• Vinicunca, la muntanya dels set colors

    Als impressionants Andes del Perú trobem un espectacle natural inoblidable: una muntanya de set colors, anomenada pels pobladors d’aquesta regió de Cusco, Cerro Colorado.

    La coloració d’aquesta meravella és deguda a la riquesa de minerals del sòl: argila vermella (rosat), pedres sorrenques riques en minerals sulfurats (groc), margues (blanc),  ferro (vermell), fil·lites (verd), etc. Aquest fet, combinat amb què es troba a més de 5.000 metres d’altitud, fa que la vegetació sigui gairebé inexistent i, per aquest motiu, és possible admirar aquesta gran muntanya acolorida.

    La forma més fàcil d’arribar-hi és contractar una excursió organitzada d’un dia en qualsevol agència de viatges de Cusco. El preu és gairebé idèntic i totes elles inclouen com a part del paquet turístic: servei de transport des de l’allotjament (a les dues de la matinada), esmorzars ensucrats i menjar senzill, i retorn a l’allotjament al vespre (de Cusco a Vinicunca hi ha tres hores de camí en cotxe).

    Arribats al punt de sortida, cal tenir en compte que és un tresc amb unes característiques especials, com a conseqüència de l’altitud en què es troba. Així doncs, un camí que en condicions normals podria considerar-se senzill (en total, menys de tres hores) es converteix en una odissea per a moltes persones que pateixen el que es coneix com mal de muntanya (anomenat soroche a la regió).

    Tothom ofereix solucions per prevenir el mal de muntanya (mastegar o beure coca, prendre medicació, etc.), però, finalment, sempre hi ha un percentatge important de turistes que el pateixen, motiu pel qual les persones de la regió ofereixen als excursionistes la possibilitat de fer bona part del camí a cavall (per uns 25 €). Malauradament, sembla que molts indígenes estan canviant algunes de les activitats tradicionals per aquest lucratiu negoci.

    Per als que no pateixin mal de muntanya l’espectacle és inoblidable, fins i tot molt abans d’arribar a Vinicunca, ja que hi ha desenes de cascades, ramats de llames i els increïbles Andes, amb la nevada Ausangate (a més de 6.372 metres d’altitud) com a teló de fons.

    Així que no oblideu el protector solar… i gaudiu d’aquesta experiència única!

    Juan Carlos

    Article complet

  • Indrets oblidats de Catalunya. La Torre del Moro de Castellnou de Bages

    Passen els anys, i encara avui en dia  són visibles els efectes del gran incendi que va assolar la muntanya de Castellnou de Bages ara fa 25 anys.

    Aquest petit municipi de la comarca del Bages,  que compta amb uns 1.300 habitants, és a on podem trobar aquesta antiga construcció i el que serà el   punt de partida de la nostra excursió.

    La Torre del Moro, o dels Moros, és actualment un monument històric que forma part de la relació de Béns Culturals d´Interès Nacional del Patrimoni català.

    Es troba situada en el punt més alt d´un turó i té unes vistes que van des de dels Pirineus fins a Montserrat.

    Ens hem decidit a visitar-la, per veure de ben a prop el lloc on el 7 d´agost del 1963, ara fa 55 anys, la Guàrdia civil va trobar i matar, després de preparar-li una emboscada, a Ramon Vila Capdevila, conegut popularment com a “Caracremada” i a la família que el refugiava. Va ser l´últim  maqui català que lluitava contra la repressió franquista. Fets que ja són part  de la Memòria Històrica. Es  veu que solia dir:

    “De Berga en amunt mano JO i de Berga en avall mana en Franco”.

    El camí que agafem no té pèrdua, està marcat amb una línia  groga i blanca de curt recorregut. Un cop feta la pujada des de Castellnou, és planer, es respira un aire sa, pur, s´agraeix. No és llarga la volta que volem fer, ja que fa uns 40 minuts que  caminem  i  ja arribem  a la Torre. D´Aquesta només  en queden ja una part de les seves restes, que van ser l´origen del poble: Castellnou.

