RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘rondalles’

  • Contes del nivell elemental 1 de Vic

    Els alumnes del nivell Elemental 1 del SLC de Vic han escrit uns contes populars propis dels seus països d’origen. En total n’hi ha sis:

    1. El naixement de la flor de l’aire (conte argentí) 

    Aquesta llegenda pertany a la província de Mendoza, de la República Argentina, i explica l’origen d’una bellíssima flor autòctona de la regió.

    Explica la història que una nena índia pujava un dels turons, buscant la seva mare. La cridava molt fort, però no la trobava. On era? La seva mare era un índia molt bonica amb els cabells llargs i negres com l’atzabeja i amb la seva rialla reflectia l’alegria del seu cor. Era una dona bona com la terra. Feia moltes llunes que ella esperava el seu marit, un hàbil caçador de guanacs que no havia tornat a casa…

    La mare jeia fatigada i ferida entre les pedres d’un precipici. Ningú no podia socórrer-la i ja en la proximitat de la seva mort va pregar a TINGUES-TEN que protegís la seva filla de tot perill. I li va semblar que la Divinitat havia assentit a la seva crida.

    La petita índia es va arraulir a sota d’un  chañar

    i unes azalees florides li feien de matalàs. La nit es va omplir de formes estranyes, de sorolls que gemegaven, d’estrelles, de petjades sigil·loses. La filla índia s’havia endormiscat. De cop i volta, molt a prop de la nena, hi rondaven una parella de pumes… Què és això? És que el gran déu Tingues-ten no havia escoltat la súplica de la mare?

    Però, de sobte, allà entre els matolls alguna cosa es movia: era una processó de porcs espins que van envoltar el petit cos de la nena, van excavar una mica la terra del seu voltant i es van col·locar en aquesta rasa. Quan els felins van apropar-se, es van trobar una dura trinxera de punxes que no els deixava tocar la nena, que dormia plàcidament somiant la seva mare.

    Després una blancor lunar va descendir sobre ella. La seva pell es va tornar blanca com la neu de la muntanya, el seu cos es va anar fent cada vegada més com la neu i cada vegada més com la lluna. El seu contorn i els seus peus s’entrecreuaven un cèrcol de garfis tenaços.

    Mentrestant, la Mare Terra, La Pachamama, com li diuen els indis, deia:

    -Heus aquí una nova flor!

    El pare Vent exclamava:

    -Jo l’alimentaré, jo la mantindré!

    Des d’aquell moment, a les muntanyes, la flor de l’aire sorgeix com un lliri de neu, com una flor de lluna i embelleix tota la regió.

    Belén Ramallo

    ________________________________________________

    2.Turopiu, el turpial, i Fifo, el caiman de l’Orinoco (conte veneçolà)

     Hi havia una vegada un turpial que cantava molt bé. Quan obria el seu bec entonava precioses melodies que recorrien la la selva de Guaiana. Tots els dies s’aixecava molt primerenc i recorria els meravellosos paisatges selvàtics del sud. Entonant la Cançó:

    //Turu-piu, Turu-piu sóc Jo,

    Jo canto a la vida i canto a l’amor//

    Turu-piu….

    El seu nom era Turopiu , com feia la seva cançó. Feia un any que havia deixat la seva família a la regió dels plans centrals i havia decidit viatjar a la selva per a l’aventura de la seva vida.

     

    A la selva hi tenia molts amics. En Tuqui, el tucà; La Nana, la iguana, i en Pep, l’os formiguer. De tant en tant, es reunien per cantar i per menjar tots junts. Entre els seus plats favorits, hi havia: formigues, cuquets, larves i algun altre insecte. Ah, però això només s’ho menjaven el Turopiu i en Pep, l’os formiguer, perquè a la Nana, la iguana i a  en Tuqui, el tucà els agradava menjar fulles i fruites.
    Però tots s’ho passaven molt bé junts!
    Un dia van anar a passar una tarda a la vora del riu Orinoco,   quan, de sobte, van veure en Coco, la llúdriga, molt nerviós, corrent d’aquí cap allà i es van acostar a preguntar-li què li passava.

