El fragment del mes

En aquest llibre parlarem de tot això: de com ens comportem amb la nostra llengua, és a dir, de com i quan l’abandonem, l’amaguem o la mantenim. Parlarem de la conducta que tothom pot observar si s’hi fixa una mica i para orella als bars, pels carrers o en els transports públics. I ho farem perquè sabem que, qualsevol que siga la política lingüística que les autoritats competents en cada territori porten endavant, finalment hi ha un darrer filtre, que és el que determina l’autèntic nivell d’ús d’una llengua. I aquest filtre és el parlant.

Sortir de l’armari lingüístic, Ferran Suay i Gemma Sanginés

 

 

 

 

 

  • Aquest blog del Centre de Normalització Lingüística d’Osona té el propòsit d’encomanar el poderós desig de llegir.  Així que, si encara no sou gaire amants dels llibres, ens agradarà moltíssim que aviat arribeu a ser-ho. Bones i felices lectures de primavera!

    Article complet

  • Els estudiants de C2 treballen la ressenya de lllibres

    Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda

    Rodoreda, Mercè. Jardí vora el mar. Club Editor 1959, SLU. ISBN: 978-84-7329-407-2.

    Mercè Rodoreda (1908-1983) és considerada l’autora més important de les lletres catalanes contemporànies per l’enorme quantitat d’obres produïdes, així com per la universalitat en la seva difusió. Les seves produccions literàries comprenen tots els gèneres, tot i que destaca en la narrativa. L’any 1980 rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

    El conjunt de la seva obra és un reflex de l’entorn social i econòmic en el qual viu l’autora; una infantesa influenciada per la passió per la lectura i per les flors que li transmet el seu avi; un matrimoni prematur amb el seu oncle matern, que acabarà essent una experiència traumàtica. També un exili forçat, com a conseqüència de la Guerra Civil espanyola, i que li suposa haver d’obrir nous horitzons des de l’adversitat, la sol·licitud i fins a penúries econòmiques…

    El punt d’inflexió en la seva vida li arriba als anys cinquanta. L’autora entra en una nova etapa, marcada per l’estabilitat emocional i econòmica, i que convergeix en la seva obra; Jardí vora el mar n’esdevé el referent. En aquesta obra l’autora es lliura relaxadament a les seves dues grans estimacions: el plaer per l’escriptura i l’admiració i respecte que sent per la botànica.

    L’escenari de l’obra és el jardí d’una finca d’estiueig d’una família rica de Barcelona, i el jardiner és la veu que narra els esdeveniments que hi succeeixen al llarg de sis estius consecutius. En la novel·la es contraposen dues formes de vida ben diferents, la riquesa i la pobresa, la propietat i la servitud; alhora que també s’hi assenyala que la cruesa de l’existència no és selectiva, de manera que fets inherents a la condició humana, com ara l’enamorament, la malaltia i la mort, acaben fent-se lloc independentment de la condició social.

    Resumint, és a través de la veu del jardiner que s’insinua la veu de la pròpia escriptora, talment com si es desdoblés i es situés com a espectadora de la seva pròpia existència, agafant la distància necessària per poder parlar d’ella a través dels personatges, amb subtilesa i sense sentimentalismes.

    Autora: Cristina Jorba Arimany, estudiant del curs C2 de Vic

     

    Article complet

  • Llegim els clàssics?

    Alumnes de C2 de Vic reflexionen sobre la lectura dels clàssics

    El valor dels clàssics

    Actualment, ningú dubta que la lectura és una eina fonamental en els processos d’aprenentatge i creixement personal, però, més enllà de promoure-la, caldria defensar i treballar activament el valor de llegir literatura clàssica, atès que, com l’adjectiu indica, ens ofereix obres de molta qualitat.  

    Sovint quan parlem dels clàssics sorgeix la idea poc elaborada i contrastada que són obres molt allunyades del nostre present, que pertanyen a altres temps i que no ens interpel·len i, res més lluny de la realitat, són llibres tremendament moderns i ens connecten amb fets i situacions que encara, a dia d’avui, són vigents. I aquesta connexió ens permet acostar-nos a la cultura literària del nostre país i entendre la nostra societat. Llegir per saber d’on venim, qui som i on anem. 

    Una altra concepció al voltant dels clàssics que voldria desmuntar és la tendència a pensar que la seva lectura és feixuga, avorrida i que difícilment ens provocarà gaudi; ben al contrari, llegir-los és un plaer, entès des del sentiment d’empatia que es genera quan compartim el text amb personatges, situacions, històries, vicissituds o reptes, que ens endinsen i ens apropen als diversos mons que s’hi plantegen.     

    I relacionat amb les experiències d’oci i d’aprenentatge, no puc deixar passar l’oportunitat per a reafirmar que la llengua i la literatura són una assignatura fonamental per a la nostra joventut. Ja des d’infants creixem deslligats dels clàssics i caldria fomentar la visió que la societat del passat no guarda gaires diferències amb l’actual. Hi ha hagut molts canvis i avenços tecnològics, no obstant, perviu l’essència, que emprem en les relacions interpersonals i que la literatura clàssica representa molt bé. 

    En la important i necessària tasca d’apropar els clàssics a la societat, tant les famílies —des de l’exemple— com els equips docents hi tenen un paper decisiu. Aquest aprenentatge no pot quedar relegat als estudis universitaris especialitzats; caldria que s’iniciés ja en l’educació primària —llegint petits fragments adaptats de les obres— i que continués a secundària i batxillerat —amb lectures més extenses i adequades a l’edat— a través de l’estudi de l’autor, l’obra i els fets històrics de l’època en què es va escriure, i la reflexió i anàlisi del text per motivar la comprensió i la relació amb el propi context.  

    Autora de l’article: Laura Bergés Costa

    Article complet

  • Llegim els clàssics?

    Alumnes de C2 de Vic reflexionen sobre la lectura dels clàssics

    La immortalitat dels clàssics: una oportunitat educativa inigualable 


    Com a gran defensor de la lectura, no puc deixar de ressaltar la importància dels clàssics en el panorama educatiu actual. Els llibres que han resistit el pas del temps i continuen captivant generació rere generació no només ofereixen una finestra al passat, sinó també una guia per al present i el futur. 

    En el marc de l’ensenyament, la inclusió dels clàssics hauria de ser considerada una prioritat en tots els nivells educatius. A primària i secundària, la lectura dels clàssics pot obrir les portes a una comprensió més profunda de la llengua, la història i la cultura. A través de les seves pàgines, els estudiants poden explorar temes universals com l’amor, la justícia, la por i l’esperança, i oferir-los una base emocional i moral fonamentada en la riquesa de la literatura. 