    És  una Torre de defensa i de vigilància, és  cilíndrica ,  d´una alçada que volta els 12 metres i amb gruix de les seves parets que ronda els 2 metres ben bé, tot això ho podem llegir en un panell  informatiu que hi ha a tocar a la Torre. 

    Ens hi quedem una estona, perquè  ens ve de gust de contemplar l´espectacular paisatge que no s´acaba mai.

    Tot està ple de rocs al voltant, i ens podem asseure al mur de defensa que l´envolta. Sort de portar bon calçat, ulleres de sol i un bon barret perquè aquí no hi ha ombres i el sol et toca de ple; també ens ha anat bé una bona cantimplora d´aigua.

    Des de l´exterior podem observar els petits orificis als murs, que servien per als vigilants. Es diu que es comunica amb el Castell de Balsareny (Bages), ja que un dels orificis hi té el punt de mira més ample.

    Aquest indret és de molta superstició i llegenda,  com la que diu  que a la Torre del Moro hi ha enterrat un tresor, que segons les versions, expliquen que es tracta d’un vedell d’or. Vés a saber…


    Ens disposem a tornar al poble, tot seguint la ruta marcada amb plafons explicatius que ens guien i ens fan passar per la casa de La Creu del Perelló (també en runes) i ja encarem la baixada tot passant per un ample corriol que ja ens encara a les vistes del poble on arribem en uns 30 minuts.

    Ens aturem a l´únic  hostal del poble, per recuperar energies abans de marxar,  que a més resulta ser  una casa de colònies impressionant, amb cabuda per centenars de nens, espectacular. Allà per casualitat, només som nosaltres i un senyor ja d´edat avançada, que resulta ser el rector del poble i  que ens demana si hem pujat a la Torre. Ell va conèixer en Caracremada, i  ens explica  que està enterrat allà al cementiri que és a tocar i que si hi volem anar, ell ens obre la porta i podrem entrar. Bé, no cal dir que molt feliços.

    Montserrat Codina – Abril 2018
     

    Article complet

  • Racons de Gredos (Àvila): la Laguna Grande

    La Laguna Grande és una llacuna que ocupa una antiga glacera,  al circ de Gredos (Sistema Central). Està envoltada pels pics més alts de la carena, entre els quals destaca l’Almanzor, amb 2.592 metres d’altura.

    La ruta habitual per accedir a la Laguna Grande és des de la plataforma de Gredos. A la plataforma (que no és més que una gran superfície asfaltada) s’hi arriba amb vehicle per la carretera AV-941 (direcció El Barco de Ávila), agafant el trencall que, ben indicat, surt a l’esquerra, una mica abans d’entrar al poble d’Hoyos del Espino. Des del desviament, que podreu reconèixer fàcilment perquè és una petita rotonda amb un monument a una cabra hispànica, la distància a la plataforma són 12 km.

    A l’altura del quilòmetre 7 hi ha una garita on, si passeu després de les 8 h del matí (les 9 h a l’hivern), haureu de pagar 3 euros de peatge per estacionar el vehicle a l’aparcament de la plataforma. Des de la plataforma ja podeu iniciar la caminada o ruta a cavall que us portarà a destinació.

    Vistes des de la carretera que porta a la plataforma

    Vistes des de la carretera que porta a la plataforma

    Caminant, el trajecte, de dificultat moderada, dura poc més de dues hores (heu de sumar dues hores més de tornada). La part inicial, amb fort pendent, és un camí de pedra que fa ziga-zagues i recorda molt una calçada romana.

    Després, entre roques i prats, el camí va alternant zones planes i pujades, fins a arribar a la part més alta del recorregut, des de la qual ja s’albira la Laguna Grande. El tram final és una baixada molt pronunciada. Si teniu sort, en algun punt del trajecte trobareu algun ramat de cabres.

