Les preposicions (II): ah, la a!
Hi havia una vegada un verb transitiu que es deia Afectar. Aquest verb odiava dur al costat un CD precedit de la preposició a, i per això sempre exigia que el desempalleguessin d’aquesta companyia pesada. Ell es trobava còmode en frases com aquestes:
-La crisi afecta la major part dels sectors productius.
-Aquesta notícia ha afectat molt la teva àvia.
Aquest verb tenia una colla interminable de germans (Estimar, Esperar, Escoltar, Perseguir, Ajudar…). De vegades s’ajuntaven i anaven a trobar una altra colla amb la qual sovint s’esbatussaven. Aquesta segona colla estava liderada pel verb Agradar, un verb intransitiu que no suportava veure’s privat de la companyia de la a. Al seu costat sempre hi havia verbs com Desagradar -el germà bessó-, Telefonar, Trucar… Era un grup molt petit, sobretot vist l’altre, i a tots els que en formaven part els agradaven frases com:
-Telefona a l’Anna i digues-li que vingui abans de les 7.
-Aquests exercicis agraden als alumnes perquè els fan rumiar.
Finalment, hi havia una tercera colla encapçalada pel verb Cridar. Era el grup dels que preferien la a en algunes ocasions i la rebutjaven en d’altres. Aquests no volien saber res de batusses i feien el seu camí lluny dels altres. Vet aquí el verb Cridar en dues frases diferents:
– No vull que cridis més a l’Enric. Sempre el renyes per tot! (Cridar = ‘fer crits’)
-Crida l’avi, que el demanen al telèfon. (Cridar = ‘avisar’, ‘invitar’)
Tots aquests verbs només es posaven d’acord a reclamar la presència de la a davant del CD quan aquest era un pronom personal tònic o un cert tipus de pronom (tots, tothom, ningú…), i en casos en què calgués evitar alguna ambigüitat:
-Ens esperen a nosaltres.
-És ben bé que no estimes a ningú.
De fet, la a res no sabia dels problemes que causava a tots aquests verbs. Ella feia la seva vida, i era prou feliç. I bé, conte contat, conte acabat.