Arxiu de la categoria ‘LECTURES DE NIVELL ALT (SUFICIÈNCIA I SUPERIOR)’

  • ‘El carrer de les camèlies’, la recomanació de l’Ariadna Romano, estudiant del nivell C2 de català

    Els estudiants del nivell C2 de català recomanen llibres

    El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda

    La infantesa de l’autora, Mercè Rodoreda, transcorre en el barri barceloní de Sant Gervasi, en un ambient tranquil, envoltada dels seus pares i de la figura de l’avi, que li va saber inculcar la passió per la lectura i les flors. El 1928, Rodoreda es casa amb el seu oncle matern, catorze anys major que ella. Mai accepta aquest matrimoni, fruit del qual va néixer el seu únic fill, afectat per problemes de salut mental.

    Arran de les vivències personals viscudes, tria la literatura com a alternativa d’evasió. S’inicia amb col·laboracions en diaris i revistes, i posteriorment escriu algunes de les seves grans novel·les, com Aloma (1938), La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966, premi Sant Jordi), Jardí vora el mar (1967), La meva Cristina i altres contes (1967), Mirall trencat (1974), Quanta, quanta guerra… (1980, premi Crítica Serra d’Or) i La mort i la primavera (1986, premi Crítica Serra d’Or 1987).

    El carrer de les Camèlies el dedica a la seva mare, Montserrat Gurguí, morta el 1964. Aquest relat agredolç, explicat en primera persona i en època de postguerra, exposa elements autobiogràfics presents en la seva infantesa. La temàtica és essencialment femenina i l’acció està centrada en relacions amoroses, descrites amb llenguatge senzill i planer.

    Aquest clàssic relata la història de Cecília Ce, una nena abandonada, recollida per un vigilant nocturn i entregada als peus de la porta d’una casa benestant barcelonina. Allí, hi viu una parella, sense fills, que l’acull i la cria, però que no la reconeix com a pròpia. Cecília s’adona com la seva vida i el seu passat no pertanyen a l’ambient on es cria. Per això, des de ben petita, s’escapa de casa.

    Enamorada de l’Eusebi, un noi que ha conegut en una de les seves escapades, decideix marxar per sempre, sense avisar, amb la intenció d’iniciar una vida idíl·lica i escollida per ella. En aquesta etapa descobreix el sexe, però també la precarietat absoluta i la dificultat de buscar-se la vida. A partir d’aquest moment comença a “fer senyors”. Els homes juguen un paper crucial. La seva vida no és fàcil; es veu marcada per la soledat, la prostitució, múltiples avortaments, la inestabilitat, la dependència econòmica dels homes amb els quals està i la violència de gènere.

    Cecília va envellint i, alhora, el seu personatge evoluciona i es transforma. Tot i que fracassa perquè no troba les seves arrels ni cap figura masculina que l’estimi vertaderament, aprèn a capgirar la situació. Deixa el paper passiu que havia adoptat fins al moment i aprofita les situacions per obtenir-ne benefici econòmic. Simbòlicament, tanca aquesta etapa en el moment que visita l’home que la va recollir, al final de l’obra.

    En conclusió, Mercè Rodoreda ens eclipsa una vegada més. Amb aquesta obra literària ens trasllada al context històric de la primera meitat del segle XX a Catalunya; a la cartografia d’una Barcelona derrotada, a la recerca de la identitat d’una dona sense orígens i al seu món interior i caòtic.

     

    Recomanació d’Ariadna Romano Funcasta, estudiant del nivell C2 de català del CNL Osona

    Article complet

  • ‘La mort de l’abat’, la recomanació d’en Marc Moyano Llandres, estudiant del nivell C2 de català

    Els alumnes del nivell superior de català (C2) recomanen lectures

    La mort de l’abat és la primera obra de Jordi Juvé Piñol. Nascut a Lloret de Mar, va treballar de dibuixant i càmera a la televisió local de Lloret i, fins i tot, va escriure i dirigir un curtmetratge. Malgrat que la seva professió (protèsic dental) no té gaire relació amb la història, ha decidit ambientar el seu primer treball literari en la Catalunya del segle XIV.

    La novel·la ens situa a la missa del gall de l’any 1350; un grapat d’ encaputxats irromp de forma violenta a l’interior de l’església del Monestir de Sant Cugat i fereix de mort el seu abat, davant les mirades atemorides i esgarrifades dels feligresos. Davant l’absència del rei Pere III, que es troba a les Corts de Perpinyà, el Veguer de Barcelona encomana a en Raimond de Rovira, un cavaller de la baixa noblesa catalana, que es desplaci fins al monestir per tal d’esclarir els fets i, si és possible, detenir-ne els culpables.