    En el batxillerat, els clàssics prenen un paper encara més destacat. En aquest nivell, la lectura d’obres com El Quixot, Hamlet o Crim i Càstig no només enriqueix l’experiència educativa, sinó que també prepara els estudiants per a un pensament crític i analític més sofisticat. A més, exposar-los a aquestes obres mestres els ofereix la perspectiva necessària per a entendre millor el món que els envolta i les complexitats de la condició humana. 

    Tot i així, no hem de limitar la importància dels clàssics a l’ensenyament obligatori. En els estudis universitaris o de graus superiors, la lectura d’aquestes obres continua sent essencial per al desenvolupament d’una educació integral. Aprofundir en els clàssics no només amplia el coneixement dels estudiants sobre la literatura i la història, sinó que també els proporciona les eines necessàries per a esdevenir persones més reflexives, analítiques, culturitzades i amb capacitat de síntesi conceptual. 

    En resum, la inclusió dels clàssics en tots els nivells educatius no només és recomanable, sinó essencial per al creixement i el desenvolupament dels estudiants. Aquestes obres atemporals continuen sent una font inesgotable de coneixement, inspiració i reflexió, i és responsabilitat nostra transmetre aquest llegat a les generacions futures.

    Autor de l’article: Antoni Llongarriu Planagumà

    Article complet

  • Nous grups de lectura a Vic i a Manlleu

    Tercer trimestre amb nous grups de reforç de lectura a Vic i Manlleu 

    Entre el 6 de maig i el 6 de juny, el SLC de Vic ofereix diferents grups de reforç de lectura, conduïts per persones voluntàries, per tal que l’alumnat practiqui la llengua, tant la comprensió lectora com la conversa. 

    Hi haurà cinc grups pensats per a cursos bàsics i elementals. El gos dels Baskerville el llegiran dos grups, els dilluns i els dimarts al matí. La mirada ferida, un grup els dijous al migdia; Miquel Strogoff, un altre grup els dijous a la tarda, i El món d’Asgard també els dijous a la tarda. 

    El títol escollit a Vic, en aquest cas no adaptat, per als nivells intermedis i de suficiència és I la festa segueix, de Josep Maria Espinàs.

    En el cas de Manlleu, aquest trimestre s’ofereixen sis grups de reforç de lectura. S’hi llegiran les versions adaptades dels títols següents: El petit príncep, Kafka i la nina viatgera i L’illa del tresor. Desitgem que tots siguin tot un èxit!

    Article complet

  • Personatges literaris d’Osona

    RAQUEL SANTANERA I VILA

    Raquel Santanera i Vila (Manlleu, 1991) és poeta. És graduada en Estudis Literaris i en el màster Construcció i Representació d’Identitats Culturals, a la Universitat de Barcelona. 

    Alguns dels seus poemes han estat traduïts al castellà, l’anglès i l’italià. Des del 2019 és una de les tres programadores del bar L’Horiginal, obrador de recitacions i noves actituds literàries, a Barcelona. També és coordinadora i programadora del cicle de poesia i art contemporànies en català Els Vespres Malgastats, a Osona.  

    La Malgastada, projecte ideat per Raquel Santanera, Jordi Cuesta i Íngrid Mas, és l’associació que promou els Vespres Malgastats. L’activitat consisteix en la trobada en què dues poetes reciten i intercanvien visions sobre les respectives obres. En cadascun d’aquests diàlegs en directe, s’hi afegeix la mirada d’una artista visual, que interpreta l’obra de les dues poetes en la peça que proposa. 

    Tot i la seva joventut, Santanera ha publicat Teologia poètica d’un sol ús (Viena Edicions, 2015; premi de poesia Martí Dot), De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia (El Gall Editor, 2017; premi Pollença de poesia) i Reina de rates. Crònica d’una època (Pagès Editors, 2021; premi Miquel Martí i Pol de poesia).  

    La seva obra es reconeix com a capdavantera en matèria de gènere, des d’una perspectiva cíborg. Es considera que el seu primer llibre de poemes va inaugurar el Babaisme, un esforç per forjar una nova mitologia del jo poètic. 

    Article complet

  • Alumnes de Suficiència 2 recomanen llibres

    Per Sant Jordi, els alumnes de Suficiència 2 de Vic ens recomanen llibres

    Cor trencat. Mor i vida de Carles Sabater, de Pep Blay

    El llibre de l’escriptor Pep Blay, Cor trencat. Mor i vida de Carles Sabater, és una síntesi del començament i el final de la història del grup de música Sau i de testimonis de la vida del protagonista. Fet amb molta estima i cuidant cada detall, Blay explica la seva història i fins a l’actualitat. La història real de Sau comença els anys 90 a la comarca d’Osona, concretament a Vilanova de Sau. Va ser el començament d’uns anys gloriosos, d’aprendre, de divertir-se, ensopegar-se i viure la vida com volien, cantant .

    Carles Sabater, el protagonista d’aquest llibre, també era un gran actor, i ho compaginava, sempre que podia, amb el grup Sau. El 13 de febrer de 1999, celebraven els 12 anys amb una gran gira, que els portava a fer el primer concert a Vilafranca del Penedès. Però, el que havia de ser l’inici de una gran aventura, es va convertir en el desenllaç més amarg que ningú es podia haver imaginat. El cantant Carles Sabater es va desplomar després del concert a causa d’un infart fulminant que li va provocar la mort. La llum es va apagar per sempre i Sau va passar a ser la història del “rock en català”.

    Recomano aquest llibre perquè Sau va ser tot un referent dins del panorama de la música catalana dels anys 90, on la indústria musical donava pas a una generació que tenia ganes d’escoltar i de fer bona música en català.

    L’empremta que va deixar fa que encara avui se’n continuï parlant i escoltant la seva música i fa que tinguis ganes de tenir a les mans aquest llibre per recordar temps passats.

    Cristina Canadell (alumna del curs Suficiència 2)

    **

    El diari d’Anna Frank, d’Anne Frank

    Anna Frank va néixer a Frankfurt del Main el 12 de juny de 1929, i era la segona filla de l’Edith i l’Otto Frank. Va morir de tifus al camp de trànsit de Westerbork, a Bergen-Belsen, a finals de febrer del 1945.

    El diari d’Anne Frank ofereix una mirada íntima de la vida d’Anne Frank, una jove adolescent jueva que s’amagava dels nazis durant la Segona Guerra Mundial, entre els anys 1942 i 1944 a Amsterdam, en l’ocupació alemanya dels Països Baixos.

    A través del diari, l’Anne narra no només els desafiaments i les adversitats de viure en espais reduïts i confinada amb condicions deplorables, i tement per la seva vida i de la seva família, sinó també les experiències universals de l’adolescència i l’autodescobriment.

    El diari d’Anne Frank convida a endinsar-se en un món d’emocions cruels i de dures realitats de fets històrics, obrint els ulls a les veritables conseqüències de l’odi i la intolerància. És un recordatori de la resistència i la fortalesa humana davant les adversitats i l’esperança de trobar l’alegria enmig de la foscor.