    Coco els va respondre:

    -Estic molt espantat i preocupat alhora, perquè tots els veïns de la vora del riu diuen que en Fifo, el caiman ha tornat i està molt furiós. I això significa que no podrem passejar pel riu  ni gaudir-ne perquè ens podria devorar a tots! Quin esglai!De sobte, es va sentir una cridòria i es va veure  de lluny un grup d’animals corrent espaordits, dient:

    – Correu, correu,  en Fifo, el caimà és aquí i se’ns vol menjar a tots! Auxiliiiiiiiiii!

    Auxiliiiiiiiiii!

    Sense pensar-ho dues vegades, en Turopiui els seus amics van sortir corrent del lloc i van fugir cap a casa seva.

    L’endemà, en Turopiu va pensar anar novament al riu i va dir als seus amics que  l’acompanyessin. Però tots tenien molta por. I llavors, en Turopiu va decidir anar-hi sol, a la riba del riu Orinoco, on hi havia en Fifo, el caiman. Pensava, que ningú tenia el dret d’atemorir  els animalets de la selva i del riu. Però era lògic que en Turopiu tingués una mica de por. Era molt gran, la  bèstia amb qui s’hauria d’enfrontar!

     

    Amb molt de valor en Turopiu es va acostar  a la riba del riu on dormia en Fifo, el caiman. Amb molta cura es va quedar observant-lo; quan, de sobte, el caiman va obrir les seves gargamelles d’un badall i en Turopiu va poder veure que tenia un tros de fusta clavat en una dent. I després de reflexionar-hi ràpid, però molt poc, va decidir treure-li el tros de fusta d’una picotada. I així ho va fer. A l’instant, el Fifo, el caiman va despertar-se i va veure l’intrèpid ocellet i li va preguntar:

    -Què fas tu, aquí? Saps que et puc devorar?. I en Turopiu amb la veu tremolosa li va respondre:

     

    -He vingut fins aquí per parlar amb tu i dir-te que no tenies el dret d’atemorir  tots els habitants de la selva i del riu; però quan t’he vist dormir i després badallar he pogut observar que tenies un tros de fusta en una dent i he decidit treure-te-la  perquè he pensat que etdevia fer molt mal.
    -Ah, doncs ja no em fa mal la dent. Era això el que em passava! -va exclamar en Fifo, el caiman. Jo he sigut un caiman molt dolent, perquè fa dos dies, vaig tractar de menjar-me uns humans que estaven en una barca, quan em vaig clavar alguna cosa a la dent i vaig fugir de dolor sense poder menjar-me’n cap. Per això vaig venir fins aquí. Però, tu!, ocellet intrèpid!, m’has lliurat del terrible dolor que sentia. Què puc fer per tu? Jo vull recompensar-te per la teva gosadia i pel bé que m’has fet?

    I en Turopiu li va respondre:

    -No vull res per a mi. Només vull demanar-te una cosa i és que no tornis a atemorir els animalets d’aquesta selva i d’aquest riu, mai més!!.

    I des d’aquell dia en Turopiu i els seus amics i tots els habitants de la selva i del riu van viure feliços sense el terror d’en Fifo, el caiman de l’Orinoco.
    I tots van viure feliços per sempre!

    Gabriela Bello De Vega

    ________________________________________________

    3. La flor de la falguera (conte polonès)

    Des de fa temps se sap que una vegada a l’any, una falguera floreix a la nit de Sant Joan, i qui aconsegueix una flor assegura la seva felicitat. Però el camí per aconseguir la flor és difícil i perillós, i la flor només floreix en mans d’un home honest i jove.

