Arxiu per maig, 2016

  • Beget, un dels pobles més bonics i tranquils de Girona.

    Beget es troba a la provincia de Girona, a uns 40 Km d’Olot i a 20 Km de la frontera de França.  S’accedeix a través de una carretera estreta i amb corbes.

    Durant el trajecte podrem observar un paisatge esplèndid.

    Beget és un poble petit però pintoresc,  un bon pla per passar un cap de setmana.

    Un poble per desconectar totalment a causa de que no hi ha cobertura telefónica.

    Durant el passeig pel poble de Beget podrem veure un poble rústic amb carrers empedrats, on crida l’atenció dos ponts medievals i una l’església románica.

    Entre les cases de pedres trobarem un riu que creua el poble on ens podrem banyar. Molt a prop també  trobarem unes gorgues de les quals podrem gaudir durant l’estiu.

    Podrem fer ús dels  restaurans que trobarem  dins del poble.

    Gaudirem de una gastronomia amb productes típics  (cuina catalana) de la zona dintre de un ambient informal i acogidor com el Restaurant Can Jeroni i el Restaurant el Forn.

     

    Beget, un poble on sembla que el temps s’hagués aturat !

    Sandra Muñoz

    Article complet

  • Les dones de la Principal, de Lluís Llach

    Sergio Infante

    Article complet

  • Racons del mediterrani

    baixaHola a tothom!

    Primerament, us vull agrair la visita al meu Blog, imagino que us esteu preguntant què podeu fer aquest estiu i quins racons màgics de Catalunya encara no heu descobert.

    En aquesta entrada us proposo gaudir d’un bon cap de setmana a la costa Brava en especial de Calella de Palafrugell. Un poble de pescadors que destaca pels seus carrers empedrats al costat del mar i els passejos entre les barques contemplant les fatxades blanques que tant el caracteritzen.

    Probablement quan pensem en la Costa Brava, ens imaginem les cales amb els pins que les rodejant o les platges interminables que ens mostren el mar amb totes les seves tonalitats possibles, des de un verd turquesa fins un blau intens. Platges que comencen a Blanes amb Sa Palomera i acaba amb la frontera amb França, Portbou,. Totes elles esperant-vos amb sorres de tot tipus, per gaudir d’una bona jornada de mar.

    baixa (1)L’únic problema d’aquestes platges,que al ser tan petites s’omplen ràpidament, per tant el secret és investigar cales petites i amagades, sense aglomeració de gent i que ningú ens distregui de l’espectacular bellesa.  Per això, us revelaré el meu secret, només uns quilòmetres al sud de Calella, trobarem  un sèrie de cales verges, on es podrà gaudir d’una connexió directa amb el mar. Es tracten de Cala Estreta i Cala Canyers.

    Lògicament no és fàcil arribar-hi però amb una mica d’esforç, val molt la pena. Entre finals de juny i principis de setembre, només es pot arribar a peu, per un camí des de Cap Roig ( són uns 40 minuts) o des de la platja El Castell ( són uns 20 minuts), on si que podeu arribar en cotxe.

    Després d’un dia a la platja, no hi ha res millor que refrescar-se amb alguna beguda i unes bones vistes, us recomano el Hotel Sant Roc. (Pl. Atlàntic 2; telf.: 972 614250)

    Cap al vespre, podeu recórrer el camí de ronda entre Calella i Llafranc, va sempre paral·lel al mar i està rodejat de vegetació mediterrània que us acompanyen durant tot el trajecte amb unes vistes indescriptibles. Un cop a Llafranc, es pot gaudir d’un bona estona al passeig marítim i veure les barques que descansen sobre la sorra.

    Espero que us hagi servit d’ajuda, qualsevol cosa podeu escriure la vostre opinió.

    Núria Pedrell


     

    Article complet

  • Nova York, una ciutat sorprenent

    Skyline Nova YorkMolta gent coneix Nova York per ser una de les ciutats del món més importants, qui no ha sentit mai a parlar de Brodway? o qui no ha somiat en visitar el majestuós Madison Square Garden i veure en directe algun dels millors jugadors de la NBA? i clar, no podem oblidar les grans firmes de moda ubicades a la emblemàtica 5th Avenue. Mirant amunt al cel, et serà difícil veure’l entre tots els grans i imponents gratacels que simbolitzen la grandesa, prosperitat i riquesa econòmica de la ciutat i d’Estats Units, el Crhysler Building o l’Empire State són un exemple, així doncs Nova York s’ha guanyat de bon grat el sobrenom de ciutat de les llums, aquests gratacels tan de dia com de nit originen un paisatge únic en el món.
    És cert que al visitar Nova York ja sigui una setmana, dues o més, sempre et falten dies per poder veure tot el que t’ofereix, però molt més enllà dels llocs més turístic, típics i concorreguts, mante un encant igualment singular i sorprenent que la diferencia de la resta de ciutats.