    Isabel Begara (alumna del curs Suficiència 2)

    **

    Strappo, de Martí Gironell

    És una novel·la històrica, escrita per Martí Gironell. Tracta de l’espoli d’obres d’art i pintures romàniques fetes al segle XII, en les esglésies i ermites del Pirineu i Prepirineu català. Tot utilitzant la tècnica de l’Strappo, les extreien del seu lloc d’origen per fer negocis tèrbols amb els grans museus, interessats en l’art Romànic.

    La història transcorre al segle XX quan un famós industrial de la burgesia catalana i col·leccionista d’art i un antiquari col·laboren per extreure uns frescos d’una església de Santa Maria de Mur, un poble del Pallars, per vendre les pintures a un museu de Boston.

    És una interessant novel·la que barreja realitat i ficció, ben documentada, que et transporta a una època i un indret del Pirineu Català i que et fa tenir consciència de què passava amb les pintures romàniques exposades en les esglésies i ermites d’aquests indrets inhòspits, a les quals ningú donava gaire importància. La novel·la està escrita en un llenguatge molt ric del Pallars i amb l’essència dels personatges en el qual transcorre la trama, naturals i divertits, narrant els seus costums quotidians.

    Josep Miquel Martínez (alumne del curs Suficiència 2)

    **

    La vida secreta dels arbres, de Peter Wohlleben

    Com s’ho han fet els arbres per sobreviure milions d’anys? Com s’ho han gestionat per poder adaptar-se als diferents climes, a la falta d’aigua o simplement a conviure amb la raça humana? El guardabosc alemany Peter Wohlleben ens respon aquests interrogants a través de les seves investigacions i experiències als boscos. Una complexa xarxa i diferents secrets d’aquests éssers són els elements que, a través d’un emocionant punt de vista, l’autor ens endinsa a comprendre millor les extraordinàries habilitats dels arbres i els sentiments associats amb aquests.

    Recomano aquest llibre perquè és de lectura senzilla, amable, per entendre més de la natura, en especial dels arbres. És una obra que transmet sensibilitat i fa una reivindicació d’aquests éssers tan presents a les nostres vides i tan essencials per al nostre planeta.

    Lorena Velasquez (alumna del curs Suficiència 2)

    **

    Peaceful parent, happy kids de Laura Markham

    A partir de les darreres investigacions sobre el desenvolupament del cervell i la seva experiència amb els pares, la Dra. Laura Markham aborda la criança d’una manera senzilla i eficaç. El seu missatge és: fomentar la connexió emocional amb el vostre fill i crear un canvi real i durador. Quan teniu aquesta connexió amb el vostre fill, no cal que amenaceu, supliqueu, suborneu o, fins i tot, que el castigueu.

    Aquest llibre, fet a partir d’exemples pas a pas, és una guia per als pares per ajudar-los a entendre millor les seves emocions i tenir-les sota control, perquè puguin ser pares amb límits saludables, empatia i una comunicació clara per criar un fill autodisciplinat.

    Per mi el llibre és fascinant i de molta ajuda. Malgrat que educar una altra persona sigui una tasca molt complicada i dona molta inseguretat, l’autora ha pogut posar en paraules pràctiques imprescindibles i crucials per poder aconseguir el que tothom vol en l’educació dels fills: criar una persona segura, resistent, autodisciplinada i emocionalment intel·ligent. I al llibre tot això es reflecteix i es transmet amb certa alegria.

    Marcela Foltánová (alumna del curs Suficiència 2)

    **

    Història d’un cavall, de Lleó Tolstoi

    Lleó Tolstoi és un dels autors més reconeguts de la literatura russa de tots els temps. Va escriure Història d’un cavall el 1861, quan tenia 31 anys. En aquesta novel·la es narra la vida d’uns personatges que convivien en una finca rural que podria ben bé tractar-se de la mansió on va passar ell la major part de la seva vida. Aquests personatges no són només els humans, sinó que també es posa dins de la pell d’un vell cavall a punt de morir. Dona a conèixer als seus companys la puresa de la seva raça i la rica però convulsa vida que havia viscut i que havia mantingut en secret.

    Jo recomanaria la lectura d’aquest bell llibre perquè em va ajudar a descobrir que la tendresa pot conviure i anar acompanyada de la crueltat més extremista que conec. A més, en aquest curt relat, l’autor denuncia la desigualtat i el racisme i critica punyentment la societat benestant a la qual pertanyia i que l’acabà abandonant totalment.

    Aquest llibre el vaig llegir per primera vegada fa 40 anys, encara el recordo i el vaig revisant de tant en tant.

    Josep Ramon Soldevila (alumne del curs Suficiència 2)

    **

    Dersú Uzalà, de Vladimir Arseniev

    El 1906 un oficial de l’exèrcit rus, explorador i topògraf, té una missió d’explorar la taiga siberiana, per ordre del tsar, desconeguda fins al moment. Endinsat ja i per atzar, topa amb un caçador nadiu que li farà de guia i li salvarà la vida en més d’una ocasió. La relació que s’estableix entre ells va més enllà d’una amistat. Aquest llibre va ser un regal de l’any 1981 de la meva mare quan vaig marxar a fer el servei militar, obligatori en aquell moment. En aquell temps, l’hàbit de llegir era nul en mi, però hi vaig quedar enganxat des del primer moment. En vaig gaudir de tal manera que jo era un personatge més del llibre. Em vaig apassionar amb en Dersú. No hi ha capítol que no sigui apassionant, no hi espereu floritures literàries, però gaudiu-ne intensament.

    Ramon Teixidó (alumne del curs Suficiència 2)

    Article complet

  • Els alumnes de Suficiència 2 recomanen llibres

    Per Sant Jordi, els alumnes de Suficiència 2 de Vic ens recomanen llibres

    Xocolata desfeta, de Joan Lluís Lluís

    Fa poc he llegit aquest llibre en català. El format i el talent literari de l’escriptor impressionen i fascinen, sobretot per la seva originalitat. L’argument és un breu fragment d’un matí normal d’un jove que va a prendre, com sempre, la seva xocolata calenta a un dels cafès de Barcelona. Però aquest cop li espera una sorpresa…

    En la meva opinió, aquest és el millor llibre de taula per a qualsevol persona que estigui estudiant o vulgui millorar el seu coneixement de llengua catalana d’una manera diferent a l’habitual. M’agrada perquè es pot començar a llegir des de qualsevol pàgina i tampoc obliga a continuar-lo fins al final. La lectura és voluntària, però igualment enganxa d’una manera misteriosa a seguir llegint-lo! Aquest llibre no avorreix a ningú i cada cop sona diferent quan el tornes a obrir.