    Exemplar de cabra hispànica a Gredos

    Exemplar de cabra hispànica a Gredos

    La foscor de les aigües de la Laguna Grande sembla confirmar la llegenda que assegura que està connectada amb el centre de la Terra. Potser per això, el bany aquí no és habitual. Tot el contrari que al veí Charco de la Esmeralda, on podreu gaudir, si la temperatura ho permet, de l’aigua més neta i transparent que hàgiu vist mai.

    En cas que decidiu fer nit en aquest paratge, existeix un refugi al costat mateix. És necessari reservar per internet.

    Si feu l’excursió a l’hivern, haureu d’anar molt ben equipats perquè les temperatures són molt baixes i normalment trobareu neu i gel pel camí. En aquestes condicions, la ruta esdevé molt perillosa.

    De tornada, podeu recuperar forces prenent un refrigeri al bar de la plataforma. El bar obre cada dia a l’estiu i els caps de setmana de la resta de l’any.

    I ja, quan sigueu al cotxe, penseu en la bellesa del que acabeu de veure. El blau del cel no serà fàcil d’oblidar.

    Isabel

    Article complet

  • EL NADAL A VIENA

    Amb el pont de la Puríssima s’encenen els llums de Nadal i comença la millor època de l’any per conèixer Viena. Si sou uns enamorats d’aquestes festes, no us ho podeu perdre:

    – Els mercats de Nadal: Les places de la ciutat s’omplen de mercats tradicionals on hi podreu comprar articles típics de decoració nadalenca, (cal destacar els elaborats amb cristall de Bohèmia), hi podreu tastar el típic goullash, un espectacular estofat de vedella que us ajudarà a escalfar-vos, i si amb això no en teniu prou, tasteu el glüwein, un vi calent que us encantarà. El meu mercat favorit és el de Christkindlmarkt, a la plaça de l’ajuntament.

    – L’òpera de Viena és la més famosa del món i durant aquests dies en podreu gaudir, cada tarda, d’òpera en directe gràcies a una gran pantalla instal·lada davant l’entrada principal.

    – Durant la nit de Cap d’Any se celebren desenes de balls d’etiqueta, però per als viatgers que no porteu esmòquing, no patiu, el centre de la ciutat s’omple de concerts i festes, a l’aire lliure, on els vienesos celebren l’entrada de l’any ballant el vals.

    – I per finalitzar, no us podeu perdre el concert d’any nou de l’Orquestra Filharmònica de Viena.

    La ciutat imperial és una ciutat especialment freda al Nadal, on plou i neva molt sovint, però que això no us tiri enrere. El millor remei per al mal temps són la multitud de cafès on tastareu els millors pastissos del món, com el cafè Sacher. També hi podeu visitar museus plens d’història com el de Sissí emperadriu. I quan us recupereu del fred, sortiu al carrer i deixeu-vos endur per la màgia del Nadal amb la meravellosa il·luminació.

    Viena és una ciutat per conèixer, però sense cap mena de dubte, al Nadal és quan brilla amb llum pròpia.

     

    Mònica

    Mercats de Nadal

    L’òpera de Viena

    Article complet

  • Dia 3 de la ruta per Costa Rica: Arribem a Puerto Viejo de Talamanca

    Ja a l’anterior entrada sobre la regió de Tortuguero us havia explicat les meravelles que posseeix Costa Rica i que han fet d’aquest indret un dels meus preferits. Després d’un dia de travessia en furgoneta per la ruta 39 direcció sud vam arribar a laprovíncia caribenya de Limon i, en concret, a Puerto Viejo de Talamanca. Aquest petit poble coster, fundat pels anglesos com Old Harbour, està habitat pels descendents de les comunitats negres d’esclaus de les colònies angleses, i et transporta automàticament a la cultura afro-caribenya més pròpia de Jamaica. Avui els locals s’hi refereixen simplement com Puerto Viejo, tot i que immediatament t’adverteixen que no l’has de confondre amb Puerto Viejo de Sarapigui, situat a l’altra banda del país.

