Seguim el fil: paraules d’aprenents

El miratge més dolç

En fer-se fosc, foraviler, passejo, cercant allò que mai no trobaré. M’aturo a cada contrada buscant-me a mi mateix. En una sola direcció camino inquiet, sense resposta. No afluixo el pas fins que trobo un petit racó on hi ha un desconegut assegut sota els arbres que em mira somrient. Em sorprèn la seva mirada càlida i propera.

 M’hi acosto, el saludo i li pregunto d’on prové. Passen uns segons fins que m’assenyala la muntanya més llunyana. Sense obrir boca, es treu un paper arrugat de la butxaca i me’l dóna. L’agafo.

Una bella cal·ligrafia emplena aquell tros de paper que traspua sentiments. Dolces paraules, de musicalitat amarades, toquen el meu fibló, i llisca una llàgrima per la meva galta. Rellegeixo el text altra vegada, s’entrecreuen les nostres mirades i se’ns agermanen les ànimes.

Aquell home de terres llunyanes, tot ell era poesia. Trec un vell llibre del meu sarró i el llegeixo en veu alta:

 Et penso i sé que em penses.
 T’hi sé i sé que m’hi saps.
 Et cerco i sé que et trobaré.
 

El silenci rebleix el moment i sense paraules ens fusionem en una sentida abraçada.

Et cerco i sé que et trobaré. Torno a mirar aquell home mentre el cor em batega ràpidament i tot de records em vénen al cap. No sé si aquesta persona que estic veient és real o un miratge, no puc assimilar tantes sensacions, no sé si el que veig i el que sento és real, però em deixo endur per aquestes emocions i permeto que els records flueixin.

Recordo perfectament les tardes d’estiu jugant al bosc. Allà el temps s’aturava i només existíem ell i jo: fèiem cabanyes, ens convertíem en exploradors, anàvem a buscar animalons, fèiem camins secrets…, i totes aquelles coses tan fantàstiques que caben a la imaginació dels infants. Ens havíem criat junts, havíem crescut junts, ens consideràvem com germans…, però aquell núvol de felicitat es va desfer.

Recordo amb molta exactitud tots els detalls del dia que ell i la seva família van marxar; va ser una tarda grisa i plujosa. Ell i jo ja érem adolescents i tornàvem de l’institut. Com cada tarda teníem previst quedar-nos a casa seva per fer els deures i després poder escriure poesia: ens fascinaven els poemes. Però aquell dia quan vam arribar vam trobar la casa oberta de bat a bat i la seva família l’esperava per marxar. No van donar cap explicació.

Mai he pogut saber-ne els motius, només sé que aquell dia van marxar i no van tornar. Les primeres nits, els plors s’apoderaven de l’habitació i pel meu cap només hi passaven aquelles tres últimes frases que el dia abans que marxessin havíem escrit junts:

Et penso i sé que em penses.
T’hi sé i sé que m’hi saps.

 

Mentre els versos s’esvaïen i, de mica en mica, desapareixien de la meva ment per portar-me de nou a la realitat, vaig alçar la mirada i vaig veure que aquell desconegut era allò que mai no trobaria, mentre, en fer-se fosc, passejava. Així va ser com els meus ulls van deixar de veure’l malgrat que la meva pell no podia deixar de sentir-lo.

És hora ja de tornar a casa, de deixar de passejar com un foraviler i d’anar a perseguir els somnis que han fugit. Avui, prenc amb determinació un nou camí per passejar-hi a l’alba, prop del poble i per cercar allò que vull trobar: aquell nen fet home que em dedicava versos que em fonien l’ànima.

Certament, tot i pensar que res no trobaria en el meu caminar, el destí m’ha capgirat els plans i m’ha recordat el que més anhelo. Així doncs, me’n vaig a buscar els sentiments que vaig deixar en aquell nen:

 

Et penso i sé que em penses.
T’hi sé i sé que m’hi saps.
Et cerco i sé que et trobaré.
Sí, et cerco i sé que et trobaré!