    Lesya Izyumenko (alumna del curs Suficiència 2)

    **

    Les filles del fred, de Camila Lackberg

    Gràcies a un regal de la seva família, un curs d’escriptura sobre Crim organitzat, Camila Lackberg va poder veure realitzat el somni de ser escriptora. El 2002 publica la seva primera novel·la i, tres anys més tard, els seus llibres encapçalen les llistes de bestsellers suecs.

    Les filles del fred és la seva tercera novel·la. Forma part de la sèrie Els crims de Fjallbacka (La princesa del gel, els crits del passat) i els personatges principals són l’escriptora Èrica Falck i el policia Patrik Hedstrom, els quals viuen al poble de costa Fjallbacka que és on succeeixen els crims que han de resoldre.

    Sabent que no és una obra mestra de la novel·la negra, però sí una bona representant del gènere, recomano aquest llibre perquè l’autora manté la tensió durant tota la novel·la i és de fàcil lectura. Els salts en el temps fan que l’interès sigui constant i que desitgem arribar al punt de connexió dels diferents períodes. Lackberg manté l’atenció fins a l’última pàgina.

    Laia Portell (alumna del curs Suficiència 2)

    **

    Històries de dones casades, de Cristina Campos

    Em feia especial il·lusió llegir aquesta novel·la, ja que va quedar finalista del Premi Planeta l’any 2022. L’autora ens mostra un munt d’escenaris possibles on, de ben segur, cadascuna de nosaltres ens hi sentirem identificades d’una manera o altra. Perquè som dones, mares, divorciades, casades o solteres, però sobretot som amigues.

    Les protagonistes d’aquesta novel·la, la Gabriela, la Sílvia i la Còsmica, ens desvetllaran sense cap mena de vergonya ni tabú, tots els seus secrets més íntims, les seves pors, il·lusions i tristeses. Viurem amb elles amors i desamors, infidelitats, pors… Aquests sentiments tan difícils d’expressar els veurem reflectits a les pàgines d’aquest llibre. També es parla de sexe, molt explícit a vegades, perquè és un llibre que parla clar i sense embuts.

    Per mi és una novel·la especialment romàntica, amb anècdotes del dia a dia totalment gracioses. Un llibre que acaba bé, però que té tants punts de vista com dones hi ha.

    Ester Ordeix (alumna del curs Suficiència 2)

    **

    L’Abans de Manlleu, de Maria del Mar Basagaña

    El llibre L’Abans de Manlleu és un recull gràfic d’aquesta població d’entre els anys 1886 i 1965. Maria del Mar Basagaña és qui ha portat a terme l’entretinguda feina de recerca de fotografies i la seva catalogació. Ha comptat també amb l’ajut d’un equip d’experts locals que l’han assessorat sobre els diferents continguts que podem trobar en aquest llibre, els quals formen part d’una col·lecció de diversos volums que, mitjançant fotografies i textos, expliquen el que era la vida en diferents municipis de Catalunya.

    Des del meu punt de vista, penso que és un treball molt interessant, ja que a través d’aquest llibre pots conèixer les arrels i l’evolució de la teva població. Tens també l’oportunitat de descobrir-hi carrers, edificis, entitats, costums… que ja han desaparegut. I també saber d’alguns que encara perduren.

    A través de la seva lectura, coneixeràs una part del teu poble, amagada o oblidada, que entre tots podem contribuir a passar la informació de generació en generació, vetllant perquè la memòria dels nostres pares i avis no caigui en l’oblit.

    Paqui Crosas (alumna del curs Suficiència 2)

    **

    L’altra, de Marta Rojals

    Vols submergir-te en la veu de l’enigmàtica Anna? Doncs et recomano: L’altra, de Marta Rojals. Vaig llegir aquest llibre per una afortunada casualitat. La meva professora va comentar-nos a classe que no es coneixien gaires coses sobre aquesta escriptora, perquè no publicava mai una foto i no feia cap entrevista. Era veritat, no hi havia cap foto ni cap entrevista d’ella, però podies trobar els seus llibres. D’aquesta manera, em vaig endinsar en el món d’aquesta magnífica autora catalana, nascuda a la Palma d’Ebre el 1975. Llicenciada en arquitectura per la Universitat Politècnica de Catalunya, on s’especialitza en teoria, història i crítica. El 2011 va debutar amb la novel·la Primavera, estiu, etcètera i el 2014 va publicar L’altra.

    Aquesta novel·la es desenvolupa en la Barcelona contemporània. No és una història lineal, sinó que, a través de diversos flashbacks, un narrador omniscient et descobreix progressivament la vida de la protagonista: l’Anna, un personatge molt complex i introspectiu, que es relaciona com a parella, filla, cunyada, amant i dissenyadora gràfica, principalment. Tanmateix, podràs conèixer el ritme de la ciutat i el que implica conviure al voltant de diversos factors com: la crisi econòmica, la inseguretat laboral, les implicacions d’estar a l’atur, la crisi de parella, l’oci en la ciutat i, sobretot, podràs sentir-te identificat amb un personatge conegut: aquesta altra veu que sempre ronda pel cap de tothom i que l’autora distingeix com l’Altra.

    Shila la Rosa (alumna del curs Suficiència 2)

     

     

     

     

     

     

    Article complet

  • Quins títols interessen els nostres tècnics aquest Sant Jordi?

    Quin llibre et crida l’atenció, aquest Sant Jordi?

    La mestra i la bèstia, d’Imma Monsó. Premi Òmnium millor novel·la de l’any 2023. Editorial Anagrama (tria de Montse Baqué, CNL Osona) . Novel·la que se situa a la postguerra en un poble de la Ribagorça on una dona fa recerca del passat, ple de silencis, dels seus pares. Història amb un rerefons de veritat i d’autobiografia de l’autora.  

    Nova Planta 2034. Ni treva, ni pau, de Marc Comanegra – Autoeditada  (tria de Dídac Carbasa, CNL Osona). Novel·la distòpica ambientada en un futur proper. Es tracta del debut del seu autor, que escriu des d’un pseudònim. Què passaria si els catalans tinguéssim un poder il·limitat? Què en faríem? Com? Aquesta obra ho imagina i explica amb un to marcial i d’intriga. 

    Els ulls de Mona, de Thomas Schlesser. Editorial Empúries  (tria d’Ariadna Viñas, CNL Osona). Un avi i la seva neta Mona, cada dimecres, descobreixen una obra d’art junts. Cinquanta-dues setmanes és el temps que li queda a la Mona per descobrir tota la bellesa del món.   

    Ocàs i fascinació, d’Eva Baltasar. Club Editor (tria de Núria Tubau, CNL Osona)

    Osona. 51 paratges per descobrir, de Joan Conill. Editorial Farell (tria d’Antoni Masramon, CNL Osona). En aquest llibre, continuació de la publicació Osona. 50 indrets amb encant, hi ha cinquanta indrets més per descobrir, repartits pels espais naturals d’Osona. 

