RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu de la categoria ‘Descripcions de l’alumnat (II)’

  • L’Anna…

    Es diu Anna. És de mitjana estatura, ni gran ni prima, ni lletja ni molt maca. Vaja, podríem dir de fesomia normal.

    Té els  cabells de color bru, amb algun reflex de color, els ulls foscos, de mirada penetrant, el nas una mica llarg i la boca petita.

    El seu gust per combinar la roba amb què es vesteix és molt curiós i divertit.  Sempre s’hi afegeix complements com ara collarets, arracades, polseres, anells i, si s’escau,  algun mocador de coll. Tot fa que destaqui per sobre de les altres noies.

    Acabada la descripció del seu físic, hauré de dir alguna cosa sobre la seva persona. És de caràcter dolç i afable, li costa molt enfadar-se, perquè sap tractar molt bé la gent.  És intel·ligent. De fet, ha estudiat dues carreres, però mai fa ostentació del que sap, ni tracta els altres d’incultes. És molt bona conversadora,  ja que pot tocar quasi tots els temes, i sempre té criteri.

    És alegre, sap divertir-se, i sempre té al voltant gent molt sana,  que l’aprecia molt. Ah! I també esportista, corre, neda, esquia i va d’excursió. Tot això quan la feina  li ho  permet, és clar!

    Montse Vendrell

    Share

    Article complet

  • L’Emili

    Durant tota la seva vida havia estat treballant, treballant per poder donar a la seva família alguna cosa per portar-se a la boca. Es llevava a les cinc de la matinada, la seva dona li tenia ben a punt el seu got de cafè amb llet i la seva torrada amb tomàquet. A les sis ja estava a punt per començar la jornada laboral, es passava vuit hores seguides amb un únic descans de mitja hora a les onze del matí. El fet de treballar al carrer havia deixat la seva pell tan negra com el carbó i la seva pell arrugada deixava entreveure la duresa amb què la vida l’havia tractat.

    L’Emili era una bellíssima persona, sempre estava disposat a ajudar-te, encara que això suposés per a ell un esforç immens. L’última vegada que jo el vaig veure tenia el cabell blanc i molt espès, el somriure que sempre l’acompanyava encara no l’havia abandonat i es feia el valent i el fort perquè no veiessis que estava patint.

    En general em costa molt recordar coses de la meva infància, però mai oblidaré com em mirava, i m’acostava al seu llit, perquè l’abracés.

    Mireia Serrano

    Share

    Article complet

  • El pianista

    pianistaEl personatge que he triat ha estat l’actor Adrien Brody, que en aquesta foto és l’intèrpret principal de la pel·lícula El pianista, que ha estat premiada amb diversos Òscars.

    En relació amb el seu aspecte físic es pot veure que és un home jove, ben plantat, alt i prim. La fisonomia de la seva cara es allargada, amb uns cabells negres ondulats pentinats cap enrere. Els seus ulls, negres i apagats, denoten tristesa. Més avall veiem el contrast del seu llarg nas amb la boca petita i prima, i unes orelles rodones grans com una roda.  Convé ressaltar que el seu vestit elegant i fosc el fa semblar un home amb classe i atractiu.

    Finalment penso que el seu caràcter ha d’ésser el d’un home tranquil, educat i culte, però dedueixo que també és un home trist i apagat, a qui agrada la música, principalment tocar el piano.

    Manuel Casamitjana

    Share

    Article complet

  • La Mercè

    donaLa Mercè és una senyora petita i primeta, amb el cabell de color del sol, tot i que una mica espatllat per les metxes que es fa des que tenia 18 anys. El seu cabell sempre ben pentinat ens recorda que és una senyora ordenada i ben assenyada.

    Els ulls, encara que petits i marrons, són molt expressius. Si te’ls mires durant uns instants veuràs una persona molt decidida, amb una gran capacitat d’esforç i sacrifici. Els seus llavis, ja una mica arrugats dels anys, sempre dibuixen un somriure, encara que a vegades se senti una mica trista.

    És una senyora forta i els seus braços curts dibuixen músculs que després de tants anys d’esforç i treball encara resisteixen a la dura feina que és ser mestressa de casa, sempre cuidant a tothom a casa mentre tots entren i surten sempre capficats en les seves històries.