    Puerto Viejo té, principalment, dos atractius turístics. D’una banda, és una localització de referència dins la comunitat del surf per tenir una de les onades més virulentes del Carib, anomenada “Salsa Brava”. I, de l’altra, tractant-se d’un dels països amb més biodiversitat del planeta, acull un dels més importants centres de rescat de fauna salvatge, el “Jaguar Rescue Center” que, sota la direcció de dos veterinaris catalans, es dedica a rehabilitar els animals salvatges ferits o en perill de supervivència. Entre molts d’altres, l’autòcton os mandrós de tres dits.

    A la nit, després d’aturar-nos en un “parqueo”, que és un bar freqüentat pels locals, per atipar-nos a base de sopa de cranc i del contundent “casado” -plat típic de carn, arròs, fesols i “patacones”-, no hi ha millor manera d’acabar el dia que bevent un aiguardent de canya que ells anomenen “guaro”.  

    Demà iniciem la ruta cap al Pacífic. Ens entristeix haver de deixar enrere Puerto Viejo i la seva acollidora gent. És un indret obligatori per als amants de la natura, el mar i el món salvatge.

    Lluís Félez Batalla

     

    Article complet

  • L’Alguer: la ciutat oblidada

    No tothom ho sap, però a Itàlia hi ha una ciutat on es parla català. Aquesta ciutat, que nosaltres anomenem l’Alguer (Alghero), és un petit tresor al nord-oest de l’illa de Sardenya que fa venir ganes de mimar-lo com si fos una planteta mig pansida.

    Resulta agradable passejar-s’hi i veure les plaques dels carrers retolades en català. Ets sents una mica com a casa, com si en una festa plena d’estranys de sobte hi veiessis alguna cara coneguda. En sentir-nos, alguns dels seus habitants s’apropen a parlar amb nosaltres amb la confiança que dona la família llunyana, mostrant-nos el seu somriure més acollidor. Són una minoria en perill d’extinció, doncs la varietat algueresa del català no està protegida i cada cop compta amb menys parlants. Afortunadament, els que hi queden tenen ganes de mantenir-la. Gràcies a ells hi ha ràdio i premsa en català; però l’alguerès no s’ensenya a l’escola i, com el sard (la llengua pròpia de Sardenya), ha estat tradicionalment entesa com la llengua de la gent ignorant, raó per la qual s’ha anat perdent entre les noves generacions. L’italià li ha guanyat terreny i només els activistes lluiten per mantenir-la.

    A l’Alguer s’hi podia arribar fins 2016 amb vol directe des de Barcelona, però l’increment de les taxes aeroportuàries van fer que la companyia de baix cost que hi volava decidís suprimir la ruta. Ara s’hi pot arribar volant a Olbia o bé a Cagliari (la capital), però queden a una distància considerable. També podem agafar un ferri des de Barcelona que ens deixarà a Porto Torres, a uns 50 km. Un cop allà, el més recomanable és llogar un cotxe; no només per anar a l’Alguer, sinó també per moure’ns per l’illa, arribar a totes les seves magnífiques platges, i visitar els seus indrets rurals i prehistòrics. El Complex de Palmavera, a pocs quilòmetres de la ciutat, és un lloc perfecte per conèixer les nuraghe sardes. Aquests monuments datats entre els segles XIV i XV aC solen ser de caràcter funerari i testimonien l’antiguitat de la cultura d’aquest territori. Una de les joies de l’illa és la platja de Stintino (La Pelosa) a 44 km al nord de l’Alguer, una meravella de sorra blanca i aigua turquesa que no us podeu perdre. Fan pagar per deixar-hi el cotxe i no és barat, però val molt la pena!

    Passejant pel port de l’Alguer veurem la seva muralla, les seves torres de defensa (des de cadascuna d’elles s’hi pot veure la següent a dreta i esquerra) que recorren tot el perímetre de Sardenya. Podem pujar al Trenino Catalano i donar una volta per la ciutat medieval. Cal destacar la catedral de Santa Maria, d’estil indefinit entre l’arquitectura gòtica i renaixentista catalana, i el seu campanar octogonal. En tornar, toca dirigir-se cap a les Grotte di Nettuno, les grutes més grans i conegudes de l’illa. S’hi pot arribar en vaixell, o en cotxe i a peu baixant els 654 graons de l’Escala del Cabirol. Si coincidim amb els mesos de calor, el més adient és fer una excursió en veler. Segurament, ens oferiran tastar el cruixent i fi pa carasau, típic sard, després d’abaixar l’àncora per tal que gaudim d’un tranquil banyet.

