RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu de la categoria ‘Microrelats’

  • Alguns microrelats inspirats en quadres…

    Microrelats inspirats en el quadre…

    Pageseta, de Dionís Baixeras

    L’espera

    Quant temps dec portar aquí? Almenys quinze minuts. en Ramonet sempre em fa esperar-lo una bona estona. Mira que li dic: “Si vols, quedem més tard”. Sort n’hi ha que estem a principi d’estiu, i el sol del matí és molt agradable. Les fragàncies del romaní la farigola s’entrelliguen amb els cops de vent de la muntanya. Que maques estan les flors, quins colors, quina alegria per al paisatge. quines ganes de viure, perquè ha plogut ben poc!

    Ja surten les ovelles a pasturar. Avui en Cisco també va tard… Els homes d’avui no són com els d’abans, els costa una mica doblegar l’esquena, i això de matinar, tampoc els agrada gaire. A veure, què podré guanyar amb aquests bolets? Al mercat d’Olot cada dia hi ha més competència… En Joaquim diu que els bolets no estan de moda, no sé on anirem a parar…

    Ep! Ja ve en Ramonet amb la tartrana. Déu-n’hi-do, ja era hora!

    Jordi Lafon (C1 – SLC de Vic)

    __________________________________________________

                                                                                      Dona cosint al balcó de Figueres, de Salvador Dalí

    Ho tenia tot

    Tot al seu voltant era una meravella. La Maria ho tenia tot.

    El seu marit ja havia procurat que no li faltés de res, tal com havia de ser dins el seu estatus social. Una llar al punt més alt de la ciutat, uns fills preciosos, unes vistes de les guals gaudia molt de tantes hores que li quedaven, perquè, de la casa no havia de tocar res, ja tenia qui li feia la feina. Tampoc havia de treballar fora de casa. La Maria dedicava hores i hores a fer punta al coixí asseguda al balcó, ja li agradava, era el que li havien ensenyat, i el que li havien dit que havia de fer, ser una bona esposa i una bona mare.

    I ho tenia tot, però no tenia res.

    Emília Pujol (C1 – SLC de Vic)

    __________________________________________________

    Cafè de Montmartre, de Santiago Rusiñol

    L’últim toc

    La Marie ja ho tenia clar, va tirar les espatlles enrere per deixar fluir un respir glaçat  com el vent de ponent que passa per les muntanyes nevades. I, mirant les mans d’en Ranier per la punta del nas, va xiuxiuejar lentament “jo ja estic”.

    Havia set un dia perfecte. Havia despertat amb el frec ferm d’aquelles mans traçant les corbes de les seves cuixes nues. Per fi havia pogut dormir fins l’alba amb el seu amant. Després, a les botigues, ell li havia comprat cada caprici sense demanar el preu abans. La Marie se sentia com una reina. Però el castell de núvols que ella havia construït dins de la seva ment es va desmuntar a la tarda, al cafè de Montmartre.

    -Com s’ho va agafar, la teva dona? Ha muntat un espectacle? -va preguntar.

    -No li he dit res – va contestar en Ranier-. Ella és fràgil, es moriria sense mi. No la puc abandonar.

    -És clar – va respondre la Marie amb tota la dignitat que podia trobar dins del seu interior destrossat.

    -Però no et preocupis, encara ens veurem. Et cuidaré tota la teva vida, t’ho prometo. Avui hem de tornar a les nostres cases, però demà et protaré verdures del mercat.

    -Oi, que bé, moltes gràcies -va dir la Marie amb una pausa carregada-. Jo ja estic.

    En Ranier va pensar que volia dir que ja estava del cafè i van marxar tranquil·lament fent-se uns petons per acomiadar-se. Però la Marie ja ho tenia clar. Quan en Ranier passés per casa no hi seria. Mai més seria a casa quan en Ranier la busqués.

    Mandalynn Hart (C1 – SLC de Vic)

    Share

    Article complet

  • El text narratiu: exemple d’un microrelat. Nivell C1 (SLC de Vic)

    El text narratiu és un relat en prosa d’uns fets que esdevenen a uns personatges en un temps i un lloc determinats. Tant poden ser reals com imaginaris. Acostumen a construir-se a partir d’uns continguts bàsics que responen a aquestes preguntes:

    Qui? > els personatges de la història que integren el relat i que fan progressar la història.

    Què? > els esdeveniments. L’encadenament d’unes accions amb les altres no és mai arbitrària, sinó intencionada i significativa.

    Quan? > el temps en què succeeixen els fets.

    On? > l’espai és el lloc real o imaginari en què actuen els personatges i passen els fets.

    Són textos narratius els contes, les faules, les llegendes, les novel·les, les rondalles, els microrelats, les anècdotes, els acudits, etc.

    __________________________________________________

    MICRORELAT

    Calor al zoo

    Feia la calor típica d’un dia d’estiu a les quatre de la tarda. Aquella mena de xafogor enganxosa que et resseca la gola de tant alenar aire calent. El jove veterinari tot just s’acabava de despertar després d’una migdiada suada. No li venia gens de gust anar a fer la ronda pel parc, però formava part de la seva feina controlar que tot estigués en ordre abans d’obrir les portes als visitants.

    Acompanyat per la simfonia habitual del parc: bramuls, udols, brams i algun miol de fons, es va dirigir cap a la zona on habitava el lleó. El noi no va sentir cap rugit al traspassar la tanca de seguretat, l’animal encara dormia, després d’un àpat contundent, arraulit en un racó de la gàbia. L’únic espai on no hi tocava el sol. Quan la fortor de la ferum de la bèstia va omplir els narius del jove veterinari, una suor freda li va glaçar la nuca tot enterbolint-li la visió. Marejat, fent tentines, va abandonar l’espai a la recerca d’un ambient més pur on poder oxigenar els pulmons. El malestar, la confusió del moment, van afavorir l’oblit, injustificable, de no tancar la porta de seguretat que delimitava l’espai lliure del felí.

    Un refresc carregat de sucre el va retornar a la realitat. Una realitat acompanyada de culpabilitat al comprovar que el lleó no era dins del seu recinte. Activar el pla d’emergència hauria comportat assumir la negligència i una possible sanció. El jove veterinari va preferir buscar l’animal pel seu compte, en solitari. Només va haver de seguir el rastre de les plomes ensangonades que marcaven el camí de les aus, per arribar al llac. La visió que va tenir en aquell moment el va alleugerir, però alhora el va desconcertar: el lleó prenia un bany relaxant, escarxofat com si es trobés en un jacuzzi. Òbviament, la pobra bèstia, també buscava alleugerir els efectes de les altes temperatures.

             Cristina Teixidor (nivell C1)

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

microrelat