Arxiu de la categoria ‘LECTURES DE NIVELL ALT (SUFICIÈNCIA I SUPERIOR)’

  • Estudiants de C2 del CNL Osona recomanen llibres

    Ressenya de Mirall  trencat

    Mercè Rodoreda. Mirall trencat. Club Editor Jove. Club Editor 1984, S.L. 8a reimpressió: maig del 2010. 392 pàgines. 

    Mirall trencat és una novel·la escrita per Mercè Rodoreda l’any 1974, tot i que estava en forma de petits fragments en la ment de la seva creadora molt temps abans. Sorgeix del desig de l’autora de reflectir la decadència de les famílies riques en l’època de la postguerra, en record de la seva experiència a l’exili.

    En el moment de publicar-la ja era una escriptora de renom, havia obtingut el premi Víctor Català l’any 1958 per Vint-i-dos contes, i el Premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull per El carrer de les camèlies l’any 1966. Aquest relat té tots els ingredients Rodoreda: vides vulnerables, la decadència de la postguerra, un llenguatge poètic i la figura de la rosa (en aquesta ocasió de color carn), que no hi podia faltar. Aquesta obra té un munt de personatges, essent el principal Teresa Goday, clar exemple de la pompositat de la societat rica de l’època. 

    La novel·la descriu una família rica i burgesa catalana en decadència a causa de la Primera Guerra Civil Espanyola. La història comença amb la Teresa Goday, una dona d’origen humil, que es casa amb un senyor adinerat, molt més gran que ella, la qual cosa li proporciona una vida acomodada. Després, apareixen el segon marit, els fills, els nets i altres personatges, que van prenent protagonisme en l’obra. Tots ells tenen unes vides desgraciades, plenes d’enganys i desventures.  

    El llenguatge del llibre és ric i ple de belles descripcions d’ambients de la casa, dels arbres del jardí, les joies; però tot traspua una tristesa i un pessimisme latent. La malaurança dels personatges traspassa els fulls del llibre i arriba al lector amb una vivor com si ho visqués en pròpia carn.   

    Veig una clara diferència entre els primers capítols i els últims; al principi és més descriptiu, després es va endinsant en aspectes més interns i emocionals dels personatges i al final hi ha un món més irreal amb l’aparició d’un fantasma i  una reencarnació, cosa que li dona un toc més fantasiós i misteriós.

    Des del meu punt de vista, és un bon retrat de l’alta societat catalana de principis del segle XX, de la seva hipocresia i materialisme, abocada a un desenllaç trist i amarg.

    Text de Marta Lázaro Valls, estudiant de C2 del CNL Osona

    Article complet

  • Llegim més. Novel·la negra a la ciutat de Vic

    Aprofitant que, a l’octubre, Vic acull una nova edició del Llegim Més dedicat a la novel·la negra, hem demanat a un llibreter una ressenya sobre el gènere. 

    Punt Cec, de Paula Hawkins (Editorial Columna)

    L’Edie, en Jake i en Ryan sempre han estat amics des de ben petits. Però quan en Jake apareix assassinat, a la seva esposa Edie se li enfonsa el món. Tot apunta cap a en Ryan com a autor del crim.

    A la Lara, una amiga que vol consolar l’Edie, no se li acut altra cosa que passar-li un podcast radiofònic de novel·les . Durant una nit que escolta el narrador radiofònic, es desperta. Hi ha moltes coincidències que faran obrir els ulls a l’Edie. De cop i volta, el passat del qual ha intentat fugir està a punt de trucar-li a la porta.

    Una novel·la breu i intensa, magníficament escrita per l’autora de La noia del tren.

     

    TEXT: Jordi Anglada, de la llibreria Anglada de Vic

    Article complet

  • Llegim més. Novel·la negra a la ciutat de Vic

    Aprofitant que, a l’octubre, Vic acull una nova edició del Llegim Més dedicat a la novel·la negra, hem demanat a un llibreter una ressenya sobre el gènere. 

    Les mares, de Carmen MolaEditorial La Campana – Traducció de Mireia Alegre i Imma Estany

    Les mares és la quarta part de la sèrie de novel·les que es va iniciar a La núvia gitana, amb la inspectora Elena Blanco de protagonista.

    La inspectora Elena Blanco travessa el dipòsit de la Grua Municipal Migdia II de Madrid fins a arribar a una vella furgoneta que expel·leix una olor putrefacta. Dins hi ha el cadàver d’un home lligat a una cadira, amb una costura deforme que ascendeix del pubis a l’abdomen.