    Article complet

  • Tots els contes de Sant Jordi

    Us presentem tots els contes de Sant Jordi de 2024!

    Us presentem el recull dels contes i llegendes, recollits i elaborats pels alumnes d’Intermedi 1 del SLC de Vic al primer trimestre, que van participar en el projecte del conte de Sant Jordi però que no van resultar escollits en el moment de la votació. Felicitem tothom per la feinada i la creativitat. Totes les llegendes són una delícia.

    No us els perdeu! Hi aprendreu les històries populars dels seus llocs d’origen. 

    La llegenda de l’Albufera (Neus Fernández, País Valencià) 

    Hi havia una vegada, a la bonica Albufera de València, un peix xicotet anomenat Albus. Vivia a les aigües cristal·lines de l’Albufera, juntament amb tots els seus amics. Un dia, mentre nedaven alegrement, van sentir un rumor que venia del poble més proper.

    Es deia que un ésser màgic vivia a les profunditats de l’Albufera i que tenia el poder de concedir un desig a qualsevol ésser viu que li ho demanara correctament. Albus, ple d’emoció, va decidir que seria el valent que sol·licitaria el desig.

    Va nedar el més ràpid possible fins al lloc on es deia que estava l’ésser màgic. Allí, va trobar la bonica Sílvia, una sirena encisadora que guardava el secret i concedia els desitjos. La sirena, amb la seua veu mel·líflua, li va preguntar quin era el seu desig.

    El peix va explicar com volia que totes les persones cuidaren i protegiren l’Albufera, la seva llar. Volia que entenguiren la importància de mantindre netes les seues aigües i de preservar la seua bellesa natural per a futures generacions.

    Commoguda per la noblesa del desig d’Albus, Sílvia va dir que sí amb el cap i li va assegurar que la seua petició seria concedida. Albus va tornar emocionat amb la resta d’animals de l’Albufera i els va contar el que havia succeït.

    Des d’aqueix dia, els animals de l’Albufera i les persones es van unir per protegir i cuidar aquest lloc meravellós. Junts, van netejar les aigües, hi van plantar arbres i van promoure l’educació ambiental perquè tothom poguera aprendre a respectar i estimar l’Albufera. Va tornar a ser un lloc ple de pau i bellesa, on els animals i les persones vivien en harmonia. Gràcies al desig d’Albus i a l’ajuda de Sílvia, es va convertir en un exemple de conservació i amor per la natura.

    I així, cada vegada que algú visita l’Albufera, pot observar la bellesa de les seues aigües i escoltar la rialla dels animals que viuen allí, recordant la història del valent peixet Albus i la meravellosa sirena Sílvia. 

    El guajojó (Jainy Ramírez, Bolívia) 

    A la negror de la selva i quan la nit s’ha tancat del tot, de sobte sol sentir-se un so de llarga i ondulant inflexió, agut, vibrant i estremidor. Es diria que és un plor, o més aviat un gemec prolongat que eleva el to i la intensitat, i que es va apagant lentament com s’apaga la vibració d’una corda. 

    Escoltar-lo fa por i altera l’ànim, predisposant a pensaments lúgubres i taciturns. Es diu que hi ha hagut persones que han quedat amb la raó minvada i un punt menys que extraviades. 

    Se sap que qui emet aquest cant és un ocell solitari al qual anomenen guajojó per motius d’onomatopeia. Són pocs els que l’han vist, i aquests pocs no saben donar raons de com és i on va anar. Parlen, això sí, d’una antiga llegenda. 

    Era una jove indígena tan bella com graciosa, filla del cacic de certa tribu que vivia en una clariana de la selva. Estimava i era estimada per un mosso de la mateixa tribu, ben plantat, de cor més tendre que els guerrers. 

    En assabentar-se d’aquells amors, el vell cacic va trobar que el mosso no era mereixedor de la seva filla, i va acabar la relació de la manera més fàcil. Va cridar l’amant i, amb les seves arts màgiques, el va conduir a l’espessor de la selva, on el va matar. 

    Després d’experimentar la prolongada absència de l’amant, la indígena va caure en sospites i va començar la recerca selva endins. En tornar a casa amb la dolorosa evidència, va increpar el pare i el va amenaçar d’avisar del crim que havia comès. 

    El vell bruixot la va transformar a l’instant en au nocturna, perquè ningú descobrís res. La veu va passar a la gola de l’ocell, i d’aquesta manera va seguir l’inacabable lament per la mort de l’estimat. Això és el que expliquen els veïns sobre l’origen del guajojó i el seu cant febril a les nits selvàtiques. 

    Popol Vuh (Leidy Mayra Vázquez, Mèxic) 

    Abans de tot, no hi havia res. Només existien el mar i el cel, molt tranquils, i tot era fosc. Un dia els déus van decidir crear la terra, el dia i la nit, muntanyes, corrents d’aigua, plantes i animals, però es van adonar que els animals no podien parlar ni lloar els déus.  

    Van decidir crear, abans de l’alba, algun ésser que els lloés i per això van intentar crear un humà.  

    Primer van intentar fer-lo de fang, però va caure i es va trencar. Després van intentar-ho amb fusta, però eren massa durs, i amb la pluja es van podrir. Quan faltava poc per a l’alba van provar de fer-ho amb blat de moro, i es van adonar que era el material perfecte. No era massa dur ni es trencava. 

    Per tant, els humans estan fets de blat de moro i, com que hi ha molts colors de blat de moro, hi ha humans amb la pell de colors diferents. 

    La llacuna de l’inca (Juan Carlos Suárez, Colòmbia) 

    Amagada a les altures de la serralada dels Andes, a Portillo, hi ha una bella llacuna que avui es coneix com a llacuna de l’inca. Algunes persones asseguren que les seves aigües tranquil·les, de color maragda, es deuen a una romàntica història d’amor. 

    Abans que els espanyols arribessin a aquestes terres, els inques havien estès els seus dominis fins a les riberes del riu Maule i, com que es consideraven fills del sol, els cims andins eren l’escenari ideal per fer-hi els seus rituals i cerimònies religioses. 

    Segons la llegenda, l’inca Illi Yupanqui estava enamorat de la princesa Kora-llé, la dona més bonica de l’imperi. Van decidir casar-se i van escollir com a lloc del casament un cim situat a la vora d’una clara llacuna. 

    Quan la cerimònia nupcial va concloure, Kora-llé havia de complir amb l’últim ritu, que consistia a baixar pel vessant del turó, amb el vestit i les joies, acompanyada pel seu seguici. Però el camí era estret, cobert de pedres relliscoses i envoltat de precipicis. 