 

 

 

_______________________

Grup de nivell superior – Manlleu (Assumpta)

Grup de nivell superior – Manlleu (Assumpta)

Grup de nivell superior – Vic  (Núria)

Grup de nivell superior – Vic (Núria)

 

 

Si voleu fer el xafarder aquí teniu altres introduccions que han elaborat l’alumnat de nivell superior de Manlleu

Seguint el fil_textos_alumnat

I si voleu comprovar com han desenvolupat aquesta introducció aquí teniu altres opcions de l’alumnat de nivell superior de Manlleu

Seguint el fil_textos 2_alumnat

I encara més textos que ha elaborat l’alumnat de nivell superior de Vic

Seguint el fil_textos 3_alumnat

 

Share

Un poema inicial

Sunt lacrimae rerum

 

A Tamariu, a casa en Pere Patxei,

encomana un cremat, beurem a poc a poc

a l’hora que la mar s’agrisa.

Ploren les coses, plora el temps,

plora la vida no viscuda,

plora també la vida que hem viscut.

Sunt lacrimae rerum.

 

Ai, aquest “ai” és un bressol

de moltes hores en què sempre anàvem

pel vell sorral i vèiem l’ample mar

guspirejant parlant-nos en metàfores.

“La dolència de amor que no se cura

sino con la presencia y la figura.”

 

Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca

i corre a amagar-se en qualsevol forat.

Però quan em recordo dels amics que han mort

irremissiblement, els insubstituïbles,

em torno un gira-sol que puja d’un femer

i fa com un que parla amb entelada veu,

en una tarda càlida d’estiu,

davant el somriure dels morts que se li fan propers.

 

Ara tot d’una la tenora

ressona a Pals i contemplem les illes

i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:

davant aquestes coses cal plorar.

Passa la tarda sobre els camps d’arròs

de l’Empordà xops d’aigua.

 

És tard, és hora de tornar a Begur

en l’autocar que ens deixarà a la plaça.

Anem al bar i prenguem l’aperitiu amb cloïsses

ben amanides amb llimona i pebre.

Cau la nit, la nit fantasmagòrica

del rei Begur que senyoreja el castell,

la nit dels fars i de les barques a l’encesa,

del cel altíssim estelat.

Tot giravolta com en un parc d’atraccions,

però tu i jo vivim al botó de la roda,

on és imperceptible el moviment.

 

Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians

i les orenetes que xisclen, llançades.

Que l’estiu matusser no faci gaire mal.

Ajudem-nos els uns als altres

amb paciència, bon vi, moderació,

per no caure en el daltabaix.

Els arbres es clivellen,

els fruiters regalimen goma.

 

JOAN VINYOLI

Del recull Tot és ara i res, 1970

Share

Seguim el fil: paraules d’aprenents

Les idees perduren

A Tamariu, a casa en Pere Patxei, encomana un cremat, beurem a poc a poc a l’hora que la mar s’agrisa. Recordarem històries de la nostra joventut. I recordarem, sobretot, aquell temps de somnis i d’aquell incipient moviment literari de lluita, que havíem creat amb l’objectiu de canviar el món. Quina aventura! Quina força de joventut que, completament convençuda, creia que unes quantes idees serien el germen que configuraria una nova forma d’entendre l’ésser i la humanitat! Volíem dotar aquelles paraules de contingut, que poguessin ser enteses per tothom, des d’una perspectiva més a prop del cor i de la realitat.

A casa d’en Pere Patxei el temps ja no té mesura, ja no s’encomana un cremat ni es beu a poc a poc a l’hora que la mar s’agrisa. Neix un nou dia a la platja de Tamariu; comencen a arribar les barquetes dels pescadors per descarregar la pesca de la nit. Ara recordem anys de lluita, de nits actives, corrents com la marinada en els carrerons de les viles de pescadors. El tocadiscs fa silenci mentre el bastó de mànec de plata d’en Pere fa un toc al terra de fusta tot ajudant-lo a aixecar-se per canviar de vinil. En Pere es gira amb els ulls enllagrimats i amb el somriure de murri i entre les mans un pot d’esprai verd àcid. En Geroni és el primer de posar-se dempeus, llavors els altres.

Tothom s’atura davant de la finestra, contemplant el dia que comença. Estan preparats per lluitar d’una nova manera. Ja no tenen la mateixa força física d’antany, però encara tenen les seves idees ben clares i una fortalesa mental inigualable. La passió per canviar el món és el que els dóna força a cadascú; les històries antigues i les futures finalment s’ajunten en el present i marquen l’inici d’una nova història. És el moment de començar l’acció. A la llunyania s’escolten les campanes de la plaça…

En la llunyania s’escolten les campanes de la plaça i comencen a córrer veus que el Pere Patxei s’ha mort. Llavors, tot el poble s’ajunta per recordar-lo i decideix passar a l’acció per fer realitat el somni de canviar el món i dur a terme la seva manera de pensar.