    Els primers resultats de l’autòpsia aclareixen que a aquest toxicòman reincident li van arrencar alguns òrgans i li van col·locar al ventre un fetus de gairebé set mesos. Les anàlisis d’ADN revelen que es tracta del seu fill biològic. Al cap de pocs dies, la Brigada d’Anàlisi de Casos es desplaça a la zona portuària de la Corunya, on el cos d’un assessor fiscal de seixanta-quatre anys ha estat assassinat amb el mateix modus operandi. Quina relació existeix entre les dues víctimes? On són, les mares dels nadons?

    Aquesta sèrie va destacar i es caracteritza, sobretot, per l’extrema brutalitat dels assassinats i també per com són narrats. Són escenes i actes brutals molt macabres, molt exhibicionistes en la seva violència.

    Carmen Mola, l’autora de la sèrie, va començar essent això: una autora desconeguda. Després, amb l’èxit de La núvia gitana, el primer títol de la sèrie, es va saber que escrivia sota un pseudònim. El misteri sobre la seva identitat es va mantenir mentre s’anaven publicant els altres dos títols que van seguir, també amb molt èxit: La xarxa porpra i La nena.

    L’any passat, Carmen Mola va guanyar el Premio Planeta i llavors es va saber la identitat real que hi havia darrere el seu nom: Agustín Fernández, Jorge Díaz i Antonio Mercero. Tres guionistes de televisió i cinema.

    Amb l’estil que han creat, inserint aquesta brutalitat dins la novel·la negra contemporània, amb una protagonista inoblidable (policia veterana, amant del karaoke, dels cotxes de col·leccionista, de les relacions sexuals en tot terrenys i de la grappa, en la qual intenta ofegar el seu dolorós passat) tenim bons ingredients per llegir una bona novel·la negra contemporània.

    No us perdeu la Carmen Mola!

    TEXT: Llibreria Foster&Wallace de Vic

     

    Article complet

  • Quin llibre llegiràs aquest estiu?

    Aquest mes de juliol, amb les vacances a tocar, els suggeriments arriben de part de tècnics del CNL Osona. Us deixem els títols que tenen previst llegir, a veure si us engresquen. 

    Un dels llibres que tinc previst llegir-me aquest estiu és A sang freda (In Cold Blood), del periodista i escriptor nord-americà Truman Capote, escrita entre a Palamós i Platja d’Aro, i publicada l’any 1966. La novel·la explica el brutal assassinat de quatre membres d’una família de Kansas. Tinc previst també, un cop l’hagi llegida, gaudir de la pel·lícula de Richard Brooks amb el mateix títol a Filmin, i voldria escoltar la banda sonora de la pel·lícula creada per Quincy Jones. Ja ho veieu, se’m gira feina per vacances! 

    (Alícia Andreu)

    Aquest estiu llegiré la traducció al català De l’orador, de Marc Tul·li Ciceró, tres volums de la Fundació Bernat Metge, traduïts per Salvador Galmés i editats el 1933. A part de l’interès que em susciten, me’ls llegiré per tenir més eines per ensenyar a ben parlar en públic en el C2, i també per aprendre’n per a mi mateix.

    (Francesc Vall-llobera)

    De vegades a l’estiu trio una temàtica totalment de lectura i aquest any no serà l’excepció. Un dels llibres triats per aquest estiu és aquest, Cuina! O barbàrie, de la Maria Nicolau. No és ni un llibre de cuina ni un llibre de receptes, sinó un llibre de cuinar. Quan vaig escoltar la seva autora, la Maria Nicolau, a la presentació d’aquest llibre ho vaig tenir clar: vull llegir-lo. Estic d’acord amb ella que cuinar és un art i hauria de ser el nostre dia a dia i no un “sortir del pas”, “alimentar-nos per viure”, “atipar-nos i punt” i intentar evitar la frase “no cuino perquè no tinc temps”. Tinc ganes doncs de descobrir aquest llibre precisament per això: per fer-me adonar de la importància de l’art de la cuina i del goig de compartir-la. La reflexió que faig abans de llegir-lo és que nosaltres som els responsables de la manera com vivim i com volem viure. I la cuina ocupa una part important del nostre dia a dia. Cuineu! No sigueu bàrbars!