    Un dia Jacek va escoltar la història sobre la flor meravellosa i va decidir aconseguir-la tant sí com no. Finalment, va arribar la nit de Sant Joan. Quan els joves jugaven al voltant de la foguera, Jacek va anar al bosc, va trobar una flor de falguera, però quan va voler arrancar-la va perdre la consciència. L’any següent, Jacek va decidir tornar a buscar la flor de falguera, i de nou va anar cap al bosc. Desafortunadament, va fallar de nou. Jacek no va renunciar-hi i va pensar durant tot un any com aconseguir una flor. La tercera vegada va tenir èxit. El noi la va poder arrancar, tot i que era tan calenta com el foc. Poc després va entendre que no podia compartir la seva felicitat amb ningú. Pero no li va importar. Va somiar amb un palau, servei i gran riquesa. El seu somni es va complir immediatament. Va viure així durant dos anys. Tenia tot el que volia. Al final, va començar a trobar a faltar la seva família. Va anar a la seva ciutat natal. Volia saludar la seva mare, però no el va reconèixer. Jacek volia donar or als seus pares, però tenia por de perdre tot el que tenia, així que va marxar. Va tornar al palau, però no era feliç.  Un any després va tornar al  seu poble. Va resultar que la mare estava malalta i el seu pare va morir. Els volia donar or de nou, però tenia por que ho perdria tot. Va tornar al palau, però no va poder trobar la pau. perquè no hi ha felicitat per a un home si no pot compartir-la amb algú altre. Al final, va decidir compartir la seva riquesa amb la seva família sense importar el que passés més tard. Quan va arribar a casa seva, va descobrir que tota la seva família  havia mort. El noi estava molt trist i va veure que ell era el culpable i que volia morir . Immediatament, la terra es va separar i es va empassar en Jacek juntament amb la flor de la falguera.

    Kasha Popielska i Natalia Bartnikowska

    ________________________________________________

     

    4. El còndor i la guineu (conte peruà)

     

     

     

     

     

     

    Una guineu i un còndor discutien acaloradament sobre les seves forces i aptituds respectives per desafiar les inclemències de les muntanyes més altes dels Andes.

    -Parles de resistència? – li deia el còndor a la guineu-. Quan et veig arraulit i fet un cabdell els dies plujosos, tancat a la cova, tu i la teva família , rosegant ossos i morint de fam?

    -I tu, germà, que no et veus, ficat en el teu amagatall i covant com una gallina lloca, et penses que ets més capaç que jo?

     

    -Per mi -va replicar el cóndor- si estenc una ala i em cobreixo amb l’altra en tinc prou, en canvi, tu. . .

    -Jo ?. . .  A la meva cua hi porto abric i protecció.

    Com que no es van poder convèncer amb raonaments, com passa gairebé sempre en una discussió, van acordar passar als fets.

    -Doncs bé –va dir  la guineu- quedem-nos tota una nit al ras, suportant la intempèrie, amb una condició: el que es retiri primer, perd l’aposta i serà pastura del que es quedi dret.

    – Acceptat! però la nit ha de ser de tempesta -va afegir el còndor.

    – Entesos! – va exclamar l’altre.

    Arribada l’estació de les tempestes, un dia en què els núvols grisos s’amuntegaven com remolins de fum, el còndor va volar a buscar la guineu.

    Va començar, després, una gran tempesta: els llamps il·luminaven el cel i feien ziga-zagues esquinçant  els núvols. Amb la resplendor d’un llamp, el còndor va veure el seu contrincant que s’afanyava a fugir, però que es va aturar quan el còndor el va cridar i es va mostrar disposat a complir allò que havien pactat. Plovia a bots i barrals, l’aigua ho inundava tot, però el còndor i la guineu es van disposar a passar la nit al ras, amb el desig que despertés el dia.

    El còndor, dret sobre un turonet, va estendre el coll i va aixecar l’ala, on va ficar el bec. Al seu torn, la guineu, arraulida en el terra humit, va amagar el morro entre les potes i es va aixoplugar com podia, amb la seva abundant cua.

    Mentrestant,  el voltor desafiava la pluja que regalimava i relliscava  pel cos de la guineu  i li mullava tot el  pelatge. Ben remullada, la guineu, i ferida en el seu amor propi, de tant en tant feia un udol planyívol : Alalaú (Ai quin fred!) I amb veu més feble gemegava: Alalaú (em moro de fred!) . . . ¡A.. . la. . Lau .. .úúú. . .!

    – Huararaú- responia burleta el còndor-.

    I, passada la nit,  el rei alat,  es va posar dret, va sacsejar la seva cua i el seu mantell negre i amb pas segur es va dirigir on havia deixat el seu rival, que ja jeia sense vida.