Potser hauríem de tornar als costums d’abans. Ara vivim massa intensament i no tenim temps ni de seure una estona per fer tertúlia, encomanar un cremat, beure’ns-el a poc a poc a l’hora que la mar s’agrisa.

 

Grup de nivell intermedi –  Manlleu (Alícia)

Grup de nivell intermedi  – Torelló (Judit)

Grup de nivell intermedi 2 – Vic (Montse Baqué)

Grup de nivell intermedi 3 – Vic (Ariadna)

 

 

Share

Un poema inicial

D’una terra (VI)

 

És ara, quan la tarda va fonent-se,

que penso en aquell sol de quan jo era infant,

i veig la clara vall plena de boira

i al fons la llisa mar blavosa i gran.

A l’indret on a mirar-la em parava

s’hi ajuntaven, en conflent suau,

els caminals rogencs i tortuosos,

plens de silenci i de profunda pau!

Filla del cel, allà, la poesia,

un dia vaig trobar de bon matí:

en un tombant secret que jo sabia,

vora el torrent humit la vaig sentir.

Oh veu del rossinyol!, tu em descobries

mons de bellesa, soledat i cel;

en aquell punt, dins l’ànima naixies,

meravellós, inconegut anhel.

 

JOAN VINYOLI 

Del recull De vida i somni, 1948

(http://www.mapaliterari.cat/ca/mapa/guia/15/joan/itinerari-poetic-joan-vinyoli)

 

Share

Seguim el fil: paraules d’aprenents…

La solitud d’un vell pescador

 

És ara quan la tarda va fonent-se que penso en aquell sol de quan jo era infant i, mirant com es ponia, contemplava el retorn de les barques de pesca al port de Voramar.

Com cada estiu, l’àvia Caterina m’esperava a l’andana, riallera i enèrgica, amb el sis-cents que acabava d’estrenar. M’abraçava amb força i deia: “Ai, Quimet, com has crescut”. Ho deia amb la il•lusió que deixés de ser tan escanyolit.

Als matins vagarejava pel port i sempre volia ajudar -més aviat destorbava- a en Pere, un pescador amb una barba blanca que li emmarcava la cara, però que no amagava la cicatriu profunda de la galta dreta. Tenia un tarannà sorrut i solitari i quan els grans en parlaven , si t’hi acostaves, callaven…

La meva curiositat pel seu passat  cada vegada anava creixent i em tenia més i més intrigat. Mai havia gosat demanar-li, però mentre l’ajudava amb les xarxes, sovint pensava i imaginava històries de mar i de dones, on en Pere era el protagonista.

Fins que un dia vaig tenir la valentia i el cor fort de demanar-li com s’havia fet la cicatriu, esperant que em revelés aquell misteri que em tenia tan capficat. Per un moment, es va quedar palplantat i amb una mirada gèlida em va dir : “Fuig d’aquí, cony de vailet! No n’has de fotre res!”

Aquella resposta tan freda i contundent em va entristir, però alhora enfortia el meu desig de descobrir el misteri. Dins meu creixien l’angoixa i el neguit, i em sentia incapaç d’asserenar-me perquè no en tenia la resposta.

Passats uns dies, vaig decidir anar a visitar l’àvia Caterina, amb la intenció de treure’n l’entrellat. Se li van negar els ulls i amb un nus a la gola em va confessar que ella mateixa era la causant de tot.

Em va explicar que una nit, quan ja dormia, va sentir un soroll a la cuina. Els gossos bordaven i, molt espantada, es va llevar. A la paret del passadís hi havia eines penjades. Va agafar-ne unes tisores. De sobte, es va trobar una ombra al davant i, sense saber qui era, les hi va clavar.

Vaig quedar astorat! No m’esperava aquesta resposta: l’avia Caterina, la responsable de la cicatriu! Ara entenia l’actitud d’en Pere.

Però en lloc de quedar satisfet amb la informació, la meva curiositat va anar en augment, què hi feia en Pere a casa de l’àvia? Ella no me’n va voler dir res, eren coses del passat i recordar-ho li feia mal.

