Quan Fèlix va haver deixat son pare, va arribar en un bosc i va caminar molta estona fins que va trobar una pastora molt graciosa que guardava bestiar.
Ramon Llull, Llibre de les meravelles (capítol 1)
El fragment inicial
Categoria: Textos de nivell suficiència
Seguim el fil: paraules d’aprenents
Quan Fèlix va haver deixat son pare, va arribar en un bosc i va caminar molta estona fins que va trobar una pastora molt graciosa que guardava bestiar.
Aquella era la noia de qui havia sentit a parlar la nit passada. Resulta que la pobra, òrfena de pare, es va criar amb el seu avi patern i la seva mare en aquella vall. Devia ser precisament del seu avi de qui va heretar l’amor per la natura i els animals.
I allà era ella, dreta sobre un petit ampit de pedra amb una mà al front per aconseguir l’efecte de visera d’una gorra que no portava. Tenia els cabells foscos i els duia recollits amb el que semblava un trosset de branquilló. Portava una jaqueta de color blau cel i creuada com una bandolera, portava un bossa grossa que feia la funció dels antics sarrons. Anava vestida amb uns pantalons curts i unes sabates de muntanya.
Només de treure un peu del bosc la noia va girar el cap veloçment, em va mirar, ara sense la mà fent de visera i va somriure.
Vaig alentir el meu pas i em vaig acostar a la noia, mentre em seguia observant com ho fa una mare amb el seu fill que juga al parc.
Sense treure-li la mirada de sobre, vaig trencar el silenci i tímidament vaig demanar-li si sabia com arribar a les ruïnes del castell de Sant Pere. Ella, amb una mirada fixa i penetrant, m’oferí un somriure càlid com el sol d’estiu i m’assenyalà una petita senda amagada enmig dels arbres, i s’oferí per acompanyar-me. Mentre fèiem el camí plegats li vaig demanar com es deia, em digué que es deia Flor. La seva veu em va semblar el cant dels àngels.
Durant el camí m’explicà moltes històries, sobre el castell i el pasturatge, però m’era impossible concentrar-me en el que em deia perquè jo només podia contemplar la seva bellesa.
Escoltava un llunyà però alegre cant d’ocells que deurien haver arribat feia pocs dies; un mar de flors acabades de brotar desprenia una agradable olor i els tímids rajos de sol semblaven regalims d’or. Havíem arribat, no sé del cert com, a les ruïnes del Castell. Va ser aleshores que em vaig adonar que Flor i jo anàvem agafats de la mà.
De sobte, em vaig posar nerviós, el meu cos que en aquell precís instant vaig descobrir nu, tremolava. Estava espantat perquè no recordava res del nostre trajecte. Volia saber què havia passat, però no gosava mirar-la. Va aparèixer gent i més gent, també anaven tots nus. Flor, amb delicadesa, em va girar el cap vers ella perquè la mirés. Estava realment preciosa i se la veia molt tranquil·la i relaxada. També anava nua, només portava un preciós collaret, fet d’aquelles flors acabades de brotar, al voltant del cap. Semblava una fada.
Cada flor irradiava un color intens i lluminós, i s’emmirallava en la brillantor del seu cabell daurat. Ella, amb tranquil·litat, però alhora decidida, em va abraçar dolçament, i jo, tot tímid i embadalit, la vaig acaronar tendrament. Encara que l’ambient primaveral dominava l’indret, una espessa boira va aparèixer del no-res, la qual va ser culpable de l’embogiment. El paratge era idíl·lic i l’aire semblava encantat, un núvol del terra s’aixecava fins a embolcallar les branques més elevades dels arbres. En mirar-la vaig quedar enlluernat. Semblava una deessa sortida de la mitologia grega. La seva sensualitat em va transmetre una sensació sublim mai experimentada. Mirant-nos dolçament als ulls, ens vam abraçar més fort encara. Vaig fer un gir per quedar damunt d’ella sense adonar-me del talús que tenia al costat. Començàrem a rodolar rostos avall i, de cop i volta, tot s’enfosquí. Una melodia indicà que la partida s’havia acabat. Game over.
Curs de nivell superior C2 de Vic (Montse Baqué)
Curs de nivell se suficiència 1 de Vic (Núria Tubau)
Curs de nivell superior C2 de Manlleu (Assumpta Grabolosa)
Curs de nivell de suficiència 3 de Vic (Núria Tubau)
Un poema inicial
D’una terra (VI)
És ara, quan la tarda va fonent-se,
que penso en aquell sol de quan jo era infant,
i veig la clara vall plena de boira
i al fons la llisa mar blavosa i gran.
A l’indret on a mirar-la em parava
s’hi ajuntaven, en conflent suau,
els caminals rogencs i tortuosos,
plens de silenci i de profunda pau!
Filla del cel, allà, la poesia,
un dia vaig trobar de bon matí:
en un tombant secret que jo sabia,
vora el torrent humit la vaig sentir.