    (Judith Vidal)

    Aquest estiu tinc ganes de llegir Boulder, l’obra que em falta per tancar el famós tríptic de l’Eva Baltasar. M’atrapen els personatges femenins d’aquesta autora, i la capacitat d’obertura i flexibilitat que transmeten les seves actituds i vivències. La intensitat del llenguatge i la contundència de les imatges arrodoneixen l’equació.

    (Ariadna Viñas)

     

    Article complet

  • ‘El carrer de les camèlies’, la recomanació de l’Ariadna Romano, estudiant del nivell C2 de català

    Els estudiants del nivell C2 de català recomanen llibres

    El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda

    La infantesa de l’autora, Mercè Rodoreda, transcorre en el barri barceloní de Sant Gervasi, en un ambient tranquil, envoltada dels seus pares i de la figura de l’avi, que li va saber inculcar la passió per la lectura i les flors. El 1928, Rodoreda es casa amb el seu oncle matern, catorze anys major que ella. Mai accepta aquest matrimoni, fruit del qual va néixer el seu únic fill, afectat per problemes de salut mental.

    Arran de les vivències personals viscudes, tria la literatura com a alternativa d’evasió. S’inicia amb col·laboracions en diaris i revistes, i posteriorment escriu algunes de les seves grans novel·les, com Aloma (1938), La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966, premi Sant Jordi), Jardí vora el mar (1967), La meva Cristina i altres contes (1967), Mirall trencat (1974), Quanta, quanta guerra… (1980, premi Crítica Serra d’Or) i La mort i la primavera (1986, premi Crítica Serra d’Or 1987).

    El carrer de les Camèlies el dedica a la seva mare, Montserrat Gurguí, morta el 1964. Aquest relat agredolç, explicat en primera persona i en època de postguerra, exposa elements autobiogràfics presents en la seva infantesa. La temàtica és essencialment femenina i l’acció està centrada en relacions amoroses, descrites amb llenguatge senzill i planer.

    Aquest clàssic relata la història de Cecília Ce, una nena abandonada, recollida per un vigilant nocturn i entregada als peus de la porta d’una casa benestant barcelonina. Allí, hi viu una parella, sense fills, que l’acull i la cria, però que no la reconeix com a pròpia. Cecília s’adona com la seva vida i el seu passat no pertanyen a l’ambient on es cria. Per això, des de ben petita, s’escapa de casa.

    Enamorada de l’Eusebi, un noi que ha conegut en una de les seves escapades, decideix marxar per sempre, sense avisar, amb la intenció d’iniciar una vida idíl·lica i escollida per ella. En aquesta etapa descobreix el sexe, però també la precarietat absoluta i la dificultat de buscar-se la vida. A partir d’aquest moment comença a “fer senyors”. Els homes juguen un paper crucial. La seva vida no és fàcil; es veu marcada per la soledat, la prostitució, múltiples avortaments, la inestabilitat, la dependència econòmica dels homes amb els quals està i la violència de gènere.

    Cecília va envellint i, alhora, el seu personatge evoluciona i es transforma. Tot i que fracassa perquè no troba les seves arrels ni cap figura masculina que l’estimi vertaderament, aprèn a capgirar la situació. Deixa el paper passiu que havia adoptat fins al moment i aprofita les situacions per obtenir-ne benefici econòmic. Simbòlicament, tanca aquesta etapa en el moment que visita l’home que la va recollir, al final de l’obra.

    En conclusió, Mercè Rodoreda ens eclipsa una vegada més. Amb aquesta obra literària ens trasllada al context històric de la primera meitat del segle XX a Catalunya; a la cartografia d’una Barcelona derrotada, a la recerca de la identitat d’una dona sense orígens i al seu món interior i caòtic.

     

    Recomanació d’Ariadna Romano Funcasta, estudiant del nivell C2 de català del CNL Osona

    Article complet

  • ‘La mort de l’abat’, la recomanació d’en Marc Moyano Llandres, estudiant del nivell C2 de català

    Els alumnes del nivell superior de català (C2) recomanen lectures

    La mort de l’abat és la primera obra de Jordi Juvé Piñol. Nascut a Lloret de Mar, va treballar de dibuixant i càmera a la televisió local de Lloret i, fins i tot, va escriure i dirigir un curtmetratge. Malgrat que la seva professió (protèsic dental) no té gaire relació amb la història, ha decidit ambientar el seu primer treball literari en la Catalunya del segle XIV.

