La dona veloç, d’Imma Monsó
La dona veloç és la novel·la amb la qual l’Imma Monsó va guanyar el premi Ramon Llull el 2012. És una història que caricaturitza la societat actual i l’obsessió que tenim per la gestió del temps. La lluita a contrarellotge per buscar la màxima eficiència en termes temporals s’ha convertit en una de les principals preocupacions contemporànies. Això ha portat que alguns valors o aspectes, com les relacions personals i la seva qualitat, hagin passat a formar part d’un segon pla. La pressió constant a què nosaltres mateixos ens sotmetem porta que el plaer i el gaudi passin a ser una cosa excepcional. Volem tenir-ho tot controlat, però és aquest control el que acaba esdevenint caos i desordre, tal i com li passa a la protagonista del llibre.
L’Agnès Bach és una psiquiatra obsessionada en estalviar temps, i és per aquesta mateixa raó que es fa dir Nes. Viu d’una manera totalment accelerada tenint la necessitat de fer-ho tot ràpidament. Ha de mesurar tot el que fa i valorar-ho temporalment. S’ha criat en una família en la qual ella mateixa divideix els seus membres entre els ràpids, on s’inclou; i els lents, els quals considera en desavantatge.
La novel·la està narrada en dues persones que es van alternant. Els capítols parells estan redactats en primera persona, i són en els que la protagonista detalla episodis i records del seu passat, sobretot familiars; i els capítols imparells, escrits en tercera persona, que permeten conèixer els personatges d’una manera més profunda.
La novel·la retrata de manera indirecta el desordre vital i emocional que caracteritza la societat actual. Està escrita amb un estil irònic que plasma de manera còmica algunes situacions i decisions absurdes que la pràctica humana ens regala. Nogensmenys, en general, és una novel·la que m’ha decebut perquè, des del meu punt de vista, el ritme és molt monòton i les accions molt reiterades. Si bé és cert que al final del llibre hi ha un petit canvi en la trama amb què s’aconsegueix alterar subtilment el caràcter planer de la història, al meu parer no es fa d’una manera prou atractiva i coherent.
En qualsevol cas, és una novel·la que convida a la reflexió i comparteixo amb l’autora la urgència de posar remei a aquesta necessitat malaltissa d’intentar categoritzar i posar etiquetes a les coses, perquè tot i que per a nosaltres sigui l’opció més còmoda i ràpida, a vegades és més important parar; escoltar i entendre la gent del nostre costat, perquè sinó l’únic que fem és que els radars que controlen el nostre modus vivendi alimentin un estat d’insatisfacció i frustració constant. I és que, com són els detalls els que marquen la diferència, si no ens fixem en ells, són moltes les coses que ens perdem.
Laura Sánchez Alcaide
Cap comentari
Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.