Després d’haver-se acomiadat d’aquell filòsof amb qui ja s’havia topat altres vegades, en Fèlix va continuar caminant per aquella vall tan bonica, tota plena d’arbres i fonts. Poc després es va trobar un parell d’homes mal vestits, amb unes barbes enormes i uns cabells llarguíssims…
Ramon Llull, Llibre de les bèsties
Després d’haver-se acomiadat d’aquell filòsof amb qui ja s’havia topat altres vegades, en Fèlix va continuar caminant per aquella vall tan bonica, tota plena d’arbres i fonts. Poc després es va trobar un parell d’homes mal vestits, amb unes barbes enormes i uns cabells llarguíssims…
En Fèlix s’hi acostà per parlar-hi. Els homes eren dos pintors que sortien sovint a pintar aquests magnífics paisatges plens de natura, animals, fonts i vegetació. Aquests homes portaven cada u un animal. L’home més alt portava un tigre i el més baix, un lleó. Els homes estaven asseguts pintant i observant els seus animals que es banyaven a la font. En Fèlix els va dir que ell estava al servei del rei i la seva missió era viatjar pel món i aprendre la saviesa a partir de les persones i la naturalesa. A en Fèlix també l’acompanyava un animal, un conill, que es deia Dolcesa. Estava corrent pel bosc i va decidir acompanyar en Fèlix perquè igual que ell volia que les persones aprenguessin a ser respectuoses entre elles.
– Què hi feu en aquest lloc tan sols i on està la vostra família? –li van demanar els homes barbuts al Fèlix.
– Volem que la gent sàpiga dels nostre ensenyament i que aprenguin a tractar-se bé entre ells –van respondre en Fèlix i el Conill.
En Fèlix va voler plantejar-los una prova i va voler saber si aquests homes eren savis i si tots junts podrien arribar a resoldre els misteris de la humanitat. En Fèlix els plantejà una pregunta…
– Senyors –digué en Fèlix-, per què porten aquests animals tan majestuosos?
Els savis es van mirar entre ells amb sorpresa… i van dir.
– Perquè són els animals que ens poden protegir millor de qualsevol perill.
El conill va interrompre.
– Com n’estan tan segurs, d’això? Si aquestes bèsties són traïdores i trien sempre el que més els convé.
Els savis, quan van sentir aquesta afirmació, es van indignar perquè hi confiaven plenament.
Les bèsties van fer un pas endavant i, amb arrogància van contestar.
-Som la millor opció per continuar aquest camí, sense nosaltres no hi ha res, només caos.
-Les aparences enganyen –digué en Fèlix-, i només amb el cor es poden veure realment com són les coses. L’essencial és invisible als ulls.
Els savis es van mirar entre ells i van continuar pintant.
El tigre i el lleó van continuar banyant-se a la font.
En Fèlix i el conill van continuar el seu camí.
Més tard, es van trobar una dona i una nena. Eren una mare i una filla de família noble. La dona portava un gos petit i blanc al braç. I la nena, de 3 anys, anava perseguint unes quantes papallones.
En Fèlix va preguntar a la dona:
-Per què portes aquest gos?
La dona li va respondre: perquè és molt afectuós i de gran ens protegirà.
En Fèlix va rebatre:
-Però ara mateix no us serveix per a res. Menja i no és útil. Sou vosaltres que l’heu de protegir i no al revés.
La dona li va dir:
-A mi m’agraden molt els animals i aquest gos dóna molta alegria. El gos és un animal fidel. No enganya mai; en canvi, una persona et pot enganyar. Una persona pot tenir dues cares. El gos sempre va amb la mateixa.
Mentre en Fèlix i la dona discutien aquesta qüestió, la seva filla havia desaparegut. Després la mare se’n va adonar i es va espantar molt. Va deixar el gos a terra i li va ordenar: -Busca la nena!
I el gos, com que coneixia l’olor de la nena, va començar a córrer cap al bosc. I tots van seguir-lo. Al cap d’una estona, van trobar la nena en un prat meravellós tot ple de flors silvestres.
La nena els va explicar que estava perseguint les papallones i va ser d’aquesta manera que va arribar en aquell indret, sense adonar-se que s’allunyava de la mare. A partir d’aquesta aventura, la dona va poder demostrar a en Fèlix que el gos és útil des de petit.
En Fèlix i el conill van continuar el seu camí.
En Fèlix i el conill van continuar el seu camí.
Després de caminar unes quantes hores van arribar a una plana per on passava un riu i van decidir parar-se a descansar una estona. El soroll de l’aigua i el cant dels ocells van fer que en Felix i el conill s’endormisquessin una mica.
De sobte van obrir els ulls i van veure un nen i un cavall que se’ls miraven.