    Edgar Quillaos

    ________________________________________________

    5. L´Alyonushka i el seu germanet l´Ivanushka (conte rus)

    Hi havia una vegada un ancià i una dona gran, tenien una filla, l’ Alyonaushka, i un fill, l’Ivanushka.
    El vell i la vella van morir i l’Alyonushka i l’Ivanushka es van quedar sols.
    Alyonushka va anar a treballar i es va emportar el seu germà. Van fer un llarg viatge, a través d’un ampli camp i, de cop i volta, l’Ivanushka va voler beure.
    – Germana Alenushka, vull beure!
    – Espera, germà, fins al pou.
    Van caminar, van caminar – el sol era alt, el pou era encara molt lluny, la calor era molesta i estaven ben suats. Van trobar una peülla de vaca plena d’aigua.
    – Germana Alyonushka, beuré d’aquí!
    – No beguis, germanet, o et convertiràs en un vedell!
    El germà va obeir, i van seguir endavant.
    El sol era alt, el pou era molt lluny encara, la calor era molesta i estaven ben suats. Van trobar una peülla de cavall plena d’aigua.
    – Germana Alyonushka, tinc molta set!
    – No beguis, germanet, o et convertiràs en un poltre!
    Ivanushka va sospirar, i va continuar de nou.

    El sol era alt, el pou era molt lluny encara, la calor era molesta i estaven ben suats. Van trobar una peülla de cabra plena d’aigua.
    L’Ivanushka va dir:
    – Germana Alyonushka, no puc més! Beuré!
    – No beguis, germà, o et convertiràs en un cabrit!
    L’Ivanushka va desobeir i va beure. De sobte, es va convertir en un cabrit …
    La seva germana, en comptes de veure l’Ivanushka, veia un cabrit blanc que anava darrere d’ella.
    L’Alyonushka va esclatar en llàgrimes, es va asseure, plorant molt fort.
    En aquell moment, un comerciant estava conduint per allà i li va dir:
    “Què et passa, bonica donzella?”
    L’Alyonushka li va explicar la seva desgràcia.
    El comerciant li va dir:
    – Casa’t amb mi. Et vestiré amb plata d’or, i el cabrit podrà viure amb nosaltres.
    L’Alyonushka va pensar, i va decidir casar-se amb el comerciant.
    Així, doncs, van anar a viure junts i el germà vivia amb ells, menjava i bevia amb Alyonushka d’una tassa.
    Una vegada que el comerciant no era a casa, una bruixa va arribar del no-res: s’havia posat en una finestra sota Alyonushkino, i molt afectuosament va començar a cridar-la a nedar al riu.
    La bruixa va fer anar Alyonushka al riu. Quan Alyonushka s’hi va acostar, li va lligar una pedra al coll i la va tirar a l’aigua.
    La bruixa  va convertir-se en Alyonushka, vestida amb la seva roba, i va tornar a la seva mansió. Ningú va reconèixer la bruixa. El comerciant va tornar i no va reconèixer l’engany.
    Només el cabrit ho sabia tot. No bevia ni menjava. Al matí i al vespre, ell caminava al costat de la vora de l’aigua i cridava:
    – Alyonushka, germana meva! …
    – Torna, torna!! …
    La bruixa es va assabentar d’això i va començar a dir-li al seu “marit” que haurien de matar el cabrit…
    Al comerciant, li feia pena perquè s’havia acostumat a ell.  Però  la bruixa estava tan molesta, que no hi havia res a fer. El comerciant finalment va estar d’acord amatar-lo:
    – Bé, el mataré…
    La bruixa va ordenar que s’encenguessin les calderes de ferro colat i que s’esmolessin els ganivets.
    El cabrit va descobrir que no viuria gaire temps, i va dir al seu ‘nou’ pare:
    – Abans de morir, deixa’m anar al riu, que beuré aigua del fons
    -Entesos, ves-hi!
    El cabrit va córrer cap al riu, es va posar al banc i va cridar molt fort:
    – Alyonushka, germaneta meva!
    – Torna aquí!
    Les fogueres cremen altes,
    Les calderes bullen fort,
    Els ganivets s’estan esmolant,
    Volen matar-me!
    Alyonushka des del riu li va respondre:
    – Ah, el meu germà Ivanushka!
    Hi ha una pedra pesada al fons,
    i no em deixa sortir!
    Mentrestant, la bruixa buscava el cabrit. No el podia trobar i va enviar-hi un criat:
    – Aneu a trobar el cabrit i porteu-me’l.
    El criat va anar al riu i el va veure, i va sentir com cridava.
    – Alyonushka, germana meva!
    Les fogueres cremen altes,
    Les calderes bullen a la fosa,
    Els ganivets esmolats estan,
    Volen matar-me!
    I des del riu li responien:
    – Ah, el meu germà Ivanushka!
    El criat va anar a casa i li va dir al comerciant tot el que havia vist i sentit al riu. Van reunir gent, van anar al riu, van tirar-hi xarxes de seda i van arrossegar Alyonushka a la riba. Van agafar la pedra del seu coll, la van submergir en aigua de font, i la van vestir elegantment. Alyonushka va recuperar la vida i es va fer més bella del que era.
    I el cabrit va tenir tanta alegria que es va convertir en l’antic Ivanushka novament.
    I la bruixa va quedat lligada a la cua d’un cavall, per sempre i sempre més!