    Acompanyat del seu servent, l’Iscle, en Raimond anirà descobrint que les aparences sempre enganyen, i que la set de poder i els instints humans més censurables poden provocar jocs d’interessos en què ningú és qui sembla ser. Vigilàncies, viatges a cavall, entrevistes i persecucions endinsen el protagonista en una aventura en forma de teranyina en la qual és difícil dibuixar els marges entre realitat i sospita.

    El primerenc Jordi Juvé ha optat per una novel·la històrica per dur a terme el seu primer treball. La mort de l’abat, sense ser una obra extensa (143 pàgines), barreja personatges reals i documentats amb elements creats a propòsit per dotar de consistència un relat purament policíac però esquitxat de detalls més inherents a la naturalesa humana, com l’amor.

    La història es fàcil de seguir, ja que relata els fets de manera cronològica, sense salts temporals, excepte els imprescindibles per aclarir algun esdeveniment que ho requereixi, com, per exemple, situar l’origen del plet que el monestir i un noble van tenir anys abans de l’assassinat. A mesura que avença en el llibre, el lector va configurant-se una idea global del missatge intrínsec sobre el qual l’autor vol incidir: que les influències, els favors, la sensació d’impunitat dels poderosos i la indefensió de les classes socials més desfavorides, no són característics del  mon contemporani.

    Juvé confronta dos dels estaments més influents al llarg de tota la història, el clergat i la noblesa, col·locant al bell mig d’aquesta tibantor en Raimond, que, en nombroses ocasions, tot i ser noble, es troba totalment fora de lloc, obligat a atorgar certa confiança a personatges que no li n’inspiren. Tot el llibre, en conjunt, és una reflexió envers el càstig, el crim, la llei i els seus defensors, i de com es poden manipular al gust de qui té influències, desviant l’atenció cap als més desfavorits.

    En definitiva, és un llibre molt recomanable per a qui estigui interessat en la història, els crims i el procediment i personatges emprats en la seva persecució i esclariment a l’edat mitjana. Amb un llenguatge culte però gens recarregat, resulta de fàcil lectura, fins i tot per a un públic poc familiaritzat amb novel·les històriques, i que se sentirà un acompanyant més d’en Raimond i l’Iscle en aquesta aventura.

    La mort de l'abat (Catalan Edition) de [Jordi Juvé Piñol]

    Recomanació de Marc Moyano Llandres, alumne del curs superior de català (C2) del CNL Osona

     

    Article complet

  • La recomanació del mes de novembre

    L’aigua que vols, de Víctor García Tur

    (Premi Sant Jordi 2020)

    La Marie aprofita el bon temps d’un estiu al Quebec per organitzar una trobada familiar a l’antic xalet familiar de vacances. L’excusa de celebrar el seu aniversari és una mica forçada, però tothom hi acut sense fer preguntes. Els fills hi van amb les famílies. Entre banys al llac i records d’infantesa, hi haurà secrets, vivències i tot el que no es van explicar quan corresponia.

    És aquesta una novel·la llarga, de més de 400 pàgines, però que es llegeix de pressa, que atrapa. La seva estructura és curiosa i original: Primera part (Textos crítics), Segona part (Tragèdies completes), Tercera part (Comèdies completes) i Quarta part (Memorabilia), seguides d’una Nota a l’edició francesa de 1996.

    L’obra, molt entretinguda, té una estructura molt ben aconseguida, i uns personatges que mantenen l’interès d’inici a fi. Una novel·la sobre la família, els records, la infantesa i la identitat que flueix com l’aigua del seu títol.

    (ressenya d’Ariadna Viñas Gracia, tècnica del SLC de Vic)

     

    Imatge

    Article complet

  • La llibreria Foster&Wallace de Vic ens recomana…

    Aquesta és la recomanació experta del mes d’octubre, de la mà de la llibreria Foster&Wallace, de Vic.

    La història del Shuggie Bain, de Douglas Stuart
    Traducció de Núria Busquet
    Editat per 1984 ed.

    És l’últim llibre que ens ha agradat molt, molt, molt. Una història que passa a l’Escòcia dels anys 80. A Glasgow, durant les polítiques de Margaret Tatcher per privatitzar les mines i que van deixar molts treballadors sense feina i moltes famílies amb poquíssims recursos.

