‘El fibló’. De Sílvia Soler
El fibló, la darrera novel·la de l’escriptora i periodista catalana Sílvia Soler, editada per Columna, acaba de sortir del forn i ja és un èxit literari: el passat mes de Sant Jordi va ocupar el primer lloc en el rànquing dels llibres de ficció més venuts. I és que Sílvia Soler ens ha tornat a conquerir amb la seva ploma àgil i el seu verb transparent i fluid; d’altra banda, gens casual: abans de dedicar-se plenament a la literatura, va exercir durant més de quinze anys com a periodista i guionista de ràdio, una trajectòria que li ha deixat empremta: la Sílvia, quan escriu, no perd el temps; el seu verb directe i molt visual apunta bé i fa diana.
Per començar, ha escollit un títol que ens traspassa com una llança. El fibló esdevé una metàfora encertada del sentiment de pèrdua i del dol; temes recurrents a les seves novel·les. Recordem el pes de la nostàlgia en els seus èxits: Mira’m als ulls (Premi Fiter i Rossell 2003) o L’estiu que comença (Premi Ramon Llull, 2013). Aquest fibló ens perfora des de la primera pàgina del llibre, com a la mare dels protagonistes, i ens manté amb l’ai al cor fins al final.
Sentim la veu narradora de la Sílvia, que sempre intenta posar llum dins la foscor, a través d’una de les protagonistes: la Laura, la germana gran de l’Ignasi i de la Judith; tres vides segades a la infantesa per la primerenca mort de la mare i el tracte fred i distant del pare. La pèrdua del progenitor torna a reunir els germans, ja adults, a la casa familiar, tan deteriorada que se’ns apareix com un espectre d’allò que un dia havia estat. Novament, l’escriptora torna a parlar-nos a través de les parets de la llar familiar, ocupada pels records, i ens empeny al descobriment, per mitjà d’un destre viatge, que és un continu vaivé entre el passat i el present dels personatges.
Però malgrat la destresa de l’escriptora per descriure ambients, a pinzellades petites i veloces, com quan es pinta un quadre impressionista, trobem a faltar aquest mateix traç intel·ligent en la descripció psicològica dels progenitors –massa idealitzada, la mare; massa imperfecte, el pare–; tanmateix, només és una petita objecció per a un llibre que finalment et deixa un bon regust de boca; com un bon cafè, costa desprendre’s del seu alè.
I ara, haurem d’esperar dos anys, tal com Sílvia Soler ens té acostumats, per tornar-ne a obrir, amb delit, la primera pàgina de la pròxima novel·la.
Mayca Soto