Oh veu del rossinyol!, tu em descobries
mons de bellesa, soledat i cel;
en aquell punt, dins l’ànima naixies,
meravellós, inconegut anhel.
JOAN VINYOLI
Del recull De vida i somni, 1948
(http://www.mapaliterari.cat/ca/mapa/guia/15/joan/itinerari-poetic-joan-vinyoli)
Seguim el fil: paraules d’aprenents…
La solitud d’un vell pescador
És ara quan la tarda va fonent-se que penso en aquell sol de quan jo era infant i, mirant com es ponia, contemplava el retorn de les barques de pesca al port de Voramar.
Com cada estiu, l’àvia Caterina m’esperava a l’andana, riallera i enèrgica, amb el sis-cents que acabava d’estrenar. M’abraçava amb força i deia: “Ai, Quimet, com has crescut”. Ho deia amb la il•lusió que deixés de ser tan escanyolit.
Als matins vagarejava pel port i sempre volia ajudar -més aviat destorbava- a en Pere, un pescador amb una barba blanca que li emmarcava la cara, però que no amagava la cicatriu profunda de la galta dreta. Tenia un tarannà sorrut i solitari i quan els grans en parlaven , si t’hi acostaves, callaven…
La meva curiositat pel seu passat cada vegada anava creixent i em tenia més i més intrigat. Mai havia gosat demanar-li, però mentre l’ajudava amb les xarxes, sovint pensava i imaginava històries de mar i de dones, on en Pere era el protagonista.
Fins que un dia vaig tenir la valentia i el cor fort de demanar-li com s’havia fet la cicatriu, esperant que em revelés aquell misteri que em tenia tan capficat. Per un moment, es va quedar palplantat i amb una mirada gèlida em va dir : “Fuig d’aquí, cony de vailet! No n’has de fotre res!”
Aquella resposta tan freda i contundent em va entristir, però alhora enfortia el meu desig de descobrir el misteri. Dins meu creixien l’angoixa i el neguit, i em sentia incapaç d’asserenar-me perquè no en tenia la resposta.
Passats uns dies, vaig decidir anar a visitar l’àvia Caterina, amb la intenció de treure’n l’entrellat. Se li van negar els ulls i amb un nus a la gola em va confessar que ella mateixa era la causant de tot.
Em va explicar que una nit, quan ja dormia, va sentir un soroll a la cuina. Els gossos bordaven i, molt espantada, es va llevar. A la paret del passadís hi havia eines penjades. Va agafar-ne unes tisores. De sobte, es va trobar una ombra al davant i, sense saber qui era, les hi va clavar.
Vaig quedar astorat! No m’esperava aquesta resposta: l’avia Caterina, la responsable de la cicatriu! Ara entenia l’actitud d’en Pere.
Però en lloc de quedar satisfet amb la informació, la meva curiositat va anar en augment, què hi feia en Pere a casa de l’àvia? Ella no me’n va voler dir res, eren coses del passat i recordar-ho li feia mal.
Volia saber què va passar de totes totes, i cap a en Pere em vaig dirigir. El sol ja començava a estar a la posta i hi havia una llum especial, al fons vaig divisar el vell pescador, feinejant com sempre, no parava mai!
Em vaig acostar sigil•losament, no volia que m’enviés un envit i em fes fora: “Pere, l’àvia m’ha explicat la causa de la teva cicatriu!”, ho vaig dir ràpid i baixet, però em vaig apartar de sobte en veure la seva cara. Vaig quedar glaçat, el seu nas es va inflar, les orelles eren vermelles i els ulls li brillaven per la ràbia continguda, estava realment empipat!: “Doncs si ja ho saps, què carai hi fas aquí? Fuig, carai de vailet! No m’emprenyis o rebràs!”.
Vaig fugir com un “llamp serè”, malgrat que no em donava per satisfet. Vaig tornar amb l’àvia Caterina i li vaig comentar el que havia passat. Com que em coneixia va pensar que no deixaria d’insistir, perillava la meva integritat física i m’ho va explicar: “En Pere venia a declarar-me el seu amor, i es va decidir un dia a la nit! Abans era un home atractiu i trempat, es feia amb tothom, però arran d’aquell fet es va tornar esquerp i solitari”. A l’àvia li sabia molt de greu, era un fet que li pesava, ella era la responsable del caràcter i del físic actual d’en Pere, però ho va fer per protegir-se, en cap moment li volia fer mal.
Una història trista, vaig pensar. Ara veig en Pere amb millors ulls, intentaré fer-me amic seu per retrobar el caràcter alegre de la seva joventut. A fi de comptes, si tot hagués sortir bé, podria haver estat el meu avi.
___________________________________
Grup de nivell de suficiència – Vic (Montse)
Grup de nivell de suficiència – Vic (Llúcia)
Grup de nivell de suficiència – Vic (Ariadna)
Grup de nivell de suficiència – Manlleu (Gemma)
Per veure altres propostes del grup S1 de Vic (Montse Baqué), mireu-vos la Compilació narracions Seguim el fil S1.