    Enmig de tot això hi ha l’Agnes, mare de tres fills, somiadora però també alcohòlica. Amb aquests fills, que l’animen a deixar la beguda però que de mica en mica l’aniran abandonant. Menys en Shuggie, el fill petit, que es nega a rendir-se.

    És una novel·la de 600 pàgines. Conmovedora, però inoblidable. D’addiccions terribles i d’amor incondicional. És una novel·la que sempre recordarem. Preciosa enmig de la foscor. Que ens trencarà el cor moltes vegades. Ja sempre més recordarem l’Agnes i en Shuggie. I en Leek, el germà gran.

    I també  l’autor, Douglas Stuart, que amb aquesta primera obra, que ja s’ha publicat a més de trenta idiomes, està triomfant arreu. Sembla un veterà. Controlant sempre el to del relat i l’argument, ple d’escenes excel·lents. I té un dels finals més bonics, i melàngics, de tota la història de la narrativa contemporània!

    No us la perdeu!

    Article complet

  • La llibreria Abacus de Vic ens recomana… (II)

    Planimetria d’una família feliç. PIANO, Lia. Barcelona: Empúries. 2021. Traducció de Pau Vidal

    La meva família i altres animals. DURRELL, Gerald. Barcelona: Empúries. 2021. Traducció de Pep Julià

    Jordi Sanuy Bassa on Twitter: "Nou comentari a Paranoia 68: "Planimetria d'una família feliç", de Lia Piano a @Ed_Empuries. Traducció de @pauetvidal. https://t.co/qUR73NcdRc https://t.co/XXdZCQ2Z6g" / Twitter

    Lia Piano (Gènova 1972), filla de l’arquitecte Renzo Piano, recull a la seva primera novel·la, Planimetria d’una família feliç (Editorial Empúries), els records reals, o ficticis, de la seva família i els munta com una figura arquitectònica. Ens delimita un espai, un enorme casalot a la costa de Gènova als anys setanta, i ens explica les peripècies d’una família anàrquica, atea i informal. El pare, un inventor que passa les hores tancat al soterrani creant un vaixell; la mare, amb al·lèrgia a tot el que és establert, a les normes… Els germans, les gallines, els gossos, la petita narradora de sis anys intentant entendre un món que comença… i la Maria, la criada, com una mamma italiana, figura caricaturitzada que, alhora, és la que posa ordre dins del caos.

    Cada capítol ens situa en un espai del casalot i el fa un personatge més. L’humor ens permet endinsar-nos en el seu món, el de una família deslligada de tota norma social i plena de petits moments que amb ulls de nena ens procura una lectura entranyable.

    “La Maria va aparèixer a la segona meitat dels setanta, quan els meus pares van decidir de tornar a Itàlia. El pare estava a punt de fer els quaranta, la mare tot just passava dels trenta. En deu anys havien estat capaços de canviar tres vegades de país i de celebrar cada trasllat amb un fill. Però ara havia arribat l’hora de convertir-nos en una família tradicional, per això s’havien comprat una casa com déu mana i s’havien embarcat en la seva empresa més arriscada: fer-se normals.”

    Podria ser la recomanació d’un sol llibre, però de retruc la sensació de nostàlgia i reconeixença ens transporta a una segona recomanació.

    Llegeixes la planimetria d’aquesta família i et transporta als quinze anys, quan llegies les aventures d’una altra família, la dels Durrell. Empúries ha reeditat aquest any La meva família i altres animals, de Gerald Durrell. L’autor novel·la els seus records d’infància a l’illa de Corfú, on es va instal·lar amb la seva mare i els germans quan tenia deu anys. Gerald, futur naturalista, ens endinsa en la naturalesa de l’illa grega i analitza, amb el mateix detall i ‘gamberrisme’, la seva família, com si fossin espècimens a estudiar.

    “Heus ací el relat dels cinc anys d’estada que vam fer la meva família i jo a l’illa grega de Corfú. De primer m’havia proposat escriure un estudi tocat de nostàlgia sobre la història natural de l’illa, però vaig cometre un greu error:
    ja a les primeres pàgines del llibre van aparèixer-hi els meus familiars.

    Tots solets van emparar-se del paper, s’hi van repapar ben repapats i van convidar diversos amics perquè hi compartissin els capítols. Amb grans dificultats i amb una considerable dosi d’astúcia, però, he aconseguit salvar quatre pàgines disperses que he dedicat exclusivament als animals.”