    Va ser així com la princesa, mentre complia amb la tradició, va caure al buit. Illi Yupanqui va sentir els crits i va arrencar a córrer, però quan va arribar al costat de la princesa estava sense vida. Angoixat i trist, el príncep va decidir que Kora-llé mereixia un sepulcre únic, per la qual cosa va fer que el cos de la princesa fos dipositat a les profunditats de la llacuna. Quan Kora-llé va ser a les profunditats, envoltada de lli blanc, l’aigua màgicament va agafar un color maragda, el mateix color dels seus ulls. 

    Es diu que des d’aquell dia la llacuna de l’inca està encantada, fins i tot n’hi ha que asseguren que, algunes nits de pleniluni, l’ànima d’Illi Yupanqui vaga per la superfície quieta de la llacuna emetent laments tristos. 

    La llegenda de la muntanya de l’os Ayudag (Tetiana Malenka, Ucraïna)  

    Fa molts anys, a les terres de Crimea, hi vivia un ramat d’ossos que tenien un líder molt vell i savi. 

    Un dia, quan ells anaven a caçar, va trobar un vaixell destrossat amb una nena petita a dins. El líder va decidir que la cuidarien. La nena va créixer amb el grup d’ossos fins que va ser una noia jove guapíssima. 

    Un dia, els ossos van anar a caçar com sempre i la noia va trobar un vaixell amb un noi jove i malalt. Ella va començar a cuidar-lo fins que el va curar. Es van enamorar molt i ell va convidar-la a anar a viure a casa seva. 

    Van agafar el vaixell i van marxar. Mentrestant, els ossos van tornar de caçar i van veure que no hi havia la noia. El líder va entendre el que havia passat, va córrer a la vora del mar i va trobar el vaixell molt lluny. Va començar a beure’s l’aigua del mar, però ja era massa tard.  

    A partir d’aquell moment, l’os vell està estirat a prop del mar i està trist, esperant que torni la noia. 

    El mico Careto (Marisol Lucena, Granada) 

    Aquesta llegenda s’explicava als pobles petits que envoltaven Sierra Nevada. Parlem del mico Careto, una espècie de mico de cara ferotge. En altres pobles, es parlava d’un follet, també amb cara de pocs amics. 

    La llegenda explica que a Sierra Nevada, una zona muntanyosa, rieres d’aigües fredes i boscos frondosos, molts turistes tenien curiositat per explorar el lloc. La serra ja tenia petits pobles que l’envoltaven. Hi vivíem gent molt senzilla, de caràcter humil, acostumada a viure allà sense regalar-se gaires capricis. 

    No sabem quan la gent va tenir curiositat per endinsar-se en aquest lloc i pujar als cims, però aquells pobles van començar a rebre turistes. La gent del poble tenia molt respecte a la seva terra, una petita visita no molestava, però de mica en mica van anar arribant-hi més turistes, cada cop amb més ganes de visitar els poblets. Es van començar a omplir de gent, es van trepitjar les terres de conreu i es van molestar les ovelles, que pasturaven tranquil·lament. 

    En algun moment tot comença. Turistes que diuen que quan escalen la muntanya nevada, el mico Careto els talla les cordes, provoca allaus. En definitiva, defensa la seva terra.  

    En el fons, que circulés la llegenda va anar molt bé durant molts anys, ja que la por i el respecte van aconseguir que es tingués respecte i que es conservés la natura. La gent del poble sempre ha tingut molt en compte aquesta llegenda. 

    En Chullachaqui (Scarlet Iturraran, Perú) 

    Explica la llegenda que durant molts segles a l’Amazònia peruana habitava molta gent en harmonia amb els boscos. Tot això va canviar quan van arribar a la selva amazònica homes de fora que van començar a tallar arbres del bosc i a caçar animals sense mesura. 

    El bosc estava molt disgustat i per protegir el seu territori hi va fer aparèixer una criatura barreja de dimoni i follet que es diu Chullachaqui en castellà i Chulla Chaji o Tsulla Chai en quítxua. Vol dir ‘peus desiguals’, i la criatura té un peu de persona i l’altre d’animal, de cabra, porc, porc senglar o alguna altra cosa semblant. 

    En Chullachaqui té l’aparença de mascle, amb cara d’adult, cabells llargs i una barba, però amb cos de nen i una bona panxa. La seva funció és protegir els animals i les plantes que hi ha al bosc, per això castiga aquells que tallen arbres o cacen. 

    Aquest ésser té el poder de transformar-se en una persona o en l’animal que ell decideixi per enganyar la seva víctima i emportar-se-la a la profunda i espessa selva peruana. Tot i que pot canviar de forma, l’únic que manté igual són els peus. 

    També és capaç de llençar troncs i llamps per espantar la gent. A més, pot canviar el clima, dominar la pluja i comunicar-se amb els animals perquè ataquin persones. 

    Una vegada els homes tallaven i tallaven arbres del bosc sense repòs. Un d’ells es va perdre i en aquell moment va aparèixer en Chullachaqui transformat en un dels seus companys tallaboscos, però el noi no es va adonar que tenia un peu d’animal. Va començar a cridar-lo, l’home el va seguir i de cop va desaparèixer. 

    Quan els altres van adonar-se que el company no hi era, van iniciar una recerca. Van trobar-se un gos molt maco i, en veure que tenia una pota diferent, van començar a seguir-lo. Aquest gos en realitat ers Chullachaqui, que els tenia reservat un gran ensurt. 

    En arribar a les profunditats de la selva, prop d’un gran arbre, en Chullachaqui va agafar la seva forma original, els tallaboscos van espantar-se i van marxa corrent. Per més que corrien no podien sortir del bosc. En tot moment sentien el seu riure tenebrós, al mateix temps que els perseguien i picaven izules i huayrangas. 

    Els homes es van desmaiar de tant dolor, i després de moltes hores uns veïns van trobar-los. Van marxar explicant el que els havia passat i mai més no han tornat a tallar arbres ni caçar animals. Aquests fets succeiran cada vegada que hi hagi persones que vulguin fer mal al bosc de l’Amazònia peruana. 

     Sota Pacheco (María Pestana, Veneçuela) 

    La història que hi ha darrere l’expressió veneçolana, que es diu quan arriba el fred. 

    La llegenda té el seu origen segles enrere, un dilluns 4 de gener, quan la temperatura va arribar a 10 graus centígrads. Molts veneçolans rememoren aquesta història. 

    Explica la llegenda que Antonio Pacheco, un floricultor que vivia a Avila, baixava a Caracas a la temporada de fred, amb un arreu de rucs carregats de flors i acompanyat d’una cobla que anunciava, al camí: “Arriba Pacheco, arriba Pacheco”. Arribava a la capital entre els mesos de novembre i gener. Baixava justament quan Caracas, a les sis del matí, estava coberta de boirina. 