     Nova AmsterdamMoure’s per Nova York és realment fàcil, tan en metro com en taxi, la primera opció més econòmica, fa que visitar-la sigui molt còmode.  Llavors què es pot veure que sobresurti de lo típic?primerament recomano endinsar-vos a la anomenada Nova Amsterdam, fer una mica d’història i cultura general de la ciutat, qui ja la conegui sabrà que més tard els anglesos es van apoderar del territori canviant el nom per Nova York en honor al Duc de York, i així es va originar el nom actual. Per tant simplement caminant pels carrers del Down Town, on s’ubicava la part més important de la colònia holandesa, descobrireu casi per casualitat edificis antics fàcilment recognoscibles que destaquen sobre els actuals.Capella Sant Pau de Nova YorkCapella de Sant Pau Nova York

    A més, d’aquesta època encara existeixen esglésies emblemàtiques com l’Església de la Trinitat ubicada també en el Down Town, a prop de la Zona Zero i del districte financer, i molt a prop  trobareu la Capella de Sant Pau, edifici religiós més antic de Manhattan, el contrast entre la història i la modernitat dels imponents gratacels és digne d’admirar.  Un fet impactant sobre la Capella de Sant Pau és que en l’atemptat de l’onze de setembre del 2001 va ser l’únic edifici de la zona que no va tenir cap desperfecte i que va auxiliar a molta gent del voltant així com bombers i altres serveis de socors. Actualment s’hi poden visitar els altars i morals  que recorden els fets a l’interior de la Capella.

    També recomano visitar tots els barris de Nova York, més concretament el Bronx, això si sempre amb un guia autoritzat i amb cautela. Sens dubte és un món apart, totalment diferent a la imatge que es té de la majestuositat de la ciutat de les llums,  la corrupció i la llei de les bandes totalment al marge de la justícia fa que no sigui segur passejar pels seus carrers, però algunes empreses turístiques ofereixen als visitants de Nova York rutes en autocars tintats de negre i amb vidres antibales, per així poder conèixer la història i forma de vida del Bronx. Corroboro que és totalment segur, evidentment si realment hi hagués algun perill o conflicte entre bandes no realitzen aquest servei.

     Finalment m’agradaria destacar que Nova
    York per molt que la visitis o que hi visquis sempre t’encisarà i et sorprendrà.

    Per més informació:

    Web oficial de la Capella de Sant Pau de Nova York:

    https://www.trinitywallstreet.org/about/stpaulschapel

     Visites guiades per tot Nova York, molt recomanable ruta contrastes:

    http://www.tourcontrastesdenuevayork.com/visitasguiadas.htm

    Article complet

  • CERLER UN POBLE DE GRAN ALTURA

    Cerler és un petit nucli que pertany a la població de Benasque, considerat el segon poble més alt d’Espanya, a una altitud de 1.532 metres.

    CerlerDestaca per estar envoltat d’un espectacular paisatge d’alta muntanya.

    Consta d’un petit casc antic molt ben conservat amb nombroses cases antigues del s. XVI i algunes construccions d’èpoques anteriors.

    El número d’habitants que hi resideixen tot l’any no arriba a 200 persones, però al ser el turisme la seva principal font econòmica en èpoques de temporada alta es pot trobar replet de turistes.

    Es diferencien dos temporades claus on es visita el poble de Cerler, una és l’hivern; fet de tenir l’estació d’esquí que porta el nom del mateix poble i l’altre; l’estiu per l’atractiu turisme d’alta muntanya.

    El Gallinero, el Cogulla, el Rincón del Cielo, el Pico Cerler són muntanyes emblemàtiques que es poden accedir tant a l’hivern amb els remuntadors de l’estació i a l’estiu fent trekking des de la mateixa població.

    Les seves festes tradicionals són el 29 d’abril per Sant Pere Màrtir i durant la segona quinzena d’agost es celebra la festa major del poble, coincidint amb el 10 d’agost, Sant Llorenç , patró de la província d’Osca.