    Us recomano que al menys un cop, us animeu a visitar aquesta ciutat i a descobrir els seus espais i la seva gent. Gaudireu de casa seva, que és rica en tradicions i gastronomia, en història, en fauna… i és un indret preciós. Nosaltres sempre hi tornem “a regar la planteta”, a saludar els nostres cosins llunyans, a convidar-los que ens tornin la visita i, sobretot, a parlar-hi.

    Elisabet Gras

    Article complet

  • Carcassonne ciutat històrica i ociosa

    Vam pensar que durant l’hivern Carcassone seria un gran indret per un viatge en parella fugint de l’estrès i la contaminació.

    Vam arribar un dissabte de febrer i ens vam allotjar en una pràctica i còmoda habitació d’un aparthotel dels afores. Després de 3 hores de cotxe des de Barcelona, dinem i fem la migdiada.

    Carcassonne té 2500 anys d’història, és una ciutat fortificada única a Europa per la seva grandària i el seu estat de conservació. Posseeix dos monuments inscrits en la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO: el Canal du Midi i la Ciutat Medieval.

    Accedim a la Ciutat Medieval per la Porti Narbonnaise on es troba l’Oficina d’Informació Turística i on ens van donar un plànol del recinte. Ens deixem portar pels seus carrers empedrats, per la seva muralla interior i exterior, pels seus edificis amb segles d’història i pels racons, restaurants i tendes que donen fama a aquesta ciutat emmurallada.

    Al Chateau Comtal vam poder gaudir de les muralles, del seu palau, les torres, les passarel·les i sobretot de les vistes més espectaculars de la ciutat. L’entrada al Chateau Comtal, a la Basílica de Saint Lazare i Saint Celse i la Basílica de Saint Nazaire valen molt la pena, ja que son una meravella arquitectònica.

    Us deixem la web per informació: www.remparts-carcassonne.fr/es/

     

    El dia va donar pas a la nit i vam poder gaudir d’un altre Carcassone, totes les muralles il·luminades feien indispensable la nostra càmera de fotografia.

    Certament molt està reconstruït, però això no desmereix el paisatge i la nostra sensació de viatge en el temps, és més, els pocs turistes i els carrers descoberts donaven sensació d’estar molt lluny de casa, això sí, ben abrigats.

    Per dormir podeu trobar gran varietat d’hotels i albergs de tots els preus, depenent del vostre pressupost.

    Per arribar, si aneu amb cotxe des de Barcelona, agafeu l’AP7 fins a Narbonne, després us desvieu en direcció a Tolosa de Llenguadoc i finalment seguiu els senyals a Carcassonne.

     

    Sara Nieto

    Article complet

  • El Roc de Sant Gaietà: un racó meravellós a Roda de Berà.

    A Catalunya existeixen preciosos enclavaments per poder visitar, però avui us vull parlar sobre la urbanització del Roc de Sant Gaietà situada dins del poble costaner de Roda de Berà, a la comarca del Tarragonès.

    Roda de Berà és un municipi típic de pescadors de 16,23  km² que es troba situat en un enclavament ideal per a desconnectar de la gran ciutat, ja que posseeix naturalesa per endinsar-se i passejar sense tenir en compte el rellotge i les presses de la gran ciutat, un conjunt arquitectònic atípic amb construccions com el claustre romànic, una porta d’estil islàmic o un edifici d’estil gòtic, el mar mediterrani amb les seves magnífiques platges naturals i, per últim, trobem la famosa urbanització anomenada el Roc de Sant Gaietà, la qual es va començar a construir a l’any 1964 i es va finalitzar el 1972.