    Oksana Abad

    ________________________________________________

     

    6. La llegenda de Nicola Colapesce (conte sicilià)

    Hi havia una vegada un noi de nom Nicola, anomenat Cola, el fill més petit d’una gran família de pescadors de Messina.

    Nicola va estimar el mar, tant l’est

    imava que passava més temps a l’aigua que a la terra seca. Tot el món el creia boig, començant per la seva pròpia família. La mare estava desesperada, no sabia què fer amb aquest fill, que no només no treballava, sinó que també es permetia el luxe de llençar al mar els peixos que el pare i els seus germans acabaven de pescar. I tot això perquè estimava les criatures del mar i no podia resistir que les matessin.

    Aviat la seva fama es va estendre entre la gent, fins a les orelles del rei Federico que, curiós, volia conèixer-lo i posar-li a prova les seves habilitats. El rei, doncs, des de la seva nau amarrada a l’estret de Messina, va prendre una copa d’or i la va tirar a l’aigua, demanant a Nicola que anés a buscar-la.

    Cola es va submergir i no va tornar a emergir durant moltes hores, però quan el sol estava a punt de pondre’s, la copa es va veure brillant a la superfície, aguantada per la mà de Cola que va sorgir triomfant.

    Interrogat pel rei, li va dir que havia aconseguit veure la copa gràcies a la intensa llum d’un gran foc que cremava en una cova submarina.

    El rei va dubtar que hi hagués un incendi a l’interior de l’aigua i Cola li va explicar que es tractava del foc de l’Etna. Aleshores mès intrigat, es va treure la corona i la va llançar a les ones, demanant novament a Cola que la recuperés, i de nou Cola es va submergir.

    Moltes hores van passar, el sol va tornar a aixecar-se, però no hi va haver rastre de Cola. A la matinada del tercer dia, Cola va sortir de l’aigua sostenint la corona a les mans.

    El pescador estava esgotat i li va explicar que per recuperar la corona havia hagut de nedar molt profundament i recórrer tota l’illa. Però hi havia més: Nicola havia descobert que la Sicília descansava en tres columnes, una d’elles estava en bon estat, una altra estava danyada, però no de manera seriosa, i una tercera estava tan destruïda  que estava a punt de col·lapsar-se i provocar que s’enfonsés l’illa. Aquesta columna estava a prop d’aquell gran incendi, entre Messina i Catania, on fins i tot les criatures marines no passaven, per temor de perdre-hi la vida.

    El rei volia que  Cola tornés a baixar per fer-li un senyal d’aquell foc, però Cola estava molt esgotat. El rei  va agafar de la mà de la bonica donzella que estava al seu costat  un anell i el va llançar cap al mar. A Cola li va saber greu i va decidir intentar-ho de nou.

    Va portar amb ell una vara i un grapat de llenties que, si tornaven a la superfície sense ell, seria un senyal que s’havia quedat a les profunditats marines.

    Un cop capbussat  no van sentir res d’ell durant dies i dies, i mentre el rei estava a punt de marxar, a prop de la barca va aparèixer el grapat de llenties, flotant sobre una onada,  després hi va haver una resplendor a l’aigua, i la vara va sorgir, cremant com una torxa ardent.

    Molts afirmen que Cola va quedar-se al fons del mar aguantant la columna ara destruïda i protegia Sicília de la seva destrucció.

    La gent de Messina, quan la terra està sacsejada pels terratrèmols, diu que Cola encara és al fons del mar per sostenir Sicília, vivint feliçment entre les criatures del mar tan estimades per ell.

    Francesca Bria

     

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

contes elemental microrelat rondalles