Aquest mes de maig tenim dues recomanacions expertes, tot un luxe de la mà de les biblioteques de Torelló!
El vel de la deessa, de Glòria Sabaté
“Seia, immòbil i expectant, davant la taula menuda, amb els ulls fixos en un punt de la paret del davant i la respiració agitada. Gruava la seva arribada, aviat sentiria la seva puresa i es despullaria de qualsevol lligam amb la trista realitat física que l’envoltava.
I l’esperit desencarnat vingué. I ella el guaità com en un mirall, l’escoltà i, a contracor, va començar a escriure tot el que li dictava:
Van cremar 300 llibres i creien que tot havia acabat. Però llavors molts de nosaltres començàrem a parlar amb els morts.
I un llibre se salvà.”
Així comença El vel de la deessa, de Glòria Sabaté, l’obra guanyadora del Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica del 2020. Situada a la Barcelona modernista de principis del segle XX, tot just acabada la Setmana Tràgica. Les protagonistes són dones que se senten lliures per poder canviar el seu destí i que lluiten per la seva emancipació mitjançant la maçoneria, l’espiritisme, la teosofia i el feminisme.
La novel·la combina molt bé la barreja entre personatges ficticis i reals, potser perquè l’autora és professora a la Facultat de Filologia i Comunicació de la UB i, abans, ja havia publicat diversos estudis acadèmics sobre literatura medieval i una altra novel·la, La filla de Lilith, situada a l’Edat Mitjana.
Així, la Mariona, la protagonista, coneix algunes de les dones més influents de l’època, com Carme Karr i l’ambient de la revista Feminal, la pintora Lluïsa Vidal o l’escriptora i activista Ángeles López de Ayala. L’Àngels encapçala la Societat Progressiva Femenina, un grup de francmaçones que s’aferren a l’educació com a via per lluitar contra el rol social que els ha estat imposat pel fet d’haver nascut dones.
La descoberta d’una biblioteca peculiar posa aquestes dones sobre la pista d’una relíquia oculta capaç d’atorgar la força que necessiten per poder assolir la llibertat anhelada. Malauradament, només una persona coneixia el parador de la relíquia, i acaba de morir.
Però no avancem els esdeveniments i continuem llegint:
“Barcelona, 1910. Al cementiri Nou la mort distingia entre rics i pobres. Com una opulent ciutat de marbre, la moderna necròpolis s’enfilava per la muntanya, al sud-oest de Barcelona, sense aturall. La part més allunyada i humil, sobre la via de Sant Carles, el racó dels no desitjats, acollia, indiferent, el cos de l’Amalia. Aquell matí de diumenge del mes de març la silueta d’una dona prima s’esmunyia pel carrer flanquejat de xiprers ufanosos fins que s’aturà davant de la tomba, plena de flors, de la dona soterrada ara feia gairebé un any…”
Article complet