    La idea principal constructiva de la urbanització del Roc de San Gaietà era edificar cases sobre les roques del mar emprant un estil de disseny que utilitzava diferents estils arquitectònics de la cultura espanyola. A mesura que es va anar construint, es va modificar l’estil i es va passar de construir típics patis andalusos a utilitzar una àmplia gamma d’estils com el romànic, el gòtic i l’àrab.

     

    Per arribar al Roc de Sant Gaietà hi ha diferents rutes. Si vens de lluny, recomanaria utilitzar el cotxe per la carretera AP-7, ja sigui direcció Tarragona o venint en direcció des del Barcelonès, ja que, si es fa servir el tren, les estacions més properes es troben aproximadament a vint quilòmetres de distància i caldria demanar un taxi o utilitzar el servei d’autobusos. Per aparcar no hi ha problema, a tot el terme municipal de Roda de Berà hi ha aparcament gratuït i de pagament.

    Si vols anar directament al Roc de Sant Gaietà, a l’entrada del Roc hi ha un gran pàrquing per a poder deixar el cotxe. En el meu cas, les vegades que hi he anat, ha estat d’excursió amb bicicleta per la costa. La ruta que faig consisteix a anar amb bicicleta des de Torredembarra al Roc de Sant Gaietà circulant pel passeig marítim que uneix els municipis costaners acabant a la platja de la Pallisseta prenent un bon gelat al xiringuito de la platja.

    Un cop ens endinsem caminant a la pintoresca urbanització del Roc de San Gaietà, ens donem compte de la bellesa i la pau que es respira pels seus carrerons interiors on trobem arcs d’estil gòtic o pilars romànics. A cada cantonada veus una obra diferent, patis andalusos amb interiors d’estil renaixentista, edificacions d’estil islàmic i mudèjar com “Porta Mora”, passant pel romàntic Passatge d’Arcs que és un passadís d’una rèplica de la Costa Esmeralda situada al nord de Sardenya. En acabar aquest romàntic recorregut, arribarem a la part dels penya-segats on trenca l’aigua amb les roques, en aquest punt us aconsello quedar-vos fins a la tarda per veure i gaudir de la meravellosa posta de sol.

     

    Si voleu tenir una experiència gastronòmica inoblidable, aneu a menjar al restaurant Choco. Gaudireu d’una molt bona qualitat en relació al preu, on la seva especialitat són les paelles. Podria acabar aquí la recomanació però únicament us adjunto aquesta foto perquè veieu la singularitat d’aquest indret.

    Com a visitant habitual del Roc de Sant Gaietà, recomanaria passar tot un dia d’excursió per poder visitar i passejar amb tranquil·litat per tots els meravellosos racons d’aquesta petita urbanització. Si aneu a l’estiu hi haurà més ambient i més turistes, però per altra banda, també podràs gaudir d’un bon dia de sol i de platja al majestuós i fantàstic mar mediterrani.

     

    Javier Ramírez

    Article complet

  • Besalú: un retorn a l’Edat Mitjana

    Diuen que Catalunya està plena de tresors. Els que la coneixem bé sabem que és ben veritat. Avui us presentaré una de les joies que la Garrotxa amaga, el poble medieval de Besalú.

    Aquest bonic poble es troba a 134 km de Barcelona. Per arribar-hi en cotxe des de la capital catalana l’opció més ràpida i còmode és agafar l’autopista AP-7, tot i que cal dir que s’hauran de pagar dos peatges abans d’arribar al nostre destí. El cost total dels mateixos és de 9,75 €. A l’entrada del poble hi ha una zona d’estacionament de vehicles gratuïta.

     

    En arribar a Besalú, es pot apreciar la bellesa del seu majestuós pont, que va ser construït al S. XII per travessar les aigües del riu Fluvià. La construcció romànica consta de set arcades i 150 metres de longitud. Val la pena estar-s’hi una estona caminant detingudament pel mateix observant-hi els detalls que el conformen.