-On vas tot sol amb aquest cavall? –preguntà en Fèlix.
-M’he escapat de casa amb el meu cavall perquè és l’únic que m’entén –digué el nen.
-Espero que no ens descobreixin! –digué el cavall.
En Fèlix es va adonar que era el fill del rei i li preguntà.
-I per què t’has escapat?
-Perquè els meus pares no em deixen anar a caçar –contestà el nen.
-I per què vols matar animals? El teu cavall és un animal, que no l’estimes? –replicà en Fèlix.
El nen, perplex, va contestar.
-Oi tant, que l’estimo! És el meu millor amic. Però a palau els homes surten un cop per setmana a caçar, i així demostren la seva valentia. I jo, que sóc el fill del rei, també vull demostrar que sóc valent.
-No tot el que fan els homes és correcte. La valentia es demostra respectant tots els éssers vius d’aquest planeta –digué el conill.
-Tenen raó! Tornem a palau –exclamà el cavall.
El nen va somriure. Ho havia entès.
En Fèlix i el conill van continuar el seu camí.
Després de caminar tota la tarda en Fèlix i el seu conill arribaren a un bosc. De cop van veure una nena plorant. En Fèlix de seguida s’hi va acostar i li va demanar:
– Què fas aquí sola a aquestes hores? On són els teus pares?
La nena va aixecar el cap i li va contestar:
-He sortit de casa per buscar companyia per jugar i m’he perdut, i ara no trobo el camí de tornada cap a casa.
En Fèlix sense pensar gaire va abraçar la nena i li va dir:
-No pateixis més, t’acompanyarem a casa teva.
Mentre caminaven el conill i la nena es van fer amics i van començar a jugar junts. En Fèlix mai havia vist el seu amic tan feliç. Quan van arribar al final del bosc van sentir la veu dels pares que demanaven per la nena, que es deia Blanca. Quan es van trobar, els pares van estar molt agraïts a en Fèlix i al conill i els van convidar a sopar i a dormir.
Al matí quan en Fèlix es va aixecar va adonar-se que el conill no era al seu costat, va mirar per la finestra i va veure el conill jugant amb la Blanca. Va tenir clar que entre el conill i la nena hi havia un sentiment molt fort.
Quan va arribar l’hora de marxar en Fèlix va agafar el conill i es va acostar a la família per acomiadar-se’n i mentre mirava el conill va dir:
-Fins ara era la meva millor companyia, però ara veig que hi ha algú més que et necessita i tu a ella. De vida només n’hi ha una i a vegades hem de prendre decisions.
Es van mirar, es van abraçar i es van acomiadar. En Fèlix no va marxar trist, perquè sabia que el conill estava molt bé amb la Blanca, era la seva vida i tenia dret a ser feliç.
Curs de nivell elemental 3 de Torelló (Judith)
Curs de nivell elemental 1 de Vic (Fina)
Curs de nivell elemental 1 de Vic (Montse Bové)
Curs de nivell elemental 3 de Vic (Fina)
Curs de nivell elemental 3 de Manlleu (Alícia)
Naixement, infantesa i joventut
Ramon Llull va néixer a Palma (Mallorca) aproximadament l’any 1232. La seva família era de Barcelona. El seu pare es deia Ramon Amat i la seva mare es deia Isabel d’Erill.
La seva família era noble i estava ben relacionada amb el poder. Llull va viure la seva joventut amb comoditats, com un cortesà. Va tenir accés a llocs de privilegi en la cort reial de Mallorca. El 1257 es va casar amb Blanca Picany. Van tenir dos fills, Domènec i Magdalena.
Ja casat, abans dels trenta anys, Ramon Llull va tenir una visió. Va veure repetidament Crist crucificat, i va decidir dedicar la seva vida a explicar la religió cristiana. Va deixar família, estatus social i riqueses. La seva vida va canviar molt.
Obra
Ramon Llull va escriure dos-cents seixanta-cinc llibres que inclouen matèries tan diverses com la filosofia, la ciència, l’educació, la mística, la gramàtica, la cavalleria, les novel·les o la poesia que ell mateix o els seus seguidors més immediats traduïen a l’àrab, al llatí, a l’occità, a l’italià, al francès i al castellà.
Mort
Ramon Llull va morir el 1316 quan tornava d’un viatge a Tunis. Tenia 84 anys. El van enterrar a l’església del convent de Sant Francesc, a Palma de Mallorca.
Cursos de bàsic 2 de Vic (Ariadna)
Cursos de bàsic 2 de Manlleu (Alícia)
Curs de bàsic 2 de Vic (Fina)
Quan Fèlix va haver deixat son pare, va arribar en un bosc i va caminar molta estona fins que va trobar una pastora molt graciosa que guardava bestiar.