    La novel·la ens situa a la missa del gall de l’any 1350; un grapat d’ encaputxats irromp de forma violenta a l’interior de l’església del Monestir de Sant Cugat i fereix de mort el seu abat, davant les mirades atemorides i esgarrifades dels feligresos. Davant l’absència del rei Pere III, que es troba a les Corts de Perpinyà, el Veguer de Barcelona encomana a en Raimond de Rovira, un cavaller de la baixa noblesa catalana, que es desplaci fins al monestir per tal d’esclarir els fets i, si és possible, detenir-ne els culpables.

    Acompanyat del seu servent, l’Iscle, en Raimond anirà descobrint que les aparences sempre enganyen, i que la set de poder i els instints humans més censurables poden provocar jocs d’interessos en què ningú és qui sembla ser. Vigilàncies, viatges a cavall, entrevistes i persecucions endinsen el protagonista en una aventura en forma de teranyina en la qual és difícil dibuixar els marges entre realitat i sospita.

    El primerenc Jordi Juvé ha optat per una novel·la històrica per dur a terme el seu primer treball. La mort de l’abat, sense ser una obra extensa (143 pàgines), barreja personatges reals i documentats amb elements creats a propòsit per dotar de consistència un relat purament policíac però esquitxat de detalls més inherents a la naturalesa humana, com l’amor.

    La història es fàcil de seguir, ja que relata els fets de manera cronològica, sense salts temporals, excepte els imprescindibles per aclarir algun esdeveniment que ho requereixi, com, per exemple, situar l’origen del plet que el monestir i un noble van tenir anys abans de l’assassinat. A mesura que avença en el llibre, el lector va configurant-se una idea global del missatge intrínsec sobre el qual l’autor vol incidir: que les influències, els favors, la sensació d’impunitat dels poderosos i la indefensió de les classes socials més desfavorides, no són característics del  mon contemporani.

    Juvé confronta dos dels estaments més influents al llarg de tota la història, el clergat i la noblesa, col·locant al bell mig d’aquesta tibantor en Raimond, que, en nombroses ocasions, tot i ser noble, es troba totalment fora de lloc, obligat a atorgar certa confiança a personatges que no li n’inspiren. Tot el llibre, en conjunt, és una reflexió envers el càstig, el crim, la llei i els seus defensors, i de com es poden manipular al gust de qui té influències, desviant l’atenció cap als més desfavorits.

    En definitiva, és un llibre molt recomanable per a qui estigui interessat en la història, els crims i el procediment i personatges emprats en la seva persecució i esclariment a l’edat mitjana. Amb un llenguatge culte però gens recarregat, resulta de fàcil lectura, fins i tot per a un públic poc familiaritzat amb novel·les històriques, i que se sentirà un acompanyant més d’en Raimond i l’Iscle en aquesta aventura.

    La mort de l'abat (Catalan Edition) de [Jordi Juvé Piñol]

    Recomanació de Marc Moyano Llandres, alumne del curs superior de català (C2) del CNL Osona

     

    Article complet

  • La recomanació del mes de novembre

    L’aigua que vols, de Víctor García Tur

    (Premi Sant Jordi 2020)

    La Marie aprofita el bon temps d’un estiu al Quebec per organitzar una trobada familiar a l’antic xalet familiar de vacances. L’excusa de celebrar el seu aniversari és una mica forçada, però tothom hi acut sense fer preguntes. Els fills hi van amb les famílies. Entre banys al llac i records d’infantesa, hi haurà secrets, vivències i tot el que no es van explicar quan corresponia.

    És aquesta una novel·la llarga, de més de 400 pàgines, però que es llegeix de pressa, que atrapa. La seva estructura és curiosa i original: Primera part (Textos crítics), Segona part (Tragèdies completes), Tercera part (Comèdies completes) i Quarta part (Memorabilia), seguides d’una Nota a l’edició francesa de 1996.

    L’obra, molt entretinguda, té una estructura molt ben aconseguida, i uns personatges que mantenen l’interès d’inici a fi. Una novel·la sobre la família, els records, la infantesa i la identitat que flueix com l’aigua del seu títol.

    (ressenya d’Ariadna Viñas Gracia, tècnica del SLC de Vic)

     

    Imatge

    Article complet

  • La llibreria Foster&Wallace de Vic ens recomana…

    Aquesta és la recomanació experta del mes d’octubre, de la mà de la llibreria Foster&Wallace, de Vic.

    La història del Shuggie Bain, de Douglas Stuart
    Traducció de Núria Busquet
    Editat per 1984 ed.