     

     

     

    Una vegada s’ha travessat el pont, els carrers i carrerons del poble medieval conviden a fer una tranquil·la passejada. En el nostre camí veurem petites botigues locals, en les que podrem trobar souvenirs, menjar típic de la zona, etc.  Al centre històric es troba la plaça principal on hi és el monestir de Sant Pere de Besalú, fundat l’any 977.

     

     

     

     

    El poble conserva el seu antic barri jueu, que posseeix alguns pòrtics de pedra. Dins el barri podem visitar les restes de l’antiga sinagoga jueva i el micvé, uns antics banys jueus datats del segle XII que s’utilitzaven per a la purificació del cos. Si us decidiu a visitar-los, haureu de contractar una visita guiada a l’oficina de turisme de Besalú, no s’hi pot accedir per un mateix.

    Si us agraden els museus i les miniatures esteu de sort. Besalú té un fantàstic museu de miniatures anomenat Micromundi que segur no us decebrà. Inclús si d’entrada no us crida gaire l’atenció, recomano de bon grau la seva visita. Podreu trobar tota la informació necessària a la seva pàgina web: http://www.museuminiaturesbesalu.com/

    Si no heu portat cap àpat preparat de casa i decidiu anar a dinar a un restaurant, us recomano el que és per mi el millor restaurant de la zona. El seu nom es Amb els 5 sentis. En aquest establiment podreu menjar plats típics de la Garrotxa, a més puc garantir que l’atenció al client és immillorable. Tenen un menú degustació per 19 € per persona que poc ha d’envejar a altres restaurants de caràcter més car.

    Segur que quedareu enamorats de Besalú tant com m’hi vaig quedar jo la primera vegada que hi vaig anar, estic segura que tornareu a fer-li una visita ben aviat. Només alguns pobles tenen la sort de comptar amb tanta història i bellesa reunides alhora.

     

    Sandra Pachón

     

     

    Article complet

  • ESCAPADA PALAMOSINA

    Palamós

    A vegades necessitem una petita desconnexió de la rutina en què vivim, tranquil·litat i calma però, també passar una bona estona; una escapada a Palamós,  a qualsevol època de l’any,  n’és una de les millors opcions per fer-ho.

    Palamós és un municipi, que es troba a l’autovia C-65 amb connexió a la C31,  de la comarca del Baix Empordà conegut per les seves platges i cales precioses. A mitja tarda, l’arribada dels vaixells al port i la descàrrega del peix ofereix un espectacle incomparable. Permet conèixer a fons el món marí passejant pel port i visitant la llotja, el Museu de la Pesca i l’Espai del Peix.

    Us podeu instal·lar a un dels millors hotels de la comarca, l’Hotel Trias. Està situat al passeig marítim del poble, té unes vistes magnífiques al mar i, manté l’essència i l’encant de l’estil mariner. A més a més, el seu restaurant és conegut per ser un referent de plats tradicionals i mediterranis.

    Es poden realitzar moltes rutes des del poble però, us recomano la Ruta del Tren, de 12 km de duració. Es tracta d’un trajecte circular  amb sortida des de la Fosca; l’anada es realitza per l’interior, per poder contemplar les vistes des del mirador Roc d’Ase i la tornada, des de Calella de Palafrugell, pel camí  de ronda per poder veure totes les cales que hi ha per la zona, fins a Palamós.

    Ruta del Tren

    Si feu aquest itinerari al matí acabareu més o menys a l’hora de dinar. Un dels millors restaurants per dinar és la Taverna ca la Pepa Caneja, es troba a la Plaça Sant Pere. És un petit indret on es té la sensació d’estar navegant amb un vaixell gràcies a l’ambientació interior. És el millor lloc per menjar peix fresc, amb una bona relació qualitat-preu, i on el propietari t’explicarà la història de les havaneres  ja que, hi pertany a les de Portbou.

    Espero que aquesta sortida us transmeti les mateixes sensacions d’alliberament i pau que em transmet a mi cada vegada que hi vaig.

    Carmen Sánchez.

    Article complet