    Pacheco arribava a Caracas pel camí dels espanyols i entrava per la porta de Caracas a la Pastora. Venia les seves flors davant de la famosa església d’aquesta zona i descansava del llarg viatge. Després seguia el seu camí cap al mercat de les flors de Sant Josep, on acabava de vendre les flors. 

    El recorregut el feia tres vegades a la setmana. Pujava i baixava amb els seus rucs i les seves flors entre el mes de novembre i finals de gener, i tornava novament al novembre. 

    D’aquesta manera, els caraqueños ja sabien que quan baixava havia arribat el fred. “Aquí ve Pacheco”, “Sota Pacheco” o “Arriba Pacheco” eren les frases que feien servir els habitants. Unes expressions que amb el temps es van consolidar en el llenguatge dels capitalins. També se’n fan servir d’altres com “Ja se sent el Pacheco”, per fer notar que ja està arribant el fred, o “Aquest any ve fort el Pacheco” per dir que el fred és més fort que l’any anterior. I així recordem l’emblemàtic Pacheco com un personatge que anuncia l’arribada del fred i del mes de desembre a Caracas. 

    La penya de la Pastora (Jorge Blanco, Burgos) 

    1. El poble de Fresneda guanya un litigi per uns terrenys amb el poble veí.
    2. És un lloc ple de matolls que decideixen cremar per crear-hi pastures.
    3. Després de la crema, descobreixen una pedra tallada de metre i mig, més o menys, que conté en una de les seves cares la imatge d’una dona.
    4. Baixen la pedra al poble i ja pel camí s’inventen que aquesta noia, jove i maca, era una pastora que van matar els llops.
    5. A la taverna del poble els pastor diuen que els llops no ataquen les persones.
    6. Un altre diu que això és el que va passar: els antics van descobrir un cau ple de llobatons, van cavar fins arribar on eren i els van matar. Els llops, en venjança, van matar la pastora.
    7. Un altre diu “i per què la pastora, i no els cadells?”
    8. “Perquè van voler fer un escarment i un advertiment a la gent matant una innocent”, va dir el primer.
    9. El capellà, que ha estat bevent en silenci, exclama: “És una santa!” Llavors fa una volta completa a la pedra i comprova, espantat, que sens dubte la pedra és la representació d’un magnífic penis. “És una santa”, diu ara a un volum gairebé inaudible.
    10. Van col·locar la pedra al principi de la pujada a l’esglésis i allà segueix.
    11. Des de llavors, mai es va matar un llop al poble de Fresneda, encara que la caça del llop és legal a Castella-Lleó, al nord del riu Duero. En aquest lloc mai s’ha demanat permís a l’Administració per caçar un llop, fins i tot quan ocasionalment han mort alguna ovella.

    Burebista (Ana Maria Manole, Romania) 

    Fa més de dos mil anys va néixer una llegenda, Burebista, un dels més coneguts reis de Dàcia. Conegut en historiografia, va unificar les tribus. 

    El geògraf Strabon afirma que va arribar davant del poble darrere d’uns guerrers i que va ser ajudat per l’administració del nou regne del capellà Deceneu. El territori que dominava Burebista era del Danubi fins al mar Negre. Va ser considerat el primer i el més gran dels reis que van dominar Tràcia, senyor del territori de l’esquerra i dreta del Danubi. 

    Per als romans l’estat representava un perill. Burebista es va implicar en una guerra civil de l’Imperi romà, que va tenir com a protagonistes Cèsar i Pompei. Va oferir suport a Cèsar. Pompei va ser vençut. Al final planejava atacar Burebista, però va morir assassinat. 

    L’estudiant religiós i la poma (Salih Bugarda, El Marroc) 

    Un estudiant  anava cada dia a estudiar religió a un poble. Pel camí es trobava un castell amb uns jardins amb molts arbres de tot tipus de fruites. Hi havia una pomera amb unes branques plenes de pomes, fora de la muralla del castell. L’home tenia moltes ganes de menjar, però no havia dut res. 

    “Sembla que Déu va crear aquesta poma per a mi, per alleujar una mica la gana. No, no em puc menjar aquesta poma abans de demanar permís a l’amo d’aquest castell”. 

    “Què faig ara? Me’n moro de ganes. No, no pots agafar coses il·lícitament. Ah, que tossut soc, si aquest jardí té milers de fruites, i com vols que se n’adoni per una poma menys. Ni tampoc el faria pobre. Me’n moro de ganes”.  

    Finalment va arrencar la poma i se la va menjar. Va arribar a casa  preocupat i molt penedit. Durant la nit no va poder dormir. “Què t’ha passat, fill meu? No puc dormir, mare”. “Has d’anar a dormir. Recorda que demà  t’has de llevar molt d’hora per anar a estudiar religió. Són molt importants aquests neguits, o et fa mal alguna cosa?” “Sí, em fa mal la meva consciència!” “La teva consciència et fa mal?” “Sí, he comès un error molt greu que no havia fet mai a la meva  vida, i no he pogut dormir”. “Quan vas cometre aquest error?” “Quan anava a estudiar religió”. 

    La mare, molt enfadada: “Com has dit, que anaves a aprendre religió i que has fet enfadar Déu? A qui no aplica la religió que aprèn, no li beneficiarà ni en aquesta vida ni en l’altra. Doncs explica’m què has fet”. “No puc mare, tinc  vergonya de dir-t’ho, però et prometo que demà al matí em llevaré molt d’hora i faré tot el que pugui per poder corregir el pecat”. “D’acord, és una promesa entre tu i jo.” 

    L’endemà es va dirigir directament cap a l’amo del castell per demanar-li perdó. “Bon dia, m’ha dit el conserge que em volies parlar, doncs endavant”. “Sí, senyor, soc un estudiant de religió que ahir vaig passar per davant del castell i vaig agafar una poma que estava penjada en una branca, sobre la muralla”. “Et vas menjar una poma?” “Sí, tenia molta gana i no portava diners”. “Per què has vingut ara aquí?” “Perquè vinc a demanar-te perdó pel pecat que vaig cometre i a més a més tinc por de morir-me i trobar Déu sense que m’hagis perdonat”. 

    L’amo del castell va trobar molt estrany com s’havia preocupat el jove religiós, només per una poma que va agafar sense permís. Li va agradar molt l’estudiant, li va veure bons modals i el va trobar tan ben educat… però no li va dir res. Va fer una cara com si estigués força enfadat amb ell. 

    “Però què has fet? Robar fruita del meu jardí sense permís de ningú?” “He dit que estava morint-me de gana”. “Per què no has picat a la porta per demanar-me permís?” “Sí, aquest és l’error, que no ho vaig fer, però per això he vingut ara, perquè puguis perdonar-me.” “No! Mai t’ho perdonaré, perquè has menjat de la meva propietat i estaré enfadat amb tu fins l’altra vida davant de Nostre Senyor!” 