    Amb moments hilarants, l’obra ens proporciona una lectura inoblidable. El plaer de llegir. El desig d’haver estat, ni que fos un moment, dins d’aquella família i d’evocar-ne ara, anys més tard, el record nítid i plaent.

    Article complet

  • La llibreria Abacus de Vic ens recomana… (I)

    Igualtat de ritus, de Terry Pratchett. Girona: Mai Més, 2020-21. Traducció d’Ernest Riera

     

    Igualtat de ritus - Página web de paraulademixa

    Terry Pratchett (Sir Terence David John Pratchett) és el cèlebre creador de la saga del Discmón, amb 41 títols, un fenomen de vendes global que va començar el 1983 amb la publicació d’El color de la màgia, encara inèdit en català. En total, és autor d’una setantena de llibres, alguns dels quals han estat adaptats als escenaris i a les pantalles. Ha guanyat multitud de premis, com ara la Medalla Carnegie, i va ser nomenat cavaller de l’Imperi Britànic pels seus serveis a la literatura. Publicat a quaranta-una llengües, ara a quaranta-dues, gràcies a l’editorial Mai Més, que el novembre del 2020 va iniciar la gran aventura de traduir tota la sèrie del Discmón, per primera vegada, al català.

    “…és principalment una història sobre un món. Vet-lo aquí, ja s’acosta. Fixeu-vos-hi bé, els efectes especials són molt cars.

    Se sent una nota greu. És un acord profund, vibrant, que dona a entendre que la secció de vent engegarà en qualsevol moment una fanfàrria pel cosmos, perquè el que veiem és la negror de l’espai profund amb un bon grapat d’estrelles relluint com la caspa a les espatlles de Déu. 

    Llavors apareix damunt nostre, més gran que el més gran i desagradablement armat creuer estel·lar de la imaginació d’un cineasta de tres pistes: apareix una tortuga, de deu mil milles de longitud. És la Gran A’Tuin, un dels raríssims astroquelonis d’un univers on les coses són menys com són i més com la gent s’imagina que són; té al damunt de la seva closca pigallada pels meteors quatre elefants gegants que carreguen al damunt de les seves espatlles la gran roda del Discmón.”

    Així comença el llibre que us vull recomanar, Igualtat de ritus, editat per Mai Més (2020), que és el tercer de la sèrie del Discmón i el primer de la subsèrie de les bruixes. Em va caure a les mans aquest estiu, una mica per casualitat. Una companya sempre em deia: “Si t’agrada la fantasia has de llegir Terry Pratchett”, però no trobava mai el moment. Fins fa unes setmanes. Un dia me’l vaig trobar de morros a la zona de novetats de la biblioteca i m’ho vaig prendre com un senyal. El llibre explica la història de l’Esk, una nena amb una gran habilitat innata per a la màgia. Tot comença quan un mag moribund busca un vuitè fill d’un vuitè fill per, com diu la tradició, cedir-li els seus poders màgics abans de morir. El que passa és que aquest vuitè fill és una nena —segons les regles del Discmón, la màgia és cosa d’homes —però quan s’adona de l’error ja és massa tard, i el que està fet ja està fet.

    Em va encantar, vaig gaudir moltíssim de la lectura; em va ajudar a desconnectar, a evadir-me, però també em va fer reflexionar molt. Des de les primeres pàgines vaig quedar atrapada en aquest món i els seus personatges. És un llibre de fantasia feminista, de lectura àgil, que a través de l’humor i la sàtira aborda temes d’actualitat com la igualtat de gèneres, l’arrelament a la tradició, la decadència de la societat i la de l’espècie humana.

    És un llibre ideal per als joves, i no tan joves, que busquen desconnectar i passar una bona estona amb un llibre. Sobretot per a aquells lectors a qui agrada el gènere fantàstic i que han gaudit d’autors com J.R.R. Tolkien, Úrsula K. Le Guin, J. K. Rowling i altres clàssics del gènere fantàstic. Però també és una bona tria per iniciar-se en el gènere.

    Us convido que us endinseu al Discmón!

    Article complet

  • La llibreria Foster&Wallace, de Vic, ens recomana…

    Aquest mes de juny, la recomanació experta, tot un luxe, ens  arriba de la mà de la llibreria Foster&Wallace, de Vic.

    “A vegades no té clar quina de les dues vides és la més real.” (pàg. 120)

    Des de la Llibreria Foster & Wallace us recomanem molt, molt i molt Els amants de Coney Island, de Billy O’Callaghan (editat per L’altra editorial, amb traducció de Ferran Ràfols Gesa), perquè és una de les últimes novel·les que hem llegit i que més ens ha agradat i emocionat.