    Sempre va arreglada i ben vestida. És coqueta i li agrada estar maca. La Mercè sempre ha tingut unes cames petites, però els seus bessons forts de treballar li dibuixen una gran figura quan va a sobre de les seves sabates de taló.

    Imma Quesada

    Share

    Article complet

  • Una amistat

    Recordo encara el dia que el vaig conèixer. D’això ja fa més de dos anys. Aquell posat tranquil i misteriós, i amb la mirada freda em va fer pensar que alguna cosa amagava.

    El trobava sempre a la parada de l’autobús. Un bon dia ens vàrem intercanviar alguna paraula més que les salutacions com el “bon dia” o el “passi-ho bé”. La nostra conversa va ser molt intensa i interessant. La seva vida no havia estat gens fàcil, al contrari, un camí ple d’obstacles que havia hagut d’anar superant amb molta força de voluntat i amor propi. Em va sorprendre la seva enteresa davant de la greu malaltia que finalment va superar. La seva mare viu en una residència d’avis i el seu pare va morir d’accident quan ell era jovenet.

    La vida li ha ensenyat a afrontar les adversitats que se li presenten. La malaltia i el pas del temps li han deixat algunes seqüeles. La seva aparença és la d’un home que passa de la setantena encara que, en realitat, en té seixanta-dos. Té el cabell canós, amb dues entrades ben definides. Al front i a la cara hi té força arrugues i els ulls són tan petits que gairebé no se li veu el color. És amable, educat i seriós, però també de tant en tant li pots veure algun somriure.

    Ara que el conec millor haig de confessar que em sabria molt greu perdre aquesta amistat, la qual s’ha anat enfortint amb el temps.

    Anna Vilargonter

    Share

    Article complet

  • En Martí, un noi del barri

    En Martí és un noi molt fet a la seva. Sempre el veus que va fent sense consultar gaire res a ningú i a vegades, fins i tot, passa molt desapercebut. És un noi dinàmic i actiu, aspectes que acompanyen la seva joventut. Li agrada molt jugar a futbol i compatir moments amb els seus amics. Un dels aspectes més característics de la seva personalitat és que sempre es mostra molt afectuós amb les persones que l’envolten.

    Té una cara divertida i un somriure que diu molt de la seva persona. Però, tot i així, un dels seus defectes és que a vegades acostuma a arronsar les celles i el seu aspecte passa a ser de malhumorat. Aquest fet podríem dir que s’agreuja perquè té unes celles negres i espesses i uns ulls grans i foscos que fan que la seva mirada es torni molt penetrant. A més a més, la seva pell morena fa que tingui un aspecte atractiu que acompanya a les seves fraccions de manera autèntica. A causa de la seva constitució alta i prima fa que sembli molt més jove.

    Noies encara no el coneixeu?

    Vanesa

    Share

    Article complet

  • El meu fill

    Suposo que qualsevol mare, quan porta al seu ventre un nadó, no passa ni un dia sense imaginar-se com serà aquell fill: ros com la mare, d’ulls foscos com el pare… però per mi era molt diferent ja que el meu fill no naixeria de la meva panxa, sinó que viatjaria des de Rússia.

    Quan es va acostar la data d’anar-lo a recollir tot eren nervis. Ens van informar que era un nen de dos anys i… res més! Ni una fotografia!

    Aleshores sí que em vaig començar a  imaginar com podria ser: ros, ulls clars, primet, rialler… o potser moreno, ulls foscos, rabassut…Uf! quins nervis.

    Finalment va arribar el dia! Però primer, abans de presentar-nos, ens van ensenyar una foto seva mida carnet on sols podíem veure-li la cara:

    Quina cosa tan preciosa. Era ros, amb els ulls clars, cara rodona i amb un posat seriós, semblava que estigués fent el somicó. De seguida, però, ens el van portar a la sala on l’estàvem esperant amb el seu pare: es va  quedar molt sorprès, però de mica en mica va agafar confiança i es va posar a jugar amb nosaltres.

    Aquell nen menut i primet, de cabell ros i llis com cordes, de pell blanca i fràgil, de cara rodona i ulls verdosos i ametllats, amb les galtones molsudes i  una boca petita que gairebé sempre somreia mostrant-se ple de felicitat… era el nostre fill!