    Prados de Velarta, Hotel HG, Hotel Husa Edelweis, Casa Cornel, Hotel Montealba són alguns dels grans complexes hotelers on els turistes es poden allotjar, tots amb fàcil accés al poble i a l’estació d’esquí.

    Amb gastronomia de l’alt Pirineu, a Cerler es troben bons restaurants que cal anomenar;  El Rincón, La Borda, La Picada, Casa Cornel i el Candil.

    Cerler, poble petit però proveït d’unes costums, una història, apart; d’una gran infraestructura turística per rebre totes aquelles persones interessades amb els seus encants, els quals es poden considerar de gran altura ;).

     

    Montserrat Camon

    Article complet

  • De mica en mica s’omple la pica, de Jaume Fuster

    Gemma Rubió

    Article complet

  • Pallassos i monstres, d’Albert Sánchez Piñol

    Oriol Meya

    Article complet

  • Carrer d’Aiguafreda

    Barcelona té, a més a més de tots els monuments carismàtics i espais rellevants, petites històries amagades per diferents racons. Entre aquests hi ha un que em té especialment encisada: el carrer d’Aiguafreda. Dins l’entorn únic del barri d’Horta, entre masies i remodelacions urbanístiques, s’amaga un carreró de vianants amb un encant particular. Aquest carrer està compost per vuit casetes molt similars on, davant de cada una, hi ha un pou d’aigua i el seu safareig. El nom li ve donat per les canalitzacions d’aigua que hi havia per donar funcionalitat als safareigs. També se’l 1coneix com carrer de les bugaderes, ja que les dones del barri d’Horta, des del segle XVII fins al XX, rentaven roba aliena a casa seva, en els seus propis safareigs, per obtenir un ingressos complementaris per a la família. Al costat d’aquest carreró existeix un viarany, anomenat el camí de Barcelona, que era per on passaven les persones i carruatges per anar a buscar  la carretera d’Horta a Barcelona. Els pous i safareigs s’han mantingut gairebé tal qual eren a principis de segle. Aquest racó no ha patit les transformacions urbanístiques barcelonines. Precisament aquesta és la màgia d’aquest carrer. Quan arribes a aquest espai et trobes dins d’una bombolla allunyada de la Barcelona moderna. Cada porta de fusta està acompanyada per un test ple de flors que, conjuntament amb l’arc que travessa el carrer, li donen una aparença única. Sembla el jardí privat d’un conte. El conjunt de façanes construeixen una pintura única. En plena harmonia amb el verd vegetal, els colors pastels que omplen les parets de les casetes donen el toc final a aquest espai. El verdet que cobreixen els safaretjos omplen l’aire d’una olor diferent que t’allunya del context de la urbs i et trasllada a una petita vila. El carreró, però, té els seus vigilants propis. I mentre passeges i gaudeixes del raconet t’
    estaran observant amb les seves ninetes allargades, amb el desideràtum de la conservació de l’espai.

    Laia Barandica

    Article complet

  • UNA ESTIRADETA FINS AL SOFÀ DE CASA MEVA: Una fita impossible

    Ja sabeu els que em seguiu que el meu blog està dedicat principalment a explicar les excursions i viatges que faig amb la meva família. Aquestes sortides em permeten que vagi descobrint racons singulars d’arreu de la geografia de casa nostra. Acostumo a donar dades reals dels temps emprats, del desnivell del recorregut, d’indicar una font per omplir la cantimplora, de raconets curiosos i fins i tot acostumo a afegir alguna llegenda d’aquell indret per fer-lo més màgic.

    El viatge que vull compartir amb vosaltres avui, però, surt una mica d’aquesta línia. Us avanço que no per això és menys sorprenent, quasi diria extraordinari perquè té alguna cosa de misteriós i inexplicable.

    Fa molts anys que viatjo, però  fa exactament deu anys que intento fer un viatge que em resulta totalment impossible: fer un viatge fins al sofà de casa meva i fer una estiradeta!  Us podeu preguntar com puc precisar tant la data. I tant: els anys que el Martí, el meu primer, fill va néixer.