    Explica la historia d’un home i una dona que des de fa vint-i-cinc anys, una vegada al mes, s’escapen dels matrimonis respectius i les obligacions domèstiques per trobar-se a Coney Island i passar-hi el dia junts. Són unes hores precioses, secretes, plenes de complicitat i de carícies, de records compartits, de sexe i de conversa, que tots dos necessiten i no canviarien per res del món. Però llavors també anem veient les seves vides i com arriben fins allà.
    Són persones normals, per alguna raó amb el cor esquerdat, segurament com quasi tothom, que quan arriba aquest dia del mes són feliços.

    Aquesta és una novel·la senzilla, humil i de sentiments, que es va obrint, a mesura que l’anem llegint,  i que es va fent gran. L’autor, l’irlandès Bill O’Callaghan, aconsegueix grans moments. Hi ha, per exemple, les pàgines en què ella vol ser escriptora, que són d’antologia. O les pàgines d’ell abans de marxar d’Irlanda, amb el seu pare. O quan es coneixen.

    Els amants de Coney Island és meravellosa. No és una novel·la en la qual passin grans coses, però és una història de petits moments i de grans sentiments que marquen per sempre els personatges protagonistes. No us la perdeu!

    “Si tinguessin el coratge necessari s’agafarien les mans i saltarien, engegarien a rodar totes les conseqüències. La gran intempèrie els espera, fins i tot ara, amb esperances i possibilitats excepcionals. Però l’època de la fe cega ja ha passat. El món gira massa de pressa i ha perdut les amarres.” (pàg. 125)

     

    Article complet

  • Les biblioteques de Torelló ens recomanen… (II)

    Aquest mes de maig tenim dues recomanacions expertes, tot un luxe de la mà de les biblioteques de Torelló!

    El vel de la deessa, de Glòria Sabaté

    el vel de la deessa-9788466426671

    “Seia, immòbil i expectant, davant la taula menuda, amb els ulls fixos en un punt de la paret del davant i la respiració agitada. Gruava la seva arribada, aviat sentiria la seva puresa i es despullaria de qualsevol lligam amb la trista realitat física que l’envoltava.

    I l’esperit desencarnat vingué. I ella el guaità com en un mirall, l’escoltà i, a contracor, va començar a escriure tot el que li dictava:

    Van cremar 300 llibres i creien que tot havia acabat. Però llavors molts de nosaltres començàrem a parlar amb els morts.

    I un llibre se salvà.”

    Així comença El vel de la deessa, de Glòria Sabaté, l’obra guanyadora del Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica del 2020. Situada a la Barcelona modernista de principis del segle XX, tot just acabada la Setmana Tràgica. Les protagonistes són dones que se senten lliures per poder canviar el seu destí i que lluiten per la seva emancipació mitjançant la maçoneria, l’espiritisme, la teosofia i el feminisme.

    La novel·la combina molt bé la barreja entre personatges ficticis i reals, potser perquè l’autora és professora a la Facultat de Filologia i Comunicació de la UB i, abans, ja havia publicat diversos estudis acadèmics sobre literatura medieval i una altra novel·la, La filla de Lilith, situada a l’Edat Mitjana.

    Així, la Mariona, la protagonista, coneix algunes de les dones més influents de l’època, com Carme Karr i l’ambient de la revista Feminal, la pintora Lluïsa Vidal o l’escriptora i activista Ángeles López de Ayala. L’Àngels encapçala la Societat Progressiva Femenina, un grup de francmaçones que s’aferren a l’educació com a via per lluitar contra el rol social que els ha estat imposat pel fet d’haver nascut dones.

    La descoberta d’una biblioteca peculiar posa aquestes dones sobre la pista d’una relíquia oculta capaç d’atorgar la força que necessiten per poder assolir la llibertat anhelada. Malauradament, només una persona coneixia el parador de la relíquia, i acaba de morir.

    Però no avancem els esdeveniments i continuem llegint:

    “Barcelona, 1910. Al cementiri Nou la mort distingia entre rics i pobres. Com una opulent ciutat de marbre, la moderna necròpolis s’enfilava per la muntanya, al sud-oest de Barcelona, sense aturall. La part més allunyada i humil, sobre la via de Sant Carles, el racó dels no desitjats, acollia, indiferent, el cos de l’Amalia. Aquell matí de diumenge del mes de març la silueta d’una dona prima s’esmunyia pel carrer flanquejat de xiprers ufanosos fins que s’aturà davant de la tomba, plena de flors, de la dona soterrada ara feia gairebé un any…”

     

     

     

     

    Article complet

  • Les biblioteques de Torelló ens recomanen… (I)

    Aquest mes de maig tenim dues recomanacions expertes, tot un luxe de la mà de les biblioteques de Torelló!