    Es va sentir la crida d’oració de la mesquita perquè anessin a pregar. El senyor de la poma va començar a caminar per anar a resar a la mesquita, i el pobre jove darrere d’ell. “Si us plau, espera’m, que faré tot el que em demanis perquè puguis perdonar-me. I estic disposat  a treballar durant un any sense cap recompensa. Si us plau, no em facis arribar tard a l’oració”. 

    Van anar tots dos a la mesquita a resar i no li parava de demanar perdó, i que faria qualsevol cosa per compensar el pecat. A la tornada de la mesquita: “M’has dit que estàs disposat a fer qualsevol cosa que et pugui demanar, oi?” “Sí, així mateix”. “Doncs tinc una filla única i vull que et casis amb ella”. “Vols que em casi amb la teva filla?” “Sí, aquesta és la meva condició perquè pugui perdonar-te. Et veig callat. No has dit que acceptaries qualsevol cosa perquè et perdonés?” “Sí, que ho dit, però ara mateix  no estic en condicions per casar-me. Només soc un estudiant  de religió i no disposo d’economia”. “No has de pagar res, t’ho pago tot i fem aquí la boda al meu castell”. “Doncs tracte fet… o mai t’ho perdono?” “D’acord, ho accepto”. “Tu has estat sincer a explicar que havies agafat una poma i jo també ho seré amb la xicota”. “Però què vols dir?” “La meva filla és sord-muda, cega i discapacitada, i tampoc pot caminar!” “Oh, Déu meu, tot això en una filla única”. “Pensa-t’ho bé, espero la teva resposta aquest cap de setmana”. 

    La mare: “Què vols fer, fill meu? Acceptaries casar-te amb aquesta noia i amb discapacitat?” “No sé què fer, mare, es veu tot difícil”. “Has d’anar demà a parlar amb el seu pare i li expliques la teva decisió”. “Si em caso amb ella l’he de cuidar tota la vida”. “I en el cas que no t’hi casis?” “El seu pare no em perdonarà haver menjat del seu jardí”. “Doncs només et queda única opció, has de resar i parlar amb Déu, perquè el nostre profeta ens va ensenyar com accedir a Nostre Senyor i parlar amb ell en una situació difícil. Ell et guia bé si vas pel bon camí, i si no és el teu destí veuràs que et guiarà per un altre camí”. 

    Per fi el jove va fer tot allò que li va explicar la seva mare, va fer l’oració i va parlar amb Déu. Li va demanar si aquest casament li enviava algun senyal o si tot el contrari, el desviava per un altre camí. 

    Es van trobar l’home ric i el pobre estudiant: “Dius que has resat amb fe de casar-te amb la meva filla? Em pots dir com et sents ara?” “Sí, és clar, em sento molt bé i amb bona sensació que Déu farà el miracle perquè tot surti bé amb aquesta noia, i per estar molt bé amb ella.” “Encara que has sabut que té tot tipus de discapacitats has acceptat de casar-te amb ella?” “Sí, perquè veig que és una prova de Déu. Si tinc paciència amb ella, em perdonaràs”. Oh, ets un jove molt correcte, no he vist mai un home a la meva vida tan creient  i correcte”. “Ah, sí? Així vols dir que m’has perdonat el pecat que vaig cometre?” “És clar que sí, estàs perdonat, i també et confirmo el casament. Ara pots anar a veure la teva dona per primera vegada, que t’està esperant allà asseguda a l’habitació”.  

    El xicot va entrar-hi amb moltes ganes de veure-la i de descobrir com era. Caminava i des de lluny li semblava com una princesa. Va quedar sorprès i li va encantar. “Déu meu, tan maca i tan preciosa i té totes aquestes coses? Sord-muda, cega i tampoc pot caminar. Totes aquestes discapacitats”. 

    Però no se’n va recordar que era sord-muda, i la va saludar: “Hola!” Ella: “Hola!” “Què has dit, parles?” “Sí que parlo”. “M’has respost, i  això vol dir que m’has sentit?” “Sí, és clar que t‘he sentit. Endavant, ja pots seure” “O sigui que em veus dret?” “És clar que et veig”. “Oh, estàs caminant”. “Sí. Que et sorprèn, això?” 

    El teu pare em va dir que eres cega. “Ah, vol dir que només miraré l‘home amb qui em casi, no em miro qualsevol”. “Però també em va dir que eres sord-muda”. “Sí, això vol dir que només escolto les coses bones i lícites”. “Però també em va dir que no parlaves”. “Sí, només dic la veritat i coses correctes”. “Però em va dir que tampoc caminaves”. “Només camino cap on no faci mai enfadar Déu”. 

    “Oh, Déu meu, Senyor, això només va ser una prova del teu pare?” “Sí, i has superat  totes aquestes proves. El meu pare m’estima molt i va buscar-me un xicot correcte, ben educat i que temés Déu. Quan  vas venir a demanar perdó només per una poma del nostre jardí va veure que eres l’home de la meva vida”. “Una única poma  m’ha fet  guanyar una noia tan preciosa com tu!”. “Tal com diu Nostre Senyor, a qui té por de Déu li donarà una sortida i el proveirà d’on no s’ho espera”. 

     

     

    Article complet

  • Presentació del conte de Sant Jordi de 2024

    Es presenta a Vic el conte de Sant Jordi, La llegenda del guaranà

    Ahir dia 15, al vespre, les cinc entitats que participen conjuntament en el projecte del conte de Sant Jordi es van trobar a l’Escola de Música de Vic per presentar-hi La llegenda del guaranà.

    guarana guarana

    Des de fa uns quants anys, aquestes cinc entitats col·laboren per dur a terme la publicació d’un conte molt especial, que aprofiten per felicitar la diada.

    Alumnes del Servei Local de Català de Vic n’escriuen el text i l’adapten; alumnes de La Farinera en creen les il·lustracions i també la versió digital; alumnes del curs de teatre de Scenic Vic hi posen veu i dramatitzen la història; alumnes de l’Escola de Música de Vic posen música a la versió digital, i treballadors de la Fundació Tapís fan la publicació, en paper reciclat, del conte.

    El resultat final és un conte escrit, il·lustrat, dramatitzat, musicat i editat per cinc entitats de la ciutat. Amb el valor afegit del que cadascuna sap fer.

    Aquest any es tracta de La llegenda del guaranà, una història popular coneguda al nord del Brasil. Va ser la llegenda més votada pel grup d’Intermedi 1, de Vic, al primer trimestre del curs, a partir de la proposta presentada per part d’una companya d’aquest país. La versió definitiva del conte és un treball cooperatiu d’aquest mateix grup classe.

    Versió digital de La llegenda del guaranà:

    https://www.lafarinera.cat/Llibres_Sant_Jordi/2024.html

     

     

     

    Article complet