Ramon Llull, Llibre de les meravelles (capítol 1)
És un home gran. És més aviat alt. No és ni prim ni gras. Té els cabells de color blanc. Porta bigoti i també una barba molt llarga. Duu un hàbit llarg i fosc. També porta una capa i una gorra negra.
És mallorquí. És religiós. És un home intel·ligent, culte, aplicat, estudiós i molt savi. També és un home generós i amable amb les persones.
A ell li agrada llegir, meditar, escriure, estudiar, predicar i viatjar per tot el món.
Curs de bàsic 1 de Vic (Montse Bové)
Curs de bàsic 1 matí de Vic (Fina)
Curs de bàsic 1 tarda de Vic (Fina)
Quan Fèlix va haver deixat son pare, va arribar en un bosc i va caminar molta estona fins que va trobar una pastora molt graciosa que guardava bestiar.
Aquella era la noia de qui havia sentit a parlar la nit passada. Resulta que la pobra, òrfena de pare, es va criar amb el seu avi patern i la seva mare en aquella vall. Devia ser precisament del seu avi de qui va heretar l’amor per la natura i els animals.
I allà era ella, dreta sobre un petit ampit de pedra amb una mà al front per aconseguir l’efecte de visera d’una gorra que no portava. Tenia els cabells foscos i els duia recollits amb el que semblava un trosset de branquilló. Portava una jaqueta de color blau cel i creuada com una bandolera, portava un bossa grossa que feia la funció dels antics sarrons. Anava vestida amb uns pantalons curts i unes sabates de muntanya.
Només de treure un peu del bosc la noia va girar el cap veloçment, em va mirar, ara sense la mà fent de visera i va somriure.
Vaig alentir el meu pas i em vaig acostar a la noia, mentre em seguia observant com ho fa una mare amb el seu fill que juga al parc.
Sense treure-li la mirada de sobre, vaig trencar el silenci i tímidament vaig demanar-li si sabia com arribar a les ruïnes del castell de Sant Pere. Ella, amb una mirada fixa i penetrant, m’oferí un somriure càlid com el sol d’estiu i m’assenyalà una petita senda amagada enmig dels arbres, i s’oferí per acompanyar-me. Mentre fèiem el camí plegats li vaig demanar com es deia, em digué que es deia Flor. La seva veu em va semblar el cant dels àngels.
Durant el camí m’explicà moltes històries, sobre el castell i el pasturatge, però m’era impossible concentrar-me en el que em deia perquè jo només podia contemplar la seva bellesa.
Escoltava un llunyà però alegre cant d’ocells que deurien haver arribat feia pocs dies; un mar de flors acabades de brotar desprenia una agradable olor i els tímids rajos de sol semblaven regalims d’or. Havíem arribat, no sé del cert com, a les ruïnes del Castell. Va ser aleshores que em vaig adonar que Flor i jo anàvem agafats de la mà.
De sobte, em vaig posar nerviós, el meu cos que en aquell precís instant vaig descobrir nu, tremolava. Estava espantat perquè no recordava res del nostre trajecte. Volia saber què havia passat, però no gosava mirar-la. Va aparèixer gent i més gent, també anaven tots nus. Flor, amb delicadesa, em va girar el cap vers ella perquè la mirés. Estava realment preciosa i se la veia molt tranquil·la i relaxada. També anava nua, només portava un preciós collaret, fet d’aquelles flors acabades de brotar, al voltant del cap. Semblava una fada.
Cada flor irradiava un color intens i lluminós, i s’emmirallava en la brillantor del seu cabell daurat. Ella, amb tranquil·litat, però alhora decidida, em va abraçar dolçament, i jo, tot tímid i embadalit, la vaig acaronar tendrament. Encara que l’ambient primaveral dominava l’indret, una espessa boira va aparèixer del no-res, la qual va ser culpable de l’embogiment. El paratge era idíl·lic i l’aire semblava encantat, un núvol del terra s’aixecava fins a embolcallar les branques més elevades dels arbres. En mirar-la vaig quedar enlluernat. Semblava una deessa sortida de la mitologia grega. La seva sensualitat em va transmetre una sensació sublim mai experimentada. Mirant-nos dolçament als ulls, ens vam abraçar més fort encara. Vaig fer un gir per quedar damunt d’ella sense adonar-me del talús que tenia al costat. Començàrem a rodolar rostos avall i, de cop i volta, tot s’enfosquí. Una melodia indicà que la partida s’havia acabat. Game over.
Curs de nivell superior C2 de Vic (Montse Baqué)
Curs de nivell se suficiència 1 de Vic (Núria Tubau)
Curs de nivell superior C2 de Manlleu (Assumpta Grabolosa)
Curs de nivell de suficiència 3 de Vic (Núria Tubau)