    Elisabet

    Share

    Article complet

  • L’avi

    Qui és aquesta persona? A totes les famílies  hi podem trobar una persona gran, una persona d’avançada edat, una persona amb molta experiència viscuda o, com s’anomena literàriament, de molta vida donada.

    De qui us vull parlar avui? Doncs, del meu avi.

    Va néixer l’any 1918 i en aquests moments té 95 anys, però no es troba gaire bé de salut. Només puc parlar meravelles d’ell. Per a mi és una gran persona. Ell, que sempre m’ha cuidat de petit, és un home que no ha tingut una vida fàcil com gairebé tothom  en aquella època. Amb 16 anys va viure i es va estar en un camp de concentració, i va haver de sobreviure a la postguerra.

    La nit està anunciant la seva entrada. Ja és a les portes d’un petit poble de la província de Conca. Cada vegada més la foscor li guanya la partida al dia i la via làctia comença a exposar les seves virtuts. Ja són aquí la mirada dolça de la lluna i l’alegria de les estrelles. Quina il·luminació que tenen els carrers, les cases, els camps… En fi, tota la vall on està situat aquest petit  poble. Una de les estrelles anuncia que ja ha arribat. L’aire, que és molt suau, està moderant una nit de primavera, però ja es comença a palpar el nerviosisme en la gent del poble i més concretament en una casa de poble. La gent corre carrer amunt, carrer avall amb llànties a la mà i cridant. El campanar comença a campanejar, dels rellotges surt el cuc cantant  fora d’hora i els fanals pampalluguegen. Sí, ja està, ja és aquí, ja ha nascut, ja té vida, i en una nit de primavera ha vist la llum. És el meu avi, una de les estrelles del meu cor.

    L’arca de Noé va ser construïda per donar cabuda  a una parella de cada espècie animal. En aquell espai hi havia pau i es respirava amor. Quin vaixell tan gran! Tots els animals del món, mascle i femella o femella i mascle junts. Doncs així és el cor del meu avi, el qual ens dóna pau i amor a la seva manera.

    És Nadal i al carrer comencen a caure boletes de neu. Quin paisatge més maco, està tot blanc i ara comença a sortir el sol. L’escalfor del dia fa que la neu vagi desapareixent i deixi un contrast  de color al terra. Quina bellesa veure el sol radiant  i el terra amb el blanc i negre. El meu cervell reacciona i em projecta la imatge del meu avi. Aquells mateixos colors  barrejats entre si són els seus cabells. Encara recordo quan es treu la seva pinta i es pentina com a la moda de la seva època, cap endarrere.

    Ha arribat la primavera i han començat a néixer les flors. Aquestes s’obren plenes de vida, les plantes canten per créixer, els ocells xiuxiuegen d’alegria i tot el bosc està ple d’energia positiva perquè ha tornat l’estació de la vida. Estic assegut davant un tronc que és centenari i observo que m’explica la seva vida en forma d’anells. Cada anell és un any de vida i m’explica si han tingut sequera o excés d’aigua. Ara entenc per què té la pell arrugada, el meu avi: és fruit dels anys viscuts, de la felicitat i de moments d’amargor; en fi, cada fil d’arruga és una experiència viscuda, bona o dolenta. Tot això és normal, ja que 95 anys, quasi és també centenari com els arbres.

    Té els ulls  grans i brillants, el color de les seves pupil·les són com la nit més fosca de l’any. La seva mirada és penetrant com el fred a l’ hivern, irradia seguretat. Els consells que et pot donar són gràcies a l’ experiència i vivències adquirides i viscudes durant els anys. Ell és com els savis que hi havia a les tribus antigues. Allà s’està, allà el veig assegut en una cadira a la porta de casa fumant com si la vida ja no anés amb ell.

    Pobre avi, viu cada dia com si fos l’últim. Cada dia fa un espectacular esforç  per sortir a caminar. La seva fortalesa és la d’un roure. El veus amb el seu bastó carrer amunt, carrer avall, carrer amunt, carrer avall i  ara  es para, es treu una cigarreta, li dóna una pipada, observa al seu voltant i torna a engegar motors. Aquesta és la seva vida, tranquil·la, esperant que arribi el moment per tornar-se a trobar amb la iaia al cel.

    Els rajos de sol estan picant amb força a la porta d’entrada al poble. En aquell humil poble de pagesos comença un nou dia. Els galls fan la posada  a punt, quiquiriquic, tocant les trompetes i anunciant el principal astre del dia. És un dia de primavera i ja ha tornat la vida al poble i al bosc. Les flors anuncien amb la boca oberta l’arribada de la primavera. Les plantes s’ajuden per créixer en aquesta nova estació, els insectes comencen a donar senyals de vida i els ocells canten per buscar parella. Els arbres obren els braços per ensenyar els fruits, els peixos salten mentre el riu amb el desglaç porta molt de cabal. Tot torna a la vida i l’avi n’ha començat una altra de nova, ara ja és amb la iaia al cel.

    Hi ha hagut moltes llàgrimes escrivint tot això, perquè ha marxat una de les meves estrelles, gràcies per ser-ho!

    Adéu avi, tot això va per tu!

    Miquel Àngel Cardo

    Share

    Article complet

  • En Miquel

    miquel

    Fotos de Pere Formiguera publicades
    com a portada
    del diari Ara del 10-11-2013
     

    Em va impactar, la primera vegada que vaig entrar a l’estudi d’en Miquel. Era una habitació relativament petita amb una finestra des d’on es veia una posta de sol esplèndida sobre el Ter, el pont nou, el pont vell, tot el bosc de ribera i, al defora, una terrassa plena de geranis que cuidava curosament la Montserrat, la seva dona. A les parets de l’habitació hi havia estants, que anaven de terra fins al sostre, plens de llibres curosament col·locats, els lloms dels quals coincidien mil·limètricament -no n’hi havia cap que sobresortís ni més ni menys que els altres-. A més, crec recordar que estaven col·locats per mides i per tons cromàtics.

    En Miquel era un home d’edat avançada, estava assegut a la seva cadira de rodes davant d’una taula més aviat menuda situada en un racó de l’habitació. Damunt la taula només hi tenia una llibreta relligada, una goma d’esborrar, un llapis i un “trempallapis”, com deia ell. En Miquel estava abocat cap endavant, totalment absort en la seva escriptura. Dibuixava el traç de cada lletra de manera lenta i precisa, talment com l’orfebre que treballa en una magnífica joia minúscula.

    Quan es va adonar de la nostra presència, va alçar la mirada per damunt de les petites ulleres que portava pràcticament al final del nas i ens va reconèixer a l’acte. Instantàniament va emetre una càlida rialla acompanyada d’un so gutural, tot deixant veure les seves blanques i grosses dents.

    Els seus moviments eren lents, la mateixa malaltia que l’havia prostrat a la cadira de rodes l’impedia de moure’s àgilment i de parlar amb normalitat. La seva veu era molt fluixeta i, francament, entendre’l era complicat fins que no s’hi estava una mica avesat.

    En Miquel anava vestit amb un jersei negre de coll alt, uns pantalons foscos i unes sabates pulcrament enllustrades. Portava el cap rapat i anava molt ben afaitat. Tenia les celles poblades, uns ulls rodons serens i molt vius, el nas més aviat gros i els llavis gruixuts. Realment era un home molt elegant malgrat la seva edat i malaltia.

     

    Ricard Jordà Roig

    Share

    Article complet

  • La fageda d’en Jordà

     

    fageda-den-jordà

    L’objectiu principal d’aquest escrit és donar-vos a conèixer un dels paratges més atractius i bonics de Catalunya. El lloc es diu la fageda d’en Jordà, la qual és una de les reserves naturals que forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

    Per arribar-hi cal agafar la carretera d’Olot a Sant Pau i deixar el vehicle a l’aparcament de Can Serra. Us comunico que a la reserva natural només s’hi pot accedir amb bicicleta, a peu o amb carruatge tirat per cavalls. En primer lloc, us recomano l’excursió amb carruatge, que té una durada d’una hora, amb la qual podreu observar la bellesa del bosc de fajos d’una gran alçada i les seves fulles de diferents colors depenent de l’estació de l’any; en segon lloc, la vegetació del sotabosc, el cant dels ocells i la seva forma autòctona et transmeten la sensació d’estar en un altre país. Per finalitzar la visita us recomano visitar les instal·lacions de la Cooperativa de la Fageda, on podreu fer un tastets dels seus productes làctics.

    Manuel Casamitjana

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anècdota català contes despistat elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural potrta. error rondalla rondalles tradició