    No vull dir que el sofà no sigui un racó curiós ni que no sigui bonic; al contrari! és un sofà molt gran, consta de tres seients espaiosos que es poden estirar. Si els estires tots tres alhora, arriben a formar una superfície considerable de possible descans. La zona on podria descansar l’esquena no és menys confortable ja que també pot adoptar diferents posicions. També podria dir que el sofà es troba en un lloc molt apartat de la casa i de difícil accés, però res més lluny de la realitat. Casa meva consta d’una distribució on la cuina i el menjador comparteixen espai, o sigui que la distància no és cap problema, a l’inrevés, el sofà està molt a prop. Si estic en aquesta estança (com acostumo a fer) el puc veure des de qualsevol angle, és un lloc de pas però ai las! Mai puc arribar-hi. Si la distància ja veieu que no presenta cap dificultat, el desnivell tampoc ja que és tot pla (com solen ser els pisos). Pla del tot no. Sovint, no ho nego, per arribar al sofà s’ha d’anar saltant per sobre de sabates oblidades, playmobils que s’entesten a romandre al mig i d’altres objectes curiosos.

    Un altre problema amb què em trobo és el nivell d’ocupació. Si amtryb el Martí la quantitat de coses disseminades arreu va augmentar considerablement, amb el naixement de la Clara, la cosa no només es va duplicar sinó que va adquirir dimensions estratosfèriques. La superfície buida que hi ha sobre el sofà cada cop és més minsa i la situació cada cop empitjora: és com picar ferro fred! Potser podríeu pensar que intento fer el viatge en temporada equivocada, que si a l’estiu hi ha més ocupació, que si és millor que hi vagi a l’hivern… Us ben asseguro que no es qüestió d’estacions de l’any, sempre hi ha overbooking.

    Però tranquils, a la nit, quan les bèsties són a dormir i faig una petita incursió fins al sofà per poder fer aquesta estirada, sempre em trobo que s’ha de plegar la roba que hi ha a sobre i només em queda el desig que sigui només de l’última rentadora del dia.

    Però, amics, no defalliré en l’intent, el temps corre al meu favor, o això espero!

     

    Montserrat Gracia

    Article complet

  • MURA: UN POBLE ENCISADOR

    Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort!

    N’havíeu sentir a parlar mai d’aquesta dita? Doncs, a la meva entrada al blog d’avui us parlaré d’un d’aquests tres preciosos pobles que formen part de la Vall del Montcau: Mura.

    Montcau

    Mura és un municipi situat a la comarca del Bages, a 50 km de Barcelona. Es troba a cavall entre Terrassa i Manresa. És un poble ple d’encant situat a l’entrada del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l’Obac. El seu territori té una orografia molt complexa, amb molta vegetació entre serralades i valls profundes. El seu terme municipal és molt extens però escassament habitat. Per arribar al poblet, des de Barcelona, cal que us enfileu per la carretereta que surt de Matadepera amb més de dos-cents revolts: no m’equivoco; els tinc comptats perquè fa més de deu anys que passo els estius a Mura!

    Quan arribeu al poble podreu comprovar que ha resistit el pas del temps i conserva la màgia que li donen les seves parets mediemura panoràmicavals, els seus carrers empedrats, les seves arcades i el fantàstic mirador des d’on tindreu una extraordinària panoràmica de l’església romànica de Sant Martí i bona part del massís que envolta Mura.

     
    Us recomano que no us oblideu dels voltants. Nombrosos camins i senders senyalitzats us portaran a llocs interessants com ara: l’ermita de Sant Antoni, el Gorg del Pare, la Ruta de les mil fonts i la singular edificació del Puig de la Balma: una masia del S.XII construïda dins de la roca, avui convertida en allotjament turístic i famosa per ser un dels espais de rodatge utilitzats en la pel·lícula Pa negre.puig de la balma2

    Un altre lloc d’obligada parada que també podeu visitar és el Molí del Mig. El primer document de què se’n parla data de l’any 1056. Va ser utilitzat fins a mitjans del segle XX i al llarg dels anys va desenvolupar diferents funcionalitats: molí hidràulic de farina, d’oli , de vi. Només es pot visitar a hores concertades. Paga la pena!

     
    També podeu completar la visita degustant el plat gastronòmic estrella de la zona: el cigronet de Mura, petit però exquisit!

    Ja veieu, doncs, que el seu paisatge i la seva arquitectura de caràcter medieval fan de Mura un valuosa oportunitat de gaudir de la natura i d’un poble encisador tan a prop de Barcelona.

    Montserrat Gracia

    Carrer antonietti

    cigronet

    gorg del padre

    moli del mig

     

    Mura_DSC5090_1

    timpà esglesia Mura

    Article complet