Volia saber què va passar de totes totes, i cap a en Pere em vaig dirigir. El sol ja començava a estar a la posta i hi havia una llum especial, al fons vaig divisar el vell pescador, feinejant com sempre, no parava mai!

Em vaig acostar sigil•losament, no volia que m’enviés un envit i em fes fora: “Pere, l’àvia m’ha explicat la causa de la teva cicatriu!”, ho vaig dir ràpid i baixet, però em vaig apartar de sobte en veure la seva cara. Vaig quedar glaçat, el seu nas es va inflar, les orelles eren vermelles i els ulls li brillaven per la ràbia continguda, estava realment empipat!: “Doncs si ja ho saps, què carai hi fas aquí? Fuig, carai de vailet! No m’emprenyis o rebràs!”.

Vaig fugir com un “llamp serè”, malgrat que no em donava per satisfet. Vaig tornar amb l’àvia Caterina i li vaig comentar el que havia passat. Com que em coneixia va pensar que no deixaria d’insistir, perillava la meva integritat física i m’ho va explicar: “En Pere venia a declarar-me el seu amor, i es va decidir un dia a la nit! Abans era un home atractiu i trempat, es feia amb tothom, però arran d’aquell fet es va tornar esquerp i solitari”. A l’àvia li sabia molt de greu, era un fet que li pesava, ella era la responsable del caràcter i del físic actual d’en Pere, però ho va fer per protegir-se, en cap moment li volia fer mal.

Una història trista, vaig pensar. Ara veig en Pere amb millors ulls, intentaré fer-me amic seu per retrobar el caràcter alegre de la seva joventut. A fi de comptes, si tot hagués sortir bé, podria haver estat el meu avi.

___________________________________

 

Grup de nivell de suficiència – Vic (Montse)

Grup de nivell de suficiència – Vic (Llúcia)

Grup de nivell de suficiència – Vic (Ariadna)

Grup de nivell de suficiència – Manlleu (Gemma)

 

Per veure altres propostes del grup S1 de Vic (Montse Baqué), mireu-vos la  Compilació narracions Seguim el fil S1.

 

 

Share

Un poema inicial

Perfectament recordo

 

Perfectament recordo que venies

pel carrer de la mar, amb foc als ulls,

quan em veieres en el fosc on t’esperava.

Sense dir res vàrem anar a un carrer

del vell raval, terrós i pedregós i rost,

i, allà, contra la tàpia d’un hort ens abraçàrem

sota la nit, de pressa, no fos que ens veiés algú;

i quan el goig fou caçat fins a l’esglai convuls

vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents,

i més tard ens trobàrem i ens vam mirar com si fóssim

uns altres, ja per sempre units.

 

JOAN VINYOLI 

Del recull Vent d’Aram, 1976

 

Share

Seguim el fil: paraules d’aprenents

 La primera vegada

Perfectament recordo aquell estiu. Llavors, jo tenia 15 anys. Era un dia de molta calor i vaig anar al riu a banyar-me. Anava en bicicleta quan vaig xocar amb un noi. Quin espant! Afortunadament no li vaig fer mal. Es deia Daniel, i amb ell veuria el mar per primera vegada.

En Daniel tenia 18 anys i estudiava a la universitat. Ell anava al mar per concentrar-se en els estudis i per trobar tranquil•litat. Mentre tiràvem pedres al mar, xerràvem de les nostres vides i del futur. M’agradava el seu caràcter i la seva manera de pensar. Teníem coses en comú. A ell també li agradava llegir i viatjar. Mai oblidaré aquell estiu. Va ser fantàstic i vaig fer una amistat fidel.

L’estiu s’acabava i el dia s’escurçava. Era l’última vegada que ens vèiem i el temps era massa curt per tot el que volíem viure. En les nostres darreres converses recordàvem els moments viscuts. Estàvem tristos, però alhora il•lusionats fent plans per retrobar-nos. Ja era de nit i durant un moment ens vam quedar muts, en silenci, només escoltant el batec dels nostres cors, i ens vam mirar com si fóssim uns altres, ja per sempre units.

__________________________

Grup de bàsic 3 – Vic (Fina)

Grup de bàsic 3 – Manlleu (Alícia)

Grup de bàsic 3- Torelló (Judit)

Share