    Les lleialtats, de Delphin De Vigan

    Barcelona: Edicions 62, 2019. Traducció de Jordi Martin Lloret.

    Delphine de Vigan ( Boulogne-Billancourt, 1966) és una autora francesa que ha entrat amb força al panorama literari internacional.  Els seus llibres:  Els dies sense fam (2001),  No i jo (2007), Res no s’oposa a la nit (2011), Basat en una història real (2015) són escrits a partir de les seves experiències personals. En l’obra que us vull recomanar no és així, aquí els protagonistes són dos joves adolescents d’avui.

    L’obra està estructurada en quatre personatges que van alternant les seves veus en cada capítol: Théo i Mathis, amics adolescents, i Cécíle i Hélène, mare i mestra, dues dones adultes i per tant amb  mirades contraposades a la dels nois. Cada personatge arrossega una experiència familiar que condiciona les seves actituds i això va creant la trama argumental.

    Quan vaig agafar el llibre de Delphine de Vigan amb la idea de fer-ne una ressenya no m’imaginava fins a quin punt em trasbalsaria aquesta lectura. Per mi, el títol del llibre defineix perfectament el tema principal: les lleialtats i per tant les relacions humanes.  L’altre tema, igual d’important és la relació dels adolescents amb l’alcohol.

    La lleialtat és un sentiment que, segons el diccionari, fa que una persona no enganyi ni traeixi els altres i que  li atribuïm un valor positiu. Llegint el llibre jo ho poso en dubte. La lleialtat que ens humanitza i crea llaços invisibles envers els altres és  alhora un límit a la nostra pròpia llibertat. La lleialtat no permet a Théo explicar res del seu pare malalt de depressió, Cécile no avança per la lleialtat conjugal, Hélène arribarà a l’extrem de perdre la feina per mantenir-se lleial a ella mateixa i ajudar el seu alumne.  La complexitat de les relacions, llaços fraternals que ens lliguen i no permeten avançar.

    L’altre gran tema: els protagonistes d’aquesta història són adolescents greument ferits per l’entorn familiar, però també per al moment que els ha tocat viure, un món virtual i de xarxes que aïlla. Adolescents que viuen en solitud, que els fa molt vulnerables a la depressió. Théo troba en l’alcohol la força necessària per seguir i això extrapolat a una escala mundial s’ha convertit en un seriós problema.

    És una lectura molt potent, de ritme ràpid, que sacseja i que ens fa reflexionar, però no ens sentim derrotats, ens adonem de la importància dels vincles reals, de l’amistat, de tot allò que sí que ens pot salvar; de fet, Mathis trenca les lleialtats i potser alguna cosa es podrà arreglar.

    Si us agrada aquest llibre, us recomano també el més recent de l’autora, Les gratituds, en què segueix explorant aquests sentiments que ens defineixen com a societat.

    Recomanació de Gemma Surribas

    Biblioteca Dos Rius, de Torelló

     

    Article complet

  • L’alumnat de nivell superior recomana literatura per Sant Jordi! (4)

    Us comparteixo a continuació un petit fragment del llibre que he llegit i que m’ha agradat tant: La memòria de l’aigua, de Montse Barderi.

    Estimada Kraus,

    Ja no tinc por de veure sempre els mateixos arbres, les mateixes pedres, el mateix cel, el mateix mar de cada dia, el meu cos repetit i finalment envellit entre les hores, les meves paraules, sempre iguals, el meu univers petit, amb idèntics anhels i temences. Perquè enlloc del món sóc l’essència del món si no és a casa meva.

    I no em fa por viure, i reviure, i tornar a sentir, donar-me, rebre’t, les vegades que calgui i més, una vegada i una altra, perquè t’estimo i estimo la vida.

    I el que visqui poc o molt, ho viuré amb una estranya però convençuda alegria, i això farà que tot el que hagi de venir es converteixi en una altra mena de triomf.

    T’estimo i sé que moriré estimant. Vine. Em trobaràs esperant-te sense esperar-te.

    Recomanació de David Marín

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    abril arbre conill conte lectura lluna santjordi Suficiència VxL