    És l’últim llibre que ens ha agradat molt, molt, molt. Una història que passa a l’Escòcia dels anys 80. A Glasgow, durant les polítiques de Margaret Tatcher per privatitzar les mines i que van deixar molts treballadors sense feina i moltes famílies amb poquíssims recursos.

    Enmig de tot això hi ha l’Agnes, mare de tres fills, somiadora però també alcohòlica. Amb aquests fills, que l’animen a deixar la beguda però que de mica en mica l’aniran abandonant. Menys en Shuggie, el fill petit, que es nega a rendir-se.

    És una novel·la de 600 pàgines. Conmovedora, però inoblidable. D’addiccions terribles i d’amor incondicional. És una novel·la que sempre recordarem. Preciosa enmig de la foscor. Que ens trencarà el cor moltes vegades. Ja sempre més recordarem l’Agnes i en Shuggie. I en Leek, el germà gran.

    I també  l’autor, Douglas Stuart, que amb aquesta primera obra, que ja s’ha publicat a més de trenta idiomes, està triomfant arreu. Sembla un veterà. Controlant sempre el to del relat i l’argument, ple d’escenes excel·lents. I té un dels finals més bonics, i melàngics, de tota la història de la narrativa contemporània!

    No us la perdeu!

    Article complet

  • La llibreria Abacus de Vic ens recomana… (II)

    Planimetria d’una família feliç. PIANO, Lia. Barcelona: Empúries. 2021. Traducció de Pau Vidal

    La meva família i altres animals. DURRELL, Gerald. Barcelona: Empúries. 2021. Traducció de Pep Julià

    Jordi Sanuy Bassa on Twitter: "Nou comentari a Paranoia 68: "Planimetria d'una família feliç", de Lia Piano a @Ed_Empuries. Traducció de @pauetvidal. https://t.co/qUR73NcdRc https://t.co/XXdZCQ2Z6g" / Twitter

    Lia Piano (Gènova 1972), filla de l’arquitecte Renzo Piano, recull a la seva primera novel·la, Planimetria d’una família feliç (Editorial Empúries), els records reals, o ficticis, de la seva família i els munta com una figura arquitectònica. Ens delimita un espai, un enorme casalot a la costa de Gènova als anys setanta, i ens explica les peripècies d’una família anàrquica, atea i informal. El pare, un inventor que passa les hores tancat al soterrani creant un vaixell; la mare, amb al·lèrgia a tot el que és establert, a les normes… Els germans, les gallines, els gossos, la petita narradora de sis anys intentant entendre un món que comença… i la Maria, la criada, com una mamma italiana, figura caricaturitzada que, alhora, és la que posa ordre dins del caos.

    Cada capítol ens situa en un espai del casalot i el fa un personatge més. L’humor ens permet endinsar-nos en el seu món, el de una família deslligada de tota norma social i plena de petits moments que amb ulls de nena ens procura una lectura entranyable.

    “La Maria va aparèixer a la segona meitat dels setanta, quan els meus pares van decidir de tornar a Itàlia. El pare estava a punt de fer els quaranta, la mare tot just passava dels trenta. En deu anys havien estat capaços de canviar tres vegades de país i de celebrar cada trasllat amb un fill. Però ara havia arribat l’hora de convertir-nos en una família tradicional, per això s’havien comprat una casa com déu mana i s’havien embarcat en la seva empresa més arriscada: fer-se normals.”

    Podria ser la recomanació d’un sol llibre, però de retruc la sensació de nostàlgia i reconeixença ens transporta a una segona recomanació.

    Llegeixes la planimetria d’aquesta família i et transporta als quinze anys, quan llegies les aventures d’una altra família, la dels Durrell. Empúries ha reeditat aquest any La meva família i altres animals, de Gerald Durrell. L’autor novel·la els seus records d’infància a l’illa de Corfú, on es va instal·lar amb la seva mare i els germans quan tenia deu anys. Gerald, futur naturalista, ens endinsa en la naturalesa de l’illa grega i analitza, amb el mateix detall i ‘gamberrisme’, la seva família, com si fossin espècimens a estudiar.

    “Heus ací el relat dels cinc anys d’estada que vam fer la meva família i jo a l’illa grega de Corfú. De primer m’havia proposat escriure un estudi tocat de nostàlgia sobre la història natural de l’illa, però vaig cometre un greu error:
    ja a les primeres pàgines del llibre van aparèixer-hi els meus familiars.

    Tots solets van emparar-se del paper, s’hi van repapar ben repapats i van convidar diversos amics perquè hi compartissin els capítols. Amb grans dificultats i amb una considerable dosi d’astúcia, però, he aconseguit salvar quatre pàgines disperses que he dedicat exclusivament als animals.”

    Amb moments hilarants, l’obra ens proporciona una lectura inoblidable. El plaer de llegir. El desig d’haver estat, ni que fos un moment, dins d’aquella família i d’evocar-ne ara, anys més tard, el record nítid i plaent.

    Article complet

  • La llibreria Abacus de Vic ens recomana… (I)

    Igualtat de ritus, de Terry Pratchett. Girona: Mai Més, 2020-21. Traducció d’Ernest Riera

     

    Igualtat de ritus - Página web de paraulademixa

    Terry Pratchett (Sir Terence David John Pratchett) és el cèlebre creador de la saga del Discmón, amb 41 títols, un fenomen de vendes global que va començar el 1983 amb la publicació d’El color de la màgia, encara inèdit en català. En total, és autor d’una setantena de llibres, alguns dels quals han estat adaptats als escenaris i a les pantalles. Ha guanyat multitud de premis, com ara la Medalla Carnegie, i va ser nomenat cavaller de l’Imperi Britànic pels seus serveis a la literatura. Publicat a quaranta-una llengües, ara a quaranta-dues, gràcies a l’editorial Mai Més, que el novembre del 2020 va iniciar la gran aventura de traduir tota la sèrie del Discmón, per primera vegada, al català.

    “…és principalment una història sobre un món. Vet-lo aquí, ja s’acosta. Fixeu-vos-hi bé, els efectes especials són molt cars.

    Se sent una nota greu. És un acord profund, vibrant, que dona a entendre que la secció de vent engegarà en qualsevol moment una fanfàrria pel cosmos, perquè el que veiem és la negror de l’espai profund amb un bon grapat d’estrelles relluint com la caspa a les espatlles de Déu. 

    Llavors apareix damunt nostre, més gran que el més gran i desagradablement armat creuer estel·lar de la imaginació d’un cineasta de tres pistes: apareix una tortuga, de deu mil milles de longitud. És la Gran A’Tuin, un dels raríssims astroquelonis d’un univers on les coses són menys com són i més com la gent s’imagina que són; té al damunt de la seva closca pigallada pels meteors quatre elefants gegants que carreguen al damunt de les seves espatlles la gran roda del Discmón.”

    Així comença el llibre que us vull recomanar, Igualtat de ritus, editat per Mai Més (2020), que és el tercer de la sèrie del Discmón i el primer de la subsèrie de les bruixes. Em va caure a les mans aquest estiu, una mica per casualitat. Una companya sempre em deia: “Si t’agrada la fantasia has de llegir Terry Pratchett”, però no trobava mai el moment. Fins fa unes setmanes. Un dia me’l vaig trobar de morros a la zona de novetats de la biblioteca i m’ho vaig prendre com un senyal. El llibre explica la història de l’Esk, una nena amb una gran habilitat innata per a la màgia. Tot comença quan un mag moribund busca un vuitè fill d’un vuitè fill per, com diu la tradició, cedir-li els seus poders màgics abans de morir. El que passa és que aquest vuitè fill és una nena —segons les regles del Discmón, la màgia és cosa d’homes —però quan s’adona de l’error ja és massa tard, i el que està fet ja està fet.

    Em va encantar, vaig gaudir moltíssim de la lectura; em va ajudar a desconnectar, a evadir-me, però també em va fer reflexionar molt. Des de les primeres pàgines vaig quedar atrapada en aquest món i els seus personatges. És un llibre de fantasia feminista, de lectura àgil, que a través de l’humor i la sàtira aborda temes d’actualitat com la igualtat de gèneres, l’arrelament a la tradició, la decadència de la societat i la de l’espècie humana.

    És un llibre ideal per als joves, i no tan joves, que busquen desconnectar i passar una bona estona amb un llibre. Sobretot per a aquells lectors a qui agrada el gènere fantàstic i que han gaudit d’autors com J.R.R. Tolkien, Úrsula K. Le Guin, J. K. Rowling i altres clàssics del gènere fantàstic. Però també és una bona tria per iniciar-se en el gènere.

    Us convido que us endinseu al Discmón!

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    abril arbre conill conte lectura lluna santjordi Suficiència VxL