RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu de la categoria ‘Anecdotari’

  • Horaris

    Aquest estiu a la feina m’han canviat l’horari cada dos per tres. Tant treballava al matí com a la tarda com a la nit. El cas és que quasi cada dia havia de mirar la planificació per saber quan em tocava treballar.

    Vaig memoritzar durant uns dies els dies que  treballaria  al matí. Se’m va ficar al cap que treballava dos dies seguits al matí. El primer dia va ser correcte, i cap problema. El segon dia  em vaig aixecar com sempre a les sis del matí, em vaig dutxar, vaig esmorzar tranquil·lament, em vaig preparar l’entrepà per a mig matí, i cap a la feina!

    Quan vaig arribar al meu lloc de treball, en comptes de dues persones érem tres. Una de les companyes em va dir:

    -Te l’has mirat bé l’horari? Segur que havies de venir al matí?

    Jo vaig contestar:

    – I tant! però ho tornaré a mirar.

    Aquí va venir la meva sorpresa, quan vaig comprovar que aquell dia podia dormir una mica més perquè treballava a la tarda.

    MA

    Share

    Article complet

  • Bons records!

    No fa gaires dies quan estàvem dinant, el meu fill petit va començar a fer una dissecció del tall de pollastre que tenia damunt del plat, mentre donava detalls del que havia fet amb els seus companys,  a l’hora del pati, després de trobar un ocell mort.

    – No es poden explicar coses fastigoses mentre es menja!  -Vam saltar immediatament els pares.

    Llavors el seu germà hi ficà cullerada, recordant una anècdota seva, relacionada amb un animal mort. Contràriament al que podeu pensar, de les nostres cares va sortir un somriure.

    Hi ha una edat en què molts nens tenen una obsessió amb tot allò que té a veure amb els dinosaures. Així que un dia els vam portar a Vallcebre, al Berguedà,  a veure unes petjades fossilitzades de dinosaure.

    Les petjades estan situades en una gran llosa de pedra, inclinada com si fos una paret. De  prop, te les has d’imaginar ja que no són gaire definides, ni són gaire grosses, però de lluny es veu el que pot ser la cadència d’unes passes.

    No sé si els nens, que llavors devien tenir uns 4 i 6 anys, ho van entendre, però el que sé segur és que s’ho van passar d’allò més bé.  S’empaitaven en el prat d’herba entre les pedres i els pins, i jugaven a buscar tresors.

    A l’hora de marxar, vam veure el més gran que venia corrent, abraçat amb el que semblava un gran tronc blanc.  Es va posar a cridar:

    –  He trobat un dinosaure!

    Com suposàvem, portava una gran carcanada, segurament d’ovella. Tot i la repugnància del primer moment, vam riure i ens va emocionar de veure els ulls del nen que desprenien una alegria indescriptible.

    Ens va costar molt fer-li entendre el que era aquella espinada. Potser, per a ell, ara només és una divertida anècdota, però,  per a mi, un bon record d’una mirada il·lusionada.

    JMC

    Share

    Article complet

  • Avui Tots Sants

    El novembre es desvetlla, amb la castanyada i els panellets, amb companyia i amb solitud, és a dir, amb una de freda i una de calenta. Els dies s’escurcen, el  sol de migdia encara brilla amb força, el vent despentina cabelleres i aixeca faldilles, les fulles cauen d’una en una i deixen el terra encatifat de colors ocres i marrons, i elles aprofiten els bufarut per moure’s al ritme d’una dansa tardorenca, amb una coreografia lliure i a la vegada amb un gran impuls per lluir-se rodant i rodant fent cercles i espirals.

    Tots Sants. Recordem els difunts, visitem cementiris, i en sortir ens engresquem a fer-la petar: xerrant i xerrant desafiant el soroll de les fulles mogudes pel vent. Estorats i esventats, deixem que el soroll de tot plegat ens ompli i ens apaivagui el dolor de la pèrdua i la por a la pròpia mort i a la dels que estimes.

    Sortint d’aquest guirigall vas a la recerca d’un racó idíl·lic, perquè et retorni la pau, busques la força dels records plaents, la força de la terra, de la vegetació, del sol, dels animals i així vas fent camí i  t’endinses bosc enllà.

    Després, un camí enquitranat, desigual, punyent,  gairebé agressiu, que a poc a poc canvia amb un camí de terra polsós i pedregós fins que arribes al teu lloc idíl·lic, on busques els teus referents: les alzines, la pedra, els glans, la catifa de fulles quietes, la molsa damunt la pedra, tres plantes noves al seu voltant. El raig de sol brilla donant llum al centre, a la pedra i a la nova vida, els bolets encerclen aquest redol: llenegues i alguna llet-de-teresa.

    Satisfacció, he trobat bolets. En faig una bossa i agraeixo a la terra i a la natura la troballa. Però de sobte apareixen el dubte i la desconfiança, són bolets comestibles, són  bons o verinosos. Mentre estic pensant això, aixeco els ulls i, un tros més enllà, veig un cap d’un animal mort. I de nou se m’encongeix el pensament, el cor i l’ànima.

    Res, t’adones que no et pots escapar de la realitat i és veritat que la vida es manifesta constantment en el nostre entorn i en nosaltres mateixos, i també la mort, encara que sovint no la vols veure.

    RS

    Share

    Article complet

  • Lladres!

    En ocasions actuem precipitats per la por o per la suposició. Això és el que vaig aprendre arran de l’anècdota que em va passar i que us vull explicar.

    Era un divendres a la tarda, m’havia despertat de la migdiada, i em venia de gust anar a fer un volt per Vic. Em vaig arreglar per sortir, vaig agafar les claus de casa i les del cotxe i vaig marxar. Seguidament em vaig dirigir on creia que hi hauria el cotxe. Al primer lloc que vaig mirar no hi era, així que vaig pensar que encara estava adormida i  no recordava on l’havia aparcat. Això em passa de vegades. I vaig anar al segon lloc on podia estar.

    Quan vaig arribar-hi i vaig veure que no hi era, de sobte, em vaig posar en alerta i més encara quan vaig recordar que efectivament l’havia aparcat allà mateix. Vaig pensar: “Que estrany! El deu haver agafat l’Alan?”, la meva parella.

    Tot seguit el vaig trucar. El meu neguit va augmentar quan ell em va dir que no l’havia agafat i no sabia què podia haver passat. Quan vaig penjar,  convençuda que l’havien robat, vaig reaccionar ràpidament i el primer que vaig fer va ser trucar als mossos d’esquadra. Vaig marcar el 112 i em va contestar una operadora:-

    – Bona tarda, digui’m, què li passa?

    – Bona tarda, escolti’m, m’han robat el cotxe – vaig respondre amb veu tremolosa.

    – Des d’on truca – em va preguntar

    – Des de Sant Joan de les Abadesses – vaig contestar.

    – On tenia el cotxe aparcat? – va continuar preguntant-me

    – El tenia aparcat al pàrquing públic del carrer Mestre Guiu – li vaig dir

    L’operadora va intentar tranquil·litzar-me, preguntant-me:

    – Se’l podria haver endut la grua?

    – No, impossible! Sempre l’aparco aquí i no hi hauria motiu perquè se l’enduguessin – vaig respondre una mica esverada!

    – Molt bé! No s’amoïni, ara mateix li faig arribar una unitat. Gràcies – es va acomiadar l’operadora.

    Em va sorprendre la rapidesa amb la qual van arribar. Després de fer-me moltes preguntes, em van aconsellar acompanyar-los a comissaria a posar una denúncia.

    – Oh! Vaja, la tarda del divendres la passaré a comissaria. Caram! – vaig pensar

    El cas és que hi vaig anar. Quan,  per fi, vaig arribar a casa estava exhausta i el cap m’anava a mil, pensant en tots els inconvenients que em comportaria quedar-me sense el cotxe. Vaig dirigir-me al menjador, absorta en pensaments negatius. I de cop em vaig fixar en un tros de paper que hi havia al costat de l’ordinador, era una nota. La vaig llegir i deia:

    – Mama! Sóc la Laura. Sorpresa! He arribat abans d’hora del viatge. No he volgut despertar-te, he agafat les claus de recanvi del cotxe i me’n vaig a Vic. Tornaré per sopar. T’estimo!

    M’hauríeu d’haver vist la cara. Em vaig quedar de pedra. Com s’havia embolicat tot  per haver reaccionat d’una manera tan exagerada.

    EM

    Share

    Article complet

  • Capricis del destí

    Tot va començar el juliol de l’any 2009 en una oficina de viatges. Teníem molt clar que volíem anar a l’estranger i vam decidir anar a Àustria.

    Mentre tramitàvem els papers amb la directora de l’oficina, sense cap mirament i amb molta mala educació una persona em va passar el braç per la cara i va llençar-li uns papers a la noia que ens atenia tot dient-li que tirés endavant allò que havien parlat per telèfon. Sense demanar cap disculpa aquest individu va marxar cames ajudeu-me. Vam quedar tots tres mirant-nos bocabadats.

    Al cap de quatre dies vam marxar fent escala a Frankfurt. En sortir de la terminal vam veure una parella que corria cap a nosaltres. “Alça Manela!” –vaig exclamar jo- “però si és aquell mal educat i la seva dona”.

    Doncs bé, durant tot el trajecte ens vam anar coneixent i es va crear una amistat viatgera que encara dura.

    PC

    Share

    Article complet

  • Un dia de bolets

    L’Enric, el meu company, és un gran boletaire i com cada tardor ens endinsem al bosc per anar buscar bolets.

    Era un dia festiu de tardor de fa deu anys i aquell matí vam decidir anar a collir bolets. En aquells moments  teníem un Seat Ibiza de color blau metàl·lic. Com sempre fem, vam matinar  i vam pujar el cotxe vestits esportius i amb els nostres cistells. Vam aparcar el cotxe en un immens prat, al costat d’un gran bosc. Des de allà vam començar a caminar muntanya amunt i muntanya avall.

    Quan vam tenir els cistells plens de bolets, vam tornar al lloc on havíem deixat el cotxe. Quin ensurt ens vam emportar quan vam veure el nostre cotxe envoltat de molts i molts cavalls. Vam treure els cavalls com vam poder d’aquell indret i el més desagradable va ser veure el nostre cotxe brut i tot ratllat de petites rodonetes mal fetes per  tot arreu. Una persona s’hi hauria estat dies i dies per fer aquelles minúscules ratllades. Vam arribar a la conclusió que eren fetes per les potes dels cavalls que es van pensar que el nostre cotxe era un intrús.  Quan tornàvem cap casa vam encendre la ràdio i no funcionava, els cavalls s’havien menjat l’antena.

    Per sort nostra, teníem el cotxe assegurat a tot risc. Així que vam decidir anar als mossos d’esquadra per fer una denúncia. Quina cara de sorpresa van posar els mossos en veure el nostre cotxe en aquell estat. Van sortir els especialistes en robatoris i no van entendre com algú  podia haver fet aquella bretolada al nostre cotxe.

    Al final tot va acabar bé, la nostra companyia d’assegurances es va fer càrrec de pintar de nou el  cotxe. Però han passat els anys i encara riem  d’ aquesta anècdota.

    TM

    Share

    Article complet

  • Una segona oportunitat

    La Lola era una noia filla única, que tothom anomenava la consentida. Vivia en un poblet del Pirineu i es creia que  només amb això era feliç perquè tot anava dedicat a ella.

    Tot el neguit  va començar un final d’estiu de l’any 1994. Va ser llavors quan la Lola per primera vegada a la seva vida es va sentir perduda i esgotada. Podríem dir que havia perdut el camí de la felicitat.

    La seva unitat familiar es va esmicolar quan el seu pare va morir a causa d’un càncer molt agressiu. Només el va suportar durant quatre setmanes i, per tant, no es va poder acomiadar de ningú i tampoc ho va fer de la Lola. La seva mare, unes setmanes més tard d’aquella tràgica situació, es va enamorar d’un home que doblava l’edat del seu pare, tant en físic com amb fets. L’entorn de la Lola es feia cada vegada més petit. Va ser llavors quan va decidir marxar i deixar-ho tot. Una bona feina, una família, posició social, equilibri econòmic, una llar…

    Volia trobar la felicitat perduda tot viatjant pel món, però la Lola no va tenir en compte que per trobar-la patiria un accident que la deixaria en coma profund durant quinze dies, quinze dies de foscor amb el cos sense resposta i totes les funcions fora de línia, amb uns pronòstics de vida quasi nuls. Però el seu cor no deixava de bategar per continuar en vida. Resistia aquella situació d’autodefensa feta pel seu propi organisme per aclarir el camí que hauria d’escollir. Un cop va posar una mica d’ordre en el seu interior, va deixar descansar el seu cos i va creure que valia la pena despertar de nou. La Lola va decidir tornar al món caòtic que havia criticat i potser fins i tot havia odiat.

    Res havia canviat, tot estava igual, però ella era feliç, ja que se sentia viva. Es volia menjar el món i durant una llarga temporada va ser com l’estrella més brillant del firmament, però a mesura que el temps passava s’esfumava aquell símptoma de ser immortal. La Lola no va canviar, però va entendre que la felicitat és ser, viure i deixar viure. Sentir-se viva i viure en tot moment la seva felicitat, ja que només la Lola n’era la responsable.

    MS

    Share

    Article complet

  • De poc que no…

    Després d’acomiadar-nos dels nostres amics, el metro ja era tancat. Uns carrers més enllà dels carrers inundats de gent encara de festa, davant una entitat bancària, i dins una gàbia, algú havia abandonat un conill, d’aquests peluts de companyia.

    -Què fas?-em va preguntar la meva companya.

    -No el puc pas deixar aquí, vés a saber qui el trobarà i què li farà! -li vaig respondre, commogut, perquè com un llamp jo ja imaginava que el conillet anava a parar a les mans d’algú a qui sols agraden els animals al plat, com ara un salvatge, un carnisser, un sàdic potser; en fi, a les d’algú sense el meu bon cor.

    La gàbia era incomodíssima de carregar; tanmateix, estava del tot decidit, del tot és dir poc,  me l’emportava. Passeig de Gràcia avall, més d’un noctàmbul quan ens va veure  va somriure en senyal d’aprovació. Camí de casa, rumiava i rumiava què fer l’endemà: ja ho sé, de bon matí aniré a buscar un saquet de pinso especial a les parades de la rambla de les Flors. No me’l puc pas quedar per molt que vulgui, el pis és minúscul i jo que no tinc temps per a res més, per molt que vulgui! Ben esmorzats, trucaré a la protectora de rosegadors, on junt amb d’altres conills hi viurà, ben segur, feliç, feliç, feliç!

    I com somiava jo! I és que la protectora no en va voler saber res:

    • No podem atendre’n ni un més d’aquests malaurats, anem justos de personal i diners -em va dir.

    De seguida a la feina, als amics i als coneguts vaig preguntar si volien un conillet o si sabien d’algú que en volgués un. Res.

    Sempre que podia treia l’orellut de la gàbia perquè estirés les potes per casa. Quina criatura més encantadora i manyaga, quina familiaritat més primerenca,  semblava que ens conegués, a mi i a la meva companya, de tota la vida. No va passar pas gaire temps, però, i ara encara em costa de creure, que a l’hora de tornar-lo a la gàbia fugís com del dimoni. Guardant a tothora les distàncies. Es va tornar esquerp, un estrany. Si no, per què un cop el vaig haver d’acorralar sota el sofà per tal d’engrapar-lo? Per retornar-lo de nou al seu cau. Si no per què de seguida, però, el vaig  haver de deixar anar?

    -El molt “conillot” m’ha mossegat!  -vaig cridar sagnant i, de què que no…!

    Des de llavors, aquella bèstia em feia por. Tot i així, de tant en tant, amb menys freqüència i sempre enguantat  amb guants de motorista, el treia de la gàbia perquè fes exercici i ell m’ho agraïa cagant arreu i rosegant potes d’armari, de cadira o cables elèctrics.

    -Tant de bo t’electrocutis! -el vaig maleir més d’una vegada. Ja només pensava com desfer-me d’ell. Cada cop més desitjava que es morís de mort natural, per no veure’m obligat a matar-lo jo mateix.

    No sé qui va escoltar les meves pregàries, però un bon dia quan vaig obrir la porta del pis hi vaig trobar ben bé un pam d’aigua per tota l’estança! El de dalt s’havia deixat l’aixeta oberta. Quan el veí, responsable de la inundació, va trucar a la porta de casa per fer-se càrrec de la catàstrofe, el vaig obrir carregat amb la gàbia del conill.

    -Quin conill més maco! -va dir la seva filleta.

    -Si el vols te’l regalo, maca! -li vaig dir.

    -No li ho diguis dues vegades, li agraden molt els animalons! -va dir el veí.

    I així va ser com el conill es va mudar al pis de dalt. Sorprenentment, amb la nena l’animaló es comportava com un senyor. Ella i els seus pares n’estaven encantats. Millor així, per a tothom. De què que no faig una bestiesa!

    DP

    Share

    Article complet

  • Un malson

    Les nits d’estiu al sud són desesperants, i va ser per això que el meu pare i jo vàrem decidir dormir a la intempèrie. Era una nit de lluna plena, però el meu pare va quedar adormit com un soc. Jo estava meravellada observant el cel blau intens. Tenia la sensació d’estar en una habitació infinita amb una làmpada meravellosa feta amb les incomptables estrelles lluents.

    De cop i volta els gossos van començar a bordar com bojos i em van espantar. En un obrir i tancar d’ulls van aparèixer davant nostre dos homes de tres metres d’alçada, el rostre arrugat i els ulls grossos.

    Extraterrestres! -vaig pensar.

    Vaig quedar paralitzada, volia despertar el meu pare, però no em podia moure, les seves rialles burletes encara em feien més por. Tot s’havia acabat, aquells militars amb el fusell als seus braços ens mataríem i jo no hi podia fer res! De cop i volta, de la manera que havien arribat van desaparèixer i tot va tornar a la normalitat.

    Tot i que han passat molts anys, els meus records són vius i semblen  reals, un fet que realment va succeir, però el meu seny em diu que només podia ser un malson.

    AC

    Share

    Article complet

  • Record d’un viatge

    El dia que vaig marxar per primera vegada a Colòmbia, va ser un dia molt especial. Dies abans, vaig passar molts nervis pel fet d’anar tan lluny tot sol. Sabia que a l’altra punta del món m’esperava la meva xicota, però tot i així, els nervis no em deixaven tranquil.

    Cap a les 8 del matí, ja era a l’aeroport del Prat, a punt per embarcar el meu llarg viatge. Decidit del que feia,  vaig pujar a l’avió i cap a Colòmbia.

    Vaig arribar a la terminal de vols internacionals 12 hores després d’haver marxat de Barcelona. Estava desorientat, cagat de por. En aquella època encara fumava i vaig decidir sortir a fora de l’aeroport a fer una cigarreta. Just en aquell moment, se m’acosta un home i em demana foc. Sorprès per l’accent li vaig demanar si era colombià, i em va dir que era de Barcelona, que feia 4 anys que vivia a Colòmbia. Quina casualitat que la primera persona que vaig conèixer a Colòmbia fos català.

    Em va demanar d’on era, com estava Catalunya i així va començar una conversa en català. El taxista que l’esperava no sabia què passava, ni entenia el que estàvem parlant.

    A partir d’aquell dia, sempre he pensat que no saps mai on et pots trobar el teu veí.

    CS

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anècdota català contes despistat elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural potrta. error rondalla rondalles tradició