diverses, explicant les lluites socials, familiars i industrials per arribar al poder per qualsevol mitjà dins les famílies de l’alta burgesia d’una banda; per mostrar el desencant i oposició per part de la societat treballadora a les decisions polítiques respecte la guerra del Marroc i la connivència entre la classe política i la classe eclesiàstica en aquest aspecte; per últim, per traslladar la lluita de poder entre els industrials de l’època per aconseguir el poder i enfonsar o fusionar altres empreses.
    Tot aquest entramat d’històries queden molt bé reflectides al títol del llibre, ja que totes elles formen una teranyina, on cada una d’elles està relacionada amb l’altre.
    Com a punts que més m’han cridat l’atenció destaco la figura d’en Julià, na Mercé i n’Enric Turmeda per aconseguir el poder de l’empresa Rigau, i d’altra banda, la figura d’en Mercader, treballador que viu intensament la revolta social i lluita per aconseguir que la classe política i alta burgesia canviï la seva forma d’actuar respecte el conflicte armat, tot i que acabarà sent el braç executor de n’Enric per poder treure el poder a en Julià, motiu pel qual acabarà sent executat al castell de Montjuïc, símbol dels judicis militars sumaríssims que van acabar amb la revolta social.
    Personalment al redactat del llibre, no l’he trobat fàcil ni àgil. Trobo que l’autor fa un ús excessiu d’un llenguatge massa de l’època que m’ha dificultat l’enteniment de moltes oracions. Així mateix, hi ha hagut moments que m’ha costat seguir el fil de la història perquè l’autor utilitza una manera d’escriure massa compacta, sense una separació clara entre la narració dels fets i els diàlegs dels personatges en primera persona, ho barreja tot dins del mateix paràgraf.
    LOLA GARCÍA

    Respondre

    1. jbonet

      24 Gen 14
      12:02 #

      Faltes:
      – Els fets ens situen (i no ‘els fets ens situa’).
      – Sobra la coma a ‘totes aquestes històries, s’entrellacen’. Entre el subjecte i el verb no hi ha d’haver cap coma.
      – Escrius bé per ben i altre per altra.
      – El redactat, en comptes de dir ‘al redactat’.

      Respondre

  29. Caty

    16 Gen 14
    11:59 #

    Jordi, torno a penjar el meu comentari perquè m’extranya que encara em surti el missatge “El vostre comentari està pendent de moderació” quan veig comentaris penjats després que el meu.

    “LA TERANYINA”

    Jaume Cabré narra les lluites i maquinacions per aconseguir la direcció d’una empresa familiar, explicant la relació existent entre els seus personatges i com aquesta lluita acaba trágicament per als seus protagonistes.

    Parla de com els membres d’una mateixa família es traeixen per arrivar a controlar-ho tot. De com els altres industrials burgesos s’agafen a aquestes desavinences familiars per en treure profit. I de com el camí que escull, el recent autoanomenat cap de família, en Julià Rigau, per pujar amunt la seva empresa, segons el seu criteri, que és la confecció de roba per vestir als soldats enviats al Marroc, provoca la tensió entre els empresaris i els obrers, manifestante-se aquests últims, i no només amb paraules, pel seu desacord amb aquesta guerra del Marroc i amb la col.laboració de la seva fàbrica amb el govern.

    Haig de confessar que m’ha costat molt, moltíssim, possar-me a llegir el llibre perquè no he llegit res des que vaig deixar l’escola, ja fa una vintena d’anys, però, un cop començat, no he pogut deixar de llegir-lo.

    M’agradat molt, encara que també m’ha sorprés, potser perquè no estic acostumada a llegir, como està narrat.

    Va d’un capítol a un altre sense que el següent tingui res a veure amb l’anterior. Va entrellaçant històries, situacions, començant-les pel final i dos o tres capítols després, fins i tot, tot un llibre després, no aclareix allò que està narrant. Això és, precisament, el que et manté amb ganes de continuar llegint.

    També m’ha cridat l’atenció com passa d’una narració a un diàleg a la mateixa oració, fent que hagi hagut que llegir-me algun pàrraf més d’un cop.

    Ha estat una bona experiència i una bona inyecció per descobrir que això de llegir no està res malament.

    Respondre

    1. Caty

      16 Gen 14
      22:37 #

      Rellegint el text que he penjat, he trobat aquestes faltes:

      trágicament – tràgicament
      … des que vaig deixar l’escola… – … des de que vaig …

      Respondre

      1. Caty

        16 Gen 14
        22:39 #

        i també “pàrraf” en lloc de “paràgraf”

        Respondre

  30. Cristina

    16 Gen 14
    19:49 #

    SENYORIA
    No havia tingut mai l’oportunitat de llegir res de’n Jaume Cabré, i us puc assegurar que aquesta novel·la no serà pas l’última que en llegeixi d’ell.

    Potser influeix el fet d’haver-lo conegut en persona i d’haver pogut escoltar amb les seves paraules la manera com escriu els seus llibres i com va refent les històries a mesura que li van “apareixent” nous personatges.

    Em va fer gràcia que durant el Cafè amb LLetres, ell mateix, fés esment, com a anècdota, del que em va passar a mi llegint Senyoria. Vaig començar a llegir el llibre pensant que un personatge era el protagonista i a la meitat del llibre, es mor. Pensava que algú el salvaria, que no podia morir, pero sí. Vaig estar uns dies com perduda, no sabia com continuaria el llibre.

    Del seu estil, destacaria, la facilitat de descripció i la quantitat d’adjectius i sinònims que és capaç d’enumerar. Pot omplir mitja plana del llibre posant-los un darrere l’altre, només separats amb comes, sense dir res més ni posar cap frase entremig.

    He passat bones estones llegint-lo. El recomano.

    Respondre

    1. jbonet

      24 Gen 14
      12:06 #

      Molt bon comentari personal del llibre, m’ha agradat. També està molt ben escrit. Únicament, et comento que a la frase ‘destacaria, la facilitat de descripció…’ sobra la coma. Entre el verb i els complements no s’hi ha de posar cap coma (en aquest cas entre el verb i el CD).

      Respondre

  31. Marlene

    18 Gen 14
    16:48 #

    COMENTARI

    Reconec que m’he trigat massa a penjar el meu comentari de la novel · la històrica de Jaume Cabré, Senyoria, ja que la vaig acabar de llegir a finals de desembre.
    La trama ens transporta a la Barcelona de finals de segle XVIII, els últims dos mesos de l’any 1799, i jo m’he sentit com una expectadora a primera fila en un teatre.
    L’autor fa una descripció de l’època amb un munt de detalls, i no només l’aspecte exterior de la ciutat, els seus carrers, els mitjans de transport, la seva arquitectura, moda i costums de totes les classes socials, també ens parla de política, de religió i del govern i la justícia de llavors, intenta acostar-nos a la forma de vida dels nostres avantpassats i aprofundeix en la doble moral de la burgesia, acostumada a grans festes, intercanvi de banyes i llegendes de entrecuix.
    M’ha agradat molt aquesta novel · la, El Jaume Cabré ha sabut mantenir el suspens fins a l’última pàgina, una sèrie d’incidents fatals relaciona les vides d’un joveníssim poeta, emblema del nou esperit romàntic, i del poderós jutge Massó, regent civil de l’Audiència . Hi ha una frase que crec és un fidel testimoni de la justícia imperant en aquella època remota: “La llei és un conjunt d’arbitrarietats reunides en un Codi i consagrades pels costums de cada època. Cosa de professionals ”
    El que ens deixa prou clar aquest llibre és que la vida no es cansa de jugar amb nosaltres i podem passar d’un moment a oltro del cim del poder a l’infern i de la plenitud de la vida als capricis de la mort.
    En el llibre ens parla d’una situació que sembla que no passa de moda i és la corrupció dels polítics, molt present en els dies que corren i no només amb l’enriquiment i malversació, que ja els val, també amb el tràfic de influències i al llarg de la història s’ha demostrat amb escreix que ells fan el que volen i els convé a ells mateixos, als seus famílies i als seus amics i no el que necessita el poble.
    La manera d’escriure en aquesta obra, la trobo més que original, em complau veure com en un paràgraf barreja pensaments, frases, diàlegs i tot això sense signes de puntuació. Una forma peculiar d’entrellaçar els fets, que juntament amb la repetició de sinònims i metàfores cop i un altre fan la lectura dinàmica i entretinguda.
         Us la recomano!

    Respondre

    1. jbonet

      24 Gen 14
      12:16 #

      Pel teu comentari i el de la Cristina sobre el llibre ‘Senyoria’, em vénen ganes de llegir-lo.
      Faltes:
      – M’he trigat, sobra el pronom em.
      – D’entrecuix, faltava l’apostrofació.
      – Que crec que és, faltava el segon que.
      – Escrius oltro en comptes d’altre.
      – Als seus famílies. Seria als seus familiars o a les seves famílies.

      Respondre

  32. Nuria

    20 Gen 14
    19:59 #

    La teranyina
    Aquest llibre de Jaume cabré esta basat en la història d´una família de burgesos
    Els Rigau vivien en un poble a prop de Barcelona, eren temps difícils, el principi de la industrialització ,pocs drets per als treballadors ,n´hi havia vages generals ,disputes entre els treballadors i els caps d’empresa i tot es va complicar quan va morir un dels germans Francesc. .A partir d´aquest moment el germà gran volia fer-se càrrec del Vapor ,l’empresa tèxtil familiar que fins a la mort del Francesc portava ell , i no dependre de cap dels membres de l´equip directiu i fer la seva fins a aconseguir els seus objectius trepitjant a qui s´interpongue en el seu camí fins i tot la seva germana.
    Detalla les passions amoroses de l´Enric Turmeda gendre del Francesc poc acceptat en la família després de morir la seva dona al part.
    A mesura que va avançant el llibre tot es va fent una teranyina i es van intercalant les disputes i traïcions de els enemics de la família Rigau que van conspirant contra ells utilitzant el mercader per posar fi als entrebancs de la família i el que surt malauradament perjudicat en aquesta història que es apallissat brutalment es l´Enric Turmeda que mor d´una forma injusta .
    Es el primer llibre que havia llegit d´en Jaume cabré i sincerament m´ha costat molt de llegir, ja que el seu vocabulari es grotesc en la meva opinió i no es un llibre que et dona curiositat de seguir més be al contrari només ho he sentit en els últims dos capítols .
    No m´ha agradat massa i menys com va morir Enric, d´una forma injusta.
    Espero que el proper llibre de Jaume Cabré m´agradi més

    Respondre

    1. jbonet

      24 Gen 14
      12:29 #

      Et comento les faltes:
      – En comptes d’interpongue hauries d’escriure interposi.
      – Tens unes quantes faltes de puntuació, com per exemple, quan escrius ‘s’interpongue en el seu camí fins i tot la seva germana’. Després de camí s’hi ha de fer una pausa. També a la línia següent dius ‘de l’Enric Turmeda gendre del Francesc poc acceptat…’ , ‘gendre del Francesc’ és un incís o aclariment i per tant va entre comes.
      – De + els = dels.
      – En comptes d’escriure ‘el que’, hi hauries de dir ‘qui’, perquè es refereix a una persona.
      – Et deixes sovint l’accent de la forma del verb ser ‘és’. Compte amb això!
      – En comptes d’havia llegit, hauries de dir ‘he llegit’ (passat recent).
      – Escrius més be el contrari. Seria: ‘més aviat el contrari,’ (també faltava la coma).
      – I en comptes de ‘no m’ha agradat massa’, ‘no m’ha agradat gaire’ (utilitzem gaire amb la negació no).

      Respondre

  33. ANTONIA LLADOC LABRADOR

    07 Feb 14
    19:27 #

    ANTONIA LLADOC
    3-2-2014
    SENYORIA de Jaume Cabré

    Aquest comentari, encara que tard, és fruit d’un esforç per acabar de llegir absolutament tota la novel•la sense deixar ni una pàgina. No em sembla correcte fer un comentari sobre un llibre sense haver-ho llegit del tot. Haig de confessar que no vaig ser una lectora constant com hagués volgut.
    Llegint la obra, em va passar diverses vegades que la data en que és desenvolupaven algunes històries coincidia amb el mateix dia en que l’estava llegint, com a per exemple el dia de Tots Sants (1 de Novembre) o el dia de Sant Martí (11 de Novembre) , etc. Aquestes coincidències em donaven més interès per continuar llegint.
    Amb les seves narracions, en Jaume Cabré em va portar a fer un passeig molt interessant durant quasi dos mesos molt intensos per la Barcelona de finals del 1799 mitjançant els personatges de la seva novel•la. Em vaig trobar molt còmoda perquè em va confirmar molts fets que ja sabia sobre l’època.
    És admirable la capacitat de narració que té en Jaume Cabré. No s’oblida de cap detall fins i tot l’erotisme que exigeix el guió en certs moments de la història de la vida dels personatges.
    La novel•la tracta totes les esferes de la societat barcelonina, en definitiva la catalana, de dalt a baix: la burgesia i el proletariat , el artista i el escriptor, l’amo i el criat, el jutge i el jutjat, la dona i l’amant, el ric i el pobre, el poderós i el desgraciat, el Poder i l’Església.
    Del principi fins al final em va tenir intrigada de com acabaria el personatge principal, un afeccionat d’astronomia i és home poderós i ambiciós, capaç de fer el que faci falta per protegir la seva imatge publica i prestigi social i polític, utilitzant les seves influencies i diners. Però a la fi, la seva ambició i malfets li van passar factura per acabar en un final indigne de sa Senyoria. És clar que els astres no poden estar sempre al seu favor. Tot s’acaba… el poder i també la vida.
    A dia d’avui, després de més de 200 anys d’història, hi ha molts aspectes de la vida pública, social i política de llavors comparables als d’ara. Mes concretament em refereixo a la corrupció en tots els nivells i l’abús de poder sobretot polític molt tangent en la nostre vida quotidiana. Una corrupció que es manifesta en tots els nivells sobretot a la política. És un mal endèmic que el temps no cura. Simplement la història és repeteix.

    Respondre

  34. M. Carme Francès

    09 Feb 14
    22:34 #

    Jo he llegit la teranyina, ha estat entretinguda, però no m´ha acabat de fer el pes.
    M´ha costat sobretot el començament per entendre algunes frases.
    Hi ha paraules com ” emperò , re i anit” que m´ha xocat llegir.
    Els últims capítols han estat un corra-cuita per voler arribar al final del llibre i al desenllaç de la teranyina.
    És una història que succeeix en la Catalunya del principi de segle i en el poble de Feixes.
    Hi ha una lluita per aconseguir el poder de la fàbrica familiar “Vapor Rigau”.
    La desigualtat de les dones en aquella època que no els deixaven cap lloc en la direcció empresarial.
    La influència que els capellans exercient sobre les decisions de les dones.
    La revolta dels treballadors contra els empresaris.On els diners compraven la mort del qui li feia nosa.
    I naturalment els guàrdies civils amb els seus interrogatoris “estonyinades ” i finalment afusellaments.

    Respondre

RSS dels comentaris

Escriu un comentari

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • Judit Borrell: Vaig tard….no havia llegit encara aquest meravellós llibre, i sí, crec que és una obra mestra....
  • Andrés: Excel·lent resumen!!. Molt útil i profitós per a els que no hem portu anar a classe avui. Moltes gràcies Jordi
  • Andrés: Moltes gràcies Jordi. Hem fet un trimestre molt intens i engrescador. Bones Festes!!
  • pfreixa: “fes-te” El pronom EN aquí no cal.
  • pfreixa: 🙂 Exacte!

Núvol d'etiquetes

Anem de viatge? C2 cançons comprensió lectora Comprensió oral Cornisa cantàbrica El camí dels bons homes i les bones dones El camí de Sant Jaume El pulmó de Collserola El Ripollès i la Vall de Núria Expressió escrita Haikus Intermedi 2011-2012 Intermedi matí 2014-2015 Intermedi vespre; Intermedi vespre; expressió escrita La Garrotxa Notícies Sortida amb els companys de classe SS 2010-2011 Suficiència 2011-2012 Suficiència 2011-2012; Comprensió oral